The King and I (musical)

The King and I
Fitxa tècnica
Música	Richard Rodgers
Lletra	Oscar Hammerstein II
Llibret	Oscar Hammerstein II
Basada en	la novel•la de Margaret Landon Anna and the King of Siam
Estrena	29 de març de 1951 St. James Theatre Nova York
Idioma original	Anglès
Produccions destacables
1951 Broadway 1953 West End 1956 Pel·lícula 1973 Revival del West End 1977 Revival de Broadway 1979 Revival del West End 1985 Revival de Broadway 1996 Revival de Broadway 2000 Revival del West End 2008 Revival de Broadway
Premis
Premi Tony al Millor Musical (1952) Premi Tony al Millor Revival de Musical (1996)

The King and I és un musical, el cinquè de l'equip format per Richard Rodgers i Oscar Hammerstein II. Està basat en la novel•la Anna and the King of Siam de 1944 , de Margaret Landon, i deriva de les memòries d'Anna Leonowens, que esdevingué institutriu dels fills del Rei Mongkut de Siam a inicis de la dècada de 1860. La història tracta sobre les experiències de la professora britànica contractada a arrel de la intenció del rei de modernitzar el país. La relació entre el Rei i Anna està marcada pel conflicte durant la major part de la obra, així com per un amor que cap dels dos és capaç d'expressar. El musical s'estrenà el 29 de març de 1951 al St. James Theatre de Broadway.

Al 1950, l'advocat teatral Fanny Holtzmann buscava un paper per a la seva clienta Gertrude Lawrence. Holtzmann s'adonà que el llibre de Landon seria un vehicle ideal i contactà amb Rodgers & Hammerstein, els quals es mostraren reluctants, però que finalment acordaren escriure el musical. Els autors inicialment intentaren que Rex Harrison interpretés el paper (ja l'havia interpretat a |'adaptació cinematogràfica de 1946 feta del llibre de Landon); però Harrison no estava disponible; així que contractaren l'actor russo-americà Yul Brynner.

El musical va ser un èxit immediat, guanyant els Tonys a Millor Musical, Millor Actriu Protagonista de Musical (per Lawrence) i Millor Actor de Repartiment de Musical (per Brynner). Lawrence morí inesperadament d'un càncer un any i mig després de l'estrena, i el paper d'Anna va ser interpretat per d'altres actrius durant l'estada original a Broadway, que s'estengué durant 3 anys i 1.246 funcions. A continuació seguí una gira pels Estats Units i l'estrena a Londres, així com l'adaptació cinematogràfica del 1956, per la que Brynner guanyà un Oscar al millor actor. Seguiren diverses revivals. A inicis de la dècada de 1980, Bryner realitzà una llarga gira pels Estats Units del musical, culminant a Broadway al 1985, poc abans de morir. Encara va haver un nou revival al 1996, amb Lou Diamond Phillips com el Rei i Donna Murphy com Anna; i una producció a Londres al 2000, amb Elaine Paige com Anna i Jason Scott Lee com el Rei.

Rerefons històric

El Rei Mongkut amb el seu hereu: Príncep Chulalongkorn, ambdós amb uniforme naval.

Al 1861, Mongkut, Rei de Siam, va escriure al seu agent de Singapur, Tan Kim Ching, per que li trobés una institutriu per als fills reials. En aquells moments, la comunitat britànica a Singapur era petita, i l'elegida va ser una recent arribada, Anna Leonowens, que dirigia una escola per a nens de 3 i 4 anys a la colònia. Leonowens era filla d'un soldat Exèrcit Indi i vídua d'un clergue i d'un provietari d'hotel, havia arribat a Singapur dos anys abans, afirmant ser la vídua d'un oficial i explicant que la seva fosca aparença era a causa del seu origen gal·lès. La seva impostura no va ser advertida durant la seva vida.

Leonowens envià la seva filla, Avis, a estudiar a Anglaterra amb l'esperança que la seva filla fos la dama que la seva mare volia ser, i s'embarcà destí Bangkok amb el seu fill de 5 anys, Louis, a bord del Chao Prya, comandat pel capità Orton. El Rei Mongkut cercava una dama anglesa per a que eduqués els seus fills després d'haver tingut missioneres locals, que usaren l'oportunitat per a fer proselitisme. Leonowens inicialment demanà $150 en moneda de Singapur mensualment. Una altra demanda de Leonowens, que visqués a la comunitat missionera o a prop per tenir companyia occidental causaren suspicàcies a Mongkut, que li remarcà en una carta "no ens calen professors de cristianisme, car ja en tenim, d'aquests". El Rei Mongkut i Leonowens van arribar a un acord: $100 mensuals i una residència propera al palau reial. En aquells moments els carrers de Bangkok eren canals, i Mongkut no volia haver d'arreglar el transport diari de la professora. La família Leonowens temporalment van viure com a convidats del primer ministre de Mongkut, i després que la primera casa fos inhabitable, la família es traslladà a una casa de maons (les cases de fusta es malmetien molt ràpidament al clima de Bangkok), al mateix costat del riu que el palau, a poca distància.

El Rei Mongkot tenia 57 anys al 1861. Havia viscut la meitat de la seva vida com a monjo budista i havia demostrat ser un estudiós capaç, fundant un nou orde de Budisme i un temple a Bangkok (pagat pel seu germà el rei Jessadabodindra). Quan Jessadabodindra va morir al 1850, Mongkut esdevingué rei. Durant les seves dècades de devoció, Mongkut havia adquirit un estil de vida ascètic i un gran enteniment dels idiomes occidentals. Mongkut pujà al tron en un moment en que diversos països occidentals, així com comerciants americans, lluitaven pel domini al sud-est asiàtic; i els seus plans (que acabarien tenint èxit) per mantenir Siam com un estat independent comportaven que els seus hereus i el seu harem es familiaritzessin amb les maneres occidentals.

Concepció

Oscar Hammerstein II

Al 1950, l'advocada de Gertrude Lawrence, Fanny Holtzmann, buscava un nou projecte per a la seva clienta, quan l'agent William Morris va enviar-li al 1944 el llibre de Margaret Landon Anna and the King of Siam (una versió novel•lada de l'experiència de Leonowen). D'acord al biògraf de Rodgers Meryle Secrest, Holtzmann estava preocupat perquè la carrera de Lawrence estava emboirant-se. En qualsevol cas, Lawrence des de 1943, quan va fer Lady in the Dark, havia treballat més en obres de text que no pas en musicals. Holtzmann va estar d'acord en que un musical basada en seria ideal per a Lawrence; i aquesta adquirí els drets per adaptar el llibre a l'escena. En un inici, Holtzmann volia que Cole Porter escrigués la partitura, però aquest ho rebutjà. Llavors, Holtzmann volia dirigir-se a Noël Coward, però es trobà amb Dorothy Hammerstein (l'esposa d'Óscar) a Manhattan. Holtzmann va dir a Dorothy Hammerstein que volia que Rodgers i Hammerstein escriguessin un show per a Lawrence, i que enviaria al seu marit un llibre. Tant Dorothy Rodgers and Dorothy Hammerstein tenien instruccions de passar tots aquests missatges als seus marits, i Dorothy Hammerstein va ferho. De fet, al 1944 totes dues esposes havien llegit el llibre, i urgien els seus marits a que ho consideressin com a un possible argument per a un musical.

A Rodgers i Hammerstein no els va agradar el llibre de Landon com a base per a un musical quan aquest va ser publicat, i encara mantenien la seva opinió. El llibre de Landon consistia en episodis, mostrant vinyetes de la vida de la cort siamesa, juntament amb descripcions de fets històrics. Els episodis eren inconnexos, llevat que el Rei creava la majoria de les dificultats que apareixien a les vinyetes i Anna intentava resoldre-les. No podien trobar una història coherent amb la que construir un musical. Van canviar d'idea, però, van veure l'adaptació cinematogràfica de 1946, protagonitzada per Irene Dunne i Rex Harrison, i van veure com el guió havia unit els episodis del llibre. Van interessar-se més en la idea d'escriure una adaptació musical; però la parella es mostrà preocupada per la pròpia Lawrence. Rarament empraven estrelles del teatre pels seus treballs; preferien fer estrelles més que no pas contractar-les, i contractar la llegendària Gertrude Lawrence hauria estat molt car. Un altre problema era la pròpia veu de Lawrence: mai no havia tingut un gran registre vocal, i havia disminuït amb els anys. A més, per un altre costat, cada vegada era més pronunciada una tendència a cantar pla. El temperament de Lawrence era un altre problema, car encara que no podia cantar com una diva, sí que tenia tot el seu caràcter. Malgrat tot això, admiraven la seva activitat i la seva presència a l'escenari, que Hammerstein l'anomenava la "seva llum màgica", convertint-la en una força impulsadora en escena, i acordaren escriure el show. Pel seu costat, Lawrence acordà seguir al show fins l'1 de juny de 1953, i rebutjà els usuals drets de veto sobre el repartiment i el director, deixant el control en mans dels dos autos.

Hammerstein trobà la seva "porta d'entrada" per a l'obra de Londres en la narració de Landon sobre un esclau a Siam escrivint sobre Abraham Lincoln. Això es convertiria en la narració de ball, "The Small House of Uncle Thomas". Com que qualsevol sentiment romàntic entre el Rei i Anna no es podria reconèixer en una cançó, Hammerstein creà la parella secundària, Lun Tha i Tuptin. Al llibre de Landon la relació és entre Tuptin i un sacerdot, i no és romàntic. El canvi més radical des del llibre era que el Rei morís al final de l'obra tot i que en un guió previ als assaigs, no quedava clar si el Rei moria o no. En una entrevista al The New York Times, Hammerstein indicà que havia escrit la primera escena abans de marxar a Londres per la producció del West End de Carousel a mitjans de 1950; i una segona escena va ser escrita a la capital britànica.

Hammerstein originàriament tenia una concepció molt diferent de l'escena de "Shall We Dance?", tot i que encara tocava l'amor inconfés entre el Rei i Anna, d'acord a guions anteriors:

«

Anna intenta explicar la idea occidental de l'amor d'un home vers una dona. Això introduirà una nova cançó, que serà el intent d'Anna per descriure un amor romàntic totalment aliè a la idea de les relacions entre home i dona que té el rei. En aquesta part de la cançó, els arguments lògics del Rei contra la monogàmia sentimental ha de ser quelcom difícil per respondre. Només pot caure en el fet que al món occidental aquesta visió que a ell li sembla tan absurda i impossible té lloc a cada moment, i un home i una dona s'enamoren, creient que és l'única persona que existeix al mon per a l'altre. Al final de la cançó, mentre que ell no admet que ha quedat convençut, és aparent que la troba molt atractiva i que, d'alguna manera pot sentir aquest impuls il•lògic, tot i que vagament.

»

Ambdós autors van tenir problemes sobre com representar pròpiament la música o el tailandès. Rodgers, que havia experimentat amb música asiàtica al musical de 1928 amb Lorenz Hart, Chee-chee. , no volia emprar la música tailandesa real, la qual potser no li agradaria al públic. En canvi, donà a la seva música un to exòtic evitant melodies asiàtiques autèntiques. Rodgers i Hammerstein necessitaven decidir com representar el tailandès. Van decidir que els personatges haurien de parlar en thai, que la parla es transmetria mitjançant sons musicals, fets per l'orquestra. Per a la parla del Rei, Hammerstein desenvolupà una manera de parlar abrupta i emfàtica que no feia servir articles, com succeeix en moltes llengües orientals. La contundència de la parla del Rei reflexa la seva personalitat. Aquesta manera de parlar va mantenir-se fins i tot quan aquest canta, especialment en el seu solo "A Puzzlement". Amb Rodgers al llit amb problemes a l'esquena, Hammerstein completà la majoria del llibret abans que diverses cançons tinguessin música.

Hammerstein contactà immediatament amb l'escenògrafa Jo Mielziner i amb la dissenyadora de vestuari Irene Sharaff, demanant-los si començarien a treballar conjuntament. Sharaff contactà amb Jim Thompson, un americà que havia reviscut la indústria de la seda tailandesa després de la II Guerra Mundial. Thompson envià a Sharaff mostres de seda tailandesa i imatges de vestits locals de mitjans del segle XIX. Una d'aquestes fotografies, que mostrava una dona amb un vestit occidental, inspirà la cançó "Western People Funny", que cantava la principal esposa del Rei, Lady Tianh, vestida amb un vestit occidental. El productor Leland Hayward, que ja havia treballat amb ells a South Pacific, es dirigí al coreògraf Jerome Robbins per a que dirigís "The Small House of Uncle Thomas". Robbins es mostrà molt entusiasta amb el projecte, i demanà coreografiar la resta de números, tot i que Rodgers i Hammerstein ho havien considerat innecessari, car no havien planejat cap altre ball significatiu. Un cop contractat, Robbins realitzà "The Small House of Uncle Thomas" com una funció íntima, més que com un número amb una gran producció. La seva coreografia de la desfilada dels nens del Rei per trobar-se amb la professora ("March of the Royal Siamese Children") va tenir grans aplaudiments. Robert Russell Bennett va realitzar les orquestracions.

Els dos autors havien contemplat una escena al I Acte entre Anna i les esposes del Rei. La cançó d'aquesta escena es demostrà molt difícil d'escriure per a Hammerstein. Creia que Anna volia dir a les esposes quelcom sobre el seu passat, escrivint lletres com "I was dazzled by the splendor/Of Calcutta and Bombay" ("Estava enlluernada pel resplendor / de Calcuta o Bombai") ó "The celebrities were many/And the parties very gay/(I recall a curry dinner/And a certain Major Grey" ("Les celebritats eren moltes / i les parts molt alegres / recordo un sopar de curry / i a un tal Major Grey"). Però Hammerstein decidí escriure com se sentia Anna, una cançó en la que, a més d'explicar el seu passat, serviria com a vincle amb Tuptin i com a base pel conflicte que devastaria la seva relació amb el Rei. "Hello, Young Lovers", la cançó resultant, va ser el treball de 5 setmanes exhaustants per a Hammerstein. Finalment envià la lletra a Rodgers per missatger i esperà la seva reacció. No va haver resposta. Hammerstein considerava la cançó com el seu millor treball, i estava ansiós per escoltar el que en pensava Rodgers, però encara no arribava cap resposta de Rodgers. L'orgull va fer que no li preguntés. Finalment, després de quatre dies, els dos estaven parlant per telèfon sobre altres coses, i al final de la conversa, Rodgers comentà, com de passada, que la lletra estava bé. Josh Logan, amic de Hammerstein, que havia treballat amb ell a South Pacific, es trobà amb el generalment impertorbable Hammerstein molt molest, i el lletrista volcà els seus sentiments a Logan, abans d'aturar-se de cop i volta, sent una de les escasses ocasions en que Rodgers i Hammerstein no mostraven un front unit.

Castings i proves

Tot i que el personatge del Rei era només un paper secundari per l'Anna de Lawrence, Hammerstein i Rodgers pensaven que era essencial que un actor de teatre ben conegut interpretés el paper. La tria lògia era Rex Harrison, que havia fet de Rei a la pel•lícula, però ja estava compromès, igual que Noël Coward. Alfred Drake, el Curly original a Oklahoma!, va fer unes demandes econòmiques massa elevades. Amb el temps acabant-se, trobar un actor per a que fes de Rei esdevingué una gran preocupació. Mary Martin, la Nellie Forbush original a South Pacific, suggerí que el seu company a la producció de 1946 de Lute Song fes la prova pel paper. Rodgers posteriorment recordaria l'audició d'un actor russo-americà, Yul Brynner:

Van dir el nom del primer home i va sortir, deixant ben palesa la seva incipient calbicie; va seure al terra amb les cames creuades i rasgant una guitarra començà a cantar en un idioma no identificat. Tenia un aspecte salvatge, sonava salvatge i no hi havia cap dubte que projectava una sensació ferotge controlada. Quan va llegir el seu paper tornà a impressionar-nos per la seva autoritat i convicció; i l'Oscar i jo va mirar-nos i vam dir, "Bé, ja el tenim".

Brynner, però després diria de la narració de Rodgers que era "molt pintoresca, però totalment inacurada". Va explicar que era un establert director de televisió, i dubtava sobre tornar a l'escenari. Mary Martin, la seva esposa i la seva agent, finalment el van convèncer per a que llegís el guió de treball de Hammerstein, i un cop ho va fer, va quedar fascinat pel personatge del Rei i volia fer el projecte.

Els preparatius previs als assaigs començaren a la tardor de 1950. Hammerstein havia volgut que Logan dirigís i co-escrigués el llibre, com havia succeït a South Pacific, però quan Logan declinà fer-ho, Hammerstein decidí escriure ell mateix tot el llibret. Enlloc de Logan, contractaren per dirigir a John van Druten, que havia treballat amb Lawrence anys abans. Sharaff va dir que "El final del primer acte de "The King and I" mostrarà a Miss Lawrence, Mr. Brynner, i un vestit de festa de setí rosa." L'escenografia de Mielziner era la més simple dels quatre musicals de Rodgers i Hammerstein en que havia treballat, amb un escenari principal (el saló del tron), diversos telons (pel vaixell i la cambra d'Anna, per exemple) i tot l'escenari net per "The Small House of Uncle Thomas".

El muntatge estava pressupostat en $250,000 (equivalent a $2.240.000 del 2012), convertint-la en la producció més cara de Rodgers i Hammerstein fins aquell moment, provocant algunes bromes que fins i tot superava el seu car fracàs Allegro. Entre els nous inversors estaven Josh Logan, Mary Martin, Billy Rose i Leland Hayward. Els nens que interpretarien els joves prínceps i princeses eren d'una àmplia varietat ètnica, cap dels quals eren tailandès. Alguns dels que van ser contractats durant l'estada de la funció eren porto-riquenys o italians. Johnny Stewart va ser el "Príncep Chulalongkorn" original, però abandonà el muntatge només 3 mesos després, sent substituït per Ronnie Lee. Sandy Kennedy va ser "Louis" i Larry Douglas interpretà a "Lun Tha".

Poc abans que els assaigs comencessin al gener de 1951, Rodgers tenia la primera "Tuptim", Doretta Morrow, cantant tota la partitura a Lawrence, incloent les pròpies cançons de Lawrence. Lawrence escoltà calmada, però, quan es trobaren Rodgers i Hammerstein al dia següent, saludà el lletrista educadament, però tractà a Rodgers amb fredor, aparentment en veure les reaccions del compositor per les seves deficiències vocals. Malgrat tot, els dubtes que poguessin tenir Hammerstein i Rodgers cap a Lawrence s'esvaïren per la força de la seva actuació. James Poling, un reporter de Collier's que va poder assistir als assaigs, va escriure sobre Lawrence assajant "Shall I Tell You What I Think of You?":

«

Es va plantar al centre de l'escenari buit per assajar, amb un ar de musselina brut sobre els seus pantalons i una jaqueta vella sobre les espatlles per escalfar-se. Començà silenciosament al punt "Your servant! Your servant! Indeed I'm not your servant!". Llavors construí gradualment l'escena, lenta però poderosament, en un gran crescendo, fins que acaba de boca terrosa al terra, cridant enfurismada: "Granotes! Granotes! Tot el teu poble són granotes!". Quan acabà, tots els que treballaven al teatre esclataren en un aplaudiment d'admiració.

»

En la seva primera trobada amb Sharaff, Brynner, que només tenia una franja de cabell, li preguntà què fer. Quan li proposà que s'afaités el cap, Brynner quedà horroritzat i es negà, convençut que tindria una imatge terrible. Finalment es rendí durant els assaigs, posant-se maquillatge fosc al cap afaitat. L'efecte va ser tan ben rebut que esdevindria la principal característica de Brynner. La salut de Lawrence va fer que es perdés bastants assaigs, encara que ningú no semblava adonar-se de com malament estava. Quan començaren les proves a New Haven, Connecticut el 27 de febrer de 1951, l'espectacle durava prop de 4 hores. Lawrence, que patia de laringitis, va perdre's l'assaig de vestuari, però aconseguí fer la primera funció amb públic. La crítica de Variety cità que malgrat la seva recent malaltia s'esmuny, actua, i en general s'exhibeix molt bé en diverses facetes per entretenir, però a la crítica del Philadelphia Bulletin observà que "la seva ja escassa veu és cada vegada més escassa". Leland Hayward va anar a veure el show a New Havej, i sorprengué a Rodgers quan l'aconsellà tancar abans de seguir. Rodgers no va seguir el consell però quan l'espectacle marxà de New Haven cap a Boston per a més prèvies, encara era 45 minuts massa llarg. Gemze de Lappe, que era un dels ballaris, recordà una escena que ella lamentà que es tallés:

«

Van fer una escena meravellosa. La primera entrada a palau de Mrs. Anna ve amb una cançó en la que ella canta "Over half a year I have been waiting, waiting, waiting, waiting, waiting, waiting outside your door." Al final apunta amb el seu para-sol cao a ell, o una cosa així i el Rei diu "Que li tallin el cap" o una cosa així, i els eunucs l'agafen per emportar-se-la. El Rei diu "Qui, qui, qui?", amb gran satisfacció, i veu que havia fet fora la professora anglesa. Per tant diu "Porteu-la aquí de nou!", i ella entra... ens va encantar a tots.

»

La cançó tallada, "Waiting", era un trio entre Anna, el Rei i el Kralahome. El Kralahome també va perdre el seu únic solo, "Who Can Refuse?". Sense poder cantar cap nota, Mervyn Vye abandonà el show, sent substituït per John Juliano. "Now You Leave", una cançó per a Lady Thiang, creada per Dorothy Sarnoff, també va ser retallada. Després de les retallades, el duo creia que al final del primer acte li faltava quelcom. Lawrence suggerí que escriguessin una cançó per a ella i els nens. Mary Martin els recordà una cançó que havia estat retallada de South Pacific, "Suddenly Lucky"; la seva melodia serví per a "Getting to Know You". "Western People Funny" i "I Have Dreamed" també van ser afegides a Boston.

Argument

I Acte

Bangkok, Siam. 1862. Una mestre d'escola vídua i amb molta voluntat, Anna Leonowens, arriba a petició del Rei de Siam per a que faci de professora dels seus fills. Louis, el fill petit d'Anna, te por davant l'aspecte sever del Kralahome, el Primer Ministre del Rei, però Anna es nega a sentir-se intimidada ("I Whistle A Happy Tune"). El Kralahome ha vingut per escortar-la fins a palau, on s'espera que ella visqui; una violació del contracte d'Anna, car ella havia de disposar d'una casa separada. Considera tornar a Singapur a bord del mateix vaixell que l'ha portat fins allà, però finalment desembarca amb Louis i el Kralahome.

Passen diverses setmanes, durant les quals Anna i Louis estan confinats a les seves cambres a palau. El Rei rep un regal del rei de Birmània, una esclava molt maca anomenada Tuptim, per a que sigui una de les seves esposes. L'ha acompanyat Lun Tha, inicialment per copiar el disseny d'un temple, però tots dos estan molt enamorats. Tuptim queda sola, i declara que el rei pot posseir-la, però que mai no tindrà el seu cor ("My Lord and Master"). El Rei concedeix a Anna la seva primera audiència. La professora és part del seu pla per a la modernització de Siam; i queda impressionat quan ella ja ho sap. Anna treu el tema de la casa amb ell, ell acomiada les seves protestes i li ordena que parli amb les seves esposes. Aquestes es mostren interessades en ella, i ella menciona el seu marit, Tom ("Hello, Young Lovers"). El Rei li presenta els seus nous pupils: Anna ha de donar classes a diverses dotzenes dels seus nens. Els prínceps i princeses entren en processó ("March of the Royal Siamese Children"). Anna queda encantada amb els nens, i la formalitat es desfà després de la cerimònia quan els nens es llencen al voltant d'ella.

Anna no es rendeix sobre la casa, i ensenya als nens proverbis i cançons on el lloen les virtuts de la vida a casa, davant la irritació del Rei. El Rei ja té prou preocupacions per a més d'haver de barallar-se amb la professora, i es pregunta per què el món ha esdevingut tan complicat ("A Puzzlement"). Els nens i les esposes treballen dur aprenent anglès ("The Royal Bangkok Academy"), i queden sorpresos quan veuen en un mapa com de petit és Siam en comparació a la resta del món ("Getting to Know You"). Hi ha un desordre quan el príncep hereu Chulalongkorn, es nega a creure el mapa, i el Rei entra en una classe caòtica. Ordena als nens que l'obeeixin però es lamenta sobre les seves classes sobre la "llar". Anna es queda allà i insisteix en el que diu el seu contracte, amenaçant-lo d'abandonar Siam, tot i a dolgui els nens i les esposes. El rei l'ordena obeir, car és "la seva servent"; ella repudia el terme i marxa. El Rei desmunta l'escola, incert del seu nou moviment, i també marxa. Lun Tha s'apropa a Tuptim, i reflexiona sobre la impossibilitat del seu amor ("We Kiss in a Shadow").

A la seva cambra, Anna reprodueix la confrontació al seu cap, cada cop més airada ("Shall I Tell You What I Think of You?"). Lady Thiang, la principal esposa del Rei, diu a Anna que el Rei està preocupat per les notícies que és retratat com un bàrbar pels britànics, que volen convertir Siam en un protectorat. Anna queda sorpresa per les acusacions (el Rei practica la poligàmia, però no és un bàrbar), però dubta de veure'l després de la seva disputa. Lady Thiang la convenç que el Rei mereix suport ("Something Wonderful"). Anna va a veure'l i el troba ansiós per reconciliar-se, i ella, malgrat tot, accepta. El Rei li parla dels al·legats i que els britànics han enviat un ambaixador a Bangkok per avaluar la situació. Anna "suposa" (la única manera en que el Rei accepta consells) que el Rei rebrà l'ambaixador en un estil europeu, i que les esposes vestiran a la manera europea. Tutptim ha estat escrivint una obra basada en "La cabana de l'oncle Tom", que podria representar-se als convidats. Els britànics venen molt abans del que pensaven, i Anna i les esposes passen la nit treballant per a que tot estigui a temps. El Rei reuneix tota la seva família per fer una pregària budista per a l'èxit de la ventura i reconeix davant de Buda que Anna rebrà la seva pròpia casa.

II Acte

Les esposes del Rei, esperant l'ambaixador britànic, porten vestits europeus, que troben limitats ("Western People Funny"). En les presses dels preparatius s'han deixat de costat la qüestió de la roba interior, i les esposes pràcticament no porten res sota els vestits. Quan l'ambaixador britànic, Sir Edward Ramsay, arriba i mira mitjançant un monócul, tenen por per "l'ull del mal" i aixequen les seves faldilles per sobre els caps mentre fugen. Sir Edward és diplomàtic amb l'incident. Quan el Rei marxa, passa que Sir Edward és un vell amic d'Anna, i ballen en record dels vells temps, mentre que Edward li demana que torni a la societat britànica. El Rei torna i recorda irritadament que el ball és per després del sopar. Mentre que es fan els preparatius per a la funció, Tuptim s'esmuny un moment per trobar-se amb Lun Tha. Ell li diu que té un pla per fugir, i ella ha d'estar a punt per marxar després de la funció ("I Have Dreamed"). Anna se'ls troba, i ells confien en ella ("Hello, Young Lovers", reprise). L'obra ("Small House of Uncle Thomas") es presentada amb l'aparença d'un ball tradicional siamès. Tuptin fa de narradora i dramatitza el malvar Rei Simon de Legree i els esforços de l'esclava Eliza per obtenir la seva llibeetat. Eliza és salvada per Buda qui, després que Eliza hagi travessat miraculosament el gel perseguida pel Rei Simon, fa que el gel es desglaci, ofegant el Rei esclavista. El missatge anti-esclavista és clar.

Després de l'obra, Sir Edward diu que l'amenaça britànica ha reculat. El Rei, però, està distret per l'obra i perquè està enfadat amb Tuptim. Sir Edward marxa, i Anna i el Rei expressen la seva alegria per com ha anat la vetllada. Ell li dóna un anell. La policia secreta informa que Tuptim ha desaparegut. El Rei s'adona que Anna sap alguna cosa; ella eludeix la seva pregunta preguntant-li per què hauria d'amoïnar-se: Tuptim simplement és una dona més per a ell. Ell està encantat; ella finalment està entenent la perspectiva siamesa. Anna intenta explicar-li el corteig occidental, i li explica el que és per una dona un ball de gala ("Shall We Dance?"). Ell li demana que l'ensenyi a ballar, i el ball és interromput pel Kralahome. Tuptim ha estat capturada, i segueixen buscant a Lun Tha. El Rei està decidit a interrogar i a castigar a Tuptim, encara que ella nega que ella i Lun Tha siguin amants. Anna intenta dissuadir-lo, i ell mateix agafa el fuet per provar el domini del seu regnat sota la seva influència. Sota la seva mirada, però, és incapaç de fer-lo servir. Lun Tha ha estat trobat mort, i Tuptim és treta mentre que xiscla que vol unir-se amb ell a la mort. Anna torna l'anell al Kralahome i ambdós expressen el seu desig que tant de bo Anna mai hagués anat a Siam.

Passen diversos mesos. Anna ha fet les maletes i està a punt per embarcar per abandonar Siam. Chulalongkorn arriba amb una carta del Rei, que no ha pogut resoldre el seu conflicte i s'està morint. Anna corre als peus del seu llit i el perdona. El Rei insisteix per que accepti l'anell i la convenç per a que es quedi per ajudar al nou rei, Chulalongkorn. El Rei diu a Anna que prengui dictat del príncep, i diu al noi que doni ordres com si ja fos rei. El príncep ordena el final del costum de fer reverències, al qual Anna s'havia oposat. El Rei no està d'acord amb la decisió, però l'accepta. Mentre que continua, prescrivint una salutació molt menys arduosa per mostrar respecte al rei, el seu pare mor silenciosament. Anna s'agenolla, mentre que sosté la mà del rei mort i la besa, mentre que les esposes i els nens s'inclinen o fan una reverència, en un gest de respecte al rei vell i al nou.

Papers principals i actors notables que l'han realitzat

Personatge	Descripció	Repartiment original de Broadway	Intèrprets notables
Anna Leonowens	Una vídua britànica, que es troba a Siam per ensenyar els nens reials	Gertrude Lawrence	Celeste Holm, Valerie Hobson, Constance Towers, Marie Osmond, Donna Murphy, Patricia Morison, Elaine Paige
El Rei	El Rei de Siam, Mongkut a la vida real	Yul Brynner	Lou Diamond Phillips, Herbert Lom
Lady Thiang	L'esposa principal del Rei	Dorothy Sarnoff	Patricia Neway
Lun Tha	Un estudiant birmà, enamorat de Tuptim	Larry Douglas	Jose Llana
Tuptim	Una esclava birmana portada a Siam per a que sigui una de les esposes del Rei	Doretta Morrow	Joy Clements, Lee Venora, June Angela, Patricia Welch
Príncep Chulalongkorn	El fill gran del Rei i hereu	Johnny Stewart	Sal Mineo
El Kralahome	Primer ministre del Rei	John Juliano	Martin Benson, Randall Duk Kim
Louis Leonowens	El fill d'Anna	Sandy Kennedy

Cançons

I Acte Overture – Orchestra I Whistle a Happy Tune – Anna i Louis My Lord and Master – Tuptim Hello, Young Lovers – Anna March of the Royal Siamese Children – Orquestra A Puzzlement – Rei The Royal Bangkok Academy – Anna, Esposes i Nens Getting to Know You – Anna, Esposes i Nens We Kiss in a Shadow – Tuptim i Lun Tha A Puzzlement (Reprise) – Louis i Príncep Chululongkorn Shall I Tell You What I Think of You? – Anna Something Wonderful – Lady Thiang Buddhist Prayer/Act I finale – Rei i Companyia

II Acte Entr'acte – Orquestra Western People Funny – Lady Thiang i Esposes I Have Dreamed – Tuptim i Lun Tha Hello, Young Lovers (Reprise) – Anna The Small House of Uncle Thomas (Ballet) – Tuptim i Esposes Song of the King – Rei i Anna Shall We Dance? – Anna i el Rei I Whistle a Happy Tune (Reprise) – Anna

Produccions

Producció original de Broadway

The King and I s'estrena a Broadway el 29 de març de 1951, amb una àmplia expectativa d'èxit. Tant Hammerstein com Rodgers admeteren estar amoïnats. El compositor va queixar-se que a la majoria de la gent no l'importava si el show era bo, sinó si era millor de South Pacific. Fins i tot el temps cooperà, i la forta pluja s'aturà uns minuts abans que pugés el teló, permetent que la reialesa de Broadway arribés sec al St. James Theatre. Margaret Landon, autora del llibre en que es basava el musical, no va ser convidada a l'estrena. Brynner va fer una funció molt destacada, pràcticament robant tot el show. Lawrence sabia que la companyia estava nerviosa per la seva actuació a causa de la seva malaltia. Com Van Druten va descriure sobre la funció d'estrena, Ella va sortir a l'escenari amb una qualitat nova i enlluernadora, com si se li hagués concedit una potència extra a la seva llum d'escena. Estava radiant i meravellosa. Les crítiques excel·lents van aixecar l'ànim de Lawrence, i auguraren que faria d'Anna molt de temps, primer a Broadway, després a Londres i després a la pel•lícula. Lawrence guanyà un Premi Tony per la seva interpretació, mentre que Brynner guanyà el de Millor Secundari. La producció guanyà el de Millor Musical, i els dissenyadors Mielziner i Sharaff també el guanyaren.

De Lappe recordava el contrast entre la indiferent veu de Lawrence mentre cantava i la força de la seva interpretació:

«

Solia escoltar a Gertrude Lawrence pel sistema de megafonia des dels vestuaris cada nit, i arribava a una nota i cantava per sota d'ella. La nit després que jo deixés el show per anar a "Paint Your Wagon", Yul Brynner em va donar dues entrades i la vaig veure des de la platea i em vaig quedar impressionat. Tenia la qualitat d'una estrella, no t'importava si cantava fora de to. Era més que dominar l'escenari. Noi, va ser tota una lliçó per a mi.

»

Lawrence encara no havia descobert que s'estava morint de càncer de fetge, i la seva condició ja afeblida va exacerbar-se per les exigències del seu paper. Amb 52 anys havia de portar vestits que pesaven 30 kg, mentre que caminava o ballava 6 km durant una funció de 3 hores i mitja vuit vegades a la setmana. A l'estiu, va ser massa dur per Lawrence aguantar la calor del teatre, i la seva suplent Constance Carpenter començà a reemplaçar-la a les funcions de matinee. A la tardor, Lawrence es recuperà i tornà a complir tot el programa, però per Nadal estava lluitant contra la pleuritis i patia d'esgotament. Ingressà a l'hospital per a una setmana de proves. Just 9 mesos abans de la seva mort, el càncer encara no s'havia detectat. Al febrer de 1952 una bronquitis la va fer caure una altra setmana, i Richard Aldich, marit de Lawrence, preguntà a Rodgers i Hammerstein si podrien considerar tancar el show durant la setmana de Pasqua per a que es recuperés completament. Denegaren la seva petició, però acordaren substituir-la per l'Annie d'''Oklahoma!'' original, Celeste Holm, durant sis setmanes durant l'estiu. Durant tres mesos al 1952, Alfred Drake substituí a Brynner. Mentrestant, les funcions de Lawrence es deterioraven, fent que el públic es mostrés inquiet. Rodgers i Hammerstein prepararen una carta, mai lliurada, advertint-la que "està perdent el respecte de 1.500 persones vuit vegades a la setmana."

A finals d'agost, Lawrence va desmaiar-se després d'una matinee i va ser ingressada al New York Hospital, on li diagnosticaren que patia d'hepatitis. El seu fillol, Dr. Bill Cahan, sospità que un càncer hepàtic podia ser un diagnòstic més acurat, i a primera hora del 6 de setembre van fer-li una biòpsia del seu fetge. Lawrence va caure en coma i va morir aquell mateix dia, amb només 54 anys. L'autòpsia revelà que el diagnòstic de càncer de fetge havia estat correcte. El dia del seu funeral va cancel•lar-se la funció de The King and I, i els llums de Broadway i del West End van apagar-se. Va ser enterrada amb el vestit de ball que lluïa durant el Segon Acte. Carpenter assumí el paper de Anna i el representà en 620 funcions. Entre la resta d'Annas que van intervenir, a més de Holm, trobem a Annamary Dickey i Patricia Morison. Un jove actor, Sal Mineo, començà com a extra, passà a ser suplent d'un dels joves prínceps, fins arribar a ser el suplent del Príncep Hereu Chulalongkorn. Mineo començà una amistat i relació de treball amb Brynner que s'estendria durant una dècada.

A continuació seguí una gira pels Estats Units que durà un any i mig, i Brynner i Morison s'afegiren a la companyia en gira quan el show tancà al St. James Theatre. Tot i que Brynner presumí que mai no s'havia perdut cap show, la realitat és que se'n perdé diversos, una vegada quan un dels tramoies el colpejà accidentalment al nas amb una peça de l'escenari i en una altra ocasió a causa d'una apendicitis.

Producció original de Londres

La producció original de Londres s'estrenà el 8 d'octubre de 1953 al Theatre Royal, Drury Lane, sent calurosament rebut tan per la crítica com pel públic; representant-se en 946 ocasions. El show va ser redirigit per Jerome Whyte. El repartiment presentava a va ser Valerie Hobson, al seu darrer paper, com Anna; Herbert Lom com el Rei; i Muriel Smith com Lady Thiang. Martin Benson interpretà el Kralahome, paper que reemprendria a la pel·lícula Eve Lister va substituir a Hobson, i George Pastell substituí a Lom.

Primers revivals

El primer revival de a Nova York va ser feta per la New York City Center Light Opera Company entre abril i maig de 1956 durant 3 setmanes, protagonitzada per Jan Clayton i Zachary Scotti dirigida per John Fearnley, amb la coreografia de Jerome Robbins readaptada per June Graham. Muriel Smith va tornar a fer el seu paper de Lady Thiang, i Patrick Adiarte repetí el seu paper de Chulalongkorn. La companyia presentà el musical de nou al maig de 1960 amb Barbara Cook i Farley Granger, de nou dirigits per John Fearnley; Joy Clements interpretà a Tuptim, i Anita Darian va ser Lady Thiang. City Center presentà de nou el show al juny de 1963 amb Eileen Brennan i Manolo Fabregas, dirigits per Fearnley. Clements id Darian van repetir com Tuptim i Thiang. Michael Kermoyan interpretà el Rei amb Constance Towers a la darrera producció feta per la City Center Light Opera per 3 setmanes al maig de 1968. Anita Darian de nou interpretà a Lady Thiang. Per a totes aquestes produccions, la coreografia de Robbins va ser reproduïda per Yuriko, que havia interpretat a Eliza a la producció original de Broadway, repetint el paper a les produccions del City Center.

El Music Theatre del Lincoln Center, amb Rodgers com a productor, estrenà el musical al juliol de 1964 al New York State Theatre, protagonitzada per Risë Stevens i Darren McGavin, i amb Michael Kermoyan com el Kralahome. Tuptim i Thiang van ser interpretats per Lee Venora i Patricia Neway. El vestuari era d'Irene Sharaff, que ja havia dissenyat el vestuari de la producció original i la pel·lícula. Va ser dirigida per Edward Greenberg, i Yuriko tornà a reproduir la producció de Robbins. Aquesta va ser la primera producció del Music Theatre, i es representà només durant 5 setmanes.

The King and I tornà a estrenar-se a l'Adelphi Theatre de Londres el 10 d'octubre de 1973, representant-se en 260 funcions, amb Sally Ann Howes com Anna i Peter Wyngarde com el Rei. Roger Redfarn va dirigir-la, i Sheila O'Neil va coreografiar-la. La producció començà al juny de 1973 amb una gira per Anglaterra. Va tenir gires variiades, i tancà el 25 de maig de 1974.

Brynner torna al paper

A inicis de 1976, Brynner rebé una oferta dels productors Lee Gruber i Shelly Gross per protagonitzar un revival de The King and I. Brynner arribà a un acord amb ells i passà durant molt de temps d'inicis de 1976 preparant el paper que havia creat. La gira nacional pels Estats Units de The King and I s'estrenà el 26 de juliol de 1976 a Los Ángeles, amb Constance Towers reemprenent el seu paper d'Anna. La nit de la estrena, Brynner patia de laringitis i va haver de moure els llavis mentre que el seu fill Rock cantava el personatge des del fossar de l'oquestra. La producció viatjà pels Estats Units, esgotant les entrades a totes les ciutats on anava, fins que estrenà al Uris Theatre de Nova York el 2 de maig de 1977. La producció presentà a Martin Vidnovic com Lun Tha i a Susan Kikuchi ballà el paper de Eliza, recreant el paper que la seva mare, Yuriko, havia creat. June Angela interpretà a Tuptim. Yuriko, a més, dirigí la producció i recreà la coreografia de Robbins. Michael Kermoyan tornà a interpretar el Kralalome, i Rebecca West ballà el paper de Simon de Legree. Sharaff dissenyà de nou el vestuari. Angela Lansbury substituí a Towers, i Kermoyan substituí a Brynner durant 3 setmanes; i es representà en 696 funcions durant gairebé dos anys.

Brynner insistí en que es fessin remodelacions a l'Uris Theatre abans d'actuar allà, afirmant que abans que comencessin els treballs, l'Uris semblà "un urinari públic". Brynner, que havia de passar una bona part del seu temps al teatre, insistí que els vestuaris estiguessin a la seva satisfacció. D'acord al seu biògraf Michelangelo Capua, durant anys els que actuaven a l'Uris agraïren a Brynner per tenir unes instal•lacions netes darrera l'escenari. La gira va estendre's durant 1979, després de l'estada a Nova York, amb Towers com Anna.

La producció s'estrenà al London Palladium del West End el 12 de juny de 1979, i va vendre anticipadament les entrades fins a l'octubre, sent la que va aconseguir la major venta anticipada a Anglaterra a la història. Brynner afirmà que "No és una obra de teatre, és tot un esdeveniment". Virginia McKenna la protagonitzà a com Anna, guanyant un Premi Olivier per la seva actuació. June Angela repetí com a Tuptim, i John Bennett va ser el Kralahome. Va representar-se fins el 27 de setembre de 1980.

Brynner només va descansar uns mesos després que finalitzés l'estada a Londres per tornar a interpretar el personatge des d'inicis de 1981 en una nova gira pels Estats Units amb la mateixa producció, que tornà a acabar a Broadway. La gira tenia a Mary Beth Peil com Anna, Patricia Welch com Tuptim i Irma-Estel LaGuerre com Lady Thiang. El 13 de setembre de 1983, a Los Angeles, Brynner celebrà la seva funció 4.000 en la que interpretava el seu paper de "El Rei"; i aquell mateix dia se li diagnosticà un càncer de pulmó terminal. La gira arribà a Broadway el gener de 1985, representant-se en 191 funcions al Broadway Theatre amb Peil com Anna, Welch com Tuptim i LaGuerre com Thiang,, abans d'acabar amb un show especial el diumenge 30 de juny de 1985 en honor a Brynner. Durant la darrera estada de Brynner, la part d'Eliza va ser interpretada per la seva quarta esposa, Kathy Lee Brynner. Va ser dirigida per Mitch Leigh, i la coreografia de Robbins va ser reproduïda per Rebecca West, que també ballà el paper de Simon de Legree, com havia fet al Uris al 1977. Brynner va rebre un Tony Especial pel seu paper com el Rei. D'acord a Theodore Chapin, president de la Rodgers & Hammerstein Organization, En aquells moments Brynner havia realitzat la seva 4.625 i darrera interpretació a Nova York; i ni es mencionava ni apareixia a les fotografies de la façana del teatre l'actriu que interpretava a Mrs. Anna. Chapin també fa menció a que Piel va ser nominada merescudament al Tony com a Millor Actriu de Repartiment de Musical com Anna, una mostra de fins a quin punt Brynner s'havia fet seva l'obra. Brynner va morir quatre mesos després del final de l'obra, el 10 d'octubre de 1985.

De 1991 al 2001

La primera gran producció que abandonà la posada en escena original va ser la dirigida a Austràlia per Christopher Renshaw al 1991, protagonitzada per Hayley Mills com Anna. La producció tenia una escenografia siamesa més sinistre, una Anna menys elegant però més i un Rei més jove (Tony Marinyo).. L'atracció entre el Rei i Anna era explícita; i Renshaw també es centrà en els elements espirituals de la obra, demanant als coreògrafs Lar Lubovitch i Jerome Robbins que creessin un ballet "espiritual" per a l'entrada del Rei al I Acte; i una processó amb un elefant blanc pel II Acte. Renshaw afirmà que intentà adaptar el musical al punt de vista oriental, car als 50s, "l'orientalisme era vist com quelcom exòtic més que no pas una comprensió autèntica d'una cultura particular... Des de llavors hi ha hagut una major comprensió i respecte."

La producció es traslladà a Broadway, representant-se 781 vegades. S'estrenà l'11 d'abril de 1996 al Neil Simon Theatre, protagonitzada per Lou Diamond Phillips com el Rei i Donna Murphy com Anna (qui guanyà un Premi Tony per la seva actuació) amb Randall Duk Kim com el Kralaholme, Jose Llana com Lun Tha, Joohee Choi com Tuptim i Taewon Kim com Lady Thiang. La producció guanyà el Premi Drama Desk pel Revival Més Destacat i va ser nominada a 8 Premis Tony, dels quals en guanyà 5 (incloent el de Millor Revival). Tant el llibret com la partitura van ser revisats i adaptats. D'acord a Renshaw, els vermells i els daurats eren molt més inspirats que el que varem veure al Gran Palau de Bangkok. L'escenari estava dividit per columnes d'elefants, i un gran Buda maragda dominava el I Acte. Renshaw també demanà a l'equip creatiu que enllacessin centenars d'elefants al seu treball: L'elefant és vist com una criatura molt santa. A Tailàndia creuen que l'esperit de Buda sovint resideix en la forma d'un elefant. El paper d'Anna també va ser interpretat per Marie Osmond i per Faith Prince. La producció inicià una gira pels Estats Units amb Osmond i Victor Talmadge; i entre les Annes de la gira van haver Sandy Duncan, Stefanie Powers i Maureen McGovern.

El 3 de maig del 2000 s'estrenà al London Palladium una producció basada en el revival de Broadway, també dirigida per Renshaw i coreografiada per Lubovitch, i amb els dissenys de Kirk i Thomson. S'informà que va ingressar £8 milions en ventes avançades d'entrades. El repartiment incloïa a Elaine Paige com Anna i Jason Scott Lee com el Rei, amb Sean Ghazi com Luan Tha i Saeed Jaffrey com el Kralahome. Lady Thiang de nou va ser interpretada per Taewon Kim, de qui The Observer va escriure, "El seu 'Something Wonderful', simplement va ser així". Durant la temporada, Lee va ser substituït com "el Rei" per Paul Nakauchi. Al maig del 2001, Josie Lawrence començà a interpretar el paper. El show tancà el 5 de gener del 2002.

Del 2004 al present

Al 2004 començà una nova gira pels Estats Units, dirigida per Baayork Lee (que va aparèixer a la producció original amb només 5 anys), reproduint el muntatge original. Sandy Duncan va interpretar Anna de nou, mentre que Martin Vidnovic interpretà el Rei (havia interpretat a Lun Tha a la producció de Broadway de 1977 i doblà la pel·lícula animada del 1999). Stefanie Powers rellevà a Duncan durant el 2005. Jeremy Sams dirigí una versió del musical interpretada al juny del 2009 al Royal Albert Hall, protagonitzada per Maria Friedman and Daniel Dae Kim.

The King and I segueix sent una elecció popular al món del teatre aficionat.

Versions cinematogràfiques

Al 1956 es filmà el musical, amb Brynner recreant el seu personatge, davant Deborah Kerr que interpretà a Anna. La pel·lícula guanyà 5 Premis Òscar i en va ser nomenada a quatre més. Brynner guanyà l'Oscar al millor actor, i Kerr va ser nominada com a millor actriu. Sharaff guanya el de Millor Vestuari. La pel·lícula va ser dirigida per Walter Lang (també nominat a l'Òscar) i coreografiat per Robbins. Marxi Nixon doblà a Kerr cantant, Rita Moreno interpretà a Tuptim, i entre intèrprets notables estaven Adiarte com Chulalongkorn i Benson com Kralahome , repetint els seus papers teatrals; com també van fer-ho els ballarins Yuriko i de Lappe. Alan Mowbray interpretà l'Ambaixador Britànic, mentre que Sir Edward Ramsey (degradat a ajudant de l'Ambaixador) va ser interpretat per Geoffrey Toone. La pel·lícula va ser fidel a la versió teatral, i encara que s'eliminaren algunes cançons, les crítiques van ser entusiastes. Thomas Hischak, al seu The Rodgers and Hammerstein Encyclopedia, afirma: "Per un general tothom està d'acord que [la pel•lícula] és la millor adaptació al cinema de qualsevol musical de R&H".

RichCrest Animation Studios i Morgan Creek Productions presentà una adaptació animada del musical al 1999. Però malgrat a fer servir algunes de les cançons i dels personatges, la història no està relacionada amb la versió de Rodgers i Hammerstein. Dirigida cap als nens, l'adaptació incloïa personatges animals, fins i tot un drac. Entre els dobladors estaven Miranda Richardson, Christiane Noll (Anna), Martin Vidnovik (el Rei), Ian Richardson (el Kralahome) i Adam Wylie (Louis). A Hischak no li agrada la pel•lícula, però lloa les veus, subratllant que una compensació de la pel•lícula és escoltar a Barbara Streisand cantant "Something Wonderful", a més de dues cançons més. Afirma que "sorprèn més pensar que la Rodgers & Hammerstein Organization permetés que es fes" i que "els nens han gaudit de "The King an I" durant 5 dècades sense que sortissin dracs ballarins".

Música i enregistraments

Tractament musical

Richard Rodgers

A la seva música, Rodgers internà donar un aire asiàtic a les seves cançons. Es veu principalment als darrers instants de "A Puzzlement", la melodia de flauta que emmarca "We Kiss in a Shadow", i els acords exòtics 6/2 que donen forma a "My Lord and Master". Gran part de la música asiàtica quedà per a la música incidental. La música per "The Small House of Uncle Thomas" majoritàriament no va ser escrita per Rodgers, sinó per l'arranjador de la música de ball Trude Rittmann, tot i que hi apareixen "Hello, Young Lovers" i "A Puzzlement".

Abans Rodgers i Hammerstein, el compàs AABA per cançons havia esdevingut estàndard; però ho variaren a diverses de les cançons de The King and I. "I Have Dreamed" és gairebé una repetició contínua de variacions del mateix tema, fins al final, quan es culmina amb una altra melodia. Les cinc primeres notes (un triplet i dos quarter notes) de "Getting To Know You" també porten la melodia per la tonada. D'acord a Mordden, aquest rebuig a acceptar les formes convencionals "és un motiu why their frequently heard scores never lose their appeal. They attend to situation and they unveil character, but also, they surprise you."

D'acord al biògraf de Rodgers William Hyland, la banda sonora de The King and I està molt més lligada a l'acció que la de South Pacific, "que està formada simplement de cançons per entretenir." Per exemple, a la primera cançó, , mostra el temor d'Anna en entrar a una terra estranya amb el seu fill petit, però la feliç melodia també expressa la seva decisió a mantenir l'ànim alt. Hyland també cita "Hello, Young Lovers", una balada arquetípica de Rodgerds: simple, amb només dos acords als primers vuit compassos, però movent-se amb franquesa.

Enregistraments

L'enregistrament del repartiment original de Broadway va ser publicat per Decca Records. Mentre que John Kenrick l'admira per les actuacions de la parella secundària, Larry Douglas i Doretta Morrow, i per la tendresa de l'actuació de Lawrence, senyala que "Shall We Dance" va ser retallada, i que no hi ha veus infantils (el cor de "Getting to Know You" va ser fet per adults). Hischak comenta que a l'enregistrament de la versió de Londres, la veu de Valerie Hobsonno és més potent que la de Lawrence i que el millor és la versió de "Something Wonderful", cantada per Muriel Smith, en un disc amb massa talls. Diu que les cançons d'Anna estan "ben resoltes" per Marni Nixon a la versió de la pel·lícula i jutja l'enregistrament com a vocalment satisfactori. Kenrick el descriu com un "calaix de sastre" que inclou diverses cançons que van ser eliminades de la pel·lícula. Aplaudeix a Nixon, però el repartiment secundari no li fa el pes, i suggereix veure la pel·lícula pel seu esplendor visual.

Kenrick recomana l'enregistrament del repartiment del Lincoln Center de 1964 (la primera vegada en que s'enregistrà "The Small House of Uncle Thomas"), remarcant les actuacions de Risë Stevens com Anna i Patricia Neway com Lady Thiang. Com que aquesta inclusió era especialment notable, i la tecnologia dels LP limitaven la seva extensió a només 50 minuts, la inclusió del ballet comportava l'exclusió d'altres números. Kenrick també lloa l'enregistrament del revival de 1977, jutjant-lo com la millor actuació de Brynner, qualificant de "gran" a Towers, i a Martin Vidnovic, June Angela i a la resta del repartiment secundari com a "fabulosos", tot i que lamentava l'omissió del ballet. Hischak diu que alguns poden preferir a Brynner als seus primers enregistraments, quan era "més vibrants". Kenrick recomana l'enregistrament d'Angel de 1992, amb Julie Andrews com Anna, afirmant que és "pura màgia" en un paper que mai no va interpretar en escena. L'enregistrament del revival de Broadway de 1996 va ser aplaudit per Kenrick per l'actuació de les seves dues estrelles, afirmant que Lou Diamond Phillips és "aquella raresa, un Rei que està lliure de l'ombra de Brynner". Hischak troba que la banda sonora de la pel·lícula animada de 1999 amb Christiane Noll com Anna i Martin Vidnovic com el Rei, així com Barbra Streisand cantant alguns temes, és més lloable que la pròpia pel·lícula, mentre que l'únic ús d'aquell CD és com a coaster.

Premis i nominacions

Producció Original de Broadway

Any	Premi	Categoria	Nominat	Resultat
1952	Premi Tony	Millor Musical		GUANYADOR
		Millor Actriu Protagonista de Musical	Gertrude Lawrence	GUANYADORA
		Millor Actor de Repartiment de Musical	Yul Brynner	GUANYADOR
		Millor Escenografia de Musical	Jo Mielziner	GUANYADOR
		Millor Vestuari	Irene Sharaff	GUANYADORA

Revival de Broadway 1977

Any	Premi	Categoria	Nominat	Resultat
1977	Premi Drama Desk	Musical Més Destacat		nominat
		Actor Més Destacat en un Musical	Yul Brynner	nominat
		Actriu Més Destacada en un Musical	Angela Lansbury	nominada

Revival de Londres 1979

Any	Premi	Categoria	Nominat	Resultat
1979	Premis Laurence Olivier	Millor Actriu de Musical	Virginia McKenna	GUANYADORA

Revival de Broadway 1985

Any	Premi	Categoria	Nominat	Resultat
1985	Premi Tony	Premi Tony Especial	Yul Brynner	GUANYADOR
		Millor Actriu de Repartiment de Musical	Mary Beth Peil	nominada
		Millor Direcció de Musical	Mitch Leigh	nominat

Revival de Broadway 1996

Any	Premi	Categoria	Nominat	Resultat
1996	Premi Drama Desk	Revival de Musical Més Destacat		GUANYADOR
		Actor Més Destacat en un Musical	Lou Diamond Phillips	nominat
		Actriu Més Destacada en un Musical	Donna Murphy	nominat
		Direcció Més Destacada d'un Musical	Christopher Renshaw	GUANYADOR
		Escenografia Més Destacada	Brian Thomson	GUANYADOR
		Vestuari Més Destacat	Roger Kirk	GUANYADOR
		Il•luminació Més Destacada	Nigel Levings	nominat
	Premi Tony	Millor Revival de Musical		GUANYADOR
		Millor Actor Protagonista de Musical	Lou Diamond Phillips	nominat
		Millor Actriu Protagonista de Musical	Donna Murphy	GUANYADOR
		Millor Actriu de Repartiment de Musical	Joohee Choi	nominat
		Millor Direcció de Musical	Christopher Renshaw	nominat
		Millor Escenografia de Musical	Brian Thomson	GUANYADOR
		Millor Vestuari	Roger Kirk	GUANYADOR
		Millor Il·luminació	Nigel Levings	GUANYADOR

Revival de Londres 2000

Any	Premi	Categoria	Nominat	Resultat
2001	Premis Laurence Olivier	Millor Revival Musical		nominat
		Millor Actuació en un Paper de Repartiment de Musical	Taewon Yi Kim	nominat
		Millor Escenografia	Brian Thomson	nominat
		Millor Vestuari	Roger Kirk	nominat

Referències

Bibliografia

• Block, Geoffrey (ed.) The Richard Rodgers Reader. New York: Oxford University Press (US), 2006. ISBN 0-19-531343-7.
• Bloom, Ken and Vlastnik, Frank. Broadway Musicals: The 101 Greatest Shows of All Time. New York: Black Dog & Leventhal Publishers, 2004. ISBN 1-57912-390-2.
• Capua, Michelangelo. Yul Brynner: A Biography, Jefferson, N.C.: McFarland & Co. Inc., 2006; ISBN 978-0-7864-2461-0.
• Fordin, Hugh. Getting to Know Him: A Biography of Oscar Hammerstein II. Jefferson, N.C.: Da Capo Press, 1995 reprint of 1986 edition. ISBN 0-7864-2246-7.
• Green, Stanley. "Encyclopedia of the Musical Theatre. Jefferson, N.C.: Da Capo Press, 1980. ISBN 0306801132.
• Hammerstein, Oscar Andrew. The Hammersteins: A Musical Theatre Family. New York: Black Dog & Leventhal Publishers, 2010. ISBN 978-1-57912-846-3.
• Hischak, Thomas S. The Rodgers and Hammerstein Encyclopedia. Westport, Conn.: Greenwood Publishing Group, 2007. ISBN 0-313-34140-0.
• Hyland, Richard G. Richard Rodgers. New Haven, Conn.: Yale University Press, 1998. ISBN 0-300-07115-9.
• Mordden, Ethan. Rodgers & Hammerstein. New York: Harry N. Abrams, Inc., 1992. ISBN 0-8109-1567-7.
• Morgan, Susan. Bombay Anna: The Real Story and Remarkable Adventures of the King and I Governess, Berkeley, Cal.: University of California Press, 2008; ISBN 978-0-520-25226-4
• Morley, Sheridan, Gertrude Lawrence. New York: McGraw-Hill, 1981. ISBN 0-07-043149-3.
• Nolan, Frederick. The Sound of Their Music: The Story of Rodgers and Hammerstein. Cambridge, Mass.: Applause Theatre and Cinema Books, 2002. ISBN 978-1557834737.
• Rodgers, Richard. Musical Stages: An Autobiography. Jefferson, N.C. Da Capo Press, 2002 reprint of 1975 edition. ISBN 0-306-81134-0.
• Secrest, Meryle. Somewhere for Me: A Biography of Richard Rodgers. Cambridge, Mass.: Applause Theatre and Cinema Books, 2001. ISBN 1-55783-581-0.