Timúrides

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
شاهان مغول
Imperi Timúrida
Bandera
1370 – 1526 Bandera
Flag of the Mughal Empire.svg
Bandera
Bandera
Ubicació de
Capital Samarcanda
Idioma oficial Persa
Religió Islam
Forma de govern Imperi
Història
 • Establiment 1370
 • Dissolució 1526

Els timúrides (en persa: گوركانى, anomenada per ells mateixos Gurkānī) foren una dinastia musulmana d'origen turcomongol. S'inicià amb Tamerlà, fill de Taragai, que era emir de la Transoxiana per compte dels khans txagatai, als quals va privar de tot poder.

Tamerlà[modifica | modifica el codi]

Museu dels Timúrides a Taixkent (Uzbekistan), i un bitllet de 1.000 sums en primer pla.

Tamerlà passà els primers anys de la seva vida lluitant contra Khwarizm i el khanat de Txagatai; el 1376 va establir a Toktamish com a khan vassall de l'Horda Blava (o Blanca en algunes fonts) al nord del Sirdarià. Segons la majoria de les fonts, Toktamish va atacar al khan Mamai de l'Horda d'Or el 1279 o 1280 i el va derrotar en una batalla al riu Kalka, prop de la mar d'Azov i de Maripol (Mamai va fugir a Crimea on fou assassinat pels genovesos) i va unificar les dues hordes, les quals, en conjunt, constituïen gairebé tot l'antic ulus de Joci. Des de la seva capital a la Vella Sarai, en el baix Volga, controlava un gran territori que s'estenia des del baix Sirdarià (Iaxartes) fins al Dnièster, i des d'Otrar fins a les portes de Kíev. La seva lluita amb Tamerlà oper l'hegemonia va culminar el a la batalla del riu Kondurcha o Kandurcha, a Bulgària del Volga, el 18 de juny de 1391. Mentre Tamerlà va fer campanyes a Pèrsia que va conquerir entre 1380 i 1393; va fer també campanyes a l'Índia (1398-1399), Síria (1400-1401) i Anatòlia (1402). El seu poder es va estendre a l'est fins a Khwarizm, Vall de Ferganà i Kashghària, però no va crear una administració regular efectiva. Va morir el 18 de febrer de 1405. El sobirà nominal era un khan genguiskhànida titular sense cap poder; ell mateix i alguns dels seus fills es van casar amb dones genguiskhànides obtenint el rang de güregen o gendre reial.

Repartiment[modifica | modifica el codi]

Tamerlà va deixar els seus dominis repartits entre els seus quatre fills: Umar Shaykh, Jahangir, Miran Shah i Xah Rukh. Però a la seva mort els dos fills grans, Umar Shaykh i Jahangir, ja havien mort (el 1391 i 1376) i el seu lloc el van ocupar els seus nét Pir Muhammad ibn Umar Shaykh i Pir Muhammad ibn Jahangir. Aquest darrer fou designat hereu suprem per Tamerlà. La mort del pare/avi va desfermar una lluita pel poder suprem. Khwarizm va retornar a l'Horda d'Or (1406) i l'Azerbaidjan va caure en mans dels kara koyunlu (1408) després de la mort assassinat de Pir Muhammad ibn Jahangir (que governava a l'Afganistan oriental). Xah Rukh, que governava a Herat i el Gran Khorasan, en va sortir vencedor (1408) després de la mort de Pir Muhammad ibn Umar Shaykh (que governava a Pèrsia occidental o Iraq Ajamita) i de Miran Shah (havia governat a l'Azerbaidjan i l'Iraq Arabí). Xah Rukh va ser el segon membre més destacat de la dinastia; es va apoderar de Transoxiana on governava Khalil Sultan (1407), fill de Mihran Shah i va posar com a governador da Samarcanda al seu fill Ulugh Beg (13 de maig de 1409). El 1413 va recuperar Khwarizm, i en dues expedicions el 1414 i 1415 va recuperar el Fars en mans de la branca d'Umar Shaykh, deixant el govern al seu fill Ibrahim Sultan. Kirman, Sistan i Khuzestan també van haver de ser conquerides per la força. El novembre de 1420 va expulsar per la força als Qara Qoyunlu de l'Azerbaidjan, però va tenir dificultats per mantenir el control i el 1429 i 1435 hi va haver de fer noves expedicions instal·lant prínceps kara koyunlu vassalls. Enemic dels txagataïdes orientals i dels jòcides, els va combatre i va acollir a pretendents rivals als khans, però després d'una derrota a la riba del Sirdarià, va parar de combatre'ls; llavors els txagataïdes es van apoderar de Kashghària (1435) i en els anys següents (després de 1440) Abu l-Khayr es va apoderar de la regió al nord del Sirdarià, i va fer nombroses expedicions contra Tansoxiana. Xah-Rukh va tenir discrepàncies amb la seva esposa Gawharshad i no va poder designar successor.

A la seva mort el 13 de març de 1447 els seus fills havien mort excepte el que li va succeir, Ulugh Beg. Quan aquest, que residia a Samarcanda, es va acostar a Herat (1448) per defensar la seva successió enfront d'altres pretendents, Abd Allah ibn Ibrahim (Ibrahim era el germà d'Ulugh Beg que havia mort el 1435) se li va unir. Ulug Beg el va enviar, junt amb el seu propi fill Abd al-Latif Mirza, com a delegats a Bistam i Astarabad. El 1449, en els primers combats menors entre Ulugh Beg i el seu fill Abd al-Latif Mirza, aquest darrer va fer presoner al seu pare, però el va deixar en llibertat; Abd al-Latif va entrar després a Samarcanda (octubre) i llavors va fer matar al seu pare (25 d'octubre de 1549), però al seu torn fou assassinat el 9 de maig de 1550; llavors els amirs van portar al tron al jove Abd Allah amb 17 anys amb el suport dels caps mongols i turcs de Samarcanda i del xeic Burhan al-Din ibn Hisham al-Din. Al mateix temps havia estat alliberat a Bukharà, Abu-Saïd ibn Muhammad ibn Miran-Xah ibn Timur, fill de Sultan Muhammad Mirza i nét de Miran Shah, que va reclamar el tron; aquest va obtenir molts suports i a finals d'any va conquerir Yasi i les forces d'Abd Allah es van retirar. El 1451 el khan uzbek Abu l-Khayr (que era cunyat de l'assassinat Abd al-Latif Mirza, ja que estava casat amb la seva germana) va donar suport a Abu Saïd i aquest va derrotar fàcilment a Abd Allah prop de Samarcanda, i el va fer matar (22 de juny de 1451). Mentre el Khorasan va quedar en mans de Babur Mirza i Ala al-Dawla Abd Allah, nebots d'Ulug Beg i cosíns germans d'Abd Allah ibn Ibrahim (Babur i Ala al-dawla eren fills de Giyath al-Din Baysunghur, Baysonghor o Baisanghor, germà d'Ulug Beg, que havia mort el 1433). A Pèrsia occidentals els kara koyunlu sota Djahanshah ibn Kara Yusuf, vassall timúrida a l'Azerbaidjan, va estendre el seu poder (1451-1452) a Pèrsia central i occidental, i només va deixar als timúrides el Gran Khorasan, Abarkuh, Kirman i Transoxiana.

El març de 1457 va morir Babur Mirza i li va succeir el seu nebot (fill d'Ala al-Dawla Abd Allah), Ibrahim ibn Ala al-Dawla ibn Baysonghor. Abu Saïd va voler aprofitar per conquerir Herat, i va posar setge a la ciutat que va durar uns dos mesos l'estiu del 1457; el setge va haver de ser aixecat sense obtenir cap resultat positiu encara que al mateix temps va poder dominar Kabul. Però poc després Ibrahim fou derrotat pel kara koyunlu Djahanshah ibn Kara Yusuf, i va haver de buscar l'aliança d'Abu Saïd (hivern del 1457 al 1458). Es va ajustar un acord que no va servir per evitar la caiguda d'Herat en mans dels kara koyunlu el juny de 1458. L'exèrcit de Abu Saïd estava a l'aguait al riu Murghab, i va aprofitar certes dificultats de Djahanshah per aconseguir el lliurament pacifica de la ciutat el novembre del 1458, amb el que Abu Saïd aconseguia dominar el Khorasan. El mars de 1459 tres prínceps timúrides, Ala al-Dawla, el seu fill Ibrahim ibn Ala al-Dawlah, i Sultan Sandjar, foren derrotats a Sarakhs i Abu Said va utilitzar la resta de l'any per consolidar el seu domini a Khorasan. El 1460 va ocupar Mazanderan. Va haver de fer front a atacs uzbeks i de Husayn Baykara, rebesnet de Tamerlà, besnét de Umar Shaykh, nét de Baykara Mirza i fill de Giyath al-Din Mansur (+1445) que operava des de Khwarizm sota protecció dels uzbeks. El febrer de 1468 Abu saïd va fer una campanya contra l'Azerbaidjan per reprendre el control de la província i posar fi a la progressió dels ak koyunlu, una confederació de turcmans rivals dels kara koyunlu; després d'alguns èxits inicials, la mala organització la va fer fracassar i Abu Saïd fou fet presoner pels ak koyunlu i executat el 5 de febrer de 1469. Els vencedors i Husayn Baikara es van disputar llavors el Khorasan, proclamant a un príncep de la branca de Xah Rukh, de nom Yadgar Muhammad Mirza. Husayn va conquerir Herat el 1469 però la va perdre davant els ak koyunlu; la va recuperar a l'any següent (1470) i va obrir un període de progressió cultural; dominava de Balkh a l'est, a Bistam i Damghan a l'oest, ide Khwarizm al nord i Kandahar i Sistan al sud. La Transoxiana en canvi va restar en mans dels fills d'Abu Said amb el fill gran, Sultan Ahmad Mirza, governant a Bukharà i Samarcanda, i el segon Umar Shaykh Mirza a Ferganà amb seu a Andijan; els dos van disputar als txagataïdes orientals la regió de Taixkent i les regions frontereres. Badakhxan, Tirmidh, Caghaniyan i Hisor estaven en mans d'un tercer germà, Abu Bakr Mirza, i un quart germà, Ulugh Beg Mirza, governava a Kabul. Les fronteres entre la branca de Khorasan i les de Transoxiana i Afganistan oriental van restar força estables tot i els intents que van fer les dues parts per eixamplar-les.

El 1497 el fill de Husayn Baykara, Badi al-Zaman, que governava Balkh, es va revoltar, i encara que derrotat va adquirir un major control de l'Afganistan meridional i el 1498 va amenaçar Herat. Dos altres fills es van revoltar el 1498 i Husayn Baykara va haver de cedir Balkh a Badi al-Zaman. Per la seva banda els dos fills grans de Abu Saïd van morir el 1494 (Abu Bakr Mirza ja havia mort el 1479) i va recollir la successió un germà de nom Mahmud Sultan Mirza que va morir el 1495. Els fills probablement de Mahmud (en algunes fonts són considerats fills d'Ahmad Sultan Mirza), els fills d'Umar Shaykh Mirza, i el príncep Ulugh Beg Mirza de Kabul, es van disputar la successió demanant suport o bé als xibànides (uzbeks) o als txagataïdes orientals de Mogulistan. Baber, fill d'Umar, governava a Ferganà. Masud Sultan Mirza i Baysonghor Mirza, fills de Mahmud o Ahmad es van disputar Samarcanda que el 1500 va ocupar l'uzbek Muhammad Shaybani. Baber va deixar (1500) el govern de Ferganà (amb capital a Andijan) al seu germà Jahangir Mirza, i va anar a Samarcanda, que va ocupar el 1501, però en fou expulsat ràpidament pels xibànides. Ulugh Beg Mirza de Kabul va morir el 1501 i li va succeir el seu fill Abd al-Razzak que va perdre Kabul davant els arghun i definitivament el 1504 davant Baber. El 1506 Muhammad Shaybani va envair el Gran Khorasan, i Husayn Baykara va demanar ajut a Baber que hi va anar des de Kabul, pero quan va arribar es va trobar que Baykara havia mort el 5 de maig de 1506; Badi al-Zaman de Balkh (i altres territoris) es va proclamar sultà, però el seu germà Muzaffar Husayn Mirza no el va reconèixer al·legant la seva rebel·lió i va reclamar el tron per a ell mateix; en mig de la lluita entre els germans, els uzbeks dirigits per Muhammad Shaybani amenaçaven el Khorasan i Baber, quan va veure que els germans lluitaven entre ells i no s'ocupaven de la lluita contra els uzbeks, es va retirar. A l'any següent, el 1507 els uzbeks es van apoderar d'Herat (20 de maig de 1507); els dos germans van fugir i Muzaffar va morir poc després; Badi al-Zaman va arribar a la cort del safàvida Ismail I de Pèrsia on va influir per l'expedició persa contra els uzbeks de Khorasan que es va fer el 1510.

El 1507 Baber va arrebassar Kandahar als arghun, però aviat fou assetjat en aquesta ciutat per Muhammad Shaybani Khan i es va retirar però al seu torn Shaybani es va haver d'enfrontar al xa safàvida Ismaïl I pel que fou derrotat i mort a Merv el 2 de desembre de 1510. Llavors Baber va ocupar Samarcanda per tercera vegada (octubre de 1511) com a vassall del xa. Aquest vassallatge el va obligar a defensar el xiisme el que li va fer perdre suport popular i finalment fou derrotat pels uzbeks a Kul-i Màlik el maig de 1512 i va haver d'evacuar Samarcanda. Va intentar la reconquesta de la ciutat aliat a les forces safàvides del general Nadjm-i Thani però aquest fou derrotat a Ghudjuwan el 12 de novembre de 1512 i Baber es va retirar precipitadament. El 1513 i 1514 va fer incursions a Kunduz i el 1514 va retornar a Kabul. En els següents anys va fer diverses incursions al sud i a l'est, i va acabar recuperant Kandahar als arghun (per negociacions) el maig de 1522. En endavant el seu objectiu fou l'Índia on el 1526 Baber, el nét d'Abu-Saïd, va prendre el poder a Delhi, fundant la dinastia mogol (Imperi Mogol).

Emirs (sultans) timúrides de Transoxiana[modifica | modifica el codi]

Llista d'emirs (sultans) timúrides de Khorasan[modifica | modifica el codi]

Arbre genealògic abreujat[modifica | modifica el codi]

 
 
 
 
 
 
1.
Tamerlà
(1336-m.1405)
Gran Emir
1370-1405
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Príncep
Jahangir
 
Príncep
Umar Shaykh
 
 
Príncep
Miran Shah
(1366-m.1408)
 
3.
Xah Rukh
(1377-m.1447)
Gran Emir
1407-1447
 
Gawhar Shad
(1378-m.1457)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
2.
Pir Muhàmmad ibn Jahangir
(1376- 1407)
Gran Emir
1405-1407
 
Príncep
Príncep Baykara
 
 
Príncep
Sultan Muhammad Umar
 
 
Príncep
Ibrahim Sultan
 
 
Príncep
Baysunkur (Baysonghor)
(1399-m.1433)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
1.
Khalil Sultan
(1384-m.1411)
sobirà de Samarcanda
1405-1409
 
 
4.
Ulugh Beg
(1393-m.1449)
Gran Emir
1447-1449
 
 
Príncep
Sultan Muhammad Txuqi
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Príncep
Amir Mansur
 
5.
Abu Said
(1424-m.1469)
sobirà de Samarcanda
1451-1469
sobirà d'Herat
1459-1469
 
 
4.
Abd Allah ibn Ibrahim
(1410-m.1451)
sobirà de Samarcanda
1450-1451
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
7.
Sultan Husayn Baykara
(1438-m.1506)
sobirà d'Herat
1470-1506
 
 
 
 
3.
Abd al-Latif Mirza
(1420-m.1450)
sobirà de Samarcanda
1449-1450
 
6.
Yadigar Muhammad
(1470)
sobirà d'Herat
1469-1470
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
6.
Sultan Ahmad ibn Abu Said
sobirà de Samarcanda
1469-1494
 
Príncep
Umar Shaykh II
 
 
2.Babur Mirza
(1427-m.1457)
sobirà de Herat
1451-1457
 
 
Príncep
Ala al-Dawla Abd Allah
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
8.
Badi al-Zaman
(1517)
sobirà d'Herat
1506-1507
 
9.
Muzaffar Husayn
sobirà d'Herat
1507
 
Baber
Fundador de l'Imperi Mogol de l'Índia
 
 
 
 
3.
Shah Mahmud
(1457)
Sobirà d'Herat
1457
 
4.
Ibrahim ibn Ala al-Dawla
(1459)
sobirà de Herat
1457-1459

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Timúrides Modifica l'enllaç a Wikidata