Talibà

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Bandera dels talibans amb la xahada

Talibà és un mot d'origen paixtu (طالبان, ṭālibān, plural en paixtu de l'àrab طالب, ṭālib) que significa "estudiant", referint-se específicament en aquest cas a un "estudiant de religió".[1] Aquest mot fou adoptat per autodesignar un moviment fonamentalista musulmà que instaurà l'anomenat règim talibà o dels talibans a l'Afganistan entre els anys 1996 i 2001.

El moviment va ser fundat l'agost de 1994 pel mul·là Mohammad Omar[2] a la ciutat de Kandahar, reunint en el seu si diverses faccions de mujahidins que lluitaven en la guerra civil consegüent a la guerra afganosoviètica dels anys 80.

El règim dels talibans va imposar una interpretació extrema de l'islam, que relegava les dones a l'estatus més subaltern, perseguia amb el terror la dissidència i cercava d'anihilar qualsevol manifestació o símbol no musulmà.[3]

Malgrat perdre el poder arran de la intervenció militar internacional successiva als fets de l'11 de setembre del 2001, els talibans no van deixar les armes. De mica en mica es van anar reorganitzant, refugiant-se en les zones frontereres amb el Pakistan i passant d'un país a l'altre. A partir del 2006, la intensitat i l'eficàcia dels seus atacs es van incrementar sensiblement.[4][1]

Alhora, el conflicte s'estenia en zones del territori pakistanès; el 18 de febrer del 2009, el president Asif Ali Zardari va signar un tractat amb els talibans permetent-los d'instaurar llur visió estricta de la xaria en certes valls del nord del Pakistan, a canvi del cessament dels atacs contra les forces governamentals.[5][6] Malgrat això, tant les confrontacions directes amb l'exèrcit com l'activitat terrorista van continuar intensificant-se també en aquest país.

Orígens[modifica | modifica el codi]

En el decurs de la guerra amb l'URSS, durant les primeries dels anys 80, la CIA (amb l'operació Cicló) i l'ISI (els serveis d'intel·ligència del Pakistan) van proporcionar armes i ajut econòmic i logístic als resistents afganesos. Els ISI, a més, van recolzar l'enrolament de musulmans radicals d'arreu del món per a lluitar contra els soviètics; Ossama bin Laden ja va ser aleshores un personatge clau d'aquest procés en tant que organitzador de camps d'entrenament per als voluntaris musulmans estrangers.

D'altra banda, durant la guerra, molts joves afganesos es van refugiar al Pakistan i van ser educats en madrasses fortament influenciades pel moviment fonamentalista Deobandi, una escola de pensament apareguda a l'Índia sota el domini britànic, que predica el retorn a "un islam pur tal com era en els temps del Profeta" i que té fortes connotacions antioccidentals.

Finalment, el 1989, amb la retirada de les tropes soviètiques, es va formar una coalició governamental reunint tadjics, uzbeks, hazares i altres grups ètnics minoritaris que va deixar de banda els paixtus, l'ètnia majoritària afganesa que havia gaudit tradicionalment del poder. Aquest fet originà una guerra civil entre el govern central i diversos "senyors de la guerra" d'aquesta ètnia.

Així, dins d'aquest context polític i ideològic, va anar prenent forma el moviment dels talibans. La versió oficial diu que allò que originà llur creació va ser la violació i l'assassinat de nois i noies prop Kandahar per bandits mujahidins, acte que va fer prometre al Mul·là Omar i als seus estudiants de deslliurar l'Afganistan d'aquests criminals.[7]

Ideologia[modifica | modifica el codi]

La ideologia de talibans no era estàtica; al contrari dels altres senyors de la guerra, que proposaven crear un Estat religiós per millorar els costums i comportaments, els talibans pretenien islamitzar primer els costums, la justícia i els éssers humans. Per a ells, la forma d'Estat no tenia importància a condició que es respectés la llei divina. I sols aquells que l'havien estudiada, és a dir, ells mateixos, reunien les condicions d'explicar-la i d'assegurar-ne el respecte. És per això que durant els primers anys van declarar que no volien el poder polític. És també per això que atribuïen tanta importància a tot el que fa la vida quotidiana, ja sigui pública o privada, que volien regida per un nou "ordre moral".

Aquest ordre moral consistia bàsicament en una combinació entre el codi tribal tradicional paixtu, el paixtuwal·li, i la xaria. Però s'hi barrejaven també les interpretacions radicals de l'islam introduïdes per pakistanesos eixits de l'àmbit del moviment Jamiat Ulema-e-Islam, així com nocions wahhabites (vehiculades pels voluntaris provinents de l'Aràbia Saudita), gihadistes i panislamistes.[8]

Aquesta barreja va originar una ideologia extremadament estricta caracteritzada per la voluntat de retorn a la puresa de la religió, implicant una actitud d'aferrissada "antimodernitat" i de lluita ideològica contra la majoria d'altres faccions de mujahidins antisoviètics, més influenciats per la tolerància i el misticisme del sufisme. Així mateix, van considerar que els xiïtes (confessió a la que pertany la minoria hazara) "no eren bons musulmans" declarant-los fins i tot apòstates.[9]

Presa del poder[modifica | modifica el codi]

L'Afganistan l'any 1996

Després de la seva aparició a l'escena afganesa el mes d'octubre del 1994, en pocs mesos els talibans ja controlaven la meitat sud del país. Al començament, aquest moviment es van distingir d'entre les diverses faccions guerreres lliurant la imatge d'una nova força al servei de la pau i de la unitat, fent que molts afganesos, sobretot els paixtus, el recolzessin amb l'esperança de trobar un respir després de tants anys de guerra. El febrer del 1995 es trobaven als afores de Kabul i a un centenar de quilòmetres d'Herat. Tot continuant el setge de la capital, a base d'atacs i de retirades successives, al llarg del 1996 van conquerir l'est i després el centre del país, per acabar emparant-se de Kabul el 27 de setembre.

Les tropes governamentals van fugir, diversos dirigents van exiliar-se a l'estranger i les faccions antitalibans restants van refugiar-se al nord del país. Muhammad Najibullah, l'últim president del país sostingut pels soviètics, i el seu germà Shahpur Ahmadzai, cap de la seguretat, que s'havien refugiat al recinte de les Nacions Unides, van ser arrossegats fora dels locals pels talibans, apallissats, afusellats i penjats públicament.[2]

Instauració del règim[modifica | modifica el codi]

Abans de la presa de Kabul, els talibans parlaven de dimitir així que hi hagués un govern de "bons musulmans" capaç de restaurar la llei i l'ordre. Un cop al poder, però, el mul·là Omar, amb l'acord dels seus partidaris, es va convertir en l'autoritat suprema amb el títol de Comanador dels Creients, capaç de prendre decisions sense que s'haguessin de discutir.

Amb la instauració del nou règim, la zona del país sota control talibà va viure un relatiu període d'estabilitat (la guerra continuava en les altres regions), però igualment va estar immediatament sotmesa a un nou sistema de vida molt repressiu: així que van instal·lar-se al poder, els talibans van crear un servei governamental anomenat Ministeri per a la prescripció del que està bé i la prohibició del que està malament per a instaurar llur ordre moral, que va implantar de manera generalitzada la intolerància i el no respecte dels drets individuals.

Les dones en van patir d'una manera específica: entre altres fets, es van tancar les escoles per a noies, se'ls va prohibir l'accés als hospitals i també la possibilitat de treballar fora de casa seva. En conseqüència, els hospitals van perdre l'essencial del seu personal i els nens dels orfenats van quedar abandonats. En un país on centenars de milers d'homes havien mort a la guerra, les vídues es van trobar amb la impossibilitat de treballar, encara que representessin l'única font d'ingressos de la família.[2]

Malgrat aquests tipus de comportament, fins a l'any 1998, l'ONU i un cert nombre d'altres països, entre els quals els Estats Units, van intentar mantenir un diàleg diplomàtic amb els talibans amb l'esperança d'aportar la pau a la regió. Amb això, només tres països van reconèixer el nou Estat, batejat l'Emirat Islàmic de l'Afganistan: l'Aràbia Saudita, el Pakistan i els Emirats Àrabs Units.

Institucionalització de la repressió[modifica | modifica el codi]

Les noves lleis i reglaments es promulgaven via Ràdio Kabul i pel carrer amb camions equipats d'altaveus. Entre altres regles, es va prohibir el consum d'alcohol, els homes van ser obligats de deixar-se créixer la barba, segons el costum de l'islam tradicionalista, i se'ls reunia per fustigar-los i obligar-los a tornar pregar a les mesquites. L'homicidi, l'homosexualitat, l'adulteri i el tràfic de drogues eren castigats amb la pena de mort pública, i el robatori amb l'amputació d'una mà.

Talibans apallissant dones al carrer. Extracte d'una filmació de la Revolutionary Association of the Women of Afghanistan, visible aquí

Les dones s'havien de tapar de cap a peus sota un cert vestit tradicional, el txadri o burca afganesa, que té com a única obertura un rectangle enreixat al nivell dels ulls; les que no es vestien convenientment eren apallissades. S'autoritzava igualment la lapidació de les dones acompanyades d'un home amb el qual no tinguessin cap relació de parentiu.

Cultura[modifica | modifica el codi]

La majoria de possibilitats de lleure es van reduir sensiblement i, sobretot, tot allò que fes referència a la cultura occidental estava estrictament prohibit. Es va proscriure la música i prohibir la visualització d'imatges (es van tancar els cinemes, cremar les pel·lícules, prohibir l'ús de la televisió, dels aparells fotogràfics i fins i tot de guardar fotos de família). També es van prohibir diversos esports, com per exemple la boxa.

Amb l'afany d'esborrar qualsevol rastre cultural no musulmà, el 2001 el mul·là Omar va ordenar la destrucció dels budes de Bamian, estàtues gegantines antigues de gairebé 1500 anys i declarades Patrimoni Cultural de la Humanitat per la UNESCO, fet que va suscitar vives reaccions internacionals.

Economia[modifica | modifica el codi]

La pau relativa d'aquest període no va permetre el desenvolupament econòmic a l'Afganistan. Entre els anys 1996 i 1998 el règim talibà va intentar sense èxit impulsar la construcció de nous oleoductes i gasoductes.

L'opi[modifica | modifica el codi]

L'any 2000 es va prohibir el conreu de l'opi,[10] que a causa de la guerra s'havia convertit en el primer producte d'exportació del país (aquell any encara se'n van produir 3.276 tones[11]). Tot i així, a les zones controlades pels talibans va mantenir-se una feble producció (aproximadament unes 35 tones el 2001, segons el Programa de les Nacions Unides pel control internacional de les drogues[12]).

La resistència[modifica | modifica el codi]

La victòria ràpida dels talibans a Kabul els va permetre avançar fins a les muntanyes del nord del país on s'havien refugiat les diverses faccions de mujahidins contràries al règim. Aquesta resistència intentava organitzar-se mal-que-bé dins de l'anomenada Aliança del Nord, encapçalada principalment pel comandant tadjic Ahmad Shah Massud i pel general uzbek Abdul Rashid Dostum.

A començaments de l'any 1997, els enfrontaments esporàdics entre talibans i faccions del nord, armades pels russos i els iranians,[2] va acabar formant una línia de front estable, però va empènyer milers de civils a refugiar-se en els camps organitzats per l'ONU a l'exterior d'Herat.

Al mes de maig d'aquest any, els talibans va intentar conquerir Mazar-e Sharif, feu del general Dostum. Un dels aliats d'aquest darrer, el general Abdul Màlik, el va trair i es va aliar amb els talibans, fet que va provocar la fugida de Dostum cap a l'Uzbekistan. Gràcies a aquesta aliança, els talibans obtingueren la ciutat, però llur actitud hostil envers els xiïtes va provocar friccions amb les milícies hazares que van desembocar en una intensa batalla en plena ciutat. Els talibans van ser vençuts i 3000 van ser capturats i executats. El mes d'agost de l'any següent, però, van contraatacar i aquest cop van obtenir la victòria i van ser ells els qui van matar entre 4000 i 5000 civils (sobretot hazares).[13]

Gràcies a la presa de Mazar-e Sharif i de la seva regió, els talibans controlaven aleshores el 90% del país. I amb la fugida de la majoria de caps de la resistència, tan sols quedava com a líder important de l'Aliança del Nord el comandant Massud, que des del seu territori del Panshir, a l'extrem nord-est del país, llençava ofensives d'estil guerriller.

El mateix mes d'agost del 1998, les ambaixades americanes de Kenya i de Tanzània van ser víctimes d'atemptats l'autoria dels quals es va atribuir a Ossama bin Laden, que es trobava a l'Afganistan on havia instal·lat bases d'entrenament per als combatents jihadistes. Els talibans van negar-se a extradir el presumpte terrorista, fet que provocà el bombardeig de les bases d'al-Qaida per part dels Estats Units, la ruptura de relacions diplomàtiques amb nombrosos països i la imposició de sancions per part del Consell de Seguretat de l'ONU l'any següent.

La desfeta del règim[modifica | modifica el codi]

Roda de premsa dels talibans al Pakistan on declaren que no lliuraran Ossama bin Laden sense proves (2001)

El règim va mantenir-se així aïllat de la resta del món fins al mes de setembre del 2001. El dia 9, Massud va ser assassinat en un atemptat suïcida. La mort del cap emblemàtic de la resistència va debilitar encara més una Aliança del Nord ja amenaçada per les divisions ètnicoreligioses i les ambicions personals, i les tropes dels talibans van aprofitar-ho progressant de manera important.

Dos dies després d'aquest assassinat, es van produir als Estats Units els atemptats contra les Torres Bessones i el Pentàgon, causant la mort de gairebé 3000 persones. Els americans van acusar Bin Laden d'haver organitzat aquests atemptats i van exigir-ne l'extradició als talibans, els quals van refusar lliurar-lo adduint la manca de proves. George W. Bush va començar llavors a establir una coalició internacional contra el terrorisme, fet que va empènyer els Emirats Àrabs Units, l'Aràbia Saudita i més tard el Pakistan a trencar llurs relacions amb el règim talibà.

El 7 d'octubre l'aviació angloamericana va començar a bombardejar les instal·lacions d'al-Qaida així com els aeroports controlats pels talibans per tal d'assegurar-se el domini aeri de la zona. Alhora van atacar les posicions dels talibans a les línies de front i a les ciutats principals per tal de permetre la progressió terrestre de l'Aliança del Nord. Aquesta va poder avançar amb molta rapidesa i el 13 de novembre va prendre possessió de la capital.

Després, els talibans es van rendir a Kunduz i finalment, el 6 de desembre, a Kandahar, últim centre de resistència i ciutat on residia el mul·là Omar, el qual, tanmateix, va aconseguir escapar-se (així com la majoria de responsables talibans i Ossama bin Laden). La presa de Kandahar va significar la fi del règim talibà, amb la instauració d'un govern democràtic recolzat per la presència de les tropes d'una la coalició internacional, l'ISAF, sota comandament de l'OTAN.[2]

Represa d'influència dels talibans[modifica | modifica el codi]

Després de llur desfeta davant les forces de la coalició, els talibans va retrobar gradualment la seva capacitat d'organització i ja el 2002 van proclamar l'inici d'una "guerra santa" contra del govern afganès i la coalició occidental. Al llarg de la frontera muntanyosa amb el Pakistan es van anar establint petits camps mòbils d'entrenament per a nous reclutes, la majoria dels quals provenien de les madrasses de les àrees tribals del Pakistan.

La insurrecció, a base de breus atacs de tipus guerriller, es va anar eixamplant i va adoptar nous mètodes d'acció, com ara els atacs suïcides. Alhora, a partir de l'any 2004 el conflicte es va estendre igualment al Pakistan, especialment a la regió del Waziristan. El 2006, el govern d'aquest país va reconèixer de facto l'Emirat Islàmic del Waziristan a canvi de la pau a la regió, deixant la zona sota el control de caps de tribu simpatitzants dels talibans. El mateix any, els atacs en territori afganès contra les forces governamentals i de la ISAF van augmentar notablement en intensitat i eficàcia.

El 2009, els talibans eren presents en una gran part de l'Afganistan, que comprenia l'àrea anant des d'Herat al nord-oest i Kunar al nord-est fins a Kandahar al sud. Aquest mateix any, a la vall del Swat, una altra zona al nord-oest del Pakistan, s'hi va implantar oficialment la xara segons la visió dels talibans a canvi, de nou, de la pacificació; a partir del mes de maig, però, el govern desfermà una ofensiva militar per desallotjar els talibans d'aquesta vall. A partir d'aquests fets es va incrementar violentament l'activitat terrorista, atribuïda als talibans o als seus simpatitzants, contra els civils i les autoritats pakistaneses.

Fonts principals[modifica | modifica el codi]

  • Entrada "taliban." Microsoft® Études 2007 [DVD]. Microsoft ® Encarta ® 2007.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Talibà Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. 1,0 1,1 «talibà». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Entrada "taliban." Microsoft® Études 2007 [DVD]. Microsoft Corporation, 2006. Microsoft ® Encarta ® 2007.
  3. «Afganistan». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. Notícia a l'avui.cat
  5. Notícia a cnn.com (anglès)
  6. Notícia a elpaís.com (castellà)
  7. Matinuddin, Kamal, The Taliban Phenomenon, Afghanistan 1994-1997, Oxford University Press (1999), p.25-6
  8. Ahmed Rashid, Los Talibán , Ediciones Península, Barcelona, 2001.
  9. Document de Human Rights Watch (anglès)
  10. Lutte contre la drogue: les États-Unis récompensent les talibans afghans, Collectif Liberté Afghanistan, 3.8.2001
  11. [1] Relacions 2000 (pàgina 27) i 2001 (pàgines 18-20) del PNUCID sobre la producció d'opi a l'Afganistan
  12. Geopium - Diploweb.com
  13. La matança de Mazar-e Sharif, documents de Human Rights Watch (anglès)