Tervings

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Els Tervings o Teruingi van ser un dels pobles gots. Als segles III i IV van ocupar la plana oest dels rius Dnièster i Danubi. Tenien una estreta relació amb els greutungs, un altre poble got que es va situar a l'est del Dnièster també cap a finals de l'Imperi Romà o començaments de l'Imperi Bizantí.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

La paraula "tervings" podria significar "gent dels boscos".[1] Aquesta teoria ve recolzada pel fet que sovint s'empraven expressions geogràfiques o topònims per identificar les persones que van habitar al nord de la mar Negra abans i després dels assentaments dels gots en aquella zona. També en suport d'aquesta teoria està el fer de donar-se noms propis de persona entre els tervings els quals fan esment a lloc i, a més, per la manca de proves de l'existència de les paraules tervings o greutungs abans de finals del segle III.[2] Es creu també que la paraula "tervings" podria tenir un origen protogermànic, escandinau.[2]

Història[modifica | modifica el codi]

Orígens[modifica | modifica el codi]

Els tervings van aparèixer en la història com a poble amb identitat pròpia l'any 268 quan van envair l'imperi romà.[3][4][5] Van ocupar les províncies romanes de Pannònia i Il·líria, i van ser una amenaça per a tota la península Itàlica. Això no obstant, els tervings van ser derrotats aquell estiu prop de l'actual frontera entre Itàlia i Eslovènia. Els supervivents es van desplaçar una mica cap al sud, però al setembre van tornar a ser derrotats a la batalla de Naissus. Durant els tres anys següents van ser obligats a replegar-se cap la riba del Danubi per una sèrie de campanyes militars ordenades pels emperadors Claudi II el Gòtic i Aurelià. Malgrat tot es van mantenir aferrats a la província de Dàcia, fins que Aurelià els va fer fora l'any 271.

Primeres notícies[modifica | modifica el codi]

L'any 291 és quan per primera vegada es comencen a trobar escrits que fan distincions entre els diferents grups de pobles gots, entre ells els tervings.[6] El primer esment és en una lloança adreçada a l'emperador Maximià (285–305), escrita als voltants del 291 probablement feta a Trier el 20 d'abril del 292[7] i tradicionalment atribudat a Claudi Mamercí.[8] El text diu que els "Tervingi pars alia Gothorum" («els tervings, una altra divisió dels gots»), s'havien ajuntat amb els taifals per atacar els vàndals i els Gèpides. El terme "vàndals" podria ser una confusió amb "victohali" perquè, segons una narració de l'any 360 de l'historiador Eutropi, Dàcia estava en aquell moment (nunc) habitada pels taifali, victohali i els thervingi (taifals, victohals i tervings).[9]

L'Imperi Romà contra els gots (367–369)[modifica | modifica el codi]

El 367, l'emperador romà Valent va atacar els tervings del nord del Danubi, però no va poder-los atacar directament, ja que el gruix dels gots es van amagar als Montes Serrorum (expressió que probablement vulgui dir el sud dels Càrpats). Ammià Marcel·lí diu que l'emperador no podia trobar algú amb qui lluitar (nullum inveniret quem superare poterat vel terrere ) i d'això van deduir que havien fugit, presos pel pànic cap a les muntanyes (omnes formidine perciti... montes petivere Serrorum ). Durant l'any següent les crescudes del riu Danubi van impossibilitar que els romans travessessin el riu. El 369 l'emperador Valent va penetrar en territori got i va guanyar un seguit d'enfrontaments contra els greutungs (i probablement també contra els tervings). Després d'això es va acordar una pau.[10][11][12][13]

Campanya contra els gots (376–382)[modifica | modifica el codi]

Els tervings van romandre en les proximitats de Durostorum ( l'actual Silistra a Bulgària) fins al 376, en què un dels seus cabdills, Fritigern, va demanar a l'emperador Valent permís per establir-se al sud del Danubi, buscant refugi dels huns.[14] Però llavors va sobrevenir una epidèmia de fam a l'imperi romà i no se'ls van poder subministrar els aliments que se'ls havia promès. Es va arribar a intercanviar de carn per nens, és a dir, un gos a canvi d'un nen donat en esclavitud.[15] La situació va desembocar en una revolta que va durar sis anys de saquejar pobles a la zona dels Balcans. L'emperador hi va morir i una bona part de l'exèrcit romà va ser destruït intentant aturar els saqueigs.[16] La batalla d'Adrianòpolis (378) fou el moment decisiu de la guerra. Les forces romanes van ser massacrades, l'emperador Valent va ser greument ferit, fet que va constituir un cop for per a l'orgull dels romans que, finalment es van veure obligats a negociar amb ells i permetre'ls establir-se en territori imperial. Això, a la llarga, suposaria la caiguda de l'imperi.

Informació arqueològica[modifica | modifica el codi]

La principal font d'informació arqueològica sobre els tervings i els seus veïns els greutungs és l'enclavament de Sîntana, que pertany a la zona d'estudi de la cultura Mureş-Chernyakhov.

La cultura Chernyakhov comprèn una àrea gran de l'est d'Europa, concretament la zona corresponent a l'actuals Ucrània, Romania, Moldàvia i parts de Bielorússia. Es creu que aquesta cultura va ser el resultat d'una mescla de cultures i ètnies: gots, getes, tracis romanitzats, sàrmates i alguns eslaus.[17][18] Entre els habitatges que s'han trobat en aquests assentaments n'hi que estan construïts a ran de terra, altres estan al subsòl i altres eren pisos. L'assentament més gran és el de Budesty i té 35 hectàries.[19] La majoria de les poblacions estan sense fortificar.

Al cementiri de Sîntana de Mureş[20] s'han trobat vestigis tant d'incineració com d'inhumació. En la zona de tombes (al nord de l'enclavament) també s'han trobat restes de ceràmica, pintes fetes d'os i eines de ferro, però gairebé no hi han armes.[21]

Religió[modifica | modifica el codi]

Es desconeix com era la religió dels tervings, però el martirologi de Saba el Got i la traducció de la Biblia d'Úlfila donen algunes pistes. Tenien alguns dies i alguns mesos considerats sagrats. Les pràctiques del culte eren obligatòries. El cristianisme va ser introduït pels romans fets captius. El cabdill Fritigern, probablement com a gest d'acostament cap a l'emperador s'hi va convertir, però seguint la doctrina arriana.[22]Però això no va estar ben acceptat per la majoria dels tervings, els quals van perseguir i expulsar els qui s'havien convertit al cristianisme, com testimonien les històries del martiri de Wereka i Batwin, i l'exili d'una minoria de tervings cristians cap a Mèsia en territori romà. Úlfila va traduir la bíblia al got durant el seu exili.[23]

Idioma[modifica | modifica el codi]

El seu idioma era una branca dels idiomes gòtics, una llengua extinta de la branca oriental de les llengües germàniques.[24]

Relació amb els visigots[modifica | modifica el codi]

Segons diu Herwig Wolfram, per la informació aportada pel llibre administratiu Notitia Dignitatum, quan es parla dels vesi, més endavant coneguts amb el nom de visigots estaven parlant dels "tervingis" pel que fa a l'època de 388–391.[6] Hi ha altres autors que no estan d'acord amb aquesta interpretació del document, ni tampoc amb la identificació dels greutungs amb els ostrogots. Herwig Wolfram assenyala que a les fonts primàries s'empra indistintament els termes tervingis/greutunis o vesi/ostrogots però mai es barregen aquests dos parells de termes.[6]La versió de l'historiador del segle VI, Jordanes, també coincideix amb la teoria que els tervings eren visigots i els greutungs ostrogots.[25] Va identificar els reis visigots des de Alaric I fins Alaric II com els hereus dels reis tervings del segle IV: Atanaric; i els reis ostrogots des de Teodoric el Gran fins Teòdat com els hereus del rei greutung Hermenric. Aquesta interpretació tot i ser la més acceptada avui dia, no és una explicació considerada vàlida per tots els historiadors.

Herwig Wolfram arriba a la conclusió que els termes tervings i greutungs eren emprats per aquestes tribus per a identificar-se entre ells,[1] però que aquesta terminologia va caure en desús quan els gots van ser desplaçats per les invasions dels huns. Per a confirmar aquesta idea, Wolfram cita a Zòsim quan fa referència a un grup de "scites" al nord del Danubi que eren nomenats els "greutungs" pels bàrbars del nord de l'Ister (l'antic nom del Danubi).[26] Wolfram dedueix que aquest poble eren els tervings que no s'havien desplaçat amb l'arribada dels huns.[26] A més, opina que els termes "vesi" i "ostrogots" eren emprats per aquells qui volien lloar-se de la seva ètnia davant d'altres.[1] Per tant, els tervings s'haurien dit a si mateixos "vesi".

Les nomenclatures de greutungs i tervings va decaure poc després de l'any 400.[6] En general les terminologies per a referir-se a subgrups dels gots van desaparèixer gradualment tal com s'anaven endinsant en territori de l'imperi.[1]

Dirigents tervings[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Herwig Wolfram, pàg.25
  2. 2,0 2,1 Herwig Wolfram, pàg.387-388
  3. Eutropi: "Breviarium ab urbe condita", 9, 8; cita concretament 320.000 homes armats
  4. Santo Mazzarino,pàg.560
  5. Zòsim, Historia Nova, I, 42.1
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 Herwig Wolfram, pàg.24
  7. Edward Gibbon; Richard Watson; M. Guizot, I,pàg.357
  8. Panegyrici Latini:Maximianus, 7
  9. Eutropi: "Breviarium ab urbe condita", 8, 2
  10. Ammià Marcel·lí:"Res Gestae", llibre 27, capítol 5.
  11. Peter Heather: "The Goths", Oxford, Clarendon Press, p. 62
  12. Peter Heather:" Goths and Romans", pàg.332-489,1991, Oxford, Clarendon Press
  13. Heather, Peter & Matthews, John, 1991, Goths in the Fourth Century, Liverpool, Liverpool University Press, pàg. 17–26.
  14. Thomas Samuel Burns, pàg.23
  15. Thomas Samuel Burns, pàg.24
  16. Ammià Marcel·lí, XXXI VII,1-16
  17. Averil Cameron; Peter Garnsey, pàg. 488
  18. Peter Heather, pàg.88,92
  19. Peter Heather, pàg.52-54
  20. Peter Heather, pàg.54
  21. Peter Heather, pàg.56
  22. Thomas Samuel Burns, pàg.25
  23. Filostorgi,"Història de l'Església", llibre 2, capítol 5
  24. Bela Brogyanyi; Thomas Krömmelbein: "Germanic Dialects: Linguistic and Philological Investigations", Amsterdam i Philadelphia, ed. Benjamins. pàg. 121–151. ISBN 90-272-3526-0.
  25. Peter Heather, pàg.52-57, 300-3001
  26. 26,0 26,1 Herwig Wolfram, pàg.387
  27. Passió de Saba el Got, llibre VII

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Herwig Wolfram. " History of the Goths". Berkeley: ed.University of California Press, 1988. 
  • Santo Mazzarino. " L'impero romano". Bari: Biblioteca universale Laterza di IBS, 1973. ISBN 88-420-2377-9. 
  • Edward Gibbon; Richard Watson; M. Guizot. " History of the decline and fall of the Roman Empire". Cincinnati: ed. J.A. & U.P. James, 1848. 
  • Thomas Samuel Burns. " Barbarians Within the Gates of Rome". Indiana University Press, 1994. ISBN 0-253-31288-4. 
  • Peter Heather; John Matthews. "The Goths in the Fourth Century". Liverpool: Liverpool University Press, 1991. 
  • Averil Cameron; Peter Garnsey. "The Cambridge Ancient History Volume 13: The Late Empire, AD 337–425". Cambridge University Press, 1997. ISBN 9780521302005.