Tercera guerra carlina
| Tercera guerra carlina | |||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Part de: Guerres carlines | |||||||
|
|||||||
| Bàndols | |||||||
.svg){kind=small} Amadeu de Savoia (1872-1873) I República Espanyola (1873-1874) Alfons XII d'Espanya (1874-1878) |
 Espanya Carlista |
||||||
| Comandants en cap | |||||||
| Alfons XII d'Espanya Arsenio Martínez-Campos Manuel Pavía Francisco Serrano Ramón Blanco Joaquim Jovellar i Soler Miguel Primo de Rivera |
Carles VII Rafael Tristany Pasqual Cucala Mir Francesc Savalls Manuel Santa Cruz |
||||||
|
|||||||||||||||||||||||
La tercera guerra carlina fou una guerra civil espanyola que va tenir lloc del 1872 al 1876. El pretenent Carles VII va cridar a la revolta el 15 d'abril de 1872 i va ser escoltat pel País Basc, Catalunya i també es van aixecar partides a altres llocs.
Un dels motius que va empènyer Catalunya a sumar-se a la revolta, va ser la promesa de restauració de les Constitucions catalanes, abolides pels Decrets de Nova Planta de Felip V (1714).
El febrer de 1873, amb la proclamació de la República, molts monàrquics es van passar als carlins. A Catalunya el representant de Carles, el seu germà Alfons Carles de Borbó, va haver de passar a França l'octubre de 1875 i les darreres partides foren liquidades el novembre de 1875 donant-se la guerra per acabada el 19 de novembre de 1875. Al País Basc, després de la batalla de Montejurra el 17 de febrer de 1876, Carles VII va passar a França (27 de febrer de 1876) i el mateix dia Alfons XII va entrar a Pamplona.
Taula de continguts |
[modifica] Desenvolupament
El 1872 els carlins catalans van ser els primers de llençar-se al carrer per defensar la causa de Carles VII. Després del desastre d'Oroquieta, els carlistes basco-navarresos es van rendir i el pretendent va haver de tornar a fugir a França. Per tant, després d'això els únics que mantenien la causa carlins armada a Espanya eren els catalans.
El pretendent carlí Carles VIII impulsà el 1872 la lluita a Catalunya enviant-hi el seu germà Alfons Carles de Borbó. Fins al novembre o desembre de 1872 van ser els únics. Tot i així, els carlins catalans van seguir alçant partides i fent accions i van continuar amb la seva gesta de defensar-se gairebé sols contra els exèrcits d'Amadeu I de Savoia, que va abdicar en 10 de febrer de 1873, establint-se la Primera República Espanyola,[1] i el 16 de juliol Carles VII torna a Navarra,[2] reactivant-se la revolta al País Basc i Navarra, i establint la capital a Estella i iniciant un nou Setge de Bilbao.
Les tropes dels carlins catalans comandades per Rafael Tristany prengueren Vic, Manresa i Olot davant la impotència i desesperació dels govern de Madrid. Aquestes conquestes oferiren als carlins el domini d'una basta part de tota la Catalunya interior mentre les forces lleials al govern de Madrid amb prou feines tenien capacitat per assegurar les ciutats costaneres.
El primer acte simbòlic de la restauració de les institucions constitucionals pròpies de Catalunya fou la jura dels furs. Seguidament i a fe de restaurar les institucions constitucionals de Catalunya abolides després del 1714 els carlins restauraren oficialment la Diputació General de Catalunya l'1 d'octubre de 1874.[3] En fou declarat President el general Rafael Tristany i Parera, que jurà els furs a Olot,[3] i aquest seria seguit després per Francesc Savalls. La restitució de la Diputació General de Catalunya es va aconseguir gràcies al decret que el pretendent carlí Carles VII havia signat el 26 de juliol de 1874 on confirmava la promesa de restauració de les antigues llibertats de Catalunya. La seu de la Diputació va quedar establerta provisionalment a Sant Joan de les Abadesses, localitat des d'on es publicà el Boletín Oficial del Principado de Cataluña des del desembre de 1874 al març de 1875.
La guerra a Catalunya acabà l'estiu de 1875 quan Olot i La Seu d'Urgell van en mans de les tropes isabelines d'Arsenio Martínez-Campos i Joaquim Jovellar i Soler,[4] i a Navarra i el País Basc l'ofensiva s'inicià l'hivern de 1875, i s'acabà quan Arsenio Martínez-Campos va entrar a la vall del Bidasoa, i Miguel Primo de Rivera a Estella, la capital del carlisme, que va caure el 19 de febrer de 1876.[4] El propi Alfons XII d'Espanya va posar-se al capdavant dels dos exèrcits, que prengueren Donostia i Pamplona, i Ramon Cabrera i Grinyó reconegué a Alfons XII.[4]
[modifica] Batalles destacades
- Acció d'Oristà, el 12 de juny del 1873
- Batalla d'Alpens, el 9 de juliol del 1873
- Batalla del Toix, el 14 de març del 1874
[modifica] Personatges
- Rafael Tristany
- Francesc Savalls
- Alfons Carles de Borbó i Àustria-Este
- Eduard Nouvilas
- Arsenio Martínez Campos
- Martí Miret
[modifica] Vegeu també
[modifica] Referències
- ↑ Errazkin, Iñaki. Hasta la coronilla. Autopsia de los Borbones (en castellà). Txalaparta, 2009, p.116. ISBN 8481365394.
- ↑ Gonzalez Chamorro, Javier. Bitarte: humanidades e historia del conflicto vasco-navarro : fueros, constitución y autodeterminación (en castellà). Chamorro Ediciones, 2009, p.177. ISBN 8461307119.
- ↑ 3,0 3,1 Guinovart i Escarré, Joan. Tomàs Caylà: un home de la terra. Cossetània Edicions, 1997, p.34. ISBN 8492147679.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Avilés Farré, Susana; Elizalde Pérez-Grueso, Juan; Sueiro Seoane, María Dolores. Historia política de España, 1875-1939 (en castellà). Ediciones AKAL, 2002, vol.1, p.45. ISBN 8470903209.
[modifica] Bibliografia
- Brea, Antonio. Campaña del norte de 1873 á 1876 (en castellà). Biblioteca Popular Carlista, 1897, p.70.
[modifica] Enllaços externs
| Guerres carlines | |
|---|---|
| Guerres | Primera Guerra Carlina · Segona Guerra Carlina · Tercera Guerra Carlina |
| Personatges | Liberals: Espartero · O'Donnell · Narváez · Pavía · Martínez-Campos Carlistes |
