Thaïs

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Thaïs
La soprano Mary Garden en el paper de Thaïs
La soprano Mary Garden en el paper de Thaïs
Títol original: Thaïs
Llengua original: francès
Música: Jules Massenet
Llibret: Louis Gallet
Font literària: novel·la Thaïs d'Anatole France
Actes: 3
Estrena: 16 de març de 1894
Teatre: Òpera de París
Estrena al Liceu: 22 de febrer de 1905 (estrena a Espanya)
Personatges:

Thaïs és una òpera en tres actes de Jules Massenet sobre un llibret en francès de Louis Gallet basat en la novel·la homònima d'Anatole France. La novel·la, al seu torn, es basa en la llegenda cristiana de santa Taís, una prostituta egípcia que va ser convertida per Sant Pafnuci. Això la fa la santa patrona de les prostitutes penedides. L'òpera va ser estrenada a l'Òpera de París el 16 de març de 1894, fent-se càrrec del paper protagonista la soprano nord-americana Sybil Sanderson, per a la qual Massenet havia escrit el paper.

Òpera de melodies ensucrades, està ambientada a Egipte sota la dominació romana. La història gira entorn d'un monjo cenobita, Athanaël, que intenta convertir Taís, una cortesana d'Alexandria devota del culte a Venus, al cristianisme, descobrint massa tard que la seua obsessió amb ella està arrelada en la luxúria. S'ha dit que palesa una mena d'erotisme de caràcter religiós i això ha donat lloc a algunes produccions controvertides. La seua famosa Méditation (Meditació) per a violí, un entreacte interpretat amb el teló baixat entre les escenes de l'acte II, es troba entre les petites peces més interpretades, i ha estat arranjada per a diversos instruments.

Després de Manon i Werther, Thaïs és una de les òperes de Massenet més interpretades, però no pot considerar-se com a part del repertori habitual. El paper de Thaïs, similar al d'una altra de les heroïnes de Massenet, Esclarmonde, és famós per la seua dificultat, que el fa només accesible a les cantants més virtuoses. Entre les grans intèrprets del paper cal esmentar Carol Neblett, Anna Moffo, Beverly Sills, Leontyne Price i, més recentment, Renée Fleming.

En el seu argument aquesta l'òpera narra com el monjo cenobita Athanaël lluita per convertir al cristianisme a la cortesana Thaïs. Encara que ella tracta de seduir-lo, Athanaëles manté indestructible en la seva fe, fins que per fi aconsegueix la conversió de la jove. El monjo se separa de Thaïs després deixar-la en un monestir, però comença a trobar-la a faltar, a necessitar a la fins ahir cortesana al seu costat.

Passa el temps, però Athanaël no deixa de ser assetjat per la bellesa de Thaïs. Una nit somia amb la noia i la veu moribunda. Es desperta sobresaltat i corre immediatament al monestir on la va deixar temps enrere, trobant-la efectivament a la vora de la mort. En veure'l, Thaïs li agraeix la seva conversió, però el monjo només li prega que correspongui al seu amor, confessant que n'està enamorat. Thaïs no l'escolta. Està en un profund èxtasi fins que per fi arriba la mort.

Athanaël ha perdut l'objecte del seu amor terrenal i també la seva ànima.

Sinopsi argumental[modifica | modifica el codi]

Cartell original de Thaïs

Acte I[modifica | modifica el codi]

Escena 1 Un grup de monjos cenobites es dirigeixen a les seues obligacions quotidianes. Athanaël, l'asceta més rigorós entre tots ells, arriba i confessa al superior que darrerament se sent destorbat per visions d'una cortesana i sacerdotessa de Venus anomenada Thaïs, que ell havia conegut uns anys abans a la seua ciutat nativa d'Alexandria. Creient que les visions són un senyal de Déu, resol, en contra del consell de Palémon, tornar a Alexandria, convertir Thaïs al cristianisme, i persuadir-la d'ingressar en un convent.

Escena 2 Athanaël arriba a Alexandria i visita el seu vell amic Nicias, un ric hedonista. Nicias li dóna la benvinguda, obrint-li els seus braços, i li revela que actualment és amant de Thaïs. Una vegada sap sobre els plans d'Athanaël, se'n riu, advertint el seu amic que la venjança de Venus pot ser terrible. Malgrat tot, procura al seu amic els vestits adequats perquè assistisca, aqueixa mateixa tarda, a una festa a la que també acudirà Thaïs. Les seues esclaves, Crobyle i Myrtale, vesteixen Athanaël burlant-se del seu pudor.

La festa comença. Thaïs arriba i canta un agredolç duet amb Nicias: és la darrera nit que passaran plegats. Després pregunta per Athanaël, qui pot escoltar-la i li respon dient-li que és vingut per a ensenyar-li "el desdeny de la carn i l'amor al dolor." No temptada amb aquesta proposició, Thaïs ofèn el sentir del decòrum d'Athanaël amb una seductiva cançó. Ell surt enfurismat, però promet que hi tornarà. Ella el repta: "Goseu a tornar, vós que desafieu Venus!"

Acte II[modifica | modifica el codi]

Escena 1 Esgotada després de la festa, Thaïs expressa la insatisfacció amb la seua vida buida, i medita sobre el fet que un dia el pas del temps i la vellesa destruiran la seua bellesa. Athanaël apareix en aquest moment especialmemt vulnerable per a Thaïs, pregant Déu que elimine la seua bellesa. Li diu que ell l'estima pel seu esperit, i no per la seua bellesa, i que per tant el seu amor durarà per sempre, i no només una sola nit. Intrigada, ella li demana que li explique el camí d'aquest nou amor. Ell gairebé sucumbeix a l'encís físic de Thaïs, però reïx a explicar-li que si es converteix, guanyarà la vida eterna. Thaïs, a punt de deixar-se convèncer per l'eloqüència del monjo, de sobte torna en si, es reafirma en la seua visió nihilista de la vida i el fa fora. No obstant això, després d'una llarga meditació canvia de parer.

Escena 2 Thaïs s'ha unit a Athanaël i ha decidit seguir-lo al desert. Ell li ordena que creme sa casa i totes les possessions materials, per a destruir totes les restes del seu abjecte passat. Ella accepta, però pregunta si pot quedar-se amb una estatueta d'Eros, el déu de l'amor, explicant a Athanaël que ella va pecar contra l'amor més que a través d'ell. Però quan Athanaël sap que Nicias li va regalar l'estatueta, li demana que la destruisca. Apareix Nicias amb un grup d'amics que han vist Athanaël enduent-se a Thaïs. Enfurismats, comencen a apedregar-lo. Tot i que Nicias es mostra estupefacte davant la decisió de Thaïs, finalment la respecta i llança grapats de monedes per a distreure la gentada. Thaïs i Athanaël fugen.

Acte III[modifica | modifica el codi]

Escena 1 Thaïs i Athanaël viatgen a peu a través del desert. Thaïs està esgotada, però Athanaël l'obliga a continuar, com a manera de fer penitència pels seus pecats. Arriben a una font. En Athanaël comença a dissipar-se l'odi cap a Thaïs i comença a sentir pietat per ella. D'aquesta manera comparteixen uns breus instants de platònica i idíl·lica companyonia mentre descansen. Poc després arriben al convent on haurà d'ingressar Thaïs. Deixant-la sota la cura de l'abadessa Albine, Athanaël s'adona que ha complert la seua missió i que no veurà Thaïs mai més.

Escena 2 Els monjos cenobites expressen preocupació pel caràcter esquerp i solitari que palesa Athanaël des del seu retorn d'Alexandria. Athanaël confessa a Palémon que ha començat a sentir un intens desig sexual per Thaïs. Palémon el condemna per la seua obsessió a convertir-la. Athanaël cau en un somni i té una visió eròtica de Thaïs. Intenta agafar-la, però ella s'evadeix rient. Després, una segona visió li anuncia que Thaïs és moribunda.

Sentint que la seua existència no té sentit sense ella, repudia els seus vots i corre per a trobar-la. Arriba al convent i la roba en el seu llit de mort. Ell li diu que tot el que li ha contat és una mentida, que "no res és veritat a banda de la vida i l'amor entre els éssers humans," i que l'estima. En èxtasi, ella descriu el cel obrint-se i els àngels rebent-la entre ells. Mor, i Athanaël s'enfonsa en la desesperació.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Thaïs