Tancredi

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Tancredi
Erminia i Tancredi
Erminia i Tancredi
Títol original: Tancredi
Llengua original: Italià
Gènere: melodramma eroico
Música: Gioachino Rossini
Llibret: Gaetano Rossi
Font literària: Tancrède de Voltaire
Actes: dos
Estrena: 6 de febrer de 1813
Teatre: Teatro La Fenice de Venècia
Estrena a Catalunya: 5 de maig de 1817, Teatre de la Santa Creu (Barcelona) (estrena a Espanya)
Estrena al Liceu: 4 de maig de 1989
Personatges:
  • Tancredi, soldat de Siracusa exiliat (contralt/mezzosoprano)
  • Amenaide, filla d'una família noble enamorada de Tancredi (soprano)
  • Argirio, pare d'Amenaide; enfrontat a la família d'Orbazzano (tenor),
  • Orbazzano (baix), cap de la família noble que està enfrontada amb la família d'Argirio
  • Isaura (contralt), amic d'Amenaide
  • Ruggiero (mezzosoprano)

Tancredi és una òpera en dos actes del compositor Gioachino Rossini sobre un llibret de Gaetano Rossi, basat en l'obra de Voltaire Tancrède (1759). Va ser estrenada a Venècia al Teatro La Fenice el 6 de febrer de 1813. Malgrat que Rossini primer la va compondre amb un final feliç, finalment li donà un final tràgic per emular el Tancredi original de Voltaire.

Tancredi, un melodrama heroic, és la primera obra important de Rossini i, juntament amb L'italiana in Algeri, que és del mateix any, el compositor va esdevenir molt cèlebre i famós quan només tenia 21 anys. L'obra va tenir una llarga i brillant carrera a Europa i va ser, per als teatres alemanys, el punt de partida d'una invasió de l'òpera italiana contra la qual es revoltarien Weber i posteriorment Wagner.

La partitura inclou importants innovacions: per una part, els concertants són més freqüents i duren més que en l'òpera seriosa heretada del segle XVIII; per una altra, Rossini substitueix l'aridesa del recitatiu secco per recitatius més curts en els quals l'orquestra recolza la veu i es barreja amb ella: fa ressaltar en particular el paper dels instruments de vent que realcen la línia vocal.

Sobretot, el geni melòdic del músic subratlla el lloc predominant del cant que, de sobte, es transforma en el mode d'expressió musical més natural i profund. La cèlebre ària cavatina Di tanti palpiti cantada per Tancredi (mezzosoprano coloratura) en el primer acte de l'obra n'és un bon exemple.

La senzillesa només és aparent. La melodia rossiniana exigeix, d'entrada, un domini perfecte de la vocalització, ja que aquesta no és de cap manera una ornamentació inútil, sinó un element fonamental de l'expressió. I, sense cap dubte, només adquirint consciència d'aquesta reforma introduïda per Rossini en l'òpera seriosa -llavors sotmesa als abusos de les coloraturas i a cadències improvisades- és possible trobar a Tancredi les fonts del bel canto pur i gaudir dels seus refinaments vocals.

Representacions[modifica | modifica el codi]

A la primera meitat del segle XIX, Europa tingué com a ídol Rossini. Fins i tot Beethoven, per tal d'atraure més l'atenció del públic quan es va estrenar la Novena simfonia, féu que s'interpretés de més a més una ària de Tancredi.

A Catalunya, el teatre de la Santa Creu l'havia presentat a Barcelona el maig de 1817 i posteriorment en les temporades de 1820-1821 i 1824-1825. Al Liceu es presentà aquesta òpera per primera vegada el 1989, després de 160 anys de l'última representació a la ciutat.[1]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tancredi

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Mallofré, Albert. «Cita al Liceu amb Marilyn Horn». La Vanguardia, 4 de maig de 1989.