Palmira

	En altres projectes de Wikimedia:
Commons	Commons (Galeria)
Commons	Commons (Categoria)

Lloc de Palmira
	Vista de Palmira
Tipus	Ciutat antiga, ruïna i jaciment arqueològic
Localitzat a l'entitat geogràfica	desert de Síria
Localització
Entitat territorial administrativa	Tadmur (Síria)
Localització	Governació d'Homs ; Síria
	34° 33′ 01″ N, 38° 16′ 11″ E / 34.550381°N,38.269791°E
Format per	temple de Baal ; Valley of the Tombs (en) ; Temple of Nabu (en) ; Teatre romà de Palmira ; temple de Baal Shamin ; Gran Columnata de Palmira ; Temple of Al-Lat (en)
Dades i xifres
Superfície	Patrimoni de la Humanitat: 1.640 ha; zona tampó: 16.800 ha
Patrimoni de la Humanitat
Tipus	Patrimoni cultural → Països àrabs
Data	1980 (4a Sessió), Criteris PH: (i), (ii) i (iv)
Extensió lloc Patrimoni de la Humanitat	2017
En perill	2013
Identificador	23
Història
Cronologia
2013-	llista del Patrimoni de la Humanitat en perill
2017	extensió lloc Patrimoni de la Humanitat
272	Siege of Palmyra (en)
Activitat
Data de dissolució o abolició	1929

Aquest article tracta sobre la ciutat de Síria. Vegeu-ne altres significats a «Palmira (desambiguació)».

Palmira (àrab: تدمر, Tadmur; hebreu: תַּדְמֹר, Tadmor‎; grec antic: Παλμύρα; llatí: Palmyra; el seu significat és ‘Palma’ o ‘Ciutat de les Palmeres’) fou una important ciutat de Síria en un oasi a l'interior del país ben regat per nombrosos rierols, a 215 km al nord-est de Damasc i 180 km al sud-oest de l'Eufrates, a Deir al-Zor. Fou capital de l'anomenat Imperi de Palmira.

Està inscrit a la llista del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des del 1980, i a la llista del Patrimoni de la Humanitat en perill des del 2013.^[1]

Història[modifica]

Orígens[modifica]

Fou construïda vers el segle x aC i, segons les fonts bíbliques (I Reis, 9, 18; II Cròniques 8,4), hi va participar el rei Salomó. Fou un centre de caravanes, part de la ruta de la seda, i nus comercial, que va adquirir més importància després de l'annexió de Síria a Roma el 64 aC, amb el desenvolupament del comerç entre les ciutats fenícies i Damasc d'un costat i la zona de l'Eufrates. La ciutat no fou ocupada pels selèucides i, de fet, va esdevenir independent; tampoc no fou inclosa a la província de Síria, sinó que va conservar la seva independència, encara que aliada a Roma. Marc Antoni la va saquejar al·legant la seva política vacil·lant, però es va veure frustrat en el seu intent perquè els habitants es van emportar els seus déus i riqueses més enllà de l'Eufrates abans de la seva arribada. Sota Tiberi, fou incorporada a la província de Síria com a ciutat lliure.

Va formar un estat coixí nòmada entre Roma i els parts. A l'època de Caracal·la, és esmentada com a colònia i Ulpià diu que tenia dret italià (ius italicum). En una inscripció, s'esmenta l'ajut de la ciutat a l'emperador Alexandre Sever (222-235) en la seva guerra contra els perses.

Imperi Romà[modifica]

Durant l'Imperi Romà, Palmira fou el centre administratiu del districte de Palmirene.

L'emperador Valerià I va nomenar el cap local de Palmira, Septimi Odenat, governador de la província de Síria; el 260, Valerià fou capturat i executat pels sassànides. El 261, Macrià Major fou derrotat per les forces de Galiè, col·lega de Valerià, a Il·líria, i es va suïcidar; Quiet, col·lega de Macrià, que governava Orient, va fugir a Palmira i Odenat no va tardar a ordenar la seva execució. Llavors, va fer una campanya contra els perses als quals va derrotar expulsant-los de Síria i Mesopotàmia, i va arribar fins a Ctesifont (262). En agraïment, Galiè el va nomenar governador de Síria i Mesopotàmia i el va associar a l'imperi amb el títol d'august d'Orient (263). El 264, Odenat va ocupar Nisibis i Carrhes i, el 265, va conquerir part d'Armènia i Capadòcia, que estaven en mans dels perses; el 266, va entrar a Emesa.

Assassinat Odenat pel seu nebot Meonius, va pujar al tron de Palmira la seva viuda, Zenòbia, com a regent del fill Vabalathus. Zenòbia es va revoltar contra Roma (268); amb l'ajut del literat Dionysius Cassius Longinus, es va apoderar de Bostra i va intentar conquerir Antioquia. És possible que arribés fins a Egipte, però en tot cas la seva dominació fou efímera (un mesos entre 269 i 270). Zenòbia, que ja havia estat l'ànima del govern del seu marit, va agafar el títol de reina de l'Est; va protegir literats (especialment, Longinus) i va portar Palmira al seu major grau de prosperitat. La reina deia ser descendent dels reis macedonis d'Egipte, però algunes històries diuen que era una dona jueva. El domini de Zenòbia es va estendre a tota Síria i Mesopotàmia. Claudi II, successor de Galiè, enfrontat als gots, li va reconèixer el domini oriental (270), però després Lluci Domici Aurelià va decidir posar fi a la seva dominació.

El 272, la va derrotar en dues batalles, l'una prop d'Antioquia i l'altra prop d'Emesa. Zenòbia es va retirar a Palmira i fou assetjada. Va demanar ajut als perses, que no li van enviar, i finalment va haver de fugir, però fou capturada a la vora de l'Eufrates per la cavalleria lleugera d'Aurelià. Coneguda la notícia, Palmira va capitular i fou tractada amb clemència, però Longinus i alguns dels principals ciutadans foren executats. Zenòbia va participar en el triomf de l'emperador, del qual després va esdevenir l'amant, i es va poder retirar a una vila a Tibur. Aurelià va deixar una guarnició a la ciutat de Palmira, però quan Aurelià havia creuat l'Hel·lespont la guarnició fou massacrada. Aurelià va haver de tornar, la va reconquerir i aquesta vegada la va castigar durament, ordenant executar tothom menys vells, dones i nens, però finalment va perdonar-ne a molts i va permetre reconstruir la ciutat, que havia estat destruïda després de l'assalt.

Decadència[modifica]

A partir de l'any 273, la ciutat va esdevenir un lloc insignificant. Va servir per un temps com a estació romana i Dioclecià en va restaurar alguns edificis i va fer unes muralles per defensar-la contra els perses. Abans del 400, la Primera Legió Il·lírica es va establir a la zona. Fou fortificada per Justinià I i, en el període romà d'Orient, es van construir algunes esglésies, però el control fou dels làkhmides. El 634, fou sotmesa per Khalid ibn al-Walid, però a l'any següent es va revoltar i fou conquerida per les armes el 635, i quedà definitivament la zona en mans dels àrabs. S'hi van establir els Banu Kalb. Va donar suport a la revolta de Sulayman ibn Hisham contra Marwan II el 744/745. En aquesta ocasió, els seus murs foren destruïts; poc temps després, la ciutat va estar implicada en un moviment sufyànida i antiabbàssida dirigit per Abu l-Ward al-Kilabi. Ja no va donar més a parlar durant segles. El 1157, un terratrèmol la va destruir i va esdevenir un llogaret al costat de les ruïnes.

Les ruïnes de Palmira són molt importants. Foren descobertes per mercaders anglesos d'Alep que les van explorar des del 1678, però foren atacats pels àrabs de la zona i van haver de retornar. Hi van tornar el 1691 amb millor èxit. El 1751, s'hi va fer una nova exploració dirigida per Wood i Dawkins i altre cop el 1816 per Irby i Mangles. Es tracta d'edificis i temples d'arquitectura coríntia, i en destaca el temple del Sol (d'arquitectura jònica).

Sobirans de Palmira[modifica]

Hairan o Havian I
Zenobi I
Basum
Malek I
Malek II
Zenobi II
Odenat I
Havian o Hairan II abans de 250-252
Odenat II vers 252-267
Vabalat 267-272 (Atenòdor)
Zenòbia 267-272 (primer regent 267-268, després corregent 268-272)
Antíoc 272

Patrimoni de la Humanitat en perill[modifica]

Des del 2013, les Ruïnes de Palmira estan inscrites a la llista del Patrimoni de la Humanitat en perill, per la situació de guerra del país, i pels atacs al patrimoni per part de l'Estat Islàmic.

L'any 2015, el 20 de maig, l'Estat Islàmic va entrar a les Ruïnes de Palmira,^[2] el 18 d'agost va executar el Director de les excavacions, Khaled al-Asaad de 82 anys, després d'un mes de captiveri,^[3] el 30 d'agost l'ISIL va dinamitar el Temple de Baal i el 4 d'octubre va destruir l'Arc de triomf.^[4]

El 24 de març del 2016, l'exèrcit sirià va recuperar les ruïnes que estaven en mans de l'Estat Islàmic.^[5]