El que queda del dia

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: The Remains of the Day)
Infotaula de pel·lículaEl que queda del dia
The Remains of the Day Modifica el valor a Wikidata

Cartell de la versió original en anglès
Fitxa
DireccióJames Ivory Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
ProduccióIsmail Merchant, Mike Nichols i John Calley Modifica el valor a Wikidata
Dissenyador de produccióLuciana Arrighi Modifica el valor a Wikidata
GuióRuth Prawer Jhabvala, Harold Pinter i Kazuo Ishiguro Modifica el valor a Wikidata
MúsicaRichard Robbins Modifica el valor a Wikidata
FotografiaTony Pierce-Roberts Modifica el valor a Wikidata
MuntatgeAndrew Marcus Modifica el valor a Wikidata
ProductoraMerchant Ivory Productions Modifica el valor a Wikidata
DistribuïdorInterCom i Netflix Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenRegne Unit i Estats Units d'Amèrica Modifica el valor a Wikidata
Estrena5 novembre 1993 Modifica el valor a Wikidata
Durada134 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalAnglès
Versió en catalàSí 
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Pressupost15 milions dòlars
Descripció
Basat enEl que queda del dia Modifica el valor a Wikidata
Gèneredrama i pel·lícula basada en una novel·la Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióAnglaterra Modifica el valor a Wikidata
Premis i nominacions
Nominacions
Premis

IMDB: tt0107943 Filmaffinity: 559049 Allocine: 9311 Rottentomatoes: m/remains_of_the_day Letterboxd: the-remains-of-the-day Mojo: remainsoftheday Allmovie: v122235 TCM: 18880 Metacritic: movie/the-remains-of-the-day TV.com: movies/the-remains-of-the-day AFI: 59638 TMDB.org: 1245 Modifica el valor a Wikidata

El que queda del dia[1] (títol original en anglès The Remains of The Day) és una pel·lícula britànica del director James Ivory, adaptació de Ruth Prawer Jhabvala del llibre homònim de Kazuo Ishiguro, estrenada el 1993 i doblada al català.

Argument[modifica]

Mr. Stevens és el Primer Majordom de la mansió Darlington Hall, regentada per un aristòcrata anglès afí al nazisme durant la Segona Guerra Mundial.

La senyoreta Kenton (Emma Thompson) entra a treballar com a majordoma; és una senzilla però atractiva dona, molt responsable i treballadora, que arribarà a ser el braç dret de l'Stevens.

Stevens se n'enamora en silenci, encara que mai no gosa fer la primera passa, perquè el seu paper de majordom està per damunt dels seus sentiments. Per si no n'hi hagués prou, ella es qüestiona les activitats organitzades pel senyor de la casa. La senyoreta Kenton també s'enamora del senyor Stevens i fins i tot arriba a insinuar-se-li, però ell l'esquiva en un moment d'intimitat. El pare de Stevens, del mateix ofici, també treballa a la mansió amb tota una vida dedicada al servei de Lord Dallington. La vellesa amb prou feines li permet fer la seva feina, i mor. Així i tot, son fill no deixa la feina per anar a veure el seu pare moribund.

Finalment Stevens perd l'oportunitat d'estimar la senyoreta Kenton que se'n va per casar-se amb un altre home. Llavors Stevens replanteja la seva vida i demana sortir de la mansió.

Sobretot és la crònica del doble fracàs d'un ésser que ha entès que ha dedicat la seva vida lleialment i diligentment a un senyor impertorbable, gairebé un rei del seu microcosmos, d'ideals qüestionables, però al qual ha servit sense qüestionar mai la seva talla moral, i que alhora ha perdut l'oportunitat de viure una història d'amor per la seva necessitat de mantenir abans que res la calma, la impassibilitat, intentant mantenir totes les coses en "ordre".

Anthony Hopkins, protagonista de la pel·lícula

La seqüència del senyor Stevens refugiat en una parada d'autobús sota la pluja després de visitar la senyoreta Kenton, expressa el buit, la solitud d'una vida durant la qual irònicament sempre ha actuat amb un comportament inqüestionable. Algunes escenes com la de la senyoreta Kenton que pren al senyor Stevens un llibre a l'hivernacle de Darlington Hall descriuen exactament les coses que el protagonista va rebutjar viure.[2]

Repartiment[modifica]

Premis i nominacions[modifica]

Premis[modifica]

Nominacions[modifica]

Al voltant de la pel·lícula[modifica]

EmmaThompson, protagonista de la pel·lícula

El que queda del dia és segons l'opinió de la crítica la pel·lícula més càlida i romàntica de James Ivory. Realitzada després de l'èxit de Retorn a Howards End -guanyadora de tres Oscars-, El que queda del dia no va tenir cap fortuna a la gala -va perdre 8 candidatures-, però en canvi atresora una fama superior a aquella.

La pel·lícula juga permanentment sobre tres nivells imbricats:

  • La història, la política.
  • La història relativa a la vida de Darlington Hall, anecdòtica.
  • I, finalment, la història personal que hauria pogut existir entre Stevens i miss Kenton, animats pel mateix ideal de perfecció; aquest ideal té tanmateix Stevens relegada la seva vida personal a un segon pla, malgrat els esforços de Miss Kenton des de la seva arribada.

Ni Kazuo Ishiguro (que va estar present al rodatge de la pel·lícula) ni James Ivory no sabien exactament de fet quin era el treball exacte d'un majordom. Va ser un majordom jubilat de Buckingham Palace que va acceptar servir-los de conseller tècnic i els va explicar una tècnica exposada a la pel·lícula: utilitzar una regla graduada per posar la taula per tal que l'alineació dels gots no tingui cap defecte.

El llibre de Kazuo Ishiguro[modifica]

La pel·lícula segueix de molt prop el llibre, dos detalls a destacar:

  • ha estat suprimida "l'escena del pujol" (que conté al llibre la primera referència al títol)
  • el realitzador i la guionista han jutjat preferible de reemplaçar el personatge del Sr. Farraday, comprador del castell després de la guerra al llibre, pel Sr. Lewis, que era el participant que protestava a la conferència. L'escala de temps ha estat igualment concentrada (la primera conferència té lloc el 1936 a la pel·lícula, el 1924 al llibre; l'espectador troba evidentment estrany que Alemanya faci esforços per demanar el seu rearmament el 1936, quan ben al contrari el comprometia en la guerra civil espanyola).

Referències[modifica]

  1. «El que queda del dia». Ésadir.cat. [Consulta: 9 juny 2022].
  2. «The Remains of The Day». The New York Times.

Enllaços externs[modifica]