Tafonomia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Perforacions i incrustacions en la closca d'un mol·lusc modern.

La tafonomia[note 1] és l'estudi científic dels organismes morts a través del temps i com queden finalment fossilitzats (si és que ho fan). El terme tafonomia (del grec taphos - τάφος significa enterrament, i nomos - νόμος significa llei), va ser introgduït per a la paleontologia el 1940 pel científic rus, Ivan Efremov, per descriure l'estudi de la transició de les restes, parts o productes dels organismes des de la biosfera, a la litosfera, és a dir la creació d'un fòssil.[1][2]

Els tafonomistes estudien els fenòmens de l'estratificació dels éssers vius, la descomposició, la diagènesi i la incrustació bioerosió per esclerobionts.[3] (Els eclerobionts són organismes que habiten en substrats durs)

Gràcies a la taxonomia es pot entendre millor com n'està d'esbiaixat el registre fòssil. Els fòssils estan per tot arreu en les roques sedimentàries, però els paleontòlegs no poden donar conclusions acurades sobre la vida i ecologia dels organismes fossilitzats sense saber els processos involucrats en la seva fossilització. Per exemple si en un lloc amb fòssils uns tipus hi predominen pot inferir en aquest tipus que estava present en gran nombre, o que aquestes restes eren més resistents a la descomposició.

Durant el final del segle XX, les dades tafonòmiques van començar a ser aplicades a altres subcamps paleontològics com la paleobiologia, paleooceanografia, icnologia (l'estudi de les petjades fòssils) i la biostratigrafia. Amb això s'aclareix el significat dels fòssils que es troben

Els arqueòlegs estudien els processos tafonòmics per tal de determinar com les restes de les plantes dels animals (i dels humans) s'acumulen i es preserven de manera diferenciada en els jaciments arqueològics. Això és crític per a determinar on aquestes restes estan associades a l'activitat humana. A més els processos tafonòmics poden alterar les restes biològiques després que estiguin dipositades en els jaciments. Algunes restes sobreviuen millor que les altres a través del temps, i per tant poden esbiaixar una col·lecció excavada.

L'examen de la tafonomia experimental normalment consisteix en exposar les restes d'organismes a diversos processos d'alteració, i aleshores examinar els efectes de l'exposició.

Preservació de biopolímers[modifica | modifica el codi]

El procés taxonòmic quan els materials més aviat inerts com són la calcita i ossos són relativament obvis, ja que tals parts són estables i canvien poc al llarg del temps. Tanmateix la preservació de "teixits tous" és més interessant, i requereix condicions peculiars. Mentre usualment només materials biomineralitzats sobreviuen a la fossilització, la preservació de teixit tou no és tan rara com a vegades es creu.[4]

Tant l'ADN com les proteïnes són inestables, i rarament sobreviuen més de centenars de milers d'anys abans de degradar-se.[5] Els polisacàrids també tenen un potencial baix de preservació, a menys que les molècules estiguin químicament fortament entrelligades;[5] aquesta interconexió és més comuna en teixits estructurals, i els fan resistens a la degradació química.[5] Per exemple la lignina és molt resistent, també les espores i el pol·len, la cutícula de les plantes i dels animals, les parets cel·lulars de les algues,[5] i potencialment la capa de polisacàrids d'alguns líquens. Aquesta interconexió fa les substàncies químiques menys propenses a la degradació química, i també significa que són una font pobra d'energia i per tant menys probablement serà digerida per organismes carronyers.[5] Després d'estar sotmeses a la calor i a la pressió aquestes molècules entrelligadests es 'couen' i passen a ser kerogen molècules de cadena curta (<17 C àtoms).[5] Altres factors afecten la possibilitat de preservació; per exemple l'esclerització ajuda a la conservació.[5]

Es pensava que només la presència d'una cutícula dura podia preservar els organismes pel procés dels esquistos de Burgess,[6] però s'han descobert altres organismes preservats que no tenien tal tipus de cutícula.[7]

És una concepció equivocada pensar que les condicions sense oxigén són necessàries per a preservar els teixits tous; en realitat molta de la degradació la produeixen bacteris sulfato-reductores que només viuen en condicions anaeròbies.[5] La manca d'oxigén, tanmateix, redueix la probabilitat que els carronyers destorbin l'organisme mort, i l'activitat d'altres organismes és indubtablement una de les causes principals de la destrucció del teixit tou.[5]

La cutícula de les plantes (que conté dos tipus de polímers) té tendència a preservarse més si conté més polímer hidrocarbonat(cutan) que el polímer polièster (cutin).[5]

Les plantes i les algues fan els compostos més conservables, llistats d'acord al seu potencial de preservació per Tegellar (vegeu referència).[8]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Derivat del grec Taphos; literament significa 'estudi de la tomba'

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Emig, C. C. (2002). Death: a key information in marine palaeoecology. In: Current topics on taphonomy and fossilization, Valencia. Col·lecio Encontres, 5: 21-26.
  • Greenwood, D. R. (1991), The taphonomy of plant macrofossils. In, Donovan, S. K. (Ed.), The processes of fossilisation, p.141-169. Belhaven Press.
  • Lyman, R. L. (1994), Vertebrate Taphonomy. Cambridge University Press.
  • Shipman, P. (1981), Life history of a fossil: An introduction to taphonomy and paleoecology. Harvard University Press.
  • Taylor, P. D. and Wilson, M. A. (2003), Palaeoecology and evolution of marine hard substrate communities. Earth-Science Reviews 62: 1-103. [1]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]