Teoria àcid-base d'Arrhenius
De Viquipèdia
| Àcids i bases |
|---|
| Afinitat protònica · Autoionització de l'aigua Constant d'acidesa · Constant de dissociació Dissolució amortidora · Extracció àcid-base Funció d'acidesa · pH · Reacció àcid-base Reacció de neutralització · Valoració àcid-base |
| Tipus d'àcids |
| Arrhenius · Brønsted · Lewis · Mineral Orgànic · Fort · Superàcid · Feble |
| Tipus de bases |
| Arrhenius · Brønsted · Lewis · Orgànica Forta · Superbase · No nucleofílica · Feble |
Les anomalies que tenien les propietats col·ligatives dels electròlits i la conductivitat elèctrica que presentaven les seves dissolucions varen dur al químic suec Svante August Arrhenius a proposar una teoria de la dissociació electrolítica el 1887[1] que indicava que els electròlits, en dissolució aquosa o fusos, es dissocien parcialment en ions carregats elèctricament.
Els electròlits es classifiquen en àcids, bases i sals. Segons Arrhenius:
- Els àcids són substàncies que en dissolució aquosa donen protons, cations hidrogen, H+, és a dir contenen hidrogen que es pot substituir per un metall o per un radical positiu per formar sals. Per exemple:
- Les bases són substàncies que en dissolució aquosa donen anions hidroxil, OH-, això és, contenen un o més grups hidroxil que poden ser substituits per radicals àcids negatius per formar sals. per exemple:
- Les sals són substàncies que en dissolució aquosa donen anions distints a l'hidroxil, OH- i cations distints al protó, H+. En alguns casos, si a més del catió corresponent la sal també dóna cations H+ és una sal àcida, com l'hidrogenocarbonat de sodi, NaHCO3 o l'hidrogenosulfat de potassi, KHSO4. I, en canvi, si a més dels anions dóna anions hidroxil, OH-, és una sal bàsica, com per exemple el iodur bàsic de magnesi, MgIOH o el nitrat bàsic de bismut, BiNO3(OH)2.[2]
Referències [modifica]
- ↑ Arrhenius, S.A.. «On the Dissociation of Substances Dissolved in Water» (en anglès, traducció). Zeitschrift fur physikalische Chemie, I, 1887, p. 631.
- ↑ Babor, J.A.; Ibarz, J. Química General Moderna. 8ena (en castellà). Barcelona: Marín, 1979. ISBN 84-7102-997-9.