Taíno

Grups taínos a l'arribada dels europeus, al final del segle XV. En verd, ubicació dels caribs, poble bel·licós d'origen arawak com els taínos. A l'oest de l'illa de Cuba hi havia els últims reductes dels Guanahatabeyes o siboneys, pobladors originaris de les Antilles que van ser assimilats pels migrants arawaks procedents de la costa oriental de Veneçuela.

Els taínos van ser els habitants precolombins de les Bahames, Antilles Majors i el nord de les Antilles Menors. Es tracta d'un poble que va arribar procedent d'Amèrica del Sud, específicament de la desembocadura del riu Orinoco, passant d'illa en illa, reduint o assimilant als pobladors més antics, com els guanajatabeyes i els ciguayos les cultures són anteriors a l'arribada dels taínos. La llengua taína pertany a la família lingüística macroarawaka, que s'estén des d'Amèrica del Sud a través del Carib.

En el moment de l'arribada de Cristòfor Colom el 1492, hi havia cacicazgos taínos en el territori de l'illa Espanyola (avui Haití i República Dominicana), cadascun dirigit per un cacic principal (cap), a qui se li rendia homenatge. Puerto Rico també va ser dividida en cacicazgos. En cap o cacic de la tribu se li pagava un tribut significatiu. Els cacics tenien el privilegi de portar penjolls d'or anomenats guanin, vivint en bohíos rectangulars en lloc d'ovalats que els pobladors habitaven, i asseient-se en tamborets de fusta quan rebien hostes. En el moment de la conquesta espanyola, els majors assentaments de població taína podien arribar fins a 3.000 persones cada un. Els taínos competien tradicionalment amb els seus veïns caribs, un altre grup originari d'Amèrica del Sud, que vivien principalment en les Antilles Menors. La relació entre els dos grups ha estat objecte de molt estudi.

Durant gran part del segle XV, la tribu taína estava sent conduïda cap al nord-est del Carib (el que avui és Amèrica del Sud), a causa de les incursions dels caribs. Moltes dones caribs parlaven llengua taína a causa de la gran quantitat de dones taínes captives entre ells.

Al segle XVIII, la societat taína havia estat devastada per malalties introduïdes com ara la verola, així com altres factors com ara els matrimonis mixtos o interracials i l'assimilació forçada a l'economia de plantació que Espanya va imposar en les seves colònies del Carib, amb la posterior importació de treballadors esclaus africans. El primer brot de verola registrat a l'illa Espanyola es va produir el desembre de 1518 o gener de 1519. Malgrat tot diversos pobles d'indis van sobreviure fins al segle XIX a Cuba. Els espanyols que van arribar per primera vegada a les Bahames, Cuba i l'illa Espanyola el 1492, i més tard a Puerto Rico, no van portar dones. Van prendre les dones taínes i van tenir descendència mestissa.

Estructura sociopolítica

És dividint en quatre classes socials: els naborías, Els nitaínos, Els bohiques i el cacic. A l'estructura sociopolítica, de caràcter teocràtic-Guerrer, el cacic i el bohique representen els poders sobrenaturals del dia i la nit.

Reconstrucció d'un Poblat taíno a Cuba.

Els cacics taínos

Els taínos estaven dividits en gran nombre de cacicazgos de desigual extensió. El cronista Fernández d'Oviedo narra que a l'illa Espanyola hi havia cinc grans cacics sota els quals governaven uns altres de menor importància. Els cacics taínos van rebre pacíficament als conqueridors, al suposadament considerar, com altres tants pobles d'Amèrica, déus arribats del cel.

No obstant això, davant del mal tracte que van rebre per part dels nouvinguts, Els cacics van organitzar als seus homes i van repel·lir les agressions tenint el propòsit de sotmetre'ls i esclavitzar-los. Les modernes armes dels conqueridors va fer que hi hagués una lluita desigual que va portar a la derrota dels cacics taínos.

Els poblats estaven organitzats en clars de la selva, terra endins, amb dues classes d'habitacles: el Bohío (habitatge comú circular dels habitants del yucayeque) i el caney (més gran, rectangular i amb finestres, on habitava el cacic amb la seva família). Aquests habitatges es construïen amb fulles d'hinea (que és recull en rius i llacs), i fustes dels arbres de capa prieto i canyella cimarrona. Per dormir usaven hamaques teixides de cotó (la paraula hamaca és d'origen taíno.

La vestimenta dels taínos era ajustada al medi tropical on creixia la seva cultura. Els invasors espanyols van trobar als homes coberts amb poca roba, i a les dones casades cobertes amb un davantal de palla, cotó o fulles anomenat naguas. Les dones solteres caminaven nues. Ambdos Sexes s'aplicaven pintura corporal negra, blanca, vermella i groga. Decoraven els seus cossos amb tatuatges religiosos per protegir-se dels mals esperits, i es perforaven les orelles i els llavis amb or, plata, pedra i petxina.

Entre els útils confeccionaven cistelles, atuells de ceràmica, tallaven la fusta, filaven xarxes i manufacturaven l'or, Abundant als rius de Cuba, de l'illa Espanyola i de Puerto Rico. Els espanyols van extreure més de deu tones d'or, esgotant les reserves de l'illa i espoliant els pocs objectes d'interès que tenien els aixovars dels cacics.

Poligàmia

Els cacics practicaven la poligàmia, infreqüent entre el comú del poble. Aquesta pràctica estava justificada per l'excés de noies en edat núbil, i perquè entre els taínos era un deshonor no tenir fills. Les relatives riqueses dels cacics, el seu estatus, i les poques aspiracions del poble, permetien a aquests posseir diverses dones i fills. La poligàmia va créixer per la constant lluita contra els caribs. Les nombroses baixes entre la població masculina i la imperiosa necessitat de mantenir un nivell de població, van ser factors determinants per propagar la poligàmia entre les tribus taínes antillanes. Els cacics tenien moltes dones, però eren dones de Tractat, a les quals anomenaven lieguas. Les dones havien de ser verges, i les utilitzaven per mantenir la pau amb els caribs. El cacic Bohechio tenia 30 dones, però només volia a una, les altres eren per mantenir la pau amb els altres yucayeques.

Aspectes immaterials

Religió

Duho, cadira baixa cerimonial taína.

Escultura d'un cemí o espítitu protector taíno.
Lombards Museum

Els taínos van tenir una creença religiosa monoteista com molts indígenes de les Amèriques. La divinitat principal era iaia, que ve de la paraula taína "Yara" (que significa "lloc" en llengua arawak taína), la primera "Ja" simbolitza el món espiritual, i la segona "Ja" simbolitza el món material, o sigui que vol dir "creador del món espiritual i del món material. També se li coneix com Semign (que vol dir "Déu" en llengua arawak taína). En els llibres d'història se sol dir que ells eren politeistes, però això va ser una excusa que van crear els espanyols perquè la Reina d'Espanya legalitzés l'esclavitud.

La paraula cemí el significat en llengua taína significa "Àngel", designa els éssers espirituals de la mitologia taína. Alguns d'aquests eren: Yocajú Bagua Maorocoti, Opiel Guobiran, Baibrama, Corocote i Maketaurië Guayaba.

Anteriorment es creia que Jurakan (origen del terme huracà) era el déu del mal, ja que el panteó va ser interpretat segons la creença dual del catolicisme. En realitat, hi havia diversos esperits que, quan s'unien, causaven destrucció al poble taíno. Juracán era el nom que li donaven els taínos als fenòmens atmosfèrics coneguts avui per huracans i tempestes tropicals. En la creença taína, qui realment desfermava aquests huracans era Guabancex, qui era acompanyada per Guataubá i Cuatrisquie.

La muntanya més important en la cultura taína era la muntanya actualment anomenada L'Enclusa, on feien les cerimònies principals per al seu Déu (el nom actual es deriva del nom "Yuké", que era el nom que els taínos li donaven).

Animisme

No obstant això, el tret més característic de la mitologia taína va ser considerar als esperits respecte als homes i animals, plantes i éssers inanimats.

En les creences religioses de la cultura taína, els hupia són els esperits dels morts, i es diferencien dels goeiza: esperits dels vius. Si bé la vida goeiza tenia forma clara, després de la mort l'esperit es va donar a conèixer com un hupia i se'n va anar a viure al Coaybay.

Aquest animisme conferia al Bohití o bohíque, metge bruixot, grans poders, en ser l'encarregat capaç de comunicar-se amb els esperits. Per aquest fi confeccionaven ídols de cotó, pedra, os, petxina i altres materials, que rebien el nom de cemís. Els cemís tenien poders sobre l'home, ja que en ells residien els esperits d'avantpassats morts, roques, arbres, etc.

El 1907, Fewkes va estudiar els ídols taínos, arribant a la següent conclusió: els taínos creien en dos éssers sobrenaturals anomenats cemís que eren els progenitors dels altres. Aquests dos pares creadors estaven simbolitzats per ídols de pedra, fusta o fang, a qui els indígenes resaven les seves oracions i en la presència celebraven els ritus per implorar l'abundància de fruits i l'aquesta de la raça humana. Un grup d'aquests sobrenaturals cemís tutelaven i representaven als avantpassats del clan. El culte d'aquests ídols es trobava supeditat a les famílies, i les seves imatges eren guardades a la casa-temple del cacic.

Ramon Pané, frare que entre 1494 i 1498 va viure entre els taínos de Santo Domingo, és contundent respecte a les creences religioses, deia que Yocahú (el pare creador) viu en el cel, és un ésser immortal al que ningú pot veure, i encara que té mare no té principi. La seva mare, deessa sense principi també, té diversos noms: Atabey, Yermao, Guacar, Apito i Zuimaco.

Oviedo, quan parla de la parella divina, diu: «El cemí és el senyor del món, del cel i la terra. Yocahú és la divinitat suprema, fill i avi mític invisible i intangible com el foc, com el vent, el sol o la lluna. En els museus porto-riquenys hi ha abundants mostres d'aquests curiosos ídols, els cemís, la forma ha suscitat entre els ufòlegs variades especulacions.

Entreteniment

Batey o pista cerimonial de Batu a Caguana, Puerto Rico.

Els taínos es divertien de diferents maneres, a través del ball, la música i el joc de pilota. Aquest últim era conegut com Batu i es jugava en un espai anomenat batey. El joc va despertar l'interès dels colonitzadors espanyols, a causa que la pilota que utilitzaven (que estava feta de les arrels de la planta anomenada Cupey) rebotava, i aquest fenomen era desconegut a Europa. El joc de pilota es jugava entre 2 equips de fins a 30 jugadors (homes i dones) que havien de mantenir la bola en l'aire amb les seves espatlles, colzes, malucs o qualsevol altra part del cos, excepte les mans i els peus.

Els principals rituals taínos escenificaven danses sagrades anomenades areitos, acompanyades de diversos instruments, principalment tambors. Entre les plantes més utilitzades hi havia el tabac. L'arbre de cohoba s'utilitzava durant una cerimònia religiosa («el ritual de la cohoba») en la qual el cacic, el bohique i els nitaínos es comunicaven amb els esperits.

Paral·lelismes amb altres cosmovisions

Rudolf Schuller, en L'huracà: déu de la tempesta, i el Popol Vuh, assenyala molts paral·lelismes amb les tradicions maies. La comunitat de trets de la mitologia taína amb la maia comprèn la idea fonamental de la dualitat dels demiürgs: Yocahú, el gran pare, i Guabancex, la gran mare serp, la còpula presideix el cicle solar. Això podria suggerir contactes entre aquests pobles encara que és poc probable que existís un origen comú.

Malgrat això, la hipòtesi més acceptada és la procedència sud-americana dels taínos, ja que es considera que el parentiu lingüístic és una evidència més fiable d'origen comú que algunes tradicions culturals d'ells.

Població

Malgrat l'existència de l'encara mite de la seva extinció estudis genètics i històrics indiquen que part de la població indígena va sobreviure a la catàstrofe demogràfica viscuda a finals del segle XV i la primera meitat del XVI. Aquestes estimacions parlen d'entre un 80 i 90% de mortaldat, principalment per les malalties portades pels espanyols i a les que els taínos no tenien defenses naturals pròpies, el que significa, però, que diversos milers o desenes de milers van sobreviure principalment fugint a les zones muntanyoses i més boscoses de les illes, menys habitables i inaccessibles per als colons i soldats espanyols. En el cas de Puerto Rico alguns dels supervivents van escapar a les illes de Sobrevent. Finalment els supervivents van acabar barrejant-se amb la nova població i van patir un procés d'aculturació i sincretisme cultural amb els nous pobladors europeus i africans.

Bibliografia

• Arellano, Fernando (1987): Una introducción a la Venezuela prehispánica: culturas de las naciones indígenas venezolanas. Caracas: Universidad Católica Andrés Bello. ISBN 980-244-006-X.
• Álvarez Nazario, Manuel (1990): El habla campesina del país: orígenes y desarrollo del español en Puerto Rico. Río Piedras: Editorial de la Universidad de Puerto Rico, 1990. ISBN 0-8477-3635-0.
• Cobley, Alan Gregor (1994): Crossroads of empire: the European-Caribbean connection, 1492-1992. Cave Hill (Barbados): Department of History, University of the West Indies. ISBN 976-621-031-4.
• Cook, Noble David (1993): "Disease and Depopulation of Hispañola, 1492-1518". Colonial Latin American Review 2.
• Cook, Noble David, y W. George Lovell (2000): Juicios secretos de Dios: epidemias y despoblación indígena en Hispanoamérica colonial. Editorial Abya Yala, Quito. ISBN 9978-04-607-0.
• De las Casas, Bartholomé (1875) [1527-63]: Historia de las Indias. Vols. 1-5. Colección de Documentos Inéditos para la Historia de España, vols. págs. 62-66. Madrid.
• Denevan, William M. (1992): The Native population of the Americas in 1492. University of Wisconsin Press, Madison. ISBN 978-0-299-13434-1.
• Dold, Gaylord (2002): The Bahamas. Londres: Rough Guides, 2002. ISBN 978-1-85828-828-4.
• Gil-Loyzaga, Pablo E. (2007): Cuatro siglos en Puerto Rico: descendientes de Antonio de los Reyes Correa y de Diego R. Colón de Luyando y sus vínculos familiares con los Loyzaga, Mexía-Casado y Rodríguez de Matos en los siglos XVI al XIX. Editorial Visión Libros, Madrid, ISBN 978-84-9821-781-0.
• Guitar, Dra. Lynne (2002): «El mito de la extinción taína», capítol de KACIKE: The Journal of Caribbean Amerindian History and Anthropology. Santo Domingo. ISSN 1562-5028.
• Jimeno, Esther; Juan Cevo; Florencio Magallón; Claudio Segura y Chester Zelaya (1983): Nuestro mundo actual. Una visión al mundo, América y Costa Rica. San José de Costa Rica: Universidad Estatal a Distancia, 1983. ISBN 9977-64-001-7.
• Livi Bacci, Massimo (2006) [2005]. Los estragos de la conquista: quebranto y declive de los indios de América. Barcelona: Crítica. ISBN 84-8432-785-X.
• Lucena Salmoral, Manuel (1982). El Descubrimiento y la fundación de los reinos ultramarinos: Hasta fines del siglo XVI. Madrid: Rialp. ISBN 978-8-43212-102-9.
• Martínez Estrada, Ezequiel (1990): Diferencias y semejanzas entre los países de la América Latina. [1962]. Caracas: Biblioteca Ayacucho, 1990. ISBN 980-276-099-4.
• Moya Pons, Frank (1977): Manual de Historia Dominicana. Universidad Católica Madre y Maestra (UCMM). Santiago de República Dominicana. ISBN 84-399-7681-X.
• Moya Pons, Frank (2010): Historia de la República Dominicana. Tomo II. Madrid: Ediciones Doce Calles. ISBN 978-8-40009-240-5.
• Paquette, Robert L., y Stanley L. Engerman (1996): The Lesser Antilles in the age of European Expansion. Gainesville: University Press of Florida, 1996. ISBN 0-8130-1428-X.
• Watts, David (1987): The West Indies: Patterns of Development, Culture, and Environmental Change since 1492. Nueva York: Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-24555-5.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Taíno

• El Boricua
• Anàlisis d'ADN revelen ancestres nadius americans a Puerto Rico
• Sobre la comunitat de frares Dominics que van defensar als Taínos a l'illa Espanyola
• Island Thresholds, Peabody Essex Museum's interactive feature, showcases the work of Caribbean artists and their exploration of culture and identity.
• Taino Diccionary, A dictionary of words of the indigenous peoples of caribbean from the encyclopedia "Clásicos de Puerto Rico, second edition, publisher, Ediciones Latinoamericanas. S.A., 1972" compiled by Puerto Rican historian Dr. Cayetano Coll y Toste of the "Real Academia de la Historia". Provided by the Jatibonicu Taino Tribal Nation of Boriken (Puerto Rico).
• 2011 Smithsonian article on Taino culture remnant in the Dominican Republic