Tetramorf

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Imatge del Tetramorf
El Tetramorf
Llibre de Kells, segle VIII
Còdex miniat: Foli 27v
Trinity College Library de Dublín

Un tetramorf (del grec τετρα, tetra, "quatre", i μορφη, morfe, "forma") és una representació iconogràfica composta per quatre elements. La més estesa d'aquestes és cristiana, la tradició de la qual es remunta a l'Antic Testament, quan el profeta Ezequiel va descriure en una de les seves visions quatre criatures que frontalment tenien rostre humà, mentre que d'esquena i als costats, tenien aparença animal (Ezequiel, 1:10). Una visió molt similar apareix en un passatge de l'Apocalipsi de Joan (Apocalipsi, 4:1-9) que descriu quatre àngels zoomorfs que envolten el Pantocràtor i que els estudiosos han interpretat des del segle VI, en l'edat mitjana com els quatre evangelistes:

  • L'àngel, o l'home alat s'associa a Mateu, ja que el seu Evangeli comença fent un repàs a la genealogia de Crist, el Fill de l'Home. Representa també l'amor diví, enviat als humans amb els seus àngels (missatgers)
  • El lleó s'identifica amb Marc (evangelista), perquè el seu Evangeli comença parlant de Joan Baptista, Veu que clama al desert, l'esmentada veu seria com la del lleó, un animal que s'associa també la força i la noblesa, atributs de Jesús
  • El bou seria Lluc, ja que el seu Evangeli comença parlant del sacrifici que va fer Zacaries a Déu i, en el bestiari popular, el bou és el signe del sacrifici.
  • L'àliga ha estat associada a la figura de Joan, ja que el seu Evangeli és el més abstracte i teològic dels quatre i per tant el que s'eleva sobre els altres en saviesa.

El tetramorf i el pantocràtor són una constant de l'art cristià medieval, tant en escultura com en pintura (sigui mural o en còdex miniats)

Tetramorf de la creu de terme de Sant Pere del Bosc, obra de Puig i Cadafalch, 1889.

Els quatre éssers en la visió d'Ezequiel[modifica | modifica el codi]

La visió del profeta Ezequiel recull i reorganitza l'imaginari simbòlic mesopotàmic i semític. En la seva visió la volta celeste en el pol de la qual hi ha el tron de Déu, descansa sobre les quatre constel·lacions de la banda zodiacal: el brau, el lleó, l'home i l'àguila[1]. El profeta relata com estant a la riba del riu Kebar contemplant el cel, aquest se li obrí i tingué visions divines. Entre aquestes visions hi ha la de quatre éssers d'aparença humana però amb quatre ales i quatre cares cadascú, cada una d'elles mirant cap a un dels quatre punts cardinals. Cadascun d'ells tenia una cara d'home, una de lleó, una de brau i una d'àliga. Cada ésser es mou cap a les quatre direccions i té una roda als seus peus. El seu cos, espatlla, mans, ales, així com les rodes, estan plenes d'ulls[2]. L'esquema quaternari d'aquesta visió busca englobar la totalitat del cosmos.

Les profecies d'Ezequiel s'han datat entre el 592 i el 571 a.C a Babilònia on els jueus havien estat deportats[3]. El profeta insisteix en el destí comú del poble jueu estigui on estigui, la unitat entre els deportats i els qui han restat a Jerusalem. Per això presenta un Déu que no està vinculat al, destruït, temple de Jerusalem sinó que acompanyava al seu poble allà on anés. Les rodes i les ales podrien significar aquest desplaçament[1], ja que la universalitat de la presència divina, la seva omnipresència, no era encara un concepte consolidat entre hebreus exiliats[4].

Els quatre emblemes que agrupaven les tribus d'Israel[modifica | modifica el codi]

El mateix esquema simbòlic és present en altres elements com la disposició del campament dels hebreus en l'Èxode des d'Egipte. Els jueus acampen entorn de la tenda de l'encontre, que els serveix de temple, i ho fan en quatre campaments, en cadascun dels quals hi ha tres de les dotze tribus[5]. Se sap pel targum[n. 1] del Pseudo-Jonatan que les tribus s'agrupaven de tres en tres sota un emblema i que aquests emblemes coincideixen amb els del tretramorfos[6]:

A més la tradició jueva fa correspondre aquests sers a les quatre consonants del nom de Déu YHVH on Y correspon a l'home, H al lleó, la V al brau i la segona H a l'àliga[6].

Els quatre vivents en l'apocalipsi de Joan[modifica | modifica el codi]

Ja en la tradició cristiana, en el llibre de l'Apocalipsi, Joan, autoanomenat profeta [7],[n. 2] té una visió amb algunes similituds amb la d'Ezequiel. Se li obra una porta al cel on veu un tron i "el qui seu al tron" com una llum maragda; envolten aquest tron central vint-i-quatre ancians asseguts també en trons[8].[n. 3] I al voltant del tron principal hi ha quatre vivents amb sis ales cadascun[n. 4] i plens d'ulls que miren endavant i endarrere[8]:[n. 5]

  • El primer vivent sembla un lleó
  • El segon vivent sembla un brau
  • El tercer vivent té aspecte d'home
  • El quart vivent sembla una àguila en ple vol

En la visió de Joan els quatre vivents repeteixen constantment Sant, sant, sant és el Senyor, Déu de l'univers.[n. 6]

L'Apocalipsi de Joan, atribuït tradicionalment a Joan, apòstol i evangelista, fill de Zebedeu i germà de Jaume [7]; és un llibre escrital segle I d.C per les comunitats cristianes de l'Àsia menor [9]. Els estudiosos han distingit entre dos i cinc autors, amb un darrer autor que hauria deixat la versió que apareix al Nou testament [9]. Els autors no serien els mateixos de l'Evangeli segons Joan però procedirien de les mateixes comunitats[7].

Identificació dels vivents amb els evangelistes per Irineu[modifica | modifica el codi]

Interpretant la visió de Joan, Irineu, que va viure al segle II d.C, identifica els quatre vivents amb els quatre querubins portadors de quatre figures (lleó, brau, àguila, home). I alhora emparenta aquests amb els quatre evangelistes. La interpretació d'Irineu es consolidarà en la tradició posterior formant el tretramorfos que identifica cada evangelista amb una de les figures[6]:

  • L'àguila atribuïda a Joan
  • El brau atribuït a Lluc
  • El lleó atribuït a Marc
  • L'àngel-home atribuït a Mateu

Irineu no considerava admissible que hi hagués més de quatre evangelis ni tampoc menys i ho argumentava dient que el món té també quatre regions, quatre vents i quatre punts cardinals[6].

Iconografia del Tetramorf[modifica | modifica el codi]

A les cobertes d'un evangeliari datat el 420 d.C és on es troba la primera representació coneguda del tetramorf cristià[10]. S'hi representen els quatre vivents en medallons, identificant-los doncs, pel contingut del llibre, amb els quatre evangelistes. La identificació es reforçarà en representacions posteriors on, en alguns casos, adquiriran un aspecte de sers compostos entre persona i bèstia, sovint portadors d'un llibre. Aquesta és la línia iconogràfica que ja és present al sacramentari de Gellone del segle VIII i que es repetirà en les il·lustracions dels monestirs irlandesos[11]. En altres casos els vivents es representen com emblemes o com a personatges que acompanyen la figura de l'evangelista, sense fusionar-se.

Una altra línia iconogràfica és la que els vivents es representen al voltant de Crist o el Déu pare acompanyant o fusionant-se amb els serafins. Aquest tipus de representació apareix a partir del segle V quan la iconografia cristiana comença a representar un Déu antropomorf[11].[n. 7]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Els Targums són paràfrasis de traduccions a l'arameu de passatges de la Bíblia hebrea que es llegien a les sinagogues quan el poble jueu ja no parlava l'hebreu.
  2. Vegeu Apocalipsi 1:1-3
  3. Vegeu Apocalipsi 4:1-6
  4. Vegeu Apocalipsi 4:8
  5. Vegeu Apocalipsi 4:6
  6. Vegeu Apocalipsi 4:8
  7. El cristianisme primitiu no representava Déu sinó que utilitzava símbols, l'anyell, l'anagrama de Crist, el peix, la creu, que hi feien referència.

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tetramorf Modifica l'enllaç a Wikidata
  • de Champeaux, Gérard; Sterckk, Dom Sébastien. Introducción a los símbolos. 7. 2a (en castellà). Madrid: Ediciones Encuentro, 1989 (Europa Romanica). 
  • La Bíblia. Edició d'estudi. Traducció interconfessional en català. 1a. Barcelona: Societat Bíblica. Societats Bíbliques Unides, 1993. 
  • Montserrat Torrents, José. La sinagoga cristiana. El gran conflicto religioso del siglo I. 1a (en castellà). Barcelona: Muchnik Editores, 1989.