Rabindranath Tagore
De Viquipèdia
| Rabindranath Tagore | |
|---|---|
 Rabindranath Tagore a Kolkata, c. 1915 |
|
| Naixement: | |
| Activitat: | poeta, dramaturg, filòsof, compositor, artista, Músic, lletrista |
| Període: | Renaixença bengalí |
| Influenciats: | D.R. Bendre, André Gide, Yasunari Kawabata, Kuvempu, Gabriela Mistral, Pablo Neruda, Octavio Paz |
| Signatura: | Tagoresignature.png |
 |
| Premi Nobel de Literatura (1913) |
Rabindranath Tagore ( 
escolteu (?) en bengalí: রবীন্দ্রনাথ ঠাকুর ) ( Calcuta, Índia 1860 - íd. 1941 ) fou un escriptor, poeta, compositor i filòsof indi guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1913.
Tagore, també conegut com a Gurudev, va revolucionar la literatura bengalí amb obres com ara La llar i el món i Gitanjali. Va enriquir l'art bengalí amb multitud de poemes, històries curtes, cartes, assaigs i pintures. Tagore va ser també un savi i reformador cultural que va modernitzar l'art del seu poble desafiant les severes crítiques que fins aleshores el vinculaven a unes formes classicistes. Dues de les seves cançons són ara els himnes nacionals de Bangladesh i l'Índia: Amar Shona Bangla i Jana Gana Mana.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
[edita] Primers anys
Va néixer el 7 de maig de 1860 a la ciutat de Calcuta, en una Índia que en aquells moments formava part de l'imperi Britànic. Fou el petit dels catorze fills d'una família selecta de Calcuta i amant de les arts.
El seu germà gran, Dwijendranath, fou un respectat poeta i filòsof, Satyendranath fou el primer membre d'una ètnia índia admès en l'elitista Servei civil indi i Jyotirindranath fou un músic i compositor cèlebre en el seu moment. El 1878 aconseguí viatjar fins a Anglaterra per estudiar a l'escola pública de Brighton i posteriorment aconseguí ser admès a la Universitat de Londres, no obstant, no va acabar els seus estudis i va abandonar Anglaterra al cap d'un any. Aquesta exposició a la cultura anglesa i la seva llengua es filtraria en els seus primers passos amb la tradició de la música Bengalí per crear nous estils musicals. Tagore no va abraçar mai completament les rígides normes angleses ni l'estricta interpretació de la tradicional religió Hindú per part de la seva família en la seva vida o en el seu art, escollint en lloc seu prendre el millor d'ambdues esferes d'experiència.
[edita] Vida a Shelaidaha
El 9 de desembre de 1883 es va casar amb Mrinalini Devi, amb la qual va tenir dos fills i tres filles, diversos dels quals van morir ben petits. En aquell moment ja s'havia convertit en el centre d'atenció del món literari amb diverses obres, incloent un poema llarg adaptat a l'estil Maithili del que va ser pioner Vidyapati, que al seu torn reclamava que pertanyia al poeta perdut anomenat Bhanu Simha. La seva reputació es va consolidar amb recopilacions com Sandhya Sangit (1882), que inclou el famós poema Nirjharer Svapnabhanga (El crit de la cascada).
L'any 1890 començà a gestionar les propietats familiars de Shelaidaha, una regió estuària situada a l'actual Bangla Desh, on va viure en una casa-vaixell sobre el sistema tributari del riu Padma. Treballs d'aquest període tals com Sonar Tari (1894), Chitra (1896) i Katha O Kahini (1900) van acabar de crear-li una gran fama com a poeta. A més, estava guanyant-se també una reputació com assagista, escriptor d'obres i d'històries curtes, reflectint la vida del poble que veia al seu al voltant, cosa que li feu obtenir considerables elogis.
[edita] Vida a Santiniketan
El 1901 va abandonar Shilaidaha i es va traslladar a Santiniketan, població situada a Bengala Occidental, on va posar en funcionament una escola experimental en unes propietats donades pel seu pare. Aquesta escola, establerta segons la tradicional estructura *Brahmacharya dels estudiants vivint al costat del seu Gurú en una comunitat autosuficient, fou un iman per a grups internacionals d'estudiants, artistes, lingüistes i músics. Tagore va dedicar prodigioses quantitats d'energia a obtenir fons per a aquesta escola, utilitzant per exemple l'import concedit amb Premi Nobel. Avui dia la institució és coneguda com Universitat Visva Bharati (en bengalí: বিশ্বভারতী, Índia al món), sota el control del govern indi.
Vers l'any 1906 va morir la seva esposa així com diversos fills, la qual cosa el sumí en una gran pena. En aquells moments però ja tenia un ampli nombre de seguidors entre els lectors bengalís, i gràcies a les primeres traduccions de les seves obres començà a ser reconegut fora de les fronteres del seu país.
En resposta a alguns admiradors anglesos, com el pintor William Rothenstein, va començar a traduir alguns dels seus poemes en vers lliure. El 1912 marxa a Anglaterra per realitzar diverses xerrades i donar a conèixer el seus versos, deixant impresionats, entre d'altres, el poeta irlandès William Butler Yeats. Posteriorment aquest autor va escriure el prefaci de la versió anglesa de l'obra de Tagore Gitanjali. L'any 1913 fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura pel seu vers profund i sensible, fresc i bell, pel qual, amb habilitat consumada, ha fet del seu pensament poètic, expressat en les seves pròpies paraules angleses, una part de la literatura d'Occident
El 1916 va iniciar un seguit de conferències que el van dur al Japó i els Estats Units d'Amèrica, moment en el qual va denunciar el xovinisme nacionalista així com els nacionalismes bel·ligerants. Aquest posicionament polític el va fer rebre moltes crítiques però també rebé l'elogi del pacifistes com Romain Rolland. La seva experiència en aquests països fou recollida en el seu llibre Japanyatri, i la visita el 1927 a Bali, Java, Kuala Lumpur, Malacca, Penang, Siam i Singapur s'observà en la seva obra Jatri.
L'any 1915 fou nomenat Cavaller pel rei Jordi V del Regne Unit, però l'any 1919 renuncià a aquest títol com a protesta per l'acció de l'exèrcit britànic a la massacre de Jaliyaanwala Bagh. Al llarg de la seva vida va mantenir múltiples contactes amb altres intel·lectuals del seu temps, entre d'altres Henri Bergson, Albert Einstein, Robert Frost, Mahatma Gandhi, Thomas Mann, George Bernard Shaw, H.G. Wells i Romain Rolland.
Va morir el 7 d'agost de 1941 a la seva residència de Calcuta, un dia que encara és recordat en actes públics en el món de parla bengalí.
[edita] Teoria i praxis polítiques
El pensament polític de Tagore es caracteritza per una marcada complexitat. Va ser molt crític envers l’imperialisme europeu, alhora que va donar suport als nacionalistes indis [1][2][3]. Es va implicar en el procés judicial de la Conspiració Indogermànica, i es va entrevistar amb l’ aleshores primer ministre, Comte Terachi, i l’anterior primer ministre, Comte Okuma, en nom dels conspiradors per tal de guanyar-se el favor japonès. [4]
Tot i així, també va escarnir el moviment Swadeschi, denunciant-lo corrosivament a El culte de Charka, un assaig del 1925. [5] En contraposició, va emfatitzar l'autosuficiència i formació intel•lectual de les masses, declarant que l’ imperialisme britànic era “un símptoma polític de la nostra malaltia social”, i animava als indis a acceptar que “no es tracta d’una revolució cega, sinó d’una educació sòlida i decidida”.[6][7]
Inevitablement, aquests punts de vista van irritar a molts, fins al punt de posar la seva vida en perill. Es va salvar de miracle de l’intent d’assassinat per part d’ expatriats indis durant una estada a un hotel de San Francisco, a finals de 1916. El complot va fallar només perquè els qui havien de ser els assassins no es van posar d’acord en l'execució. [8]
No obstant això, Tagore va compondre cançons en què exaltava el moviment independentista indi, i va renunciar als seu títol nobiliari en protesta contra la Massacra de Jallianwaka Bagh del 1919. [9]Dues de les obres de Tagore amb més contingut polític, Chitto Jetha Bhayshunyo (El lloc on la ment no té por) i Ekla Chalo Re (Si no responen a la teva crida, avança sol), es van guanyar la simpatia de les masses; la darrera d’aquestes obres va ser aplaudida per Gandhi.
Les relacions amb el líder Gandhi van ser conflictives. Tot i així, Tagore va ser clau, per exemple, a resoldre una disputa entre el Mahatma i Ambedkar (sobre els sectors electorals separats per als intocables), aconseguint que Gandhi abandonés la seva vaga de fam “fins a la mort”. [10][11]
D’acord amb la importància que concedia a l’educació, s’implicà personalment en aquest tema, tan teòrica com pràcticament: va criticar al·legòricament l’educació ortodoxa, basada en la memoritació, escarnint-la al conte L’entrenament del lloro, en què un ocell és engabiat i forçat pels tutors a alimentar-se d’estrips de planes de llibres fins que mor. [12][13]
Les seves idees sobre pedagogia portaren a Tagore, mentre visitava Santa Bàrbara, a California, l’11 d’octubre del 1917, a concebre un nou tipus d’Universitat, amb el desig de “fer de Santiniketan el fil connector entre la Índia i el món [i] un centre mundial per l’estudi de la humanitat, deixant de banda límits nacionals i geogràfics”. [8]La pedra fundacional de l’escola, que ell va anomenar Visva-Bharati, va ser posada el 22 de desembre del 1918 i inaugurada 1921.[14] Va treballar de valent per trobar fons i personal per a l’escola, buscant-ne a Europa i als EUA entre 1919 i 1921, [15] i fins i tot aportant-t’hi tots els diners rebuts pel premi Nobel que li havien concedit. [16] Tagore hi va implementar una estructura pedagògica brahmacharha utilitzant gurús per donar una guia individualitzada als alumnes, i el seus deures com a mentor i cap de Santiniketan li exigiren energies i temps: als matins hi donava classes i la resta del dia escrivia els llibres de text dels alumnes. [17]
[edita] Obra literària
Reconegut internacionalment per la seva obra poètica, Tagore també va escriure novel·les, assajos, històries curtes, diaris de viatge, obres de teatre així com nombroses cançons.
[edita] Històries curtes
De la prosa de Tagore les obres que es tenen mes en consideració són les seves històries curtes i se li atribueix ser el pioner a escriure històries breus en bengalí. Les seves històries curtes estan escrites en una prosa rítmica, sovint fins al punt de ser poètica, i la principal temàtica de la qual són les vides de la gent corrent.
Tagore va començar a escriure històries curtes tan sol amb setze anys, el 1877, començant amb Bhikharini (La captaire). Entre 1891 i 1895 són definits pels historiadors com el període "Sadhana" de Tagore, en el qual escrigué al voltant de la meitat de les històries contingudes en els tres volums del Galpaguchchha, una col·lecció de 84 històries. Tagore solia associar aquestes primeres històries, com des del període "Sadhana", amb una exuberant vitalitat i espontaneïtat, característiques ques estaven íntimament relacionades amb la vida de l'autor en els diversos pobles on gestionava les àmplies propietats familiars.
[edita] Obra seleccionada
[edita] Poesia |
[edita] Teatre |
[edita] Novel·les[edita] Assaigs |
[edita] Referències i notes
- ↑ Dutta & Robinson 1997, p. 127.
- ↑ Dutta & Robinson 1997, p. 210.
- ↑ Dutta & Robinson 1995, p. 304.
- ↑ Brown 1948, p. 306
- ↑ Dutta & Robinson 1995, p. 261.
- ↑ Dutta & Robinson 1997, pp. 239–240.
- ↑ Chakravarty 1961, p. 181.
- ↑ 8,0 8,1 Dutta & Robinson 1995, p. 204.
- ↑ Dutta & Robinson 1995, pp. 215–216.
- ↑ Dutta & Robinson 1995, pp. 306–307.
- ↑ Dutta & Robinson 1995, p. 339.
- ↑ Dutta & Robinson 1997, p. 267.
- ↑ Tagore & Pal 1918.
- ↑ Dutta & Robinson 1995, p. 220.
- ↑ Dutta & Robinson 1995, p. 221.
- ↑ Roy 1977, p. 175.
- ↑ Chakravarty 1961, p. 27.
[edita] Enllaços externs
- (anglès) Pàgina de l'Institut Nobel, Premi Nobel de Literatura 1913
- (anglès) Rabindranath Tagore al Projecte Gutenberg
