Teatre de l'absurd

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Play, de Beckett, el 2008
Homenatge a Pinter, 2006

El teatre de l'absurd és un gènere teatral cultivat per escriptors europeus i americans entre els anys 40 i 60 del segle XX. Va ser encunyat pel crític Martin Esslin que va utilitzar-lo com a títol d'un llibre seu del 1962. Esslin considera que el treball d'aquests autors consisteix en una articulació artística del concepte filosòfic de l'absurd de l'existència, propi d’Albert Camus.

Les característiques peculiars del teatre de l'absurd són l'abandonament deliberat d'una construcció dramàtica racional i el rebuig del llenguatge lògic conseqüencial. L'estructura tradicional (trama d'esdeveniments, concatenació, resolució) és substituïda per una alògica i insignificant successió de situacions, relacionades per una feble i efímera traça (un estat d'ànim o una emoció).

El teatre de l'absurd es caracteritza per diàlegs aparentment sense significat, repetitius i dramàtics sense connexions lògiques que creen una atmosfera de somni. Si en el passat aquest tipus de teatre era només portador de dramatisme, recentment el públic ha descobert també el seu vessant tragicòmic.

Escriptors del teatre de l'absurd destacables són Samuel Beckett, Jean Genet, Eugène Ionesco, Tom Stoppard, Arthur Adamov, Harold Pinter, Stanislav Stratiev i Alfred Jarry. En llengua catalana, cal destacar Manuel de Pedrolo.

Molts veuen el Teatre de l'absurd com unes obres sense explicacions lògiques i sense sentit. Es ressalta la incongruència entre el pensament i els fets, així com la incoherència entre les ideologies i els actes. Els personatges tenen un gran obstacle per expressar-se i comunicar-se entre ells mateixos constantment. En les obres, definitivament el decorat i les escenografies (a l'igual amb els objectes i els accessoris utilitzats) juguen un paper molt important com a contrast amb el contingut de les mateixes, perquè presenten imaginàriament la realitat dels missatges que es pretenen portar. Es presenta tot en un marc d'un món buit i amb objectes molt pesats que acaben dominant als personatges. Toca temes molt importants, relacionats, per exemple, amb com susceptible es trobava la civilització després d'una gran batalla com va ser la segona guerra mundial. Es percep a través dels seus personatges la desorganització que existia fins a en la manera de comunicar-se uns amb uns altres, on moltes vegades no hi havia un punt d'acord entre totes les parts, però si un abús de poder, on els rics i poderosos atropellaven als més febles i als quals menys possibilitats tenien per sobreviure davant tant caos i confusió. L'interessant del Teatre de l'Absurd és que no dóna les respostes que esperem, o les que creiem que anem a esperar, sinó que ens deixa a nosaltres la interpretació i l'anàlisi de cadascuna de les seves obres. El terme absurd prové de l'ús de la mateixa paraula pels pensadors existencialistes com Albert Camus i Jean-Paul Sartre.

Precedents[modifica | modifica el codi]

Les seves arrels poden trobar-se en les obres de "moralitat al·legòrica" de l'Edat Mitjana i en les actuacions sacramentals (drames religiosos al·legòrics) de l'Espanya barroca, en la literatura del "no-sentit" d'autors com Lewis Carroll, en les obres de somni d'Strindberg i les novel·les de James Joyce i Franz Kafka, en el drama grotesc d'Alfred Jarry; i en les farses fràtiques de Georges Feydeau; obres que van tenir com a continuadors directes al moviment dadaista i al surrealisme dels anys 1920 i 1930. Una de les fonts teòriques més potents del teatre de l'absurd va ser El teatre i el seu doble, obra originalment publicada el 1938 d'Antonin Artaud, creador de l'estil del teatre de la crueltat.

Origen[modifica | modifica el codi]

El terme va ser encunyat per Martin Esslin quan va escriure “El teatre de l'absurd” (1961). El llibre va ser anomenat “el text més influent en el teatre en la dècada dels 60”. En la primera edició del seu llibre, Esslin va presentar als quatre escriptors que van definir el moviment: Samuel Beckett, Arthur Adamov, Eugène Ionesco, i Jean Genet. En edicions futures, va agregar a Harold Pinter. Esslin es va basar en els assajos filosòfics d'Albert Camus per descriure les característiques del teatre de l'absurd.

Sorgeix al segle XX. Els autors van començar a aglutinar-se sota l'etiqueta de l'absurd com una forma d'acord enfront de l'ansietat, el salvatge i el dubte enmig d'un univers inexplicable i van recaure en la metàfora poètica com un mitjà de projectar els seus més íntims estats. És per això que les imatges del teatre absurd tendeixen a assumir la qualitat de la fantasia, el somni i el malson, sense interessar-li tant l'aparició de la realitat objectiva com la percepció emocional de la realitat interior de l'autor.

Així, per exemple, l'obra Dies feliços de Beckett (1961) expressa una generalitzada ansietat de l'home sobre l'aproximació de la mort, a través de la imatge concreta d'una dona enfonsada fins a la cintura en el sòl en el primer acte i fins al coll en el segon, mentre que en El rinoceront de Ionesco (1960) es mostra l'ansiosa preocupació sobre l'esplai de les inhumanes tendències totalitàries mostrant a la població d'una ciutat transformant-se en salvatges paquiderms.

Entre els principals dramaturgs del teatre de l'absurd s'expliquen René Marquès, Fritz Hochwälder, Alfred Jarry, Antonin Artaud, Virgilio Piñera, Eugène Ionesco, Samuel Beckett, Jean Genet, Tom Stoppard, Arthur Adamov, Harold Pinter, Slawomir Mrozek, Mijail Volojov, Miguel Mihura, Alejandro Jodorowsky i Fernando Raval. Algunes obres representatives són: Esperant a Godot, de Beckett i El rinoceront, de Ionesco, o d'aquest últim també La cantant calba. Fora del teatre: algunes de les pel·lícules de Luis Buñuel podrien catalogar-se d'absurdistes, si bé la classificació és discutible.

L'assaig de Martín Esslin publicat el 1961, on l'expressió teatre de l'absurd es torna cèlebre, defineix aquest tipus de dramatúrgia analitzant-la a la llum dels escrits d'Albert Camus, i particularment del Mite de Sísif, que es refereixen a l'absurd de l'ésser. Per Esslin els principals dramaturgs del moviment són Eugène Ionesco, Samuel Beckett, Jean Genet i Arthur Adamov, àdhuc si cadascun d'aquests autors té preocupacions i estils molt personals que sobrepassen el terme absurd.

Geogràficament, l'origen del teatre de l'absurd està situat en el París avantguardista, en els teatres de butxaca de la ribera esquerra del Sena i precisament del Barri Llatí. No obstant això, entre els representants d'aquest moviment que viuen a França, pocs són francesos.

Dramaturg de l'absurd[modifica | modifica el codi]

La literatura de l'absurd dóna mostra de la filosofia del dramaturg de la qual Beckett és un dels màxims representants. Encara que més aviat a Beckett se li relaciona amb el Teatre de l'absurd on la tragèdia i la comèdia xoquen en una il·lustració trista de la condició humana i l'absurditat de l'existència. El dramaturg de l'absurd ve a ser un investigador pel qual l'ordre, la llibertat, la justícia, la "psicologia" i el llenguatge no són més que una sèrie de successives aproximacions a una realitat ambigua, inasible i decebedora. El dramaturg de l'absurd desmantellarà el vell univers cartesià i la seva manifestació escènica. Un autor contemporani exponent de l'absurd és José Sanchís Sinisterra (Espanya).

Característiques generals[modifica | modifica el codi]

El teatre de l'absurd busca trencar amb les categories aristotèliques, per la qual cosa un dels canvis més importants es presenta en l'acció a través de quatre elements diferents: la transformació sobtada del personatge, la intensificació progressiva de la situació inicial, la inversió del principi de causalitat (les causes produeixen efectes contraris als quals caldria esperar) i l'èmfasi rítmica o emocional per crear una impressió de desenllaç.

Una altra aportació innovadora del teatre de l'absurd és la repetició com a forma de progressió: la seva funció canvia cada vegada que una frase o un so es repeteix ("Què curiós, què estrany i quina coincidència!" que repeteixen els Martin en La cantant calba). Quant als personatges, ja no són caràcters: perden la seva individualitat i es presenten com un conjunt. El teatre de l'absurd és antipsicologista, per la qual cosa no es manté la complexitat i riquesa psicològica del teatre anterior. Els personatges d'aquest tipus de teatre no semblen tenir una funció aparent, encara que, al final, el lector pot observar una evolució del personatge.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Ackerley, C. J. and S. E. Gontarski, ed. The Grove Companion to Samuel Beckett. New York: Grove P, 2004.
  • Baker, William, and John C. Ross, comp. Harold Pinter: A Bibliographical History. London: The British Library and New Castle, DE: Oak Knoll P, 2005. ISBN 1-58456-156-4 (10). ISBN 978-1-58456-156-9 (13).
  • Bennett, Michael Y. Reassessing the Theatre of the Absurd: Camus, Beckett, Ionesco, Genet, and Pinter. New York: Palgrave Macmillan, 2011. ISBN 978-0-230-11338-1
  • Brook, Peter. The Empty Space: A Book About the Theatre: Deadly, Holy, Rough, Immediate. Touchstone, 1995. ISBN 0-684-82957-6 (10).
  • Caselli, Daniela. Beckett's Dantes: Intertextuality in the Fiction and Criticism. ISBN 0-7190-7156-9.
  • Cronin, Anthony. Samuel Beckett: The Last Modernist. New York: Da Capo P, 1997.
  • Gaensbauer, Deborah B. Eugène Ionesco Revisited. New York: Twayne, 1996.
  • Lewis, Allan. Ionesco. New York: Twayne, 1972.
  • McMahon, Joseph H. The Imagination of Jean Genet. New Haven: Yale UP, 1963.
  • Driver, Tom Faw. Jean Genet. New York: Columbia UP, 1966.
  • Mercier, Vivian. Beckett/Beckett. Oxford UP, 1977. ISBN 0-19-281269-6.
  • La Nouvelle Critique, numéro spécial Arthur Adamov, août-septembre 1973.
  • Jacqueline Adamov, Censure et représentation dans le théâtre d’Arthur Adamov, in P. Vernois (Textes recueillis et présentés par), L’Onirisme et l’insolite dans le théâtre français contemporain. Actes du colloque de Strasbourg, Paris, Editions Klincksieck, 1974.