Tancredi

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Tancredi
Erminia i Tancredi
Erminia i Tancredi
Títol original Tancredi
Compositor Gioachino Rossini
Llibretista Gaetano Rossi
Llengua original Italià
Font literària Tancrède de Voltaire
Gènere melodramma eroico
Actes dos
Estrena absoluta
Data estrena 6 de febrer de 1813
Escenari Teatro La Fenice de Venècia
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya 5 de maig de 1817, Teatre de la Santa Creu (Barcelona) (estrena a Espanya)
Estrena al Liceu 4 de maig de 1989
Personatges i creadors
  • Tancredi, soldat de Siracusa exiliat (contralt/mezzosoprano)
  • Amenaide, filla d'una família noble enamorada de Tancredi (soprano)
  • Argirio, pare d'Amenaide; enfrontat a la família d'Orbazzano (tenor),
  • Orbazzano (baix), cap de la família noble que està enfrontada amb la família d'Argirio
  • Isaura (contralt), amic d'Amenaide
  • Ruggiero (mezzosoprano)

Tancredi és una òpera en dos actes del compositor Gioachino Rossini sobre un llibret de Gaetano Rossi, basat en l'obra de Voltaire Tancrède (1759). Va ser estrenada a Venècia al Teatro La Fenice el 6 de febrer de 1813. Malgrat que Rossini primer la va compondre amb un final feliç, finalment li donà un final tràgic per emular el Tancredi original de Voltaire.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Tancredi, un melodrama heroic, és la primera obra important de Rossini i, juntament amb L'italiana in Algeri, que és del mateix any, el compositor va esdevenir molt cèlebre i famós quan només tenia 21 anys. L'obra va tenir una llarga i brillant carrera a Europa i va ser, per als teatres alemanys, el punt de partida d'una invasió de l'òpera italiana contra la qual es revoltarien Weber i posteriorment Wagner.

Representacions[modifica | modifica el codi]

A la primera meitat del segle XIX, Europa tingué com a ídol Rossini. Fins i tot Beethoven, per tal d'atraure més l'atenció del públic quan es va estrenar la Novena simfonia, féu que s'interpretés de més a més una ària de Tancredi.

A Catalunya, el teatre de la Santa Creu l'havia presentat a Barcelona el maig de 1817 i posteriorment en les temporades de 1820-1821 i 1824-1825. Al Liceu es presentà aquesta òpera per primera vegada el 1989, després de 160 anys de l'última representació a la ciutat.[1]

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Decorat de Francesco Bagnara per a Tancredi (1833)

L'èxit de Tanredi va contribuir a afermar la convicció creixent que Rossini era el primer compositor operístic d'Itàlia. El que resulta més interessant d'aquesta òpera és el caràcter renovador que Rossini va saber impregnar a la partitura, aplicant l'estructura de l'òpera bufa en aquest drama seriós.[2] Per una part, els concertants són més freqüents i duren més que en l'òpera seriosa heretada del segle XVIII; per una altra, Rossini substitueix l'aridesa del recitatiu "sec" amb clavecí per recitatius més curts en els quals l'orquestra recolza la veu i es barreja amb ella: fa ressaltar en particular el paper dels instruments de vent que realcen la línia vocal.

La senzillesa només és aparent. La melodia rossiniana exigeix, d'entrada, un domini perfecte de la vocalització, ja que aquesta no és de cap manera una ornamentació inútil, sinó un element fonamental de l'expressió. I, sense cap dubte, només adquirint consciència d'aquesta reforma introduïda per Rossini en l'òpera seriosa -llavors sotmesa als abusos de les coloraturas i a cadències improvisades- és possible trobar a Tancredi les fonts del bel canto pur i gaudir dels seus refinaments vocals.

La soprano Giuditta Pasta a Tancredi

Sobretot, el geni melòdic del músic subratlla el lloc predominant del cant que, de sobte, es transforma en el mode d'expressió musical més natural i profund. La forma d'ària i cabaletta, presentada per un recitatiu acompanyat brilla especialment en la famosa escena d'arribada de Tancredi amb l'ària Tu che accendi questo core i la cèlebre cabaletta Di tanti palpiti cantada per Tancredi (mezzosoprano coloratura) en el primer acte de l'obra n'és un bon exemple, que es fer universalment famosa i va encisar tothom precisament per la seva simplicitat.[2]

La vida de Rossini està plena d'anècdotes. Per exemple, a Venècia, aquesta ària era coneguda l'aria dei risi (ària de l'arròs) perquè sembla que l'hauria compost en una fonda en el temps que va trigar a coure's l'arròs que havia encarregat. La veracitat d'aquesta anècdota segurament és tan fiable com la que els jutges venecians, cansats de sentir cantussejar Di tanti palpiti a tothora, van arribar a prohibir-ho durant les sessions dels tribunals.[2]

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Any Elenc
(Tancredi,
Amenaide,
Argirio,
Orbazzano)
Director,
teatre d'òpera i orquestra
Segell[3]
1977 Marilyn Horne,
Margherita Rinaldi,
Renzo Casellato,
Nicola Zaccaria
Gabriele Ferro,
Orquestra i cor del Teatro dell'Opera di Roma,
(Àudio i vídeo enregistrats a la representació de l'Òpera de Roma, Desembre)
Àudio CD: Celestial Audio,
Cat: CA 202
1978 Fiorenza Cossotto,
Lella Cuberli,
Werner Hollweg,
Nicola Ghiuselev
Gabriele Ferro,
Capella Coloniesis and Chorus of Westdeutschen Rundfunks
CD: Fonit Cetra
Cat: 2564 69972-7
1981 Marilyn Horne,
Lella Cuberli,
Ernesto Palacio,
Nicola Zaccaria
Versió de Ferrara
Ralf Weikert,
Orquestra i cor de La Fenice, Venècia
(Recording of a performance in La Fenice, December)
CD: Mondo Musica
Cat: MFOH 1074
1992 Bernadette Manca di Nissa,
Maria Bayo,
Raúl Giménez,
Ildebrando D'Arcangelo
Versió de Ferrara
Gianluigi Gelmetti
Radio Symphony Orchestra and Chorus, Stuttgart
(Enregistrat al Schlosstheater Schwetzingen)
(Includes Venice ending)
DVD: Arthaus Musik
Cat: 100 206 (Europe);
100 207 (US)
1994 Ewa Podleś,
Sumi Jo,
Stanford Olsen,
Pietro Spagnoli
Versió de Venècia
Alberto Zedda,
Collegium Instrumentale Brugense, Capella Brugensis
(enrgistrat al teatre de Poissy i al Centre Musical-Lyrique-Phonographique, Île de France, del 26 al 31 de gener)
CD: Naxos
Cat: 8.660037-8
1995 Vesselina Kasarova,
Eva Mei,
Ramón Vargas,
Harry Peeters
Versió de Venècia
Roberto Abbado,
Münchener Sinfonieorchester, Bayrischer Rundfunkchor
(Includes the Ferrara ending)
CD: RCA Victor
Cat: 09026 68349-2
2003 Daniela Barcellona,
Mariola Cantarero,
Charles Workman,
Nicola Ulivieri
Paolo Arrivabeni,
Orquestra i cor del Teatro Lirico Giuseppe Verdi, Trieste
DVD: Kicco Classics
Cat: KCOU 9004
2004 Matthias Rexroth,
Alexandra Zabala,
Simon Edwards,
Christian Tschelebiew,
Wilhelm Keitel,
Orquestra de Minsk i cor "Motet et Madrigal", Posen
CD: NEF [4]
Cat: ASIN: B0002CPFCE
2005 Daniela Barcellona,
Darina Takova,
Raúl Giménez,
Marco Spotti
Final de Farrara
Riccardo Frizza,
Orchestra and Chorus of Maggio Musicale Fiorentino
(Video recording of a performance in the Teatro Comunale di Firenze, 21 October)
DVD: TDK,
Cat: DVWW OPTANC

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Mallofré, Albert. «Cita al Liceu amb Marilyn Horn». La Vanguardia, 4 de maig de 1989.
  2. 2,0 2,1 2,2 Alier, Roger. Història de l'òpera italiana. Empúries, 1992, p. 104. ISBN 9788475963570. 
  3. Recordings of Tancredi on operadis-opera-discography.org.uk
  4. Recording details on Italian Amazon
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tancredi Modifica l'enllaç a Wikidata