The New Dinosaurs: An Alternative Evolution

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

The new dinosaurs: An alternative evolution (Els nous dinosaures: una evolució alternativa) és un llibre de ciència-ficció escrit i il·lustrat pel paleontòleg Dougal Dixon, que va ser publicat el 1988.

El llibre és una seqüela d'After Man, i igual que aquest, tracta sobre zoologia-ficció, tot i que no tracta d'imaginar una possible fauna de la terra en el futur. En el seu lloc, Dixon opta en aquest tom per proposar com seria la fauna actual si l'asteroide que va provocar una extinció massiva que va acabar amb els dinosaures i molts altres grups d'animals fa 65 milions d'anys no hagués existit mai. Per a això, Dixon va tenir en compte quins animals actuals no haurien d'aparèixer de no haver quedat lliures els nínxols deixats pels rèptils mesozoics i els canvis climàtics que es van abatre durant el Cenozoic sobre la terra. Simplificant molt, es pot dir que les criatures presents en aquest llibre són les versions reptilianes de molts animals actuals, en la seva major part mamífers. Aquest ordre de vertebrats apareix al llibre com una simple col·lecció de petits animals, exclosos dels principals nínxols ecològics pels dinosaures i compostos únicament per placentaris: els monotremes i marsupials es van quedar pel camí en no poder competir amb els dinosaures i els placentaris.

Entre les adaptacions més curioses dels nous dinosaures que donen títol a l'obra hi ha les de petits teròpodes com el saltador dels cims, el cribo (dinosaure-flamenc) o el dinosaure fuster, o els grotescos balaclavs, que viuen en rajades en les zones muntanyoses i es protegeixen del vent gràcies a la seva pell llanuda. En aquesta realitat alternativa, els dinosaures han aconseguit fer el que no van aconseguir en el Mesozoic, colonitzar el mar. Aquest és el cas d'uns menjadors d'algues marines similars als manatins que descendeixen de petits ornitisquis com l'Hypsilophodon. Aquesta no és l'única via que ha pres l'evolució dels hipsilofodòntids, un grup en ple gresol diversificativo de formes terrestres i arborícoles. Dinosaures més clàssics com els sauròpodes i els tiranosaures també hi són presents, encara que solen ser formes arcaiques poc derivades des del Cretàcic. Els sauròpodes segueixen sent els animals més grans de la Terra, mentre que els tiranosaures s'han fet encara més enormes i han deixat de caçar, especialitzant-se a devorar les gegantines carronyes deixades pels megasauròpodes. En els tiranosaures i altres teròpodes menors s'observa una tendència a perdre les extremitats anteriors.

Pels cels de la Terra alternativa de Dixon vaguen tota mena d'aus, així com pterosaures (una mostra de l'antiguitat de l'obra, ja que avui sembla segur que els grans rèptils voladors ja s'havien extingit o estaven en ràpida decadència al final del Cretaci). També hi ha aus i pterosaures àpters, especialment en illes apartades com Nova Zelanda, encara que una estirp de pterosaures pastadores no voladors, els lanks, omple les praderies continentals al costat de diferents tipus de hadrosaures. En els mars habiten tota una mena de criatures estranyes. Al costat d'elasmosaures primitius, poc variats des de finals del Cretaci, neden també pliosaures filtradors similars a balenes i plungers, pterosaures mancats de la capacitat de volar que fan el paper de pingüins. Els ammonites estan molt diversificats i inclouen una mena gegantina de braços urticants, el kraken. El llibre va tenir un èxit semblant al del seu antecessor i va animar al seu autor a escriure una tercera seqüela, la més polèmica de totes, amb el títol de Man after man.

Recentment, Daniel Bensen i col·laboradors han creat una espècie de nova versió modernitzada de l'obra de Dixon, sota el nom de The speculative dinosaur project.