Tafilalt

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Un oasi a Erfoud, a la regió de Tafifelt

El Tafilalt, Tafilelt o Tafilalet (nisba Filalí plural Filala) és una regió històrica situada al sud-est del Marroc. És un conjunt d'oasis que eren tradicionalment punts d'arribada al Magrib de les caravanes transaharianes. Avui el Tafilelt correspon a la província d'Errachidia, antiga Ksar es-Souk i el forma la conca del uadi Ziz. Forma part, des de 1997, de la regió de Meknès-Tafilalet. El Tafilelt ha sofert molt per l'establiment d'una frontera entre Algèria i el Marroc, i de les tensions que sobrevenen de manera periòdica entre els dos països. La ciutat principal actual és Er-Rachida i antigament fou Sigilmasa; el segle XIX i començament del XX el conjunt d'assentaments urbans a l'entorn de l'antiga Sigilmasa foren anomenats com Tafilalt i considerats una ciutat que va arribar a tenir 200.000 habitants.

El Tafilelt ha jugat un paper important a la història del país. L'antiga Sijilmassa va veure néixer el 1640 la dinastia alauita. El rei actual, Mohammed VI, pertany a aquesta dinastia: és el descendent directe de Mawlāy al-Rašid (1660-1672), el primer sultà i el fundador de la dinastia alauita.

Història[modifica | modifica el codi]

Fins al segle XIV[modifica | modifica el codi]

Fins al segle XIV la seva història és la mateixa que la de Sigilmasa fundada al segle VIII i que va eclipsar altres centres anteriors com Ziz, Tudgha i Targha. Fou seu de la dinastia kharigita dels midrarites que es va estendre cap a la regió del Draa; el 976/977 fou ocupada pels zenetes maghrawa que van fundar l'emirat maghrawa de Sigilmasa en general aliat al califat de Còrdova (fins que va desaparèixer de fet el 1012); l'emirat fou conquerit pels almoràvits el 1054/1055 i els va pertànyer fins a la conquesta almohade el 1140.

El nom de Tafilalt apareix sempre a les fonts com Sigilmasa, o el Sus al-Aksa. El 1204 hi va haver una revolta sanhadja-fatimita (xiïta) a causa del fet que els sanhadges es consideraven víctimes dels governadors maghrawins zenetes. El 1230 i 1235 Sigilmasa fou refugi de un califa almohade expulsat de Marràqueix. El 1257 Sigilmasa fou ocupada per Abu-Yahya Abu-Bakr ibn Abd-al-Haqq mercès a la traïció del governador almohade que li va entregar la ciutat; però a la mort d'Abu Yahaya uns mesos després (1058) Sigilmasa va reconèixer de nou al sobirà almohade Abu-Hafs Úmar al-Murtada. El 1264 fou ocupada per Abu-Yahya I Yaghmuràssan ibn Zayyan fundador de la dinastia zayyànida de Tlemcen, amb el suport dels àrabs Makil establerts als darrers a la regió. El 1274 el marínida Abu-Yússuf Yaqub ibn Abd-al-Haqq va ocupar finalment la ciutat.

Sigilmasa va continuar sent el centre de la regió. El 1315 el príncep Abu Ali, revoltat contra el seu pare Abu-Saïd Uthman ibn Yaqub, es va sotmetre i va rebre el govern de Sigilmasa i tot el sud de l'Atles; va fer una política autònoma i amb els suport dels Makil es va estendre cap a les posicions saharianes de Tuwat, Tigurarin i Tamentit; revoltat per segona vegada, fou derrotat el 1322 però el seu pare li va permetre conservar el govern del sud del país (fins al Sus al-Aksa) que va conservar fins tres anys després que el seu germà Abu-l-Hàssan Alí ibn Uthman va pujar al tron marínida a Fes el 1331; el nou sultà va assetjar Sigilmasa el 1334 i la va ocupar, però va donar el govern al seu fill Abu Inan (després sultà Abu-Inan Faris al-Mutawàkkil ibn Alí); va concedir feus als Makil (amb dret de recaptar impostos) consolidant el seu poder sobre el dels berbers. Quan va pujar al tron Abu-Amr Taixfín ibn Alí (1361, només va governar uns mesos) els zayyànides, amb el suport dels Makil, van proclamar a Sigilmasa a un pretendent, Abd al-Hatim ibn Abu Ali que va ser portat des de Granada on vivia i fou reconegut pels xeics i caps religiosos, pels ciutadans de Sigilmasa i pels àrabs de la regió, però el 1363 fou expulsat pel seu germà Abd al-Mumin el que va permetre poc després la recuperació de Sigilmasa pel sultà Abu-Zayyan Muhàmmad ibn Alí (1361-1365); encara els zayyànides o abdalwadites van fer algun intent més per establir un pretendent marínida aliat a Sigilmasa, sent el més important el que va afavorir a Abd al-Rahman ibn Bayaflusan ibn Abu Ali, que va tenir com habitualment el suport dels Makil, però no va durar gaire.

Edat Mirjana[modifica | modifica el codi]

Sigilmasa va quedar deserta el 1393. Les causes no són conegudes. Els Makils van imposar-se sobre els berbers de la regió entre el segle XIII i el XV. En aquest temps el Tafilalt patia una crisi econòmica en l'agricultura doncs fora de la producció de dàtils, l'aigua era insuficient per altres cultius de manera important. Les rutes comercials van estar actives per Sigilmasa fins al segle XIV a causa de la presència dels hilàlides al Magreb oriental, però al segle XIV la situació es va estabilitzar i la ruta va entrar en decadència; altres rutes saharianes com la de Tagdawust al llarg de la costa Atlàntica, van començar a ser utilitzades i al segle XVI els productes que veien de Tuwat es desviaven cap als territoris turcs algerians i Tunísia. El 1502 Lleó l'Africà que va estar set mesos al Tafilalt, descriu la ruïna de la ciutat i esmenta la dispersió dels habitants pels ksurs de la zona dels quals tres (Tabusamt, Mamun i Tandjwit) semblen ser les hereves de la ciutat (especialment la primera), però la ruta de comerç encara subsistia als ksurs. A la primera meitat del segle XVI els songhais controlaven les salines de Teghaza al desert (avui a l'extrem nord-oest de Mali) però la dinastia sadita des de 1533 va dominar el sud del Marroc i va començar a voler controlar les rutes saharianes dominant Tuwat i després Songhai. Ahmad al-Mansur (1578-1603) va enviar expedicions a Tombuctú; els sadites sembla que intentaven restablir les rutes comercials saharianes a través del Talilalt i rebre un flux de caravanes al Marroc evitant el seu desviament. El 1606 Zaydan Abu-l-Maali, en conflicte amb els seus germans, es va refugiar al Tafilalt on va trobar força or procedent de l'Àfrica negra el que mostra que el comerç era actiu. Però des de la mort d'Àhmad al-Mansur el poder sadita es debilitava i el comerç es va tornar a desviar cap a Alger i Tunísia al segle XVII; en aquest segle apareixen a les fonts dues confederacions berbers, els Ait Atta i els Ait Yaflman que vivien a les muntanyes a la rodalia de l'antiga Sigilmasa; aquestes confederacions s'haurien format entre al segle XV com a reacció al predomini àrab encara que no siguin esmentades fins després del 1600. Els Ait Atta van exercir l'hegemonia a partir del segle XVII. Entre 1609 i 1614 el sufita Abu Maali o Abu Mahalli al-Sigilmasi, natiu del Tafilalt on la seva família havia desenvolupat una zawiya, es va revoltar acusant als sadites de pactar amb els cristians, i es va proclamar sultà, ocupant Marràqueix i el Tafilalt, i es va fer reconèixer a Tombuctú però finalment va resultar mort. Els seus fills van intentar seguir la revolta sense èxit.

La torxa rebel la va recollir llavors el cap de la zawiya del Sus, Bu Hassun (Abu l-Hassan Sidi Ali ibn Muhammad al-Samlali) sota el qual es van repetir a grans trets els fets de la revolta d'al-Mahalli; va dominar Tarudant, la regió del Draa, Tafilalt, Teghaza i Tombuctú i va organitzar un regne basat en el comerç de l'or com intermediari entre els europeus que arribaven a Agadir i els africans; el seu centre fou Iligh (on tenia la seva zawiya) i el segon lloc destacat era Tagdaoust o Tagdawust, però no pas el Tafilalt, que no obstant controlava com a lloc essencial pel comerç; va dominar la regió fins vers el 1640. Bu Hassun va sembrar la llavor de la destrucció del seu regne en enfrontar-se amb una família de xurfes (xorfa) instal·lats al Tafilalt des del segle XIII, cosins dels sadites i arribats com ells d'Aràbia; la seva residència era al uadi Ifli al lloc de l'antiga Sigilmasa, pujant per uadi Ziz una mica més amunt de Tabusant; aquestos xorfes controlaven l'aigua i Tabusant era el punt més meridional d'arribada del comerç saharià en el que havien participat (al segle XVI, i s'havien enriquit). Les lluites pel Tafilalt entre Bu Hassun i la zawiya d'al-Dila, situada a la regió entre Khénifra (àrab Khnifra) i els colls de l'Atles i que buscava estendre la seva influència cap al nord, aprofitant la debilitat del poder sadita; els xurfes de Tafilalt es van erigir en els defensors dels habitants de la regió agafats enmig dels dos poder en lluita i van rebre el el suport dels berbers de l'Atles mitja i central principalment del grup sanhadja; van escollir per cap a Mulay Ali Xerif, i al seu fill Sultan Abul Amlak Sidi Muhammad I al-Sharif ibn Ali (1631) que va exercir fins al 1636 (+1659); en aquest any va atacar Tabusamt, que refusava prestar-li obediència (bay'a) i on Bu Hassun tenia una guarnició; llavors fou fet presoner; el va succeir el seu fill Mulay Muhammad II que durant 20 anys es va esforçar per crear-se un principat al Marroc oriental sense gaire èxit. Per un temps va haver de reconèixer l'autoritat de la zawiya d'al-Dila que va recuperar Sigilmasa, però el 1663 va poder restaurar la seva posició amb el suport de les tribus àrabs d'Algèria occidental. El 1664 Muhammad II, enfrontat al seu germà rebel Mulay al-Rashid, va témer que aquest (que havia augmentat el seu poder després d'apoderar-se de les riqueses d'un jueu ric (Ibn Mashal) amb les que va poder comprar el suport dels àrabs Makil i els berbers Ayt Isnassen) atacaria Sigilmasa, i el va anar a enfrontar a la plana d'Angad; Muhammad II ibn Sharif, va morir a la batalla (2 d'agost de 1664) i les seves forces es van passar a Mulay al-Rashid. Poc després aquest s'apoderava de Taza (Marroc) on es va proclamar sultà el 22 d'octubre de 1664 i fundava la dinastia alauita. Va iniciar tot seguit la lluita contra els grups marabuts que dominaven la costa atlàntica sotmetent el nord del país; el 1668 va demolir la zawiya d'al-Dila i va estendre el seu poder a tot el Marroc (1669). Tradicionalment un khalifa va representar a la dinastia al Tafilalt.

Història moderna[modifica | modifica el codi]

Després de l'establiment del protectorat el 1912, quan es va produir la partició de Marroc entre França i Espanya, la regió de Tafilalt era un centre agrícola i comercial i el conjunt d'establiments eren considerats la tercera ciutat del país rivalitzant amb Fes i Marràqueix amb no menys de 150.000 habitants. Era també un centre de proveïment d'armes pels nòmades i sedentaris de la regió, i un refugi pels elements rebels que atacaven als francesos a la frontera amb Algèria i que atacaven les caravanes que encara feien el comerç saharià. El khalifa de Tafilalt Mulay al-Mahdi, cansat de pagar les multes que les potències protectores li imposaven pels saquejos de caravanes en les que tenien interessos, va demanar als francesos de restaurar l'ordre a la zona de Tafilalt. Els francesos estaven interessats en l'ocupació efectiva de Tafilalt, ja que obrien el camí de l'alt Atles i el Djebel Saghro. Els francesos, que controlaven els territoris de les tribus dels daddes i els draa, lleials al paixà de Marràqueix Thami El Glaoui, (Al-Haj T'hami al-Mezouari al-Glaoui) van enviar una missió a ighmart que havia estat fortificada el segle XIX per Mulay Hasan (Hasan I). El berbers Ait Atta es van oposar a la presència francesa però foren derrotats i els francesos van establir una sèrie de posicions militars a la vora de Tafilalt i van reclutar nadius per servir en les forces colonials, però sense poder controlar la regió que es va resistir fins al 1933. El 1916 un príncep reial, Mulay Abdallah, fill de Hassan I i germà del califa, va encapçalar la resistència contra els francesos i va agafar probablement el títol de sultà. La seva bandera fou la vermella de la dinastia. El 1917 els francesos van iniciar les operacions i de 1918 al 1932 van destruir les viles rebels i el camps i infraestructures de reg.

Entre les batalles cal esmentar les de la rodalia de Timhadit a l'Atlas mitjà central (Jbel Hayyane, Koubbat, i altres), relacionats amb l'abastiment de la posició francesa de Beqrit, i que van durar fins a 1919; la vall d'Oulad Ali, (Atlas mitjà oriental) amb batalles intenses el 1926 quan un fortí francès fou capturat, i la victòria francesa sobre Sidi Raho a Taffert; Ayt Yâqoub, al vessant sud del Djebel Ayyachi, on un destacament francès fou delmat pels Ayt Hadiddou i Ayt Morghad, quedant els francesos assetjats i sent salvats en darrer terme per una columna de socors el maig-juny de 1929; Zaouia Sidi Yahya, lloc capturat pels francesos el juny de 1931; el massís del Tichoukt (2.796 metres) entre Boulmane i l'Oued Seghina, que fou el darrer reducte de la resistència dels Ayt Seghrouchen a l'Atles mitjà el 1932; Djbel Tazizaout (2.677 metres), amb una ferotge resistència dels rebels del 23 d'agost al 13 de setembre de 1932; el combat de Msedrid l'1 de maig de 1933; Tizi n-Hamdoun o Djbel Baddou, bastió muntanyós on el juliol-agost de 1933 els Ayt Hadiddou i els Ayt Morghad, dirigits per Ali Ou-Termoun i Zayd Ou-Skounti van lliurar el darrer combat; i Todgha, a pocs km de Tinghir, on la primavera del 1936 va morir el darrer resistent de l'Alt Atles, Zaid Ouhmad.

La rebel·lió d'Abd el-Krim al Rif de 1921 a 1926 va contribuir a l'agitació i resistència a aquesta zona del sud-est de Marroc, però finalment el 1932, els francesos sota el general Giraud van poder establir el districte militar de la regió de Tafilalt i van imposar una administració de comunes rurals o qayadats a la vall del Ziz, liquidant l'estat de Tafilalt. La posició dels àrabs i berbers (i especialment dels seus notables) fou privilegiada, i els haratine, la classe social més baixa formada per gent de pell fosca, suposats descendents de negres del sud, va quedar afectada i van haver de buscar feina fora de la regió. La capital regional es va establir a Er-Rachida (àrab al-Rashidiya) antiga Ksar al-Souk (Ksar al-Suk); l'altra ciutat important era Erfoud (Erfud); les dues estaven ellaçades amb Azru, Fes i Meknès; a 15 kms al sud d'Azru hi ha Risani (al-Risaniya), un antic ksar construït per Mulay Ismail (1672-1727) al segle XVIII i antic centre de caravanes cap al Sudan occidental; al costat de Risani hi ha el mercat de Bu Amm i la zawiya de Mulay Ali al-Xerif (de vers 1630/1640, ancestre de la dinastia regnant el alauites i dinastia Filali i les ruïnes de Sigilmasa amb la kasba destruïda pels Ait Atta el 1818; Risani ha estat rebatejada fa uns anys com Moulay Ali Cherif.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tafilalt
  • L. Mezzine, Le Tafilalt. Contribution a l'historire du Maroc au x XVIIe et XVIIIe siècles, Facultat de Lletres de Rabat 1987
  • J. M. Abun-Nasr, A history of the Maghreb in the Islamic period, Cambridge 1987
  • H. Peres, Les relations entre le Tafilalt et le Soudan a traves le Sahara du XIIe au XIV siècle, París 1913.

Coord.: 31° 20′ 22.43″ N, 4° 16′ 5.48″ O / 31.3395639°N,4.2681889°O / 31.3395639; -4.2681889