Teatre Principal (Barcelona)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Teatre Principal

Façana actual, després de la reforma de 1933
Adreça La Rambla, núm. 27
Població Barcelona
Arquitecte Francesc Daniel Molina i Casamajó (1847)
Propietari Ajuntament de Barcelona
Obertura 1601 (en un recinte de fusta, el teatre s'obrí en 1579)
Reobertura 1603, 1788, 1847, 1913, 1943, 1979, 1998, 2013
Anys actiu 1579-1988, 1998-2006, 2013-
Reconstrucció 1603, 1729, 1788 (en pedra), 1847, 1913, 1934
Noms previs Teatre de la Santa Creu, Principal Palace, Principal Palacio
www.teatreprincipalbcn.com/ca

El Teatre Principal de Barcelona, antic Teatre de la Santa Creu, és el teatre més antic de la ciutat i un dels més antics d'Espanya. Situat a la Rambla, número 27, funcionà des de la segona meitat del segle XVI fins al 2006, i fou novament obert el 2013. Entre 1919 i 1986, va funcionar sobretot com a cinema. De 1872 a 1906, al local de la planta superior s'instal·là la seu de l'Ateneu Barcelonès.

Història[modifica | modifica el codi]

Fins a 1729[modifica | modifica el codi]

El primer teatre, la Casa i Corral de les Comèdies, es va poder construir gràcies a la donació d'un terreny i unes cases al final de la Rambla, l'anomenada Horta de Trentaclaus, realitzada per Joan Bosch a favor de l'Hospital de la Santa Creu[1] La junta de govern de l'hospital va pensar, poc després, d'aprofitar el lloc per hostatjar-hi representacions teatrals: amb el beneficis de les representacions, l'hospital podria sufragar part de les seves despeses. Per tal que aquests beneficis fossin superiors, el teatre tindria l'exclusiva de les representacions: la junta de canonges l'arrendava i en cedia l'explotació al millor postor en subhasta pública. Així, demanà el privilegi d'exclusivitat al lloctinent i capità general de Catalunya Fernando de Toledo, que el concedí el 30 d'abril de 1579 i fou ratificat per Felip II d'Espanya en 1587, el 25 de juliol, que en concedia el privilegi a perpetuïtat. Estableix el monopoli per a "dar funciones de música y declamación, con el derecho a conceder permiso, mediante alguna retribución, a las compañías o personas que lo soliciten para ejecutar aquella clase de funciones".[2]

La construcció d'un teatre estable no començà fins a 1596, però ja s'hi feien representacions des del moment de la concessió del privilegi, en un recinte de fusta a l'horta de les cases donades a l'Hospital. Així, en 1591, el bisbe Joan Dimas Loris va publicar un edicte contrari a les farses i comèdies que s'hi feien, considerant-les immorals i perilloses, la qual cosa indica l'arrelament i repercussió del teatre en la societat. En 1597, els consellers de la ciutat fan enderrocar el teatre de fusta, amb un corredor amb sis cambres, ja que els canonges de l'Hospital encara no els havien demanat els permisos corresponents; el mateix any, però, l'Hospital comença a construir-hi un teatre de pedra i al·lega el privilegi reial per justificar l'activitat.[3] La mort de Felip II en 1598 comportà la prohibició de les representacions teatrals en senyal de dol, fins al 1600. L'explotació del teatre fou un negoci pròsper i animà a mercaders i artesans rics, sovint agrupats en companyies, a arriscar-hi els diners convertint-se en empresaris inversors que contractaven companyies teatrals: en 1689 fou arrendat a Pere Tort, blanquer, per tres anys i al preu total de 1.160 lliures.[4]

Les peces que s'hi representaven canviaven cada un o dos dies, amb un repertori força gran, la qual cosa fomentava l'afluència del públic i l'èxit econòmic de l'empresa. Per exemple, la companyia de Josep Torras es compromet en 1673 a fer vint-i-cinc obres al llarg de cinquanta dies; en 1674, Fulgencio López hi representa cinquanta obres diferents i en 1687 i 1699 sengles companyies hi fan seixanta obres cadascuna. El repertori era gairebé exclusivament en castellà, amb les obres més actuals de les estrenades a Madrid, especialment i durant l'últim terç del segle, de Calderón i, a distància, d'Agustín Moreto i altres autors d'aquesta generació (Rojas Zorrilla, Antonio Solís y Rivadeneira, Andrés Claramonte, etc.).[5] En 1714, després de la conquesta de la ciutat, Felip V d'Espanya volgué tancar el teatre, però l'ordre no es dugué a terme.

L'edifici als primers temps[modifica | modifica el codi]

Gravat de cap a 1830, amb la Rambla i el Teatre de la Santa Creu a l'esquerra, amb la façana anterior a la reforma de 1848

Les representacions ja s'hi donaven abans del 1597, en un pati de fusta, mentre es feien les obres per a un edifici estable d'obra, que van començar el 1596, amb projecte del mestre d'obres Montserrat Santacana. L'edifici va estar acabat el 1601, però per defectes de construcció, va enfonsar-se en part i fou reedificat en 1603.[6] El nou teatre tenia pati, tres pisos i tretze llotges. Sembla que era cobert i il·luminat amb grans finestrals, a diferència dels patis de comèdies de la resta d'Espanya; seria, per tant, el teatre cobert més antic de la península Ibèrica.[7] En acabar el segle XVII tenia: planta baixa amb el pati, on hi havia vuit fileres de bancs davant l'escenari i cinc a cada costat, i onze llotges ("camerilles" o "aposientos" diuen els documents) al voltant, protegides amb gelosies; primer pis amb onze llotges i segon pis amb grades, que formaven el galliner, amb divisió per a homes i dones. Un segon "tablado" acollia els músics.

Des d'aleshores ençà i d'una manera ininterrompuda, aquest indret ha estat ocupat per un teatre i la plaça que es troba davant va dur el nom de Pla de les Comèdies. Avui en dia, s'anomena Plaça del Teatre i, des de començaments del segle XX, acull un monument erigit a Frederic Soler, àlies Serafí Pitarra, pare de la dramatúrgia catalana.

El primer edifici, primordialment de fusta, va patir diversos incendis i reformes. Entre 1728 i 1729 es va ampliar i es va reconstruir amb pedra, i en 1760 hi hagué una nova ampliació, que permeté encabir-hi més de mil espectadors. En 1776 s'hi construí una nova façana còncava, que molt retocada i modificada, és la base de l'actual. El 27 d'octubre de 1787 va patir un incendi que en va destruir la sala i l'interior, quedant-ne només la façana. Gràcies a les donacions de nobles, principalment el marquès de Ciutadilla Francesc de Paula Gassol de Sentmenat i de Clariana i el comte d'El Asalto, el nou teatre, projectat per l'enginyer militar Carles Francesc Calzer i molt més sumptuós que el primer, es va poder tornar a obrir el 4 de novembre de 1788. Conegut com a Corral de Comèdies i després com a Cases de l'Òpera, va adoptar el nom de Teatre de la Santa Creu. Durant les obres, s'aixecà al costat un teatre de fusta que permeté continuar amb les representacions.

El segle XVIII i final del monopoli[modifica | modifica el codi]

En 1725, una cèdula reial de Felip V va regular el desenvolupament de les funcions: separava els seients d'homes i dones, les entrades d'artistes, separades de les del públic, i establia que les obres comencessin a les dues i mitja de la tarda en hivern i a les quatre l'estiu. No obstant això, aquests horaris van canviar i sabem que en 1793, les comèdies començaven a les cinc de la tarda i les òperes a les sis. En 1735 es constituí una cooperativa d'actors com a responsable de la gestió del teatre. Durant la segona meitat del segle XVIII va acollir espectacles d'òpera, preferentment italiana: així, des de 1750, a més de l'habitual temporada de teatre, va fer-se una temporada anual d'òpera amb una companyia contractada exclusivament per a això. Des de final del XVIII també es van anar fent concerts i recitals vocals i instrumentals (anomenats acadèmies), i temporades de dansa.

El primer terç del XIX va veure la popularitat de les comèdies de màgia (que permetien espectacles amb grans efectes escènics, tramoies i decorats variats), la sarsuela i l'apogeu de l'òpera com a espectacle de masses. En 1827 comença a imprimir els cartells, fins llavors manuscrits, amb els títols i artistes dels espectacles. El 1833, però, va acabar el monopoli de les funcions teatrals a la ciutat (en 1820, durant poc temps, va obrir el Teatre dels Gegants, a la Plaça dels Gegants) i el teatre va començar a tenir competidors: el Teatre de Montsió (1837-1844), el Teatre Nou (1843-1848) i, finalment, el Gran Teatre del Liceu (1847). La rivalitat amb aquest teatres (especialment el Nou, que també va començar a programar òperes, i el Liceu), va fer que es creessin "bàndols" a la ciutat: cruzados y capuchinos primer (els caputxins eren els del Teatre Nou), i liceístas y cruzados després: la comèdia de Serafí Pitarra Liceístas y cruzados satiritza aquest enfrontament entre partidaris d'ambdòs teatres, que es va mantenir fins als anys setanta del segle XIX.

Teatre Principal[modifica | modifica el codi]

Façana original de Daniel i Molina de 1847, fotografia ca. 1870.

Des de 1840 adoptà el nom de Teatre Principal per tal de marcar distàncies respecte altres teatres nous, i sobretot del recentment creat Gran Teatre del Liceu. El canvi de nom va anar acompanyat d'una reforma arquitectònica, de la qual data la façana actual (1847), projectada per Francesc Daniel Molina i Casamajó. La rivalitat amb el Liceu continuà, programant tots dos òperes i mirant de ser els primers a estrenar els títols de més èxit o de contractar els millors cantants. Fins als anys quaranta, el Principal va mantenir la primacia, però a partir de llavors, el Liceu, més innovador i ric, va convertir-se en el gran teatre de la ciutat. Tot i això, el Principal encara va ser el primer a estrenar Aida o una òpera de Wagner, Lohengrin (el 1882, un any abans que el Liceu). Estrelles del moment, com Enrico Tamberlinck o Adelina Patti van cantar al Principal sense fer-ho mai al Liceu. En 1866 s'hi instal·là l'enllumenat amb gas i se'n reformaren la sala i l'escenari.

Decadència[modifica | modifica el codi]

Als anys setanta del segle va començar la seva decadència, que no s'aturarà: l'Hospital intenta vendre'l en 1877, degut a la seva minvant rendibilitat. Una campanya popular va impedir que es derruís el 1889. Va abandonar la programació d'òperes (era un espectacle molt car) i va tenir moments importants en la renovació del teatre català, com quan va acollir els Espectacles i Audicions Graner. En 1897, l'Hospital intentà arrendar-lo a l'Ajuntament, per 25.000 pesetes l'any, però no s'arribà a un acord.

Postal de ca. 1850 amb el teatre i la façana original de 1847, de Daniel i Molina.
El teatre cap als anys vuitanta del s. XIX, amb la façana abans de l'incendi de 1913.

Des de 1905, s'hi alternen funcions teatrals amb projeccions cinematogràfiques. Un nou incendi el 4 de novembre de l'any 1915 va marcar l'inici de la seva desaparició com a teatre de grans esdeveniments teatrals. Reconstruït, ja no va recuperar el prestigi anterior. La seva capacitat era llavors de 1.600 seients. En 1918, fou venut a una empresa privada, i el 7 de març de 1919 va començar a funcionar com a cinema, amb el nom de Principal Palace, però fent encara espectacles teatrals i musicals. Els 1924 i 1933 (el 18 de setembre) va patir els seus dos darrers incendis que van alterar totalment la seva estructura actual. L'1 de juny de 1934 va obrir aquesta etapa amb la revista Las mujeres del zodíaco.

El 5 de juny de 1896, al saló de descans s'hi va presentar el Kinematograph, una variant de l'aparell dels Lumière, que va constituir la primera mostra pública de fotografia en moviment feta a Barcelona—al desembre del mateix any, els Lumière van presentar el seu invent al taller del fotògraf Napoleon.

De 1935 a 2006[modifica | modifica el codi]

S'hi alternaren el cinema, les varietats i el "gènere ínfim", juntament amb revistes, sarsueles i obres de teatre. Tot i el to baix de la programació, encara van tenir-hi lloc estrenes com la de Doña Rosita la soltera de García Lorca amb la companyia de Margarida Xirgu.

El 1939 va "espanyolitzar" el seu nom com a Principal Palacio i el 24 d'abril de 1943 va obrir una nova sala de cinema, més petita (490 butaques), amb el nom de Cine Latino. Una part de l'edifici va allotjar un frontó (el Jai Alai), una sala de billar (Billares Monforte). A una sala d'una planta superior va funcionar un cabaret (el Cúpula Venus), que en l'actualitat ocupen els Billares Monforte, i en una de les plantes hi havia una casa de cites.

Article principal: Cúpula Venus

Després d'unes reformes, dirigides per Antoni Bonamusa, i ja en mans de l'empresa Balañà, el 10 de setembre de 1979 s'obrí com a cinema amb dues sales: la principal, anomenada Pantalla 1, amb 991 seients (s'hi donà Moonraker) i la Pantalla 2 a la sala de l'antic Latino, amb 400 butaques (s'hi donà Tarantula). La sala gran tancà com a cinema el 1986 (l'1 de maig) i la petita, el 1988 (2 d'octubre), tot i que va hostatjar una sala de cinema X.

Posteriorment, els anys noranta, va acollir algunes representacions esporàdiques de teatre, concerts, recitals i espectacles operístics (en 1998-1999 s'hi representaren quatre òperes traduïdes al català). Es va parlar de la possibilitat que el teatre esdevingués part del Liceu, com a sala per a òperes i espectacles de format petit. Durant un temps va ser la sala d'assajos de l'orquestra i cor del Liceu. El gener de 2006, finalment, va tancar com a teatre. Se'n va negociar l'adquisició per part de l'Ajuntament, però no va prosperar.

Reobertura de 2013[modifica | modifica el codi]

El febrer de 2013 s'anuncià la reforma del local, l'apertura del qual es va produir el 6 d'octubre d'aquell any, i amb l'actor Toni Albà com a director artístic.[8] L'empresa, formada per tres socis i el Grup Balanyà, preveia dedicar-lo a tot tipus d'espectacles i activitats socials, culturals o lúdiques, com desfilades de moda, presentacions, etc. La finalització de la reforma està prevista per al 2015. A l'espai de la sala de billars s'instal·larà un hotel de 60 habitacions, i en la cúpula un bar cafeteria.

La sala principal s'inaugurà el 13 de novembre de 2013 amb l'espectacle Lío Ibiza, espectacle de cabaret i varietats procedent d'Eivissa i dirigit per Joan Gràcia, del Tricicle.[9]

Edifici[modifica | modifica el codi]

Façana del teatre a l'actualitat.
Una part del teatre està ocupat per un billar.

En gravats antics es pot veure la façana anterior a 1776: plana i amb dos cossos, tres arcs semicirculars i columnes jòniques aparellades a cada costat dels arcs a la part inferior, i pilastres jòniques i finestres amb frontons al pis de dalt (la del centre, més gran), amb barana sobre l'arquitrau del primer cos. Rematava la façana un frontó semicircular al centre, i balustrada amb gerros als costats. L'interior, en la reconstrucció de 1788, tenia una estructura a la italiana, amb platea i pisos (quatre) en forma de ferradura, amb una decoració elegant, amb daurats.

El 1802 s'acabà una ampliació[10] i el 1847, la reforma de Francesc Daniel Molina va fer que la façana adoptés una forma convexa a la part central, rematada amb una cornisa. Hi afegí una balconada que recorria les tres grans arcades del pis principal, i decoració amb relleus de terracota de Bartomeu Ferrari: dessota els balcons, medallons amb bustos d'actors: Maria Malibran, Isidoro Máiquez, Caylón i Julián Prieto, que es conserven encara a la façana. Als pilars dels arcs, columnes truncades amb nimfes a la base i els bustos de Lope de Vega, Calderón de la Barca, el cantant Manuel García[11] i l'actor Requeno; als carcanyols, quatre figures alades de la Fama sostenint corones de llorer a les mans; a l'àtic, un rellotge al centre, decorat amb volutes i, a banda i banda, sengles frisos amb baixrelleus al·legòrics. Als incendis i successives reformes del segle XX, aquests elements van desaparèixer en la seva majoria, mantenint-se la forma corbada de la façana i les obertures de portes i finestres. En general, la façana de Daniel i Molina rebé dures crítiques per la manca de proporcions, per la convexitat injustificada i per algunes solucions decoratives poc ortodoxes.[12]

L'interior presentava un vestíbul octogonal d'on arrencava l'escala que portava a la sala. Aquesta tenia planta de ferradura, però prou oberta per permetre la bona visibilitat des dels costats, Hi havia quatre pisos; els dos primers amb llotges, el tercer amb llotges a la primera fila i bancs a les altres dues files, i bancs al quart. En el primer pis hi havia un amfiteatre que sobresortia, amb butaques. La platea tenia disset files de butaques i llotges als costats. La capacitat del teatre estava entre 1.500 i 2.000 persones.[13] La sala, amb algunes reformes posteriors, va perdurar fins a l'incendi de 1913, i l'estructura encara se'n mantingué fins al 1933. Al segon pis hi havia un saló de descans, octogonal ja que era sobre el vestíbul, amb finestrals que donaven a la Rambla i s'obrien a la balconada. En 1866 es feren reformes a la sala, aixecant el sostre i millorant l'aspecte general i l'acústica; l'aranya central fou substituïda per llums de gas a les baranes dels pisos, decorades en blanc amb daurats, que contrastava amb el vermell de les parets i les butaques. El nou sostre va rebre pintures d'Augusto Ferri. Igualment, les reformes milloraren la ventilació, lavabos i altres qüestions pràctiques.

Després de l'incendi de 1933, la sala va ser reconstruïda abandonant l'estructura a la italiana i optant per una sala moderna, amb platea i un únic pis superior amb graderies, que arribava a cobrir mitja platea i proporcionava millor visibilitat al públic. El 1943 es va obrir la sala petita i el 1979 es van reformar les dues sales com a cinema. La major es va tornar a reformar, per sobre, a començament dels anys noranta, per tal que tornés a funcionar com a teatre, mantenint l'estructura existent.

A la reforma de 2013 s'han reformat la sala principal del teatre, condicionant la platea per a tot tipus d'espectacle, amb butaques que puguin treure-se'n fàcilment, i instal·lar al primer pis (l'amfiteatre) dos restaurants des dels que pugui veure's l'espectacle mentre se sopa. A la sala petita, la del Teatro Latino, s'obrirà un teatre de cabaret i espectacles musicals de petit format. El frontó es reformarà, mantenint-ne l'estructura (ben conservada) i la decoració per fer-hi actes esportius, presentacions de marques, showrooms i activitats diverses. A l'espai de la sala de billars s'instal·larà un hotel de 60 habitacions, i en la cúpula un bar cafeteria.

Els cafès dels baixos[modifica | modifica el codi]

Als baixos del teatre s'instal·là, en 1750, un dels primers cafès de la ciutat, obert per l'italià Andrea Caponata. És el cafè al·ludit per Ramón de la Cruz en la seva sarsuela El café de Barcelona (1788), amb música de Blas de Laserna. També hi hagué a l'edifici, a la sala de la Cúpula Venus, el Café de los Guardias, que després en convertí en el Café Delicias. Als baixos s'obrí al segle XIX el conegut café Lion d'Or, famós per les seves tertúlies literàries i la qualitat del seu restaurant.

Història artística[modifica | modifica el codi]

L'escenari alternava representacions de teatre, en castellà i català, amb les d'òpera, que van ser les que van donar-li més prestigi i èxits de públic.

L'empresari havia de programar una temporada teatral que durava de Pasqua a la quaresma de l'any següent. Des de 1750 s'hi mantenien dues companyies estables: una d'òpera italiana i una altra de comèdia (teatre de text). En alguns moments s'hi afegí una tercera companyia, generalment italiana, de ball. Els actors d'òpera i ball eren generalment contractats a Itàlia; els de teatre, sovint, venien de Madrid.

Des de 1797 s'introduí el costum de fer-hi concerts vocals i instrumentals per evitar el tancament del teatre a la Quaresma. També s'hi feien espectacles de circ, exhibicions gimnàstiques, jocs de mans, varietats, etc.

Teatre de text[modifica | modifica el codi]

Postal de començament del segle XX, amb la façana del Teatre Principal de l'arquitecte Francesc Daniel Molina abans de l'incendi de 1913.

El repertori dels primers temps del teatre ens resulta poc conegut. A partir de referències literàries, sabem que els primers anys del segle XVIII s'hi representaven comèdies d'autors clàssics espanyols: Agustín Moreto, Pedro Calderón de la Barca, etc., que també deuen haver estat els autors habituals durant el segle anterior.

A partir del segle XVIII el Teatre de la Santa Creu es va renovar, afavorit per l'arribada dels Bibbiena, portats per l'arxiduc Carles d'Àustria, llavors comte de Barcelona i pretenent al tron espanyol, qui va ubicar la cort reial a Barcelona. La derrota dels austracistes va trencar aquest lligam amb els teatres europeus. Gràcies al comerç amb Gènova i Nàpols, s'intensificaren els llaços amb Itàlia i la influència del teatre i la música italianes.

Al segle XIX començaren a estrenar-s'hi sainets i comèdies de costums d'autors com Francesc Renard, Josep Arrau i Estrada, Manuel Andreu Igual, Ignasi Plana, etc. Cap al 1820 s'hi estrenaren les comèdies de Josep Robrenyo, que assoliren gran popularitat. L'ús de la tramoia, introduïda per l'occità Joan de Grimaldi, va popularitzar les comèdies de màgia. La nova generació d'autors de sainets està representada per Josep Bernat i Baldoví.

Al voltant de 1860, hi ha un auge d'autors en català: Frederic Soler, Eduard Vidal i de Valenciano i Conrad Roure, que evolucionen des del sainet al drama romàntic, burgès i historicista. El 1865, Eduard Vidal i Valenciano estrena el seu primer drama català, Tal faràs, tal trobaràs. Malgrat la decadència de l'empresa, hi actuaren figures rellevants com les actrius Adelaida Ristori (1878), Eleonora Duse (1890) i Sarah Bernhardt (1900) o el transformista Leopoldo Fregoli (1894) en el seu debut a la ciutat.

El 1906 el teatre va acollir els Espectacles i Audicions Graner. Oferien espectacles teatrals amb música, obres noves amb text i música dels millors autors catalans del moment: Josep Carner, Adrià Gual, Apel·les Mestres, etc., als textos, i Enric Morera, Enric Granados, Felip Pedrell, etc. a la música.

A partir de l'incendi de 1915, la decadència del teatre s'accentua. Encara i així, l'última etapa (1935) va veure l'estrena absoluta de Doña Rosita la soltera de Federico García Lorca, estrenada per Margarida Xirgu.

Òpera i música[modifica | modifica el codi]

L'òpera havia entrat a Barcelona el 1708, amb l'estrena de l'òpera d'Antonio Caldara Il più bel nome al saló de l'edifici de la Llotja. Durant els mesos següents s'hi cantaren diverses obres de Caldara i Porsile, i potser alguna de Carlo Pollarini, Francesco Gasparini, Andreas Fiore, etc. Al mateix escenari s'hi va fer el 1709 la Dafne de Emmanuele d'Astorga, estrenada a Gènova uns mesos abans. A partir de 1714, amb la presa de Barcelona i el final de la Guerra de Successió, es va interrompre l'activitat operística a la ciutat.

Segle XVIII[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Llista d'òperes representades a Barcelona al segle XVIII

Juntament amb les comèdies, s'havien anat representant sarsueles, com La música es lo mejor el 1729 (segurament De los hechizos de Amor, la música es el mayor de José de Cañizares i amb música de José de Nebra) o, el mateix any, Eurotas y Diana, del mateix autor i un músic desconegut. Aquestes sarsueles, similars a l'opera seria italiana del moment, van tenir un gran èxit i van habituar al públic al teatre líric.

Llibrets d'òperes representades al Teatre de la Santa Creu ("el teatre de Barcelona", com diu a les portades), impreses a Barcelona

El 1730 s'hi va representar la La folla real que és qualificada com a òpera italiana: en no tenir-ne dades, no podem saber amb seguretat si era així realment. Podria ser, en tot cas, la primera òpera representada, fora de la cort, a Barcelona. El 1731 s'hi van fer les sarsueles El estrago en la fineza, o, Júpiter y Semele de Cañizares y Adonis y Venus.

El 1750 es troba, ja al Teatre de la Santa Creu, una companyia d'òpera italiana, organitzada per Niccolò Setaro, que s'hi establí durant tres anys. A partir de llavors, es van anar contractant empresaris i companyies italianes, de manera que es podia parlar d'una temporada estable d'òpera, juntament a la de teatre.

El repertori alternava òpera seriosa i bufa, amb predomini d'aquest. Barbara Narici, Francesca Santarelli, Anna Bastiglia, Antonio Catena, Giuseppe Baratti... van ser alguns dels primers cantants d'òpera que van cantar al teatre. La primera funció operística de la que hi ha constància és la del 30 de maig de 1750, quan s'hi va estrenar El estudiante a la moda, amb música de diferents autors (de fet, un pasticcio). La segona òpera estrenada fou el pasticcio Don Bertoldo, a l'intermedi de la qual s'oferí La serva padrona de Giovanni Battista Pergolesi. La finta cameriera de Gaetano Latilla i La vedova prudente de Ferdinando Bertoni van ser altres òperes d'aquesta primera temporada.

Demofoonte de Baldassare Galuppi s'hi representà el 1751, amb escenografia de Francesc Tramulles. Destaquen en aquests anys les representacions de Merope de Niccolò Jommelli (1751), Il tracollo de Giovanni Battista Pergolesi (1754), El conde Caramelo de Baldassare Galuppi (1754), Ifigenia de Niccolò Jommelli (1755), Il trionfo di Camila de Nicola Porpora (1755), i obres d'Alessandro Scarlatti, Giuseppe Scolari, Giuseppe Bono, Cocchi, etc.

Es va consolidar així una activitat operística que, sense comptar amb el suport oficial d'una cort, va guanyar-se el públic i va crear una afició a la ciutat. El teatre esdevingué, a més, la porta d'entrada a Espanya de nombrosos autors musicals: en ell es van donar, per primer cop a Espanya, obres de Porpora, Galuppi, Pergolesi, Cimarosa, Gluck, Mozart, Salieri, Rossini, Bellini, Donizetti, Verdi, etc.

El 1760 s'hi va programar Buovo d'Antona de Tommaso Traetta i Le nozze di Dorina de Galuppi, a més de la primera estrena d'un autor català: L'Antigono de Josep Duran. Entre altres representacions posteriors destaquen: La buona figliuola (1761) i Il curioso dal proprio male (1762) de Niccolò Piccinni, Temistocle de Josep Duran (1762), Il filosofo di campagna de Galuppi (1770),, Sesostri, re d'Egitto de Domènec Terradelles (1774), Lo sposo burlato de Piccinni (1776), La finta semplice de Paisiello (1778) i òperes de Jommelli, Scolari, Gregorio Sciroli, Brusa, Fischietti, Gennaro Asteritta, etc.

1780 veié l'estrena a la península Ibèrica d'una obra de Christoph Willibald Gluck: Orfeo ed Euridice. La italiana in Londra de Domenico Cimarosa s'hi va representar el 1782 i, del mateix autor, el 1783, Il pittore di Parigi, estrenada a Roma el mateix any. Il barbiere di Siviglia de Paisiello es va representar el 1787 (i després un altre cop el 1798). Després de l'incendi de 1788, el 1791 s'hi estrenaren les obres de Vicenç Martín i Soler: L'arbore de l'Amore i Una cosa rara; del mateix, el 1795, Il burbero de buon cuore i La cappricciosa corretta (1798). El 1798 es va veure la primera representació a Espanya d'una òpera de Mozart: Così fan tutte. També es van veure títols d'Antonio Salieri, Giuseppe Gazzaniga, Ferdinando Paër—les d'aquest compositor foren interpretades per la seva esposa, la cantant Francesca Riccardi--, Valentino Fioravanti, etc.

De 1801 a 1840[modifica | modifica el codi]

La façana del teatre és decorada amb busts de famosos actors de l'època, com aquest de Maria Malibran.

El 1802 hi actuà una companyia francesa que representava òperes de François-Adrien Boïeldieu, Dalayrac, Campini, Grétry, etc. El 1808, la prohibició que actuessin companyies i artistes estrangers i la situació de guerra va fer que el teatre es quedés sense companyia d'òpera i tanqués fins a 1810. Llavors van començar a donar-se obres franceses per a distreure les tropes i funcionaris francesos que ocupaven la ciutat (durant la Guerra de la Independència, Catalunya va passar a ser una província de França, separada d'Espanya): Le calife de Bagdad de Boïeldieu, Richard Coeur de Lyon, Silvain i La fausse magicienne de Grétry, Oedipe à Colonne de Giovanni Sacchini i òperes i operetes d'Arquier, Dezede, Gaveaux, Devienne, etc. El 1814, passada la guerra, la situació va tornar a la normalitat.

En 1815 s'hi va donar la primera representació espanyola d'una obra de Rossini: L'italiana in Algeri, seguida a la mateixa temporada per les de L'inganno felice i La cambiale di matrimonio, i obres de Mosca, Pavesi, Generali i Mayer. Tancredi es va donar el 1817 i La Cenerentola, Torvaldo e Dorliska i Il barbiere di Siviglia rossinians el 1818-1819, La gazza ladra el 1819-1820, Il turco in Italia el 1820-1821, etc. En aquest temps es van oferir obres de Coccia, Giovanni Pacini, Vincenzo Puccita, Pietro Guglielmi, Portogallo, Ramon Carnicer i Batlle (llavors director musical del teatre), etc. El 1823 hi hagué la primera òpera de Saverio Mercadante, Elisa e Claudio, a la que continuaran moltes altres del mateix autor. El 1825 fa la seva aparició Giacomo Meyerbeer amb Marguerite d'Anjou. Donizetti es presenta el 1828 amb L'ajo nell'imbarazzo. Caraffa, Persiani, Vaccai són altres autors que s'hi representen. Vincenzo Bellini, amb Bianca e Fernando, es presenta el 1830.

Entre les estrenes donades, destaquen les de: L'elisir d'amore (1833) i Anna Bolena (1835) de Donizetti, Guillaume Tell de Rossini (1834) o Norma de Bellini (1835).

La competència amb el Teatre Nou i el Gran Teatre del Liceu, que comença les seves activitats al Teatre de Montsió el 1837, fa que l'empresa intenti programar més estrenes i contractar els millors cantants. Lucia di Lammermoor i Roberto Devereux de Donizetti s'hi fan el 1838; Lucrezia Borgia, del mateix i La muette de Portici d'Auber, el 1840. El 1842 es representa la primera òpera de Verdi: Oberto, conte di San Bonifacio; e 1844, Nabucco; des de llavors, Verdi esdevindrà un habitual a la programació; I Lombardi el 1845, Hernani, (10 de març de 1849), que fou un èxit del baríton barceloní Adolf Gironella, etc...

Esbós per a l'escena de l'estrena d'Aida en 1876, per Francesc Soler i Rovirosa.

La rivalitat amb el Liceu (fins al 1875) i la decadència[modifica | modifica el codi]

El 1850, el Teatre Principal i el Liceu passaren a mans d'un únic empresari: la manca de rivalitat provoca que no s'estrenin tantes obres noves al Principal: Luisa Miller de Verdi (1851), Poliuto de Donizetti (1856), Stiffelio de Verdi (1856). La juive de Halévy (1859) o Martha de Friedrich von Flotow (1860), Le caïd d'Ambroise Thomas (1864), Si j'étais roi d'Adolphe Adam, Les diamants de la couronne d'Auber (1866). Durant aquests anys, pren la iniciativa el Liceu. El Principal, tot i això, estrena el 1876 a Barcelona Aïda de Verdi i Roméo et Juliette de Gounod i el 1882 estrena la primera òpera wagneriana a la ciutat: Lohengrin, i Hamlet de Thomas. Cantaren llavors al teatre figures importants com Enrico Tamberlick, Stagno, Francesco Uetam, Adelina Patti, Angelo Masini o Julián Gayarre.

La decadència ja era més accentuada: la competència del Liceu i altres teatres que també oferien òpera—el Tívoli, el Novedades, etc.-- van fer que l'empresa es decantés cap al teatre de text, més rendible. Després de l'incendi del 3 de novembre de 1915, el Principal ja no va tornar a oferir espectacles operístics, encara que sí que va fer-ne sarsueles.

Entre els músics que van dirigir el teatre hi ha Antonio Tozzi, Pietro Generali o Ramon Carnicer i Batlle, entre altres.

Algunes estrenes absolutes[14][modifica | modifica el codi]

Òpera i teatre líric[modifica | modifica el codi]

Ramon Carnicer i Batlle fou director del teatre i un dels autors que hi van tenir més èxit

Teatre[modifica | modifica el codi]

Estrenes d'obres musicals[modifica | modifica el codi]

El Principal fou el lloc on van representar-se i sentir-se per primer cop a Espanya moltes de les grans obres del repertori musical, sobretot òperes. En molts casos, entre la data de l'estrena absoluta i la seva estrena al Principal va passar molt poc temps. Entre elles, es poden citar (la data entre parèntesis és la de l'estrena mundial de l'obra):

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. El testament és del 26 de juny de 1560.
  2. Citat a: Víctor Balaguer. Las calles de Barcelona. Barcelona: Salvador Manero, 1866, t. II, p. 355.
  3. Citat a: Víctor Balaguer. Las calles de Barcelona. Barcelona: Salvador Manero, 1866, t. II, p. 356.
  4. Garcia Espuche, Albert. Barcelona 1700. Barcelona: Empúries, c2010.
  5. Garcia Espuche, Albert. Barcelona 1700. Barcelona: Empúries, c2010, p. 284-286.
  6. Fructuós Bisbe i Vidal, al seu Tratado de las comedias (Barcelona, 1618) diu que l'Hospital "había tenido cadudal no sólo para edificar un teatro tan costoso como hizo en la Rambla, pero aun para volverlo a edificar segunda vez por haberse caído en acabándose de edificar la primera" (p. 99)
  7. «El carrer de l'Arc del Teatre». Sàpiens [Barcelona], núm. 124, desembre de 2012, p.23. ISSN: 1695-2014.
  8. Toni Albà dirigirà el Teatre Principal a Ara, per Laura Serra, 6/10/2013
  9. El Teatre Principal estrena una nova etapa amb una oferta que combina sopar, espectacle i discoteca al 324.cat, 14/11/2013
  10. Montaner i Martorell, Josep Maria. La Modernitzacio de L'Utillatge Mental de L'Arquitectura a Catalunya (1714-1859). Institut d'Estudis Catalans, 1990, p.418-420. ISBN 8472831582. 
  11. Víctor Balaguer diu que es tractava de Vicenç Garcia, rector de Vallfogona, però faria estrany que es tractés d'ell per la seva poca vinculació al teatre.
  12. Andrés Avelino Pi i Arimon. Barcelona antigua y moderna, ó, Descripcion é historia de esta ciudad desde su fundacion hasta nuestros dias. Barcelona: Tomás Gorchs, 1854-1855. "Cap. XXX, Teatros, plazas de toros, paseos y jardines. Teatro Principal o de la Santa Cruz", tomo II, p. 1087.
  13. Víctor Balaguer. Las calles de Barcelona. Barcelona: Salvador Manero, 1866, t. II, p. 361.
  14. Roger Alier, L'òpera a Barcelona: orígens, desenvolupament i consolidació de l'òpera com a espectacle teatral a la Barcelona del segle XVIII (Institut d'Estudis Catalans, Societat Catalana de Musicologia, 1990). Jaume Radigales, Representacions operístiques a Barcelona, 1837-1852: l'eclosió teatral a partir de la premsa (Publicacions Universitat de Barcelona, 1999). José Subirá, La ópera en los teatros de Barcelona: estudio histórico cronológico desde el siglo XVIII al XX (Millà, 1946).

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Roger Alier. L'òpera a Barcelona: orígens, desenvolupament i consolidació de l'òpera com a espectacle teatral a la Barcelona del segle XVIII. Institut d'Estudis Catalans, Societat Catalana de Musicologia, 1990. Tesi doctoral de l'autor.
  • Jaume Radigales. Representacions operístiques a Barcelona, 1837-1852: l'eclosió teatral a partir de la premsa. Publicacions Universitat de Barcelona, 1999. Tesi doctoral de l'autor.
  • José Subirá. La ópera en los teatros de Barcelona: estudio histórico cronológico desde el siglo XVIII al XX . Monografías históricas de Barcelona, 9. Millà. 1946.
  • Francesc Virella i Cassañes. En defensa del Teatro Principal. Redondo y Xumetra, 1892.
  • Teatre Principal: Barcelona, 17 de novembre de 1997. Teatre Principal, 1997. Fullet de 30 p. publicat amb ocasió de la reobertura del teatre.
  • Anunci de la reforma de 2013 a La Vanguardia (castellà)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Teatre Principal (Barcelona)

Coord.: 41° 22′ 43″ N, 2° 10′ 31″ E / 41.378688°N,2.175265°E / 41.378688; 2.175265