Terceti

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El terceti és un joc d’entreteniment on dues parelles de jugadors es disputen la victòria amb una baralla espanyola, de la qual s’han eliminat els vuits i els nous de cada coll. Guanya la parella que primer s’anoti tres cantons.


Termes més usuals del joc[modifica | modifica el codi]

  • Cantó: És el número de jocs necessaris per aconseguir trenta punts.
  • Joc: Cada deu jugades. Pot valer entre un mínim d’onze punts i un màxim de trenta.
  • Jugada: Ronda de quatre cartes provinents dels descarts que fa cada un dels jugadors.
  • Capot: El que fa la parella guanyadora d’un joc quan la perdedora no aconsegueix fer cap punt.
  • A cercar-les: Declaració que pot fer el jugador que inicia la primera jugada de cada joc, quan no té ni l’as, ni el dos, ni el tres del coll de la carta de sortida.
  • Collada: Més de tres cartes del mateix coll, sense ser politana.
  • Carta forta: Carta que no pot ser matada per cap de les altres que queden per jugar.
  • Sull, sulla: Una única carta d’un coll.
  • Vint-i-cinc: Dos i tres del mateix coll.
  • Politana: As, dos i tres del mateix coll.
  • Tercet: Tres asos, tres dosos o tres tresos.
  • Quartet: Quatre asos, quatre dosos o quatre tresos.
  • Cantar: Declaració que pot fer el jugador de les napolitanes, tercets o quartets que té.
  • Sortir: Jugar la primera carta de la jugada que enceta el joc.
  • Servir: Jugar una carta del coll que inicia la jugada.
  • Pegar: Jugar la carta que enceta la jugada.
  • Buidar: No poder servir del coll que inicia la jugada.
  • Ésser mà: El primer jugador que rep la primera carta és mà.

Puntuació i valor de les cartes[modifica | modifica el codi]

  • Puntuació: La puntuació de les cartes és la següent:
    • L’as val un punt; el dos, el tres; el rei, el cavall i la sota valen un terç de punt cadascuna; el quatre, el cinc, el sis i el set no valen res. En total deu punts.
    • Un punt per a la parella que guanya l’última jugada del joc.
    • Tres punts per politana cantada.
    • Tres punts per cada tercet
    • Quatre per cada quartet cantat.
  • Valors de les cartes: El valor de les cartes dins cada coll és el següent: el tres, el dos, l’as, el rei, el cavall, la sota, el set, el sis, el cinc i el quatre.

Desenvolupament d’una partida[modifica | modifica el codi]

  • Inici: El jugadors se situen de tal manera que cadascú té a dreta i a esquerra els jugadors de l’altra parella. Es tria un jugador a l’atzar, el qual una vegada ha mesclat les cartes, les dóna per escapçar al que té a l’esquerra per a després repartir-les.
  • Repartir: El jugador que reparteix les cartes en donarà cinc al que està a la seva dreta, cinc al seu company, cinc al que està a la seva esquerra i cinc per a ell. Repartirà aquest procés un altre pic, de tal manera que cada jugador disposarà de deu cartes que només ell sabrà quines són. Un cop repartides es comença a jugar.
  • Jugar: El jugador que té el cinc d’oros és el qui enceta la primera jugada de la partida. Triarà una carta, d’un coll, de les que té a la mà i la deixarà cara amunt, visible als altres jugadors. Un rere l’altre i en sentit antihorari els altres jugadors triaran una carta del mateix coll, sempre que sia possible, i també la deixaran cara amunt. Guanya la carta amb més valor.
  • Arreplegar: La parella que guanyi la jugada recollirà les cartes i les deixarà cara avall. El jugador que guanyi la jugada començarà la següent. Un rere l’altre i en sentit antihorari els altres jugadors serviran, i si no és possible es buidaran una carta i també la deixaran cara amunt. La parella guanyadora les recollirà i les deixarà cara avall a damunt el seu caramull. I així fins a deu vegades.
  • Comptar: Una vegada acabat el joc, cada parella agafarà el seu caramull de cartes i comptarà els punts obtinguts segons la puntuació de les cartes. Si cap parella arriba als trenta punts, es pren nota dels obtinguts i es comença un altre joc. Mesclarà i repartirà el jugador que ha encetat el joc anterior, el de la seva esquerra escapçarà i el de la seva dreta iniciarà un nou joc.
  • Guanyar: Es jugaran tants de jocs com calguin per arribar als trenta punts. Una vegada assolits no caldrà acabar l’últim joc del cantó.
  • Final: La parella que primer arribi tres cantons es declara guanyadora de la partida.

Normes del joc[modifica | modifica el codi]

  • Norma sagrada: Mentre s’està jugant un joc cap jugador no declararà al company les seves cartes, ni parlant ni gesticulant ni de qualsevol altra manera que pugui donar a entendre les cartes que té a la mà. L’incompliment d’aquesta norma no està penalitzat però anul·la tot l’atractiu del joc. Una vegada acabat el joc es podrà comentar l’encert o el desencert de determinada jugada.
  • Carta a terra no mou guerra.
  • Els jugadors podran consultar les quatre cartes de l’última jugada guanyada per cada parella. Per tant, és important que cada parella arreplegui bé.
  • El jugador que tengui napolitanes, tercets o quartets les podrà cantar just després d’acabar la primera jugada i abans d’iniciar la segona.
  • El jugador que canta un o més tercets pot ser interrogat sobre la carta que li manca per arribar al quartet per un únic jugador. El que la té no pot demanar. És comú dir: Quina et manca?
  • La carta de més valor de la jugada és la que la guanya i es diu que mata les altres. Cartes de diferents colls no es maten entre elles.
  • Abans d’iniciar una partida de terceti, els jugadors hauran d’acordar l’ordre en què comptaran els punts, això és, si a la suma dels terços de les cartes amb puntuació hi afegeixen els punts provinents del cant, o bé, si a la suma dels punts provinents del cant hi afegeixen la suma dels terços de les cartes amb puntuació. Si els jugadors opten per aquesta segona possibilitat podran cantar just després d’haver-se repartit les cartes únicament en el cas que els punts de cant els permetin acabar el cantó. I en el cas que les dues parelles arribin als trenta punts guanya la del jugador que és mà.

Algunes consideracions[modifica | modifica el codi]

  • Tot i que no hi ha cap norma que prohibeixi parlar, durant el joc, els jugadors no parlen: per una banda no poden fer cap comentari sobre les cartes que delati el joc i atemptar contra la norma sagrada i per altra banda si fan qualque altre comentari demostren que no estan pel joc (i per tant no jugen, emprenyen) i, a més a més, dificulten als altres jugadors el recompte mental de les cartes impedint gaudir del plaer que el propi joc proporciona portant-lo cap dret a l’avorriment. Es per això que possiblement l’inventàs un mut, i si no és així, al manco ho diuen. I és que guanyar de qualsevol manera no és l’objectiu del joc, s’ha de passar gust de jugar i per això cal no destorbar els jugadors. Aquests han d’estar pendents de les cartes que juguen els altres jugadors: que si el de l’esquerra ha sortit de bastos, que si el de la dreta no pot servir els oros i es buida copes però ha cantat la politana d’espases, etc. i per això s’ha d’estar centrat en el joc. I ja se sap que sense silenci perilla la concentració. Ni una mosca no es pot sentir.
  • Per jugar correctament basta respectar les normes del joc, però per jugar bé no només és jugar correctament. Per aprendre a jugar correctament basta que quatre jugadors amb un joc de cartes hi posin un poc de dedicació i aconseguiran ràpidament un domini correcte de les normes. Jugar bé no és sinònim de tenir un domini complet, exhaustiu, profund, acurat i idoni de les normes i per tant no forma part de la descripció tècnica del joc. Si una parella porta a cada joc molt bones cartes, difícilment perdrà, tant si juga bé com si no hi juga. Però en una distribució més repartida de les cartes amb més valor, guanyarà la parella que jugui bé. Una de les dificultats més rellevants que se solen trobar els aprenents del joc és el fet que la carta amb més valor (el tres) no coincideix amb la carta amb més puntuació (l’as). Aquest fet sol provocar-los moltes d’errades a l’hora de servir i buidar-se les cartes, que poden induir alhora altres errades a la seva parella, la qual cosa no és gens desitjable. De fet, un comença a ser un bon jugador quan no provoca errades ni en fa provocar al seu company.
  • Quan s’ha acabat la primera vasa i a la taula se sent tres tresos! o tres assos! o la de copes! o quatre dosos!, hi sol haver algun comentari, a vegades xivarri si la cantada és grossa. No és que s’atempti contra la norma sagrada, però tants de punts sense gens d’esforç fan que algun jugador en deixi anar alguna de sonada. Per exemple, "cantes més que en Machín" o "pareixes un canari" o "cantant qualsevol guanya". Una vegada torna la calma i s’ha demanat sobre la carta que manca per arribar a la quartet,si és el cas, el joc segueix pel seu camí. Això sí, pot haver quedat molt definit, i com més definit més avorrit, sobretot pels perdedors.

Estratègies en el joc[modifica | modifica el codi]

Per il·lustrar millor com es desenvolupa el terceti exposarem algunes de les millors estratègies.

  • Sortir adequadament: Posem per cas que un jugador surti de l’as de copes. L’as és la carta que té més puntuació i un no l’amolla així com així. Un l’amolla amb alguna intenció, per exemple perquè apereixi el tres i tenir la resta de collada forta. Així és com pot indicar al company i als contrincants que, de les 9 cartes que encara li queden, un grapat seran de copes i que una d’un altre coll li pot permetre entrar en joc ja que de poc serviria tenir copes fortes si no les pogués jugar. Posem un altre cas. Suposem que un jugador surt del tres d’espases. Amb això pot indicar que porta una collada llarga d’espases i que amb una bona probabilitat trobarà el dos sull. Evidentment li demana al company que l’amolli si és que el té. Podríem posar més exemples, però en cada un se’n podria veure que el fet d’iniciar el joc ja dóna molta d’informació i aquesta ha de ser la correcta per tal de no enganar el company.
  • Compenetrar-se i no enganar el company: Si un jugador surt del tres de copes i després hi torna del dos i el seu company es queda amb l’as de copes a la mà és que l’ha enganat. A no ser que justament cap dels contrincants serveixi, amb la qual cosa ambdós saben exactament quantes i quines copes porta cadascú. És habitual que el jugador que tira un dos, en les primeres jugades del joc, disposi de l’as i/o de collada. El seu company hauria de matar de tres, si el té, i tornar-hi del mateix coll. Es diu que el dos demana el tres. Si un jugador surt de tres i el seu company porta el dos li ha de donar ja que darrera el tres hi haurà l’as. Es diu que el tres demana el dos.
  • A cercar-les: Un jugador que surt a cercar-les d’un coll indica que porta collada, si no val més callar. Amb aquesta acció pretén i confia que es jugaran el més prest possible el tercet d’aquest coll per tal de tenir cartes fortes. Per col·laborar, el seu company hauria de tirar alguna carta del tercet,si és que en té, maldament sia l’as. Si no ho fa el despista ja que li fa pressuposar que les porta el contrari.
  • Cantar: Si un porta tercets, quartets o politanes ha de pensar a cantar-les, no només pels punts que reporten sinó també per no enganar el altres jugadors. Posem per cas que un jugador canti la politana d’oros però la parella contrària ha guanyat la primera vasa: Seria un error, en la majoria dels casos, pegar d’oros ja que vas al contrari, i et pot fer un bon grapat de vases. En canvi, si el seu company entra i pega d’oros es considera una bona jugada.
  • Servir: El joc ha de ser fluid. Que un jugador passi més estona de la que pertoca a tirar la seva carta pot donar indicis del joc que porta i això va contra la norma sagrada. Així que tot d’una que un jugador veu la carta del seu predecessor ha de saber quina ha de tirar. Matar o no matar si pot servir del coll o fallar en cas contrari.
  • Fallar i buidar: Si un jugador no pot servir d’un coll ha d’aprofitar-ho per donar indicis al company del seu joc. Així si falla a les copes i es buida l’as d’oros pot donar a entendre que el tenia sull i que, per tant, tan sols li queda bastos i/o espases i probablement cartes amb valor que li permetran entrar i fer vases.
  • Sa clau des lloro: Quan un jugador que porta el tres i l’as d’un coll, i sospita que un altre jugador té el dos amb una o sull pot intentar fer-li la clau des lloro. Així pot intentar que aquest entri per veure venir i matar el dos amb el tres per després fer l’as o a la inversa.
  • L’últim: L’última vasa sol ésser d’una disputa especial, ja que per ella mateixa val un punt, i aquest fet pot marcar les estratègies de les últimes jugades. És aquí on el jugador demostra la seva destresa en el joc, és a dir, si ha duit un bon recompte de les cartes, qui ha fallat i què s’ha buidat.

Apèndix[modifica | modifica el codi]

  • En tractar-se d’un joc per passar l’estona es pressuposa que els jugadors jugaran net respectant la norma sagrada. Si no quedaran retratats i els serà difícil trobar futurs contrincants.
  • És un joc on un s’ha d’entendre únicament amb la seva parella i els de darrera són de fusta.
  • Anar a Son Carrió: guanyar els dos primers cantons i els tres darrers no.
  • Anar a lligar garbes: Avui vespre segur que lligarem! solen dir els perdedors quan les cartes no han acompanyat i la derrota és contundent. Voltros només lligareu garbes! sol ser la resposta.
  • Malgrat no corrin doblers per sobre la taula, la parella perdedora paga els beures i se’n paguen molts abans de saber-ne.
  • Passar pel tasser: pagar els beures si els perdedors volen la revenja.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Sebastià Darder; Gabriel Bergas; Enric Pozo; Damià Quetglas. Terceti. Inca: Inforaiguer, 2002 ISBN 84-932785-1-3