Taíno

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Grups taínos a l'arribada dels europeus, al final del segle XV. En verd, ubicació dels caribs, poble bel·licós d'origen arawak com els taínos. A l'oest de l'illa de Cuba hi havia els últims reductes dels Guanahatabeyes o siboneys, pobladors originaris de les Antilles que van ser assimilats pels migrants arawaks procedents de la costa oriental de Veneçuela.

Els taínos van ser els habitants precolombins de les Bahames, Antilles Majors i el nord de les Antilles Menors. Es tracta d'un poble que va arribar procedent d'Amèrica del Sud, específicament de la desembocadura del riu Orinoco, passant d'illa en illa, reduint o assimilant els pobladors més antics,[1][2] com els guanajatabeyes i els ciguayos que eren cultures anteriors a l'arribada dels taínos. La llengua taína pertany a la família lingüística macroarawaka, que s'estén per Amèrica del Sud i el Carib.

En el moment de l'arribada de Cristòfor Colom el 1492, hi havia cacicazgos taínos en el territori de l'illa Espanyola (avui Haití i República Dominicana), cadascun dirigit per un cacic o cap principal, a qui es rendia homenatge. Puerto Rico també va ser dividida en cacicazgos. Al cap o cacic de la tribu se li pagava un tribut significatiu. Els cacics tenien el privilegi de portar penjolls d'or anomenats guanin, vivien en bohíos rectangulars en lloc dels ovalats que habitaven els altres pobladors i s'asseien en tamborets de fusta quan rebien hostes. En el moment de la conquesta espanyola, els majors assentaments de població taína podien arribar fins a 3.000 persones cada un. Els taínos competien tradicionalment amb els seus veïns caribs, un altre grup originari d'Amèrica del Sud, que vivien principalment en les Antilles Menors.[3] La relació entre els dos grups ha estat objecte de molt estudi.

Durant gran part del segle XV, la tribu taína estava sent conduïda cap al nord-est del Carib (el que avui és Amèrica del Sud), a causa de les incursions dels caribs. Moltes dones caribs parlaven llengua taína a causa de la gran quantitat de dones taínes captives entre ells.[4]

Al segle XVIII, la societat taína va ser devastada per malalties introduïdes pels ]]Europa|europeus]] com ara la verola, així com altres factors com ara els matrimonis mixtos o interracials i l'assimilació forçada a l'economia de plantació que Espanya va imposar en les seves colònies del Carib, amb la posterior importació de treballadors esclaus africans. El primer brot de verola registrat a l'illa Espanyola es va produir el desembre de 1518 o gener de 1519.[5] Malgrat tot, diversos pobles d'indis van sobreviure fins al segle XIX a Cuba. Els espanyols que van arribar per primera vegada a les Bahames, Cuba i l'illa Espanyola el 1492, i més tard a Puerto Rico, no hi van portar dones. Es van apariar amb les dones taínes i van tenir descendència mestissa.[6]

Estructura sociopolítica[modifica | modifica el codi]

Els taínos tenien quatre classes socials: els naborías, els nitaínos, els bohiques i el cacic. A l'estructura sociopolítica, de caràcter teocràtic i guerrer, el cacic i el bohique representen els poders sobrenaturals del dia i la nit.

Reconstrucció d'un Poblat taíno a Cuba.

Els cacics taínos[modifica | modifica el codi]

Els taínos estaven dividits en gran nombre de cacicazgos de desigual extensió. El cronista Fernández de Oviedo narra que a l'illa Espanyola hi havia cinc grans cacics sota els quals governaven uns altres de menor importància. Els cacics taínos van rebre pacíficament els conqueridors, en considerar-los, com altres tants pobles d'Amèrica, déus arribats del cel.

No obstant això, davant del mal tracte que van rebre per part dels nouvinguts, els cacics van organitzar als seus homes i van repel·lir les agressions que tenien el propòsit de sotmetre'ls i esclavitzar-los. Les modernes armes dels conqueridors va fer que hi hagués una lluita desigual que va portar a la derrota dels cacics taínos.

Els poblats estaven situats en clarianes de la selva, terra endins, amb dues classes d'habitacles: el bohío (habitatge comú circular dels habitants del yucayeque) i el caney (més gran, rectangular i amb finestres, on vivia el cacic amb la seva família). Aquests habitatges es construïen amb fulles d'hinea (que es recull en rius i llacs), i fustes dels arbres de capa prieto i canyella cimarrona. Per dormir usaven hamaques teixides de cotó (la paraula hamaca és d'origen taíno.

La vestimenta dels taínos era ajustada al medi tropical on creixia la seva cultura. Els invasors espanyols van trobar els homes coberts amb poca roba i a les dones casades cobertes amb un davantal de palla, cotó o fulles anomenat naguas. Les dones solteres anaven nues. Ambdós sexes s'aplicaven pintura corporal negra, blanca, vermella i groga. Es decoraven el cos amb tatuatges religiosos per protegir-se dels mals esperits i es perforaven les orelles i els llavis amb or, argent, pedra i petxina.

Confeccionaven cistells, atuells de terrissa, tallaven la fusta, filaven xarxes i manufacturaven l'or, abundant als rius de Cuba, de l'illa Espanyola i de Puerto Rico. Els espanyols en van espoliar més de deu tones d'or, tot esgotant les reserves de l'illa, i desposseïren els cacics dels pocs objectes d'interès que tenien als aixovars.

Poligàmia[modifica | modifica el codi]

Els cacics practicaven la poligàmia, infreqüent entre el poble. Aquesta pràctica estava justificada per l'excés de noies en edat núbil i perquè entre els taínos era un deshonor no tenir fills. L'estatus i les relatives riqueses dels cacics, així com les poques aspiracions del poble, els permetien de posseir diverses dones. La poligàmia va créixer per la constant lluita contra els caribs. Les nombroses baixes entre la població masculina i la imperiosa necessitat fer augmentar població, van ser factors determinants per propagar la poligàmia entre les tribus taínes antillanes. Els cacics tenien moltes dones, però eren dones obtingudes amb tractats, a les quals anomenaven lieguas. Aquestes dones les utilitzaven per mantenir la pau amb els caribs i havien de ser verges. El cacic Bohechio tenia 30 dones, però només convivia amb una: les altres eren per mantenir la pau amb els altres yucayeques.

Aspectes immaterials[modifica | modifica el codi]

Religió[modifica | modifica el codi]

Duho, cadira baixa cerimonial taína.
Escultura d'un cemí o espítitu protector taíno.
Lombards Museum

Els taínos van tenir una creença religiosa monoteista, com molts indígenes de les Amèriques. La divinitat principal era iaia, que ve de la paraula taína "Yara" (que significa "lloc" en llengua arawak taína). La primera síl·laba "ia" simbolitza el món espiritual, i la segona, simbolitza el món material, o sigui que vol dir "creador del món espiritual i del món material". També se l'anomena Semign (que vol dir "Déu" en llengua arawak taína). En els llibres d'història se sol dir que eren politeistes, però això va ser una excusa dels espanyols per aconseguir que la reina d'Espanya legalitzés l'esclavitud.

La paraula "cemí" en llengua taína significa "àngel" i designa els éssers espirituals de la mitologia taína. Vet aquí el nom d'alguns: Yocajú Bagua Maorocoti, Opiel Guobiran, Baibrama, Corocote i Maketaurië Guayaba.

Inicialment es creia que Jurakan (origen del terme huracà) era el déu del mal, ja que el panteó va ser interpretat segons la creença dual del catolicisme. En realitat, hi havia diversos esperits que, quan s'unien, causaven destrucció al poble taíno. Juracán era el nom que els taínos donaven als fenòmens atmosfèrics coneguts avui per huracans i tempestes tropicals. En la creença taína, qui realment desfermava aquests huracans era Guabancex, acompanyada per Guataubá i Cuatrisquie.

La muntanya més important en la cultura taína era la muntanya actualment anomenada l'Enclusa, on feien les cerimònies principals per al seu Déu (el nom actual es deriva del mot "Yuké", que era el nom que els taínos li donaven).

Animisme[modifica | modifica el codi]

No obstant això, el tret més característic de la mitologia taína va ser considerar els esperits lligats als homes i animals, plantes i éssers inanimats.

En les creences religioses de la cultura taína, els hupia són els esperits dels morts i es diferencien dels goeiza, els esperits dels vius. Tot i que la vida goeiza tenia forma clara, després de la mort l'esperit es va donar a conèixer com un hupia i se'n va anar a viure al Coaybay.

Aquest animisme conferia al bohití o bohíque, el metge bruixot, grans poders, en ser l'encarregat capaç de comunicar-se amb els esperits. Amb aquesta finalitat confeccionaven ídols de cotó, pedra, os, petxina i altres materials, que rebien el nom de cemís. Els cemís tenien poders sobre l'home, ja que hi residien els esperits d'avantpassats morts, roques, arbres, etc.

El 1907, Fewkes va estudiar els ídols taínos i va arribar a la següent conclusió: els taínos creien en dos éssers sobrenaturals, anomenats cemís, que eren els progenitors dels altres. Aquests dos pares creadors estaven simbolitzats per ídols de pedra, fusta o fang, als quals adreçaven les oracions. En presència dels ídols celebraven els ritus per implorar bones collites. I un grup d'aquests cemís tutelaven i representaven als avantpassats del clan, per això el culte d'aquests ídols es trobava supeditat a les famílies i es guardaven a casa del cacic, que feia les funcions de temple.

Ramon Pané, un frare que entre 1494 i 1498 va viure entre els taínos de Santo Domingo, és contundent respecte a les creences religioses. Deia que Yocahú (el pare creador) viu en el cel, és un ésser immortal al qual ningú pot veure, i -encara que té mare- no té principi. Sa mare, deessa sense principi també, té diversos noms: Atabey, Yermao, Guacar, Apito i Zuimaco.

Oviedo, quan parla de la parella divina, diu: «El cemí és el senyor del món, del cel i la terra. Yocahú és la divinitat suprema, fill i avi mític invisible i intangible com el foc, com el vent, el sol o la lluna. En els museus porto-riquenys hi ha abundants mostres d'aquests curiosos ídols. La forma dels cemís ha suscitat entre els ufòlegs variades especulacions.

Entreteniment[modifica | modifica el codi]

Batey o pista cerimonial de Batu a Caguana, Puerto Rico.

Els taínos es divertien de diferents maneres, com el ball, la música i el joc de pilota. Aquest darrer era conegut com a batu i es jugava en un espai anomenat batey. El joc va despertar l'interès dels colonitzadors espanyols, a causa que la pilota que utilitzaven (feta de les arrels de la planta anomenada cupey) rebotava, fenomen desconegut a Europa. El joc de pilota es jugava entre dos equips de fins a 30 jugadors (homes i dones) que havien de mantenir la bola en l'aire amb l'espatlla, el colze, els malucs o qualsevol altra part del cos, excepte les mans o els peus.

Els principals rituals taínos escenificaven danses sagrades anomenades areitos, acompanyades de diversos instruments, principalment tambors. Entre les plantes més utilitzades hi havia el tabac. L'arbre de cohoba s'utilitzava durant una cerimònia religiosa ("el ritual de la cohoba") en la qual el cacic, el bohique i els nitaínos es comunicaven amb els esperits.

Paral·lelismes amb altres cosmovisions[modifica | modifica el codi]

Rudolf Schuller, en L'huracà: déu de la tempesta, i el Popol Vuh, assenyala molts paral·lelismes amb les tradicions maies. La comunitat de trets de la mitologia taína amb la maia comprèn la idea fonamental de la dualitat dels demiürgs: Yocahú, el gran pare, i Guabancex, la gran mare serp, la còpula dels quals presideix el cicle solar. Això podria suggerir contactes entre aquests pobles, encara que és poc probable que existís un origen comú.

Malgrat això, la hipòtesi més acceptada és la procedència sud-americana dels taínos, ja que es considera que el parentiu lingüístic és una evidència més fiable de l'origen comú que no pas algunes tradicions culturals.

Població[modifica | modifica el codi]

Malgrat l'existència del mite que s'extingiren, estudis genètics i històrics indiquen que bona part de la població indígena va sobreviure a la catàstrofe demogràfica viscuda a finals del segle XV i la primera meitat del XVI.[7] Aquestes estimacions parlen d'entre un 80 i 90% de mortaldat,[7] [8] principalment a causa de les malalties portades pels espanyols, davant les quals els taínos no tenien defenses naturals pròpies.[9] Se'n dedueix, tanmateix, que diversos milers o desenes de milers d'individus van sobreviure, sobretot fugint a les zones muntanyoses i més boscoses de les illes, menys habitables i inaccessibles als colons i soldats espanyols. En el cas de Puerto Rico, alguns dels supervivents van escapar a les illes de Sobrevent.[10] Finalment els supervivents van acabar barrejant-se amb la nova població i van patir un procés d'aculturació i sincretisme cultural amb els nous pobladors europeus i africans.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Adelaar, 2004 , p. 117
  2. Taino indian culture.
  3. Saunders, Nicholas J. The peoples of the Caribbean: an encyclopedia of archaeology and traditional culture] (xi i xv) ABC-CLIO, 2005. ISBN 978-1-57607-701-6
  4. ~ columbus / data / ant / ROYAL-01.ANT 1492 and Multiculturalism. http://www.millersville.edu/ ~ columbus/data/ant/ROYAL-01.ANT Còpia de fitxer en la Wayback Machine. [Enllaç no actiu]
  5. Alfred W. Crosby, The Columbian Exchange Westport, 1972, p. 47
  6. Guitat, Lynne. «/ web/20081202053219/http :/ / www.kacike.org / LynneGuitar.html Criolls: The Birth of a Dynamic New Indus-Afro-European People and Culture on Hispaniola.». KACIKE: Journal of Caribbean Amerindian History and Anthropology. Arxivat de l'original el 2 December 2008. [Consulta: 27 maig 2011].
  7. 7,0 7,1 Guitar, 2002: 7
  8. Cobley, 1994: 36. Els caribs de les Antilles Menors van patir la caiguda de la seva població d'un 90% entre 1492 i 1700,
  9. Guitar, 2002 : 6
  10. Gil-Loyzaga, 2007: 42.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Taíno