Tarascos

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Purépetxa o Tarasco
P'urhé o p'urhépecha
Bandera dels purépetxa o tarascos
Bandera dels purépetxa o tarascos
Població total 202.884[1]
Regions amb poblacions significatives
Michoacán, Mèxic Mèxic.
Llengua Purépetxa, Espanyol
Religió Cristianisme

Els tarascos o purépetxes són un grup lingüístic amerindi, també anomenat purépecha "gent que té peix". Els asteques els deien michuaque o habitants de Michhuacan (lloc de peix), però reberen el nom de tarasco, que deriva del nom que ells donaven als espanyols, tarascues "els qui es casen amb les nostres dones".

Territori i demografia[modifica | modifica el codi]

Ocupen la major part del Michoacán (en nàhuatl, "Lloc de pescadors"), però va constituir un imperi que dominava bona part de Guerrero, Guanajuato (en purépetxa "Turó de les granotes"), part de Querétaro (en purépetxa "La Grand Ciutat"),i part de Jalisco, tot i que no va arribar a la costa del Pacífic (vegeu imperi purépetxa).

Purépetxes, s. XIX

Costums[modifica | modifica el codi]

El governant tarasco, conegut com el calzontci, tenia la seva capital a Tzintzuntzan, ciutat fonamentalment administrativa, vora el llac Patzcuaro, al centre de Michoacan, que ocupava una zona de 7 km² amb una població de 235-30.000 persones, que potser arribaren a les 100.000 a l'arribada dels espanyols. Tzintzuntzan era dominada per una plataforma sobre la qual hi havia cinc estructures de temple anomenades yacata, molt diferents de les piràmides maia i asteca, que tenien construccions de fusta on es practicaven rituals i cerimònies, i amb túnels on guardaven els tresors i enterraven els sacerdots; eren dedicades a Curicaueri, que es representava a la terra a partir dels calzontzin "senyor de les innombrables cases o pobles".

Adoraven al foc, representat en els figuretes dels petámuni (grans sacerdots) que s'oferien al seu déu principal, Curicaueri ("el gran cremador"), déu del sol i del foc, que gaudia d'un foc perpetu sempre flamejant. La seva major deesa era Cuerauáperi, deesa de la fertilitat humana i del terre. Les cerimònies religioses incloïen sacrificis humans, particularment presoners de guerra. Tot i així, els asteques els consideraven chichimeca ("bàrbars del nord"), i afirmaven provenir del lloc mític Chicomoztoc ("Lloc de les set coves").

Descrits per Vasco de Quiroga, la seva societat era formada per estrats diferents en els àrees específiques de Tzintzuntzan: nobles, guerrers, sacerduts i comuns, que eren enterrats nus. Feien estàtues d'argila que indiquen el status social per la roba i guarniments que duien. Determinades peces de roba eren determinats a estrats socials diferents, com les armes, barrets dorsals i plomes.

Història[modifica | modifica el codi]

Imperi purépetxa, s. XV

Entre els segles XV i XVI, l'imperi purépetxa, amb capital a Ts'intsúntsani o Tzintzuntzan, va ser una potència mesoamericana de primera magnitud que va resistir l'embranzida de l'Imperi mexica. El seu imperi abastava la parteix sud de l'estat de Guanajuato, tot l'estat de Michoacán i la regió nord de l'estat de Guerrero fins al que avui és l'estat de Mèxic. Atès que era governat per clans ensenyorits a diverses cases establertes en diversos punts, podria parlar-se d'una confederació d'aquests, a partir de certa època de la seva història fins a la invasió espanyola dels seus territoris. El seu èxit militar i econòmic es va deure, en part, al fet que els purépetxes eren hàbils treballadors de metalls com l'or i el coure.[2] Aquest factor sens dubte va ajudar a mantenir la seva independència dels asteques. Els purépetxes antics eren parlants exclusius del purépetxa, una llengua aïllada que no guarda relació històrica demostrada amb cap altra a la regió.

Llur expansionisme els va fer xocar amb els mexica, cosa que els portà a guerres que es cobraren moltes vides, però que no donaren la victòria decisiva a cap dels dos bàndols.

La primera expedició espanyola que penetrà al seu país fou dirigida per Cristóbal de Olid el 1522, però després de sis mesos fou rebutjat pels nacionals. El carrer cazonci, Tzintzicha Tangaxoan, fou executat per Nuño de Guzmán el 1530, qui va penetrar a Michoacán amb 20.000 homes, tot arrabassant i robant als indígenes. Va cremar 800 pobles i va fer molts esclaus, i finalment aturà l'expedició per ordre dels Oïdors de l'Audiència.

Els missioners franciscans hi arribaren el 1525, seguits pels agustins el 1537. El jutge reial Vasco de Quiroga, que esdevindrà el primer bisbe de Michoacán el 1538, fou el considerat com el gran protector dels tarasco. El 1540 va traslladar la capital de Nueva Galicia a Patzcuátaro i abandonaren Tzintzuntzan, que restarà despoblada. El 1540-1541 el franciscà Jerónimo de Alcalá escrigué Relaciones de las ceremonias y ritos y población y gobierno de los indios de la provincia de Michoacán, la millor descripció informativa sobre la seva vida i cultura. Els missioners prepararen diccionaris i gramàtiques per a la seva llengua, a diferència d'altres idiomes de Mesoamèrica. La primera gramàtica impresa d'una llengua ameríndia fou l’Arte de la Lengua de Michoacan (1558) de Maturino Gilberti.

Durant el període colonial mantingueren una identitat cultural mixta al nivell de les viles, molt centrat en les esglésies, hospitals i confraternitats. Han sobreviscut com a grup identificable a Michoacan, on encara es parla la llengua a molts pobles, i on destaquen en la manufacturació del coure, la fusta, els teixits, la terrissa i els vernissats. El 1813 molts d'ells ajudaren al p. José Maria Morelos en la revolta contra el poder colonial, tot i que fracassà.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Comisión Nacional para el Desarrollo de los Pueblos Indios (2000): "Lenguas indígenas de México". En: http://cdi.gob.mx/index.php?id_seccion=660. Consultada el 3 de noviembre de 2006
  2. Iglesias, 2006; 88

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Alcalá, Jerónimo de: 1956: Relación de las Ceremonias y Ritos y Población y Gobierno de los Indios de la Provincia de Michoacán (1541). reproducción facsímil del Ms. ç. IV. 5 de El Escorial, [de varios autores, comp. y trad…], paleo., pról., introd. y n. José Tudela, rev. voces tarascas José Corona Núñez, est. prel. Paul Kirchhoff, Madrid, Aguilar, 1956, XXXIII-297 pp. ils.
  • Corona Núñez, José: Mitología Tarasca (1999) Edit. Instituto Michoacano de Cultura, p. 102
  • Iglesias Ponce de León, María Josefa; Sánchez Montañés, Emma. «Mesoamérica prehispánica». A: Juan Bosco Amores Carredano. Historia de América. Barcelona: Ariel, 2006. ISBN 978-84-344-5211-4. 
  • García Mora, Carlos: La república purépecha socavada, México, Tsimarhu Estudio de Etnólogos, 2013, 56 pp.
  • García Mora, Carlos: La cocina purépecha en Charapan. Espacio femenino, México, Tsimarhu Estudio de Etnólogos, 2013, fascículo de 30 pp. con fts. (versió electrònica).

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tarascos