Teatre d'operacions d'Itàlia (Primera Guerra Mundial)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Teatre d'operacions d'Itàlia
I Guerra Mundial
La ciutat de Gorizia i el riu Isonzo.
La ciutat de Gorizia i el riu Isonzo.
Data 23 de maig de 19154 de novembre de 1918
Localitat Alps orientals, planura del Vèneto
Resultat Victòria decisiva aliada
Col·lapse de l'imperi austrohongarès
Tractat del Trianon
Bàndols
Itàlia Regne d'Itàlia
Regne Unit Imperi britànic
França França
Imperi austrohongarès Imperi austrohongarès
Imperi Alemany Imperi alemany
Comandants en cap
Itàlia Armando Diaz
Itàlia Luigi Cadorna
Regne Unit Lord Cavan
Imperi austrohongarès Franz Conrad von Hötzendorf
Imperi austrohongarès Svetozar Boroević
Imperi Alemany Otto von Below
Baixes
650.000

El teatre d'operacions d'Itàlia fou el conjunt d'operacions militars de la I Guerra Mundial que es dugueren a terme al llarg de la frontera entre Itàlia i l'Imperi Austrohongarès entre 1915 i 1918, especialment a la zona alpina del Trentino i a la zona del riu Isonzo al voltant de la ciutat de Gorizia. Itàlia s'uní als països de la Triple Entente amb la intenció de poder aconseguir el control del territori alpí del Trentino i el pas del Brenner, de la península d'Ístria i de l'important port de Trieste. L'ofensiva inicial italiana aviat quedà aturada al riu Isonzo, on la campanya es tornà ràpidament una guerra de trinxeres similar a la que es desenvolupava al front occidental. Les operacions posteriors, especialment la batalla de Caporetto, foren relativament favorables a les potències centrals, que arribaren a amenaçar Venècia i la vall del Po. Nogensmenys, el col·lapse final de les potències centrals es produí amb la línia de front no gaire lluny de les posicions inicials de 1915.

Orígens de la campanya[modifica | modifica el codi]

Malgrat que Itàlia estava compromesa inicialment amb Alemanya i Àustria-Hongria en la Triple Aliança, decidí no declarar la guerra a les potències de la Triple Entente l'agost de 1914, argumentant que l'aliança era només defensiva i que Itàlia no estava obligada a donar suport a l'agressió inicial austríaca contra Sèrbia. La negativa italiana no resulta sorprenent, a causa de la seva llarga enemistat amb l'imperi austrohongarès, que datava del Congrés de Viena el 1815, en què es cediren diverses zones de parla italiana a Àustria. Durant els primers mesos de la guerra, es produí una intensa campanya diplomàtica per part dels aliats per assegurar la participació d'Itàlia contra les potències centrals. Aquestes gestions culminaren en el Pacte de Londres el 26 d'abril de 1915, en què Itàlia renunciava definitivament als seus compromisos amb la Triple Aliança. El 23 de maig de 1915 Itàlia declarava finalment la guerra a Àustria-Hongria.

Campanyes de 1915 i 1916[modifica | modifica el codi]

Les primeres batalles de l'Isonzo[modifica | modifica el codi]

Itàlia inicià les seves campanyes amb una ofensiva a la part més oriental de la frontera, que intentava capturar la ciutat de Gorizia, a la riba del riu Isonzo. Nogensmenys, l'exèrcit italià estava poc equipat amb artilleria, vehicles de motor i municions suficients. Al començament de les hostilitats l'exèrcit només disposava de 600 vehicles per desplaçar tropes. El transport s'havia de realitzar amb animals de tir, cavalls i mules, que resultaren insuficients en el terrenys muntanyós dels Alps. A més a més, hi havia certa desconfiança amb el cap d'estat major, el general Luigi Cadorna, molt poc popular entre les tropes.

Al començament de l'ofensiva les tropes italianes superaven a les austrohongareses en una proporció de 2 a 1, pèro no aconseguiren penetrar les línies defensives, recolzades en l'orografia difícil de la zona. Les posicions austrohongareses estaven situades, en general, en terreny elevat, de manera que els atacs italians s'havien de realitzar en pujada i, a vegades, escalant posicions. Dues setmanes més tard Cadorna ordenà un altre assalt frontal amb més artilleria, que no aconseguí cap objectiu. Entre el 18 d'octubre i el 4 de novembre es realitzà un nou atac, amb 1.200 canons pesants, però que tampoc resultà en guanys apreciables per a l'exèrcit italià. Aquest conjunt d'ofensives constitueixen les anomenades cinc primeres batalles de l'Isonzo.

L'ofensiva de l'Asiago[modifica | modifica el codi]

Després de les desastroses ofensives italianes, el cap d'estat major austrohongarès, Conrad von Hötzendorf, planejà una contraofensiva que s'havia de desplegar a la zona del Trentino i dirigir-se cap a l'altiplà de l'Asiago. L'ofensiva començà l'11 de març de 1916, amb 15 divisions que superaren fàcilment les línies italianes. Malgrat els avisos de l'ofensiva que s'estava preparant, els comandaments italians preferiren realitzar petits atacs en lloc d'organitzar una defensa sòlida. El resultat fou el col·lapse total de les posicions italianes, que deixaren obert el camí als austrohongaresos cap a la plana del Vèneto; l'avanç austrohongarès només es pogué aturar enviant ràpidament reforços des d'altres fronts. La línia del front quedà finalment aturada més enllà d'Asiago i d'Arsiero, a només 30 km de Vicenza, el 17 de juny de 1916. A finals de juny, però, els austríacs es retiraren voluntàriament alguns quilòmetres, per escurçar les seves línies.

El front de 1915 a 1917, amb les onze batalles de l'Isonzo i l'ofensiva de l'Asiago.

Batalles de desgast a l'Isonzo[modifica | modifica el codi]

A la tardor i hivern de 1916 el comandament italià decidí reprendre les ofensives a la zona de l'Isonzo. La primera d'aquestes ofensives, anomenada Sisena Batalla de l'Isonzo, tingué un relatiu èxit, en part causat pel fet que els austrohongaresos havien retirat part dels seus efectius a la zona per dur-los al front oriental, on s'estava desenvolupant l'Ofensiva Brusilov. En l'operació els italians capturaren Gorizia, però poc més amb algun valor estratègic. Les posteriors ofensives (Setena, Vuitena, Novena i Desena batalles de l'Isonzo), entre el 14 de setembre i el 4 de novembre no aconseguiren cap resultat apreciable.

Posteriorment, els italians intentaren un atac simultani al nord i a l'est de Gorizia, en el que es coneix com a Onzena Batalla de l'Isonzo. A la banda est, les forces austrohongareses resistiren l'atac amb facilitat, però a la zona nord les tropes italianes, sota el comandament de Luigi Capello, aconseguiren trencar les línies austríaques i ocupar la planura de Banjšice. Tot i així, igual que passà moltes altres vegades durant la I Guerra Mundial, les posicions acabades d'ocupar no es pogueren assegurar a causa de la lentitud de les línies de subministrament, de forma que les tropes italianes, finalment, hagueren de retrocedir.

1917: els reforços alemanys[modifica | modifica el codi]

Després de l'Onzena Batalla de l'Isonzo, malgrat que els italians no havien aconseguit avançar en profunditat, la situació de l'exèrcit austrohongarès era precària. El cap d'estat major alemany, Erich Ludendorff, decidí enviar tropes a la zona, malgrat l'oposició de von Hötzendorf, que volia demostrar que les tropes austríaques podien ser tan efectives com les alemanyes. Les tropes alemanyes començaren a arribar de forma important a partir de juliol de 1917, moment en què Ludendorff pogué retirar tropes del front oriental després del fracàs rus en l'Ofensiva Kerenski. A part de la millora en moral, material i subministraments, les tropes alemanyes introduïren les noves tàctiques d'infiltració del general Oskar von Hutier, assajades amb èxit en l'atac a Riga, i ajudaren a planificar una nova ofensiva per a la tardor.

Mentrestant, la situació de l'exèrcit italià era cada vegada més difícil. Malgrat l'èxit relatiu de l'Onzena Batalla de l'Isonzo, la moral era mínima i els amotinaments començaven a sovintejar. Les condicions dels soldats italians eren força pitjors que les dels seus oponents i l'actitud despòtica del general Cadorna no facilitava l'entesa amb els seus subordinats, mentre que les esgotadores batalles a l'Isonzo, amb guanys menyspreables, no facilitaven la situació.

Caporetto[modifica | modifica el codi]

L'avenç austrohongarès i alemany durant la batalla de Caporetto.

El 24 d'octubre de 1917 s'inicià l'ofensiva planificada pels estats majors austrohongarès i alemany, coneguda des de llavors amb el nom de batalla de Caporetto, possiblement la més famosa del front italià. L'atac, simultani a tot el front però especialment intens a la zona de l'Isonzo al voltant de Caporetto, fou precedit d'una escombrada d'artilleria i després les tàctiques d'infiltració de von Hutier, amb una gran mobilitat, superaren amb facilitat les posicions defensives italianes, les envoltaren i les atacaren per la rereguarda. Malgrat que s'esperava l'atac, la sorpresa en l'estat major italià per la rapidesa i contundència de l'avenç fou total i el front s'esfondrà immediatament. Al final del dia les tropes alemanyes i austrohongareses havien avançat 20 quilòmetres, fins a la ciutat d'Udine.

El dia 1 de novembre les tropes austro-alemanyes ja havien penetrat 100 km, fins al riu Tagliamento. Durant els dies següents avançaren tan ràpidament que no podien mantenir-se en condicions les seves línies de subministrament, de forma que s'hagué de deturar l'avenç per tal de reagrupar les tropes i reordenar les línies de subministrament. Això donà un lleu respir a les tropes italianes, que fugien ràpidament cap al sud. Finalment, el 12 de novembre s'aturà definitivament l'ofensiva, a la riba del riu Piave, on els italians pogueren organitzar una mínima línia defensiva. En aquest punt les tropes austrohongareses i alemanyes estaven a pocs quilòmetres de la llacuna de Venècia i a només uns 20 de la ciutat

L'ofensiva aliada[modifica | modifica el codi]

El desastre de Caporetto provocà la destitució immediata de Luigi Cadorna com a cap d'estat major italià, substituït per Armando Diaz, i accelerà la formació del Consell Suprem de Guerra entre els aliats, amb l'objectiu de coordinar millor les accions dels diferents fronts. Ja durant novembre de 1917, començaren a arribar forces franceses i britàniques al front italià, però en poca quantitat. En aquells moments, però, l'ajuda més important dels aliats a Itàlia fou en forma de materials estratègics, com el carbó i l'acer, de què Itàlia no disposava. A la primavera de 1918 Alemanya retirà bona part de les seves tropes per utilitzar-les a la propera ofensiva al front occidental i l'estat major austrohongarès començà a planificar la que hauria de ser ofensiva definitiva contra Itàlia.

Batalles del Piave i de Vittorio Veneto[modifica | modifica el codi]

L'ofensiva austrohongaresa, coneguda com a batalla del Piave, s'inicià el 15 de juny de 1918, amb l'esperança que fos la definitiva per obligar a la rendició italiana. Els generals austrohongaresos dubtaren sobre la millor estratègia a seguir i finalment optaren per un atac simultani en tota la línia del front. A més a més, l'estat major italià descobrí amb exactitud els plans austrohongaresos gràcies a desertors enemic. L'atac començà amb un atac de distracció a la zona del pas de Tonale, que fou fàcilment refusat pels aliats; posteriorment, els italians pogueren situar les seves forces exactament en els punts d'atac austrohongaresos. L'atac dirigit pel general Svetozar Boroević von Bojna tingué un cert èxit inicial, però aviat hagué d'aturar-se a causa dels bombardejos aliats de les línies de comunicació i de l'arribada de reforços italians. En resum, l'ofensiva austrohongaresa, no aconseguí cap resultat apreciable, amb la consegüent desesperació de Ludendorff, que no desitjava haver d'utilitzar tropes alemanyes en el front italià.

El fracàs austrohongarès, però, no tingué una resposta immediata per part italiana, els aliats dels quals esperaven una ràpida contraofensiva que trenqués les línies enemigues. L'exèrcit italià havia patit nombroses baixes i l'estat major considerà que no estava preparat per a una operació ofensiva. Diaz esperà l'arribada de més reforços aliats per intentar planificar una ofensiva. Aquesta no es pogué realitzar fins al 23 d'octubre de 1918 i consistí en un atac a gran escala a través del Piave al voltant de la zona de Vittorio Veneto. Aquesta vegada les forces aliades aconseguiren superar les línies austrohongareses, en l'anomenada batalla de Vittorio Veneto i precipitar la rendició de les forces austrohongareses el dia 3 de novembre.

Esfondrament de la monarquia austrohongaresa[modifica | modifica el codi]

La batalla de Vittorio Veneto s'inicià en un clima polític molt inestable a Viena. Durant la darrera setmana d'octubre, amb els primers atacs de l'ofensiva aliada, es produïren diverses declaracions d'independència a Budapest, Praga i Zagreb, proclamant la independència dels territoris respectius. El 29 d'octubre les autoritats imperials demanaren un armistici, però Itàlia el refusà i seguí fent avançar les seves tropes, que arribaren fins a Trento al nord i a Trieste a l'est. El 3 de novembre les autoritats austrohongareses tornaren a demanar l'armistici, que aquesta vegada fou acceptat. A continuació, i després d'una consulta telegràfica amb el Consell Suprem de Guerra, se signà l'armistici separadament amb els governs provisionals dels nous estats d'Àustria i d'Hongria i entrà en vigor el dia 4 de novembre a les tres de la tarda.

La darrera acció del front es produí contra el tot just format Estat dels eslovens, croats i serbis, a qui, després de la seva proclamació d'independència, la marina austrohongaresa cedí totes les seves unitats navals, ports i drassanes de l'Adriàtic, per evitar que caiguessin en mans italianes. Malgrat la immediata declaració de neutralitat del nou estat, tropes i naus italianes atacaren i capturaren bona part de les unitats navals.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Teatre d'operacions d'Itàlia (Primera Guerra Mundial)