Tavèrnoles

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Tavèrnoles
Bandera de Tavèrnoles Escut de Tavèrnoles
(En detall) (En detall)
Localització

Tavèrnoles situat respecte Catalunya
Tavèrnoles situat respecte Catalunya

Localització de Tavèrnoles respecte d'Osona


Municipi d'Osona
Sant Esteve de Tavèrnoles
Sant Esteve de Tavèrnoles
Estat
• Autonomia
• Província
• Àmbit funcional
• Comarca
Espanya
Catalunya
Barcelona
Comarques centrals
Osona
Superfície 18,77 km²
Altitud 537 msnm
Població (2013[1])
  • Densitat
315 hab.
16,78 hab/km²
Coordenades UTM(ED50) 31T 444285 4644847Coord.: 41° 57′ 13″ N, 2° 19′ 40″ E / 41.95361°N,2.32778°E / 41.95361; 2.32778
Organització
Entitats de població
• Alcalde:

1
Carles Banús Puigivila (CiU)
Codi territorial 082750

Tavèrnoles és un municipi de la comarca d'Osona, format per les antigues parròquies de Sant Pere i Savassona. Fa la divisòria entre ambdues entitats la serra que va dels Munts, a Masgrau, al castell de Savassona i al turó de Sant Feliuet, des d'on baixa a tocar la punta d'una gran marrada del Ter, a la Passarella.

El topònim està documentat al segle x com Tavernulas, provinent del llatí tabernulas, «petites tavernes» en referència a les parades en la via romana d'Ausa a Bàrcino coneguda com a Strata Francisca.[2] En els fogatges dels segles xv i xvi consta Tavèrnoles en la vegueria de Vic.[3] En els primers censos del segle xix es va registrar com Tabérnolas.[4] El 1933 es va recuperar el nom tradicional, canvi anul·lat el 1939 durant el franquisme fins al 1983.[5]

Geografia[modifica | modifica el codi]

Tota la part de llevant d'aquesta demarcació o sector de Savassona forma part de les Guilleries, on es descriu; aquí, per tant, només es descriu el sector de Tavèrnoles pròpiament dit. Aquest compren un terç, aproximadament, de la demarcació municipal, que té en total 18,77 km, però és el sector o es troba el 90% de la seva població, que, tanmateix, arriba als 315 (2013) habitants.

El terme forma, per aquesta part, com un ample corredor que va des de la carretera de Vic a Roda de Ter, o antiga Strata Francisca i després camí ral, fins als peus de la serra de Savassona, i és travessat d'oest a est per la carretera que mena al parador turístic de Vic o del Bac de Sau.

La parròquia o petit nucli del poble de Tavèrnoles es troba al pendent de ponent de la serra de Savassona, abans de la pujada cap al castell, a 537 m. d'altitud. És format per mitja dotzena de cases velles i un hostal, Can Janot, i algunes cases modernes o d'estiueig. La seva història és vinculada a la demarcació senyorial del castell de Savassona). Tavèrnoles en fou sempre el centre religiós més important, com ho revela el seu temple i el fet que Sant Pere de Savassona ha estat gairebé sempre una filial de Tavèrnoles. Altres llocs d'interès són el Casal de Vilamuntà, l'ermita de Sant Feliu de Savassona, l'església de Santa Margarida d'Ardola o l'església de Sant Pere de Savassona.


Evolució demogràfica
1497 f 1515 f 1553 f 1717 1787 1857 1877 1887 1900 1910
21 21 19 125 155 402 305 306 284 291
1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1990 1992 1994
373 360 328 291 267 186 186 218 209 228
1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008 2010 2012 2014
241 250 272 270 285 300 318 304 - -
1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)

Història[modifica | modifica el codi]

Durant molts segles el terme fou conegut amb el nom de baronia de Savassona, fins que Tavèrnoles aconseguí d'imposar el seu nom, al principi del segle XIX. La demarcació de Tavèrnoles, a l'inrevés que la de Savassona, és molt planera i apta per a l'agricultura; oscil·la entre els 470 i els 530 m. d'altitud. La depressió de la riera de Tavèrnoles en trenca l'horitzontalitat a l'indret del Roquet i del Pendís, però té altres notables planures de conreu entre el Pujol i Can Xic.

L'església de Sant Esteve de Tavèrnoles és un dels monuments romànics més ben acabats de la Plana de Vic, per bé que la seva bellesa de línies és més externa. Com la majoria de les esglésies comarcanes, fou sobre-aixecada el 1728, se li afegiren altars laterals i fou transformada amb una nova portada al mur de ponent.

Una restauració intel·ligent li ha retornat l'aire romànic i ha ressaltat els detalls d'ornamentació llombarda, sobretot l'absis a la banda exterior de migdia, on s'obria la porta antiga i hi ha el campanar de torre, que sembla trasplantat de la regió pirinenca. Es va edificar entorn del 1070 per l'equip de mestres de cases que féu la majoria de les esglésies romàniques dels antics dominis de la vescomtal d'Osona-Cardona. Una acta apòcrifa pretén que l'església hauria estat consagrada el 1083. Ara apareix com una església d'una nau, amb dos arcs torals i un absis amb tres finestres de doble obertura. La banda nord conserva encara una capella lateral tardana, però la de la banda de migdia i la sagristia foren suprimides en el curs de la darrera restauració. Tot l'exterior del temple té, sota el ràfec de la teulada, un fris de finestretes cegues que a l'absis s'allotgen sota les arcuacions llombardes. El campanar és format per un llarg sòcol i dos pisos que pugen per damunt de la teulada de l'església, separats per frisos de dents de serra i emmarcats per tres arcuacions, dintre de les quals s'obren les finestres, partides per una columneta.

La parròquia de Tavèrnoles va comptar fins al 1937 amb la capella de Sant Jaume del Cós, erigida vers el 1091 i que fou feta volar durant la guerra civil; avui dia no se'n coneix gairebé ni rastre.

Els masos[modifica | modifica el codi]

Els masos més tradicionals són els d'el Reguer, el Roquet, Can Serrabou, el Banús, el Cós, Can Torrents, Tanyà i la Rovira. Més tard es construïren nous masos, com el Pendís, Can Malgoig, el Munt, la Casanova, Can Toni Xic, etc...

El Banús és un mas que es destaca per la seva arquitectura i importància històrica. És un gran edifici rectangular, amb torrella central construït al segle XVII per mestres de cases gascons o francesos. Els propietaris conserven encara l'antic cognom Banús i la vella documentació, que comença al segle XI. Can Serrabou, envoltat d'un parc i de la seva masoveria, és un típic mas rectangular, amb coberta de dos vessants i galeries a la banda de migdia. Els seus estadants alternen la vida del mas amb una casa a la ciutat de Vic. És una de les edificacions clàssiques del segle XVIII, i compta amb un ric arxiu familiar, on s'han integrat documents de molts altres masos, fusionats amb el patrimoni de Can Serrabou, com el mas Molist de Taradell o el mas Batlle de Breda.

El Reguer i Can Torrents han estat renovats en part, i apareixen com a grans casals residencials, envoltats de jardins i d'un clos tancat. Altres, en canvi, com el Roquet i el Cós, tenen estructures menys vistoses, però més evocadores de les velles masies tradicionals del país. És famosa la font del Roquet, pels seus voltants de densa vegetació i amb grans rocs despresos de la muntanya, un d'ells amb una espècie d'estrella gravat al damunt que recorda el còdols gravats de Savassona. També hi ha, prop de la font i de l'antic camí, un forn antic, excavat en part, i tots aquests verals són rics en troballes arqueològiques, que demostren l'antiguitat del seu poblament.

El petit puig cònic que hi ha sobre el mas del Pujol, al mateix límit municipal amb les Masies de Roda, acaba en unes pedres amb senyals d'encaixaments de bigues i capades de moro, que recorden la primitiva fortalesa del Purpirol, documentada pels volts de l'any 1000. És una fortalesa que defensaven la línia del Ter, juntament amb Casserres, Savellana i l'Esquerda de Roda.[6]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Padró municipal a data d'01-01-2013» (en castellà). Institut Nacional d'Estadística, 30-12-2013. [Consulta: 06-01-2014].
  2. Bofarull i Terrades, Manuel. Origen dels noms geogràfics de Catalunya: Pobles, rius, muntanyes, etc. Barcelona: Millà, 1991, p.246. ISBN 84-7304-186-0. 
  3. Fogatges de Catalunya
  4. «Alteraciones de los municipios en los Censos de Población desde 1842». INE. [Consulta: 17 octubre 2010].
  5. Canvis de nom, Municat
  6. Gran Geografia Comarcal de Catalunya Volum núm. 1, pàgs. 127-29 ISBN 84-85194-15-2

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tavèrnoles Modifica l'enllaç a Wikidata