Tercer Orde de Sant Domènec

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Terciaris de Sant Domènec
Blasondominicain.svg
escut de l'orde dominicà
Tercer Orde de Sant Domènec
Altres noms terciaris, Tercer Orde Dominic, dominics laïcs
Hàbit hàbit blanc amb túnica, amb capa, cogulla i caputxa negres (els conventuals)
Lema Laudare, benedicere, praedicare (Lloar, beneir, predicar)
Tipus tercer orde
Objectius principals predicació i estudi; pregària en comú; defensa de la fe
Fundació orígens al primer terç del segle XIII; unió amb la Milícia de Crist, cap al 1350
Aprovat per Innocenci IV (1286) i confirmat per Bonifaci IX, en 1401
Regla per Munio de Zamora, de 1285
Patrons Santa Caterina de Siena
Branques i reformes formada per la unió de l'Orde de Penitents de Sant Domènec i la Milícia de la Fe de Jesucrist; terciàries conventuals (1255 o abans), Tercer Orde Ensenyant de Sant Domènec (1852, Lacordaire)
Persones destacades Santa Caterina de Siena, Santa Rosa de Lima, Benet XV, Donoso Cortés, Carlos Saavedra Lamas, Sigrid Undset, Aldo Moro


El Tercer Orde de Sant Domènec és un tercer orde catòlic romà vinculat a l'Orde de Sant Domènec.

Origen[modifica | modifica el codi]

Va començar com un sistema de vida laïc, els membres del qual seguien les directrius espirituals dels dominics. De fet, els laïcs s'agruparen, per iniciativa pròpia, en fraternitats per seguir els ideals de vida de l'orde religiós, però sense formar-ne part ni ésser religiós.

Munio de Zamora, el setè mestre general dels Dominics, va formular una regla definitiva per a l'orde en 1285. Segons ella, l'Ordo de Poenitentia (Orde de Penitència, que era el nom que rebia aquest moviment laïc) havia de ser regulat en cada lloc per un pare dominic[1] i havia d'obeir el superior provincial de l'orde i els seus mestres generals. Aquesta regla va ser aprovada pel papa el 1405.

L'objectiu era permetre els laïc aproximar-se a l'ideal de vida monàstica, vida apartada del món i dels seus mals. El 1923, la regla va ser modificada per a adaptar-la a les necessitats de la vida moderna. Altres reformes van fer-se en 1964, 1972 i 1985.

No va anomenar-se tercer orde fins després del segle XIII: eren conegut com a Germans i Germanes de Penitència de Sant Domènec.

Simultàniament, va començar a existir un altre orde, en aquest cas militar: la Milícia de la Fe de Jesucrist o Militia Jesu Christi, creada per a la defensa de l'Església contra els albigesos i també vinculada a l'orde dominic.

La unió dels dos grup, la Milícia de Jesucrist i l'Orde de Penitència, van donar lloc al Tercer Orde de Sant Domènec.

Els objectius eren la predicació i la penitència, el coneixement dels misteris de la fe i la seva difusió. En segon lloc, la defensa de l'Església i, finalment, la pregària en comú.

Avui, el Tercer Orde es pot dividir en dues branques:

  • la regular, o Terciaris conventuals, homes o dones que viuen en comunitat i porten l'hàbit
  • la secular, amb membres casats o solters, clergues o laïcs, que viuen la seva vida com els altres, però que en privat practiquen l'austeritat, la pregària d'acord amb l'orde dominicà i en segueixen les directrius.

Les Terciàries conventuals es remunten als orígens de l'orde (habitualment, se cita el paper d'Emily Bicchieri, el 1255.[2] Els terciaris van arribar molt més tard, per obra del Père Lacordaire, en 1852.

La majoria de membres del tercer orde són seculars.

Alguns dominicans laics coneguts[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Orde de Sant Domènec


Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Federici, "Istoria de cavalieri Gaudenti", Venice, 1787, Codex Diplomaticus, II, 35.
  2. "Manual of Third Order of St. Dominic", London, 1871, 9.