Tetraclorur de carboni

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Estructura

El tetraclorur de carboni, en anglès: Carbon tetrachloride, és un compost orgànic amb fórmula química: CCl4. Abans s'havia usat molt com extintor de foc, precursor de refrigerants, i agent de neteja. És un líquid incolor amb olor dolça que es detecta a nivells baixos.

En la nomenclatura IUPAC s'accepten tant el nom de tetraclorur de carboni com el de tetraclorometà.

Història i síntesi[modifica | modifica el codi]

Per causa dels problemes mediambientals d'aquest compost la seva producció ha anat disminuint des de la dècada de 1980. El problemàtic CFC deriva del tetraclorur de carboni. El 1992 la producció de tetraclorur de carboni als Estats Units, Europa i Japó en conjunt va ser de 720.000 tones.[1]

El tetraclorur de carboni va ser sintetitzat per primera vegada per Henri Victor Regnault el 1839 fent reaccionar el cloroform amb clor,[2] però actualment principalment s'obté del metà:

CH4 + 4 Cl2 → CCl4 + 4 HCl

Propietats[modifica | modifica el codi]

La seva geometria és simètrica, el CCl4 és no polar. El gas metà té la mateixa estructura, fent del tetraclorur de carboni un halometà. Com a solvent, dissol altres compostos no polars, greixos i olis. També pot dissoldre el iode.

Usos[modifica | modifica el codi]

Un extintor de foc antic de la marca Pyrene.

El 1910, The Pyrene Manufacturing Company de Delaware patentà un aparell extintor de foc a base de tetraclorur de carboni.[3] El líquids es torna vapor i extingeix les flames inhibint la reacció química en cadena del procés de combustió.

Amb el temps es van descobrir els problemes sanitaris de l'ús del tetraclorur de carboni i es va substituir en part pel tetracloroetilè. El fet que amb altes temperatures es produís fosgè va fer que fos perillós usar-lo com extintor. Com a plaguicida es va fer servir fins a la seva prohibició, als Estats Units, a la dècada de 1970. Abans del Protocol de Montreal es van utilitzar grans quantitats de tetraclorur de carboni per produir el refrigerant freó però actualment se sap que perjudiquen la capa d'ozó. Serveix també per detectar els neutrins.

Com a solvent s'havia utilitzat en la recerca química sintètica i se segueix utilitzant en espectroscòpia infraroja i altres tipus d'espectroscòpia.

Per la determinació de l'oli ha estat substituït per altres solvents.[4]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Manfred Rossberg, Wilhelm Lendle, Gerhard Pfleiderer, Adolf Tögel, Eberhard-Ludwig Dreher, Ernst Langer, Heinz Jaerts, Peter Kleinschmidt, Heinz Strack, Richard Cook, Uwe Beck, Karl-August Lipper, Theodore R. Torkelson, Eckhard Löser, Klaus K. Beutel, “Chlorinated Hydrocarbons” in Ullmann's Encyclopedia of Industrial Chemistry, 2006 Wiley-VCH, Weinheim.doi:10.1002/14356007.a06_233.pub2
  2. V. Regnault. «Ueber die Chlorverbindungen des Kohlenstoffs, C2Cl2 und CCl2». Annalen der Pharmacie, vol. 30, 3, 1839, pàg. 350. DOI: 10.1002/jlac.18390300310.
  3. Tetraclorur de carboni a l'USPTO (anglès), filed April 5, 1910.
  4. Use of Ozone Depleting Substances in Laboratories. TemaNord 516/2003.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tetraclorur de carboni Modifica l'enllaç a Wikidata