Tègula i ímbrex

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Il·lustració mostrant la disposició de tègules i ímbrexs típica en una teulada.

Tègula i ímbrex (en llati imbrex i tegula, pl. imbrices i tegulae) són elements de cobertura exterior dels sostres usats en l'antiga Grècia i l'antiga Roma. El seu ús està usualment associat de manera que s'alternen. Són dos llatinismes que descriuen és una transcripció del substantiu llatí tegula («teula»), formada sobre l'arrel teg- que expressa la idea de «cobrir». A este terme s'associa ímbrex, del llatí imbricem (cas acusatiu de imbrex), que al seu torn és un derivat de imbrem (acusatiu de imber), que significa «pluja». Amb ell es denomina un tipus de teula corbada que apareix associat a l'anterior. Les dues etimologies estan recollides per Sant Isidor (Etimologies 19.10.15): «tegulae vocatae quod tegant aedes, et imbrices quod accipiant imbres." («Es diuen tègules perquè cobreixen els edificis i ímbrexs perquè contenen les pluges »). Encara que cap dels dos termes està recollit en el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans,[1] tots dos són d'ús habitual en arquitectura i arqueologia per a designar les teules romanes.

Forma i disposició de tègules i ímbrexs[modifica | modifica el codi]

Disposició de tègules i ímbrexs

Les tègules romanes solen ser de terracota, planes, rectangulars o trapezoïdals, amb dues pestanyes o vores al llarg dels costats majors. Dins d'aquestes característiques generals hi ha nombroses variants segons terrisseries o regions. Les pestanyes poden ser uns simples vores laterals o tenir la forma que es reflecteix en les il·lustracions, és a dir un cordó en forma de quart de tronc de con. Hi ha entallaments que permeten l'encaix d'una teula sobre una altra.

Les mides són molt variables, ja que no hi ha cap normalització. En general, oscil·len (de vegades amb desviacions importants) al voltant dels dos peus romans en el costat més gran (aproximadament 60 cm) i un i mig (uns 45 cm) en el menor.

Les tègules més grans conegudes apareixen a Paestum (Itàlia), la Poseidonia dels fundadors grecs, en l'anomenat sacellum (en llatí «petit santuari"), construcció de caràcter funerari del segle IV aC. Aconsegueixen unes dimensions de 75 per 110,5 cm.

esglaonament de les tègules i la disposició dels ímbrexs.

Les tègules es recolzen sobre les bigues, a les quals es claven. De vegades presenten dues perforacions per donar pas als claus. Es juxtaposen pels costats majors, de manera que cada biga dóna suport a dues tègules. La part més gruixuda dels cordons s'adreça aigües avall i es superposa a l'extrem contrari de la teula inferior. Els entallaments externs faciliten l'acoblament. La unió dels cordons o pestanyes de les dues teules es protegeix amb l'ímbrex, una teula semicilíndrica o semitroncocònic de diàmetre suficient per a albergar les juntes de les peces rectangulars.

Cada filera de tègules forma un canal que evacua les aigües de pluja fins a un canaló situat sota el ràfec, des d'on cauen a l'exterior. En les edificacions importants ho fan a través de gàrgoles en forma de cap de lleó. Vitruvi (3.5.15) aconsella que en els costats dels temples se situïn aquests caps de lleó sobre el centre de cada columna i altres en els espais intermedis davant de cada filera de teules. Les que es situen sobre les columnes han d'estar perforades, de manera que donin sortida a les aigües de canal que recull les aigües. Les altres hauran de ser massisses, doncs, en cas contrari, l'aigua que puguin llançar mullaria als vianants que circulessin a través dels intercolumnis. Es solien preferir les tègules usades, ja que sobreviure durant anys a les inclemències del temps i la calor del sol era credencial més que suficient de la bona qualitat de l'argila i la cocció.

Antefixa amb decoració vegetal.

La part frontal de l'ímbrex que dóna a l'exterior del ràfec pot estar coberta amb una placa decorada, generalment de ceràmica, que es diu antefixes (del llatí antefixum, «objecte subjecte davant»). Aquestes plaques reben variades decoracions: elements vegetals estilitzats i palmetes, caps de Medusa, màscares teatrals i qualsevol altre motiu que es pogués adaptar a la forma de la antefixes.

Consta l'existència de tègules de bronze en alguns temples de Roma com el Panteó fins que van ser retirades per l'emperador bizantí Constant II l'any 655 per reutilitzar el metall. Plini el Vell (33.57) testifica la presència de tègules de bronze daurat al Capitoli.

Orígens[modifica | modifica el codi]

Unió dels elements d'un teulat segons Daremberg-Saglio.

Els orígens d'aquests elements de cobertura són grecs. Els temples grecs es cobrien amb grans tègules de marbre, els ímbrexs tenien forma dièdrica (ímbrexs corintis). El geògraf Pausànies atribueix l'invent d'aquest mitjà de coberta a Bizes de Naxos, que l'hauria introduït a 620 aC. Les tègules pètries tenien l'avantatge de permetre superfícies molt més grans que els materials ceràmics. L'economia del material ceràmic va fer que aquest s'imposés a les cobertes d'edificis domèstics o de menor monumentalitat. Als ímbrexs corintis es van sumar els laconis, semicilíndrics o semitroncocònics.

Una anècdota ocorreguda l'any 173 aC revela l'interès que van despertar entre els romans les tègules de marbre que cobrien els temples grecs. Segons Tit Livi (42.4) que el censor Quint Fulvi Flac volia edificar amb la màxima esplendor possible el temple a la Fortuna Eqüestre que havia promès quan intervenia en qualitat de pretor en les Guerres Celtíberes. Aquell any Fulvi Flac va marxar a Bruttium, al sud d'Itàlia i desmuntà la meitat sostre del temple de Juno Lacinia que estava en les proximitats de Crotona. Amb les tègules marmòries retirades pretenia ensostrar el seu temple de Roma. Es va produir un enorme enrenou que va acabar amb la intervenció del Senat romà, que va obligar el censor a tornar els materials robats i desagreujar a la deessa per l'espoli.

L'arquitectura grega feia servir antefixes esculpides en pedra que representen motius o grups de certa complexitat. El primer ús de les de ceràmica és atribuït per Plini el Vell (35.57) al terrisser Butades de Corint. Aquests sistemes de cobertura van arribar a Roma probablement a través d'Etrúria.

Exemplars especials[modifica | modifica el codi]

S'han conservat en diferents jaciments arqueològics tègules amb perforacions que permeten el pas d'un tub que podria haver servit per a l'evacuació de fums en cuines o altres dependències on es fes foc. També hi ha altres dotades en la seva zona central de llanternes de forma aproximadament semiesfèrica, amb obertures, que tenien funcions de ventilació. Es coneixen també exemplars retallats obliquament per adaptar-los a les arestes de les teulades a quatre aigües que aboquen cap a l'interior dels atris de les cases.

Usos especials de les tègules i ímbrexs[modifica | modifica el codi]

Intersecció de clavegueres a Itálica (Bètica).

Els ímbrexs es van usar freqüentment per a confeccionar canalons de desguàs, especialment en viles rústiques. Les tègules, per la seva gran superfície i la bona rigidesa que els proporcionen els cordons laterals, són un material de construcció versàtil, alhora que barat, de manera que al llarg de la història s'han aplicat a infinitat d'usos. Els més freqüents són:

  • Falses voltes constituïdes per un diedre en el qual cada cara està formada per una tègula o una successió d'elles. Sobre les tègules s'acumulen altres materials: terra o formigó. Aquesta solució s'aplica al cobriment de tombes d'inhumació i a la construcció de clavegueres la llum no és massa ampla.
  • Falses voltes o cels rasos amb armadures metàl·liques (Vitruvi 5.10.3). Les tègules es disposarien sobre bandes metàl·liques rectes o corbades per formar l'esquelet d'una falsa volta de canó. Per la part superior es travaven amb argila pastada amb crinera, mentre que la inferior rebria un primer referit amb morter de calç i ceràmica triturada (Opus signinum), sobre el qual després s'aplicava estuc o un arrebossat fi d'acabat.
  • S'usen tègules per confeccionar paviments que resisteixin bé la humitat. Poden usar-se com lloses, cara a l'exterior o sota el terra visible, com a tractament impermeabilitzant. El segon ocupació és descrit per Vitruvi (7.1.7), segons el qual, sobre els primers materials gruixuts de farciment s'han de disposar tègules juxtaposades, les juntes estiguin segellades amb calç apagada amb oli. Sobre la superfície resultant, s'instal la sól que ha de quedar visible.
Paviment de tègules a Medina-Sidonia (província de Càdis).
  • Vitruvi (5.10.2) prescriu l'ús de tègules en la construcció de les cambres subterrànies que s'usen en les termes per a la calefacció (hypocausis). El sòl es suspèn sobre petits pilars de maó col·locats a la distància adequada perquè puguin suportar sobre ells les tègules que formaran la base del terra de l'estància.
  • Cobertes de canals en els aqüeductes. També hi ha algun exemple d'ocupació de tègules per impermeabilitzar l'interior d'un canal, si bé aquesta pràctica va haver de ser ocasional i probablement tardana.

La tègula com mesura aproximada de superfície[modifica | modifica el codi]

El nombre de tègules que comportava la coberta d'un edifici es feia servir, més que com a mesura, com a índex aproximat de les dimensions. Aquest sistema d'estimació s'usava en les normes que ordenaven l'urbanisme de les ciutats romans. Així, per exemple, en el capítol 76 de la Lex coloniae Genetivae Iuliae, l'antiga Urso, Osuna (província de Sevilla), s'establia el següent: «Que ningú tingui al recinte de la colònia Julia terrisseries d'una superfície superior a tres-centes teules. »

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. [enllaç sense format] http://dlc.iec.cat/ [consulta 31/3/2011]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]