The History of the Decline and Fall of the Roman Empire

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

The History of the Decline and Fall of the Roman Empire (La història del declivi i caiguda de l'Imperi Romà) és l'obra més famosa d'Edward Gibbon i està considerat un dels llibres més influents al pensament historiogràfic contemporani per l'ús de les fonts originals, la barreja d'estil narratiu i fets que facilita la seva lectura i la interpretació racional de determinats fenòmens fins aleshores explicats per intervenció sobrenatural o l'atzar. És també una obra fortament controvertida per les opinions que l'autor barreja amb els fets analitzats. Publicada en sis volums a partir del 1776, ha acumulat reedicions i estudis, a més de comptar amb cites populars.

Els fets narrats[modifica | modifica el codi]

L'obra cobreix el període que va des de l'any 180 fins al 1590, per tant inclou el destí de la part occidental i oriental de l'Imperi i no solament la caiguda de l'imperi Romà occidental, essent un dels primers historiadors a adoptar aquest enfocament. Entre el text narratiu s'intercalen fragments extensos de documents originals o citacions exactes quan són fons secundàries, metodologia innovadora per a la seva època i influïda per les idees il·lustrades sobre el mètode científic, el progrés de la història i el paper de la raó.

Capítols[modifica | modifica el codi]

L'obra, en la seva versió final, està dividida en 71 capítols i sis volums (va comptar amb diverses reedicions i modificacions en vida de l'autor). Aquest llistat resumeix els temes principals de cada capítol

  1. Exèrcit imperial
  2. Prosperitat sota els cinc bons emperadors
  3. Líders
  4. La crueltat de Còmmode
  5. Guerres civils
  6. Relaxació moral i estat financer
  7. Revoltes internes
  8. Pèrsia
  9. Els germànics
  10. Irrupcions bàrbares
  11. Claudi II el Gòtic i Lluci Domici Aurelià
  12. Conducta de l'exèrcit i el Senat
  13. La pau i l'ordre
  14. Sis emperadors alhora fins a la victòria de Constantí I el Gran
  15. El cristianisme primitiu
  16. Persecucions cristianes
  17. Fundació de Constantinoble
  18. Divisió de l'imperi
  19. Els gals
  20. Cristianisme com a religió oficial
  21. L'heretgia
  22. Julià l'Apòstata
  23. Actitud de Julià enfront del paganisme i les religions
  24. Triomfs sobre els perses
  25. Jovià i divisió de l'imperi
  26. Huns i gots
  27. Ambròs de Milà i guerres civils
  28. Destrucció del paganisme
  29. Divisió final de l'imperi
  30. Auge dels gots
  31. Invasió d'Itàlia
  32. Arcadi i els perses
  33. Els vàndals conquereixen Àfrica
  34. Àtila
  35. La ruïna interna
  36. Saqueig de Roma i fi de l'imperi occidental
  37. Conversions dels bàrbars, els jueus a Espanya
  38. Els estats bàrbars
  39. Regne gòtic a Itàlia, Anastasi I de Bizanci
  40. Govern de l'imperi oriental
  41. Belisari
  42. Els bàrbars a Europa i Àfrica
  43. Derrota dels grans regnes, el cometa i les plagues
  44. Les lleis romanes
  45. Gregori I i la seva època
  46. Revoltes perses
  47. La doctrina de l'Encarnació, controvèrsies cristianes
  48. Emperadors orientals
  49. La persecució de les imatges
  50. Mahoma
  51. Auge dels àrabs o sarraïns
  52. Conqustes àrabs
  53. El segle X
  54. Les llavors de la reforma protestant: els paulicians
  55. Búlgars i russos
  56. Els normands
  57. Els turcs seljúcides
  58. La Primera Croada
  59. Les croades
  60. Cisma
  61. Conseqüències de les croades
  62. Els catalans, els emperadors grecs
  63. La ruïna de l'imperi oriental
  64. Els mongols
  65. Tamerlà
  66. Relacions entre est i oest
  67. Hongria, Constantí XI Paleòleg el darrer emperador
  68. Caiguda de Constantinoble
  69. Roma al segle XII
  70. Cisma d'Occident
  71. Conclusions

Les teories d'Edward Gibbon[modifica | modifica el codi]

Edward Gibbon comenta de forma subjectiva els fets narrats i els compara amb el seu present, especialment a les notes a peu de pàgina. La teoria principal que explica la caiguda de l'Imperi Romà per a ell és el relaxament dels costums morals,[1] una tesi que va ser compartida per molts historiadors fins al segle XX i que es troba també en Montesquieu. Aquests costums van afeblir l'exèrcit, fet que van aprofitar els bàrbars per fer-se forts i anar conquerint els romans. A la desídia militar va contribuir també el cristianisme, una religió que predicava en favor dels febles i de la vida després de la mort, que va desembocar en una Edat Mitjana dominada per la foscor i la superstició.

També va estimar que els màrtirs cristians eren molt menys que el que havia volgut fer creure l'església (especialment Eusebi de Cesarea), afirmació que el va portar problemes al seu temps perquè el van acusar de pagà. Molts lectors han criticat la imatge que presenta dels cristians com a intolerants, enfront dels antics pagans.[2] A la seva època s'acostumava a contraposar l'exemple cristià a la decadència moral i en canvi ell inclou l'auge de la religió dins el clima de relaxació en els costums. Alguns predicadors coetanis el van titllar d'immoral i antisemita, una reacció que ell esperava però no tan violenta, com va escriure als seus amics (aquesta reacció va fer fins i tot que en determinats països es prohibís el llibre, com a Irlanda fins al 1970). Modernament, es tendeix a adoptar un punt de vista intermedi, tot i que alguns historiadors relativitzen el pes del cristianisme en algunes decisions imperials[3] que Gibbon esmenta.

Els historiadors moderns solen sostenir que la visió de Bizanci és menys atenta que la de l'Imperi Occidental, per un etnocentrisme comú al seu temps,[4] extrem que va ser admès pel propi autor en els escrits que va fer per defensar-se dels atacs que va rebre. Els líders orientals apareixen retrats d'una manera negativa en més ocasions que els occidentals.[5]

En els paralel·lismes amb la situació britànica (immersa en el procés d'independència dels Estats Units), Gibbon hi veia una pèrdua de les virtuts tradicionals, una disminució de les llibertats i l'augment de la corrupció i el mal govern (com destaca Peter Burke), situació que la il·lustració volia solucionar amb la introducció dels seus principis. La visió pessimista de la política té arrels en Plutarc i l'estil irònic i elegant amb què s'hi vol distanciar vindria de Samuel Johnson.[6]

Llegat[modifica | modifica el codi]

L'obra de Gibbon apareix a Our Mutual Friend, de Dickens, a la saga de la Fundació d'Isaac Asimov i a diverses obres que juguen amb el seu títol, entre les quals destaca Decline and Fall d'Evelyn Waugh. Hegel o Winston Churchill van elogiar públicament l'obra,[7] i diferents historiadors van adoptar l'enfocament de narrar el declivi de grans civilitzacions, com William Shirer amb el Tercer Reich, John Toland amb els japonesos o Lawrence James amb l'Imperi britànic. Totes aquestes mencions demostren la influència de l'obra al pensament europeu, especialment al de parla anglesa.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. J.G.A. Pocock, "Between Machiavelli and Hume: Gibbon as Civic Humanist and Philosophical Historian," Daedulus 105,3(1976), 153–169;
  2. Drake, H.A., "Lambs into Lions: explaining early Christian intolerance," Past and Present 153(1996), 3–36.
  3. Vayne, Quand notre monde est devenu chrétien?, Albin-Michel, 2007
  4. John Julius Norwich, Byzantium (New York: Knopf, 1989); Byzantium: the apogee (London and New York: Viking Press, 1991).
  5. Steven Runciman, Byzantine Civilization (1933), o también 1453: La caída de Constantinopla.
  6. Boswell, James (1986), Hibbert, Christopher, ed., The Life of Samuel Johnson, New York: Penguin Classics
  7. Winston Churchill, My Early Life: A Roving Commission (New York: Charles Scribner's Sons, 1958),

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: The History of the Decline and Fall of the Roman Empire

Enllaços en els quals es pot descarregar aquesta obra d'Edward Gibbon que actualment forma part del Projecte Gutenberg.

Obra completa amb els 6 volums:

Volums per separat: