The Rape of Lucretia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
La violació de Lucrecia
Ernest Ansermet, el gran director que dirigí l'estrena d'aquesta òpera

Ernest Ansermet, el gran director que dirigí l'estrena d'aquesta òpera
Títol original: The rape of Lucretia
Llengua original: Anglès
Gènere: drama
Música: Benjamin Britten
Llibret: Roland Duncan
Font literària: En Le viol de Lucrèce d'André Obey
Actes: dos
Època de composició: Primera meitat del segle XX
Estrena: 12 de juliol de 1946
Teatre: Mr. i Mrs. John Christie Opera House, Festival de Glyndebourne, Sussex, Gran Bretanya
Personatges:

La violació de Lucrècia, òpera en dos actes del compositor Benjamin Britten, que fou estrenada en el Festival de Glyndebourne el 12 de juliol de 1946.

Lloc i època[modifica | modifica el codi]

Campament militar romà i la casa de Lucrècia a Roma, vers l'any 500 a. C.

Argument[modifica | modifica el codi]

Pròleg[modifica | modifica el codi]

Informe de les desgràcies de Roma sota el domini de Tarquini

Acte I[modifica | modifica el codi]

Quadre 1. Un campament militar a les portes de Roma, en una nit xafogosa. Col·latío, Juni i Tarquini beuen lamentant-se de la infidelitat de les dones. Només Lucrècia, l'esposa de Col·latí, és famosa per la seva sòlida virtut. Tarquini es proposa la perdició de la respectada dama seduint-la. (Interludi: representació del camí a cavall de Tarquini a envers Roma.)

Tarquini el Superb, funda el temple de Júpiter

Quadre II Lucrècia resta assentada prop de la seva dida i la seva serventa, al costat de la filosa. Tarquini es presenta i sol·licita allotjament per aquesta nit.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Quadre 1. Els etruscs han causat terribles estralls a Roma. Però, com es pot comparar la destrucció externa enfront de la desolació interior?. Els romans encara conserven un últim bastió d'integritat enfront dels depravats etruscs, i es tracta de la virtuosa Lucrècia. Però Tarquini entra per la força en l'alcova de Lucrècia, i malgrat la forta defensa d'aquesta, es ultratjada. (Interludi: cant coral amb el tema del sofriment de Crist, quan la virtut és «assetjada pel pecat».

Quadre 2. Blanca i Llúcia donen la benvinguda alegrement al nou dia arranjant pomells de flors, però resten horroritzades en assabentar-se dels esdeveniments de la nit anterior. Lucrècia exigeix veure al seu marit i s'acomiada de la vida. Encara Col·latí li declara la seva confiança i el seu amor, per a Lucrècia el suïcidi sembla ser l'única possibilitat de provar la seva innocència, pel que s'apunyal·la. El dol i la consternació general (passacaglia) per la seva mort desemboquen en promesa de salvació cristiana (epíleg).

Les fonts de l'obra[modifica | modifica el codi]

La tensió entre la sensualitat i la hipocresia dels etruscs, per una banda, i la degradació de la moral dels bons costums dels romans, per l'altra, és un leitmotiv literari. Les primeres fonts es remunten a Titus Livi i Ovidi. William Shakespeare les va transmetre en un poema de joventut i també les adaptà a Macbeth i Cimbellino. La peça d'Obey, en la que Roland Duncan es basà per escriure el llibret de l'òpera de Britten, fou escrita originalment per a un conjunt teatral francès («Compagnie de Quinze») dirigit per Jacques Copeau.

Obey cita de forma abundant en Shakespere i introdueix en la seva obra el cor de dones i homes, representats per una dona i un home. La parella d'autors Britten/Duncan li atorga al cor un significat diferent al que li atribueixen les fonts literàries. El rol adjudicat al cor de comentar l'acció recorda la funció que complia en els antics drames grecs. El text cantat pel cor es troba, això no obstant, més pròxim d'una Passió de Crist pel seu contingut cristià. La Lucrècia de Britten és la variant femenina de l'innocent anyell de Déu.

Òpera de cambra: virtut en la dificultat[modifica | modifica el codi]

Aquesta obra és la primera òpera de cambra de Britten i fou concebuda per a vuit vocalistes i tretze instruments. Per el rol principal havia pensat en la cantant Kathleen Ferrier, un «ésser angelical» i una contralt extraordinària. En haver en aquell temps (1946) pocs conjunts operístics a Anglaterra, Britten concebí la seva obra per a un petit grup itinerant. Aquest (Glyndebourne English Opera Company) fou organitzat pel jove Rudolf Bing, posteriorment director artístic d'èxit en el Metropolitan Opera House de Nova York.

D'aquest grup sorgí, l'English Opera Group, del que Benjamin Britten es convertí en compositor particular i amb el que estrenaria la majoria de les seves obres escèniques.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: The Rape of Lucretia