Timbuctu

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Coord.: 16° 46′ 24″ N, 2° 59′ 58″ O / 16.77333°N,2.99944°O / 16.77333; -2.99944

Patrimoni de la Humanitat  · UNESCO
Timbuctu
Mesquita de Djingareyber
Mesquita de Djingareyber
Timbuctu situat respecte Mali
Timbuctu
Informació
Localització Flag of Mali.svg Mali

Tipus Cultural
Criteris (ii),(iv),(v)
ID 119
Regió * Àfrica
Inscripció 1988 (12a sessió)
Coordenades 16° 46′ 24″ N, 02° 59′ 58″ E / 16.77333°N,2.99944°E / 16.77333; 2.99944
Perill 1990-2005
* Segons les regions de la UNESCO.

'Timbuctu o Timbuctú (segons http://comunicacio.grec.cat/ajuda/toponimia.pdf) (Timbuktu o Tin-Buktu en Tamasheq; Tombouctou en francès) és una ciutat propera al riu Níger a la regió homònima de Mali. La ciutat també és anomenada la ciutat dels 333 sants i la perla del desert.

La ciutat acull la prestigiosa madrassa de Sankore i d'altres madrasses. Durant els segles XV i XVI fou un centre intel·lectual i espiritual de primera magnitud i principal difusora de l'islam per la resta de l'Àfrica. Hi destaquen les tres grans mesquites: Djingareyber, Sankore i Sidi Yahya, mostra d'un passat gloriós.

La ciutat va construir la seva prosperitat al voltant dels intercanvis comercials entre la zona sudanesa del Sahel i el Magrib, essent la porta d'entrada al Sahara. Va tenir el seu punt àlgid durant el segle XVI, però la seva riquesa va començar a declinar quan els europeus van obrir la via marítima pel comerç entre l'Àfrica del Nord i l'Àfrica negra.

La ciutat és habitada per diferents ètnies: songhais, tuaregs, fulanis, i mandinkas.

Segons alguns etimòlegs, el nom de Timbuctu ve de Tim, que en llengua berber vol dir "el lloc de", mentre que Boctu seria el nom d'una antiga reina local. Per tant, Timbuctu voldria dir El lloc de Boctu. Altres diuen que Boctu era la "dona del gran melic" (Lieu ou place de la vielle femme au gros nombril), i que aquesta s'ocupava de guardar el pou i les pertinences dels fundadors de la ciutat.

Història[modifica | modifica el codi]

Timbuctu fou fundada al voltant de l'any 1100, durant la dinastia Malinka. Però durant més de dos sigles fou poc important car no és esmentada per cap font musulmana fins a Ibn Battuta que fiu que estava habitada pels masufes, però aquestos van emigrar cap a l'est progressivament. Durant el segle XIV, sota el domini de l'Imperi de Mali i l'emperador Kuta Mussa ((mansa Musa I) va adquirir notorietat. La culminació del regnat de Musa fou el seu famós pelegrinatge a la Meca, que començà el 1324 i acabà amb el seu retorn el 1326. Musa era tan generós que feia córrer els diners i va haver de treure un préstec per poder permetre's el viatge de retorn a casa. L'hajj (peregrinació) de Musa, i especialment el seu or, va cridar l'atenció dels mons islàmic i cristià. Consegüentment, el nom de Mali i Tombuctú va aparèixer als mapamundis de segle XIV. Tombuctú o Timbuctú fou visitada pel rei al seu retorn acompanyat del poeta i arquitecte andalusí (de Granada) Abu Ishaq Ibrahim as-Sahilí (o es-Sahelí) conegut com al-Tuwaydjin, al que havia conegut a la Meca. Mansa Musa va portar l'arquitecte a Mali per embellir algunes de les ciutats i mesquites foren construïdes a Gao i Tombuctú junt amb palaus impressionants. As-Sahilí li va construir pel mansa un palau amb una complexa decoració i una cúpula que es creu que fou la primera de la seva classe al país, i a Tombuctú es van construir l'actual muralla i la mesquita de Djingareyber

Al declinar el poder de Mali al final del segle XIV la ciutat va caure en mans el 1433 o 1434 dels tuaregs Maghsharan que van establir un governador sanhadja, però el 1468 foren expulsats pels songhais. El seu major esplendor va arribar llavors, durant el segle XV, sota l'Imperi Songhai. Durant el regnat de Sunni Ali Ber la ciutat arribà a acollir més de 25.000 estudiants a la madrassa de Sankore i més de 100.000 habitants, repartits per barriades segons l'ètnia. L'ulemes sanhadja van fugir a Walata i els ulemes no sanhadges van veure limitada la seva activitat. Sota l'Askia Muhàmmad ibn Abi Bakr al-Hajj, i els seus successors, Timbuctú va mentenir la prosperitat i el creixement; els seus ulemes eren respectats i rebien de vegades favors dels sobirans que residien a Gao.

Malí

El 1591 tropes enviades pel sultà del Marroc Àhmad al-Mansur van conquerir la ciutat i altres poblacions de la zona. La major part dels soldats es van quedar a la ciutat i es van fusionar amb la població local. Timbuctú fou la capital del domini africà dels marroquins i els seus governants tenien el títol de basha que era equivalent a governador militar. El domini marroquí va durar gairebé cent anys, encara que a partir del 1608 fou nominal. Els ulemes locals van patir altra vegada sota els ocupants. Alguns membres de la família local dirigent dels Masufa Akit, generalment cadis de la vila sota els askyes, foren enviats en exili a Marràqueix; altres van marxar voluntàriament. Timbuctú va entrar en declivi econòmic i cultural. Al llarg del segle XVII els bashes van esdevenir de facto independents del Marroc governant un estat entre Djenne (Jenne) i Bamba (prop de Gao); des de 1670 ja no hi va haver relació amb els sultans, que havien perdut l'interès per la ciutat, ja que no havien arribat a controlar les mines d'or. Els soldats marroquins van donar origen a una classe social que en llengua songhai foren els armes (singular: arma).

L'estat dels bashes era dèbil (entre 1591 i 1832 hi va haver almenys 242 persones que van exercir com a basha, alguns diverses vegades), i Timbuctú va caure oper primera vegada en mans dels tuaregs el 1737. La resta del segle XVIII diverses vegades grups tuaregs i bambares van ocupar breument la ciutat o la van assetjar. Finalment els fulbes de Masina sota Ahmadu Lobbo la van conquerir el 1826 i després d'alguna alternativa, definitivament el 1832; la van conservar fins al 1844, quan els tuaregs la van ocupar durant dos anys, però els fulbes van impedir l'arribada de blat des de la zona del delta del riu Senegal i van forçar als tuaregs a retirar-se; no obstant el xeic Ahmad al-Bakkai al-Kunti de la influent tribu àrab-berber dels Kanata en singular kunta (francès kounta), nét de Mukhtar al-Kunti (unificador de la tribu), i cap de la zawiya dels bakkiyya o bakkakiyya (una branca de la kadiriyya), va aconseguir un acord pel qual dominaria Timbuctú pagant tribu a Masina; des de llavors el xeic Ahmad al-Bakkai al-Kunti fou l'àrbitre dels afers de la ciutat. El 1862 els fulbes de Masina foren derrotats per al-Hadjdj Umar fundador de l'anomenat imperi Toucouleur, al-Bakkai es va erigir en el defensor de la independència de Timbuctú. Poc després Umar va conquerir Timbuctú i la va saquejar però al-Bakkai es va aliar als fulbes (o peuls) que es van revoltar dirigits per Balobo, germà del executat rei de Masina, i junts van assetjar la capital Hamdallahi durant 8 mesos; quan la gana va fer impossible la resistència, Umar va fer cremar la ciutat i es va refugiar als penya-segats de Bandiagara, on abandonat pels seus partidaris, va morir misteriosament, fent saltar una càrrega d'explosiu (1864). Al-Bakkai va morir el 1865 però els maures kanata de la bakkakiyya van seguir dominant Timbuctú fins a l'arribada dels francesos el 1893, quan es van retirar cap a l'Azawad.

Timbuctu va ser una ciutat prohibida per als no musulmans. El primer europeu a entrar-hi fou l'explorador escocès Alexander Gordon Laing (1793-1826), que va arribar a Timbuctu, procedent de Trípoli, l'agost de 1826 i que fou obligat a marxar poques setmanes més tard, tot i que no arribà gaire lluny, en ser assassinat al desert. Poc després, el 1827, visitaria la ciutat el francès René Caillié, que va arribar navegant pel riu Níger disfressat de musulmà, i va poder tornar per explicar-ho. Hi ha un relat del nàufrag americà Robert Adams, escrit de manera complicada d'interpretar, però que sembla ser autèntic, i hauria estat el primer a visitar Timbuctú. Heinrich Barth hi va arribar el setembre de 1853, i el següent europeu en anar-hi fou Oskar Lenz (ja el 1880).

El 1893 la ciutat va caure sota la dominació colonial francesa. L'ocupació francesa es va mantenir fins al 1960, moment de la independència del Sudan francès que va prendre el nom de Mali. Durant el govern francès fou capital d'un cercle administratiu. La sequera i una llarga revolta tuaregs que va durar fins al 1996 van causar moltes víctimes i van afectar a la ciutat. El 1970 hi fou fundat el Centre de Documentació i Recerca Ahmad Baba, que ha recopilat més de 6.000 manuscrits àrabs.

Bashes marroquins i els successors fins a l'ocupació francesa[1][modifica | modifica el codi]

  • Judar 1589-1591
  • Mahmud 1591-1594/5
  • al-Mansur 1594/5-1597/8
  • Mahmud Taba 1597/8-1598/9
  • Ammar al-Fita 1598/9-1599/1600
  • Sulayman 1599/1600-1603/4
  • Mahmud Longo 1603/4-1611/2
  • Ali 1611/2-1617
  • Ahmad al-Ilji 1617
  • Haddu al-Ajnasi 1617-1618
  • Muhammad al-Massi 1618-1621/2
  • Yusuf al-Qasri 1621/2-1626/7
  • Ibrahim al-Jarrari 1626/7-1627/8
  • Ali al-Qadir 1627/8-1631/2
  • Ali al-Massi 1631/2-1631/2
  • Saud Ajrud al-Sharqi 1631/2-1633/4
  • Abd al-Rahman 1633/4-1634/5
  • Said al-Mahmudi 1634/5-1636/7
  • Masud al-Zaari 1636/7-1642/3
  • Muhammad 1642/3-1646/7
  • Ahmad al-Tilimsani 1646/7-1647/8
  • Hamid al-Haiyuni 1647/8-1648
  • Yahya al-Gharnati 1648-1650/1
  • Hammadi al-Ajnasi 1650/1-1653/4
  • Muhammad ibn Musa 1653/4-1654/5
  • Muhammad al-Shiadami 1654/5-1656/7
  • Muhammad al-Shatuki Qaid Buya 1656/7-1660
  • Allal al-Harusi (1 dia) 1660
  • al-Haj al-Mukhtar 1660-1660/1
  • Hammu al-Ilji 1660/1-1660/1
  • Ali al-Faraji 1660/1-1661/2
  • Ali al-Tazarkini 1661/2-1662/3
  • Ammar Ajrud al-Sharqi 1662/3-1665/6
  • Muhammad al-Shatuki Qaid Buya (segona vegada) 1665/6-1666/7
  • Nasr al-Amashi al-Dari 1666/7-1666/7
  • Abd al-Rahman al-Andalusi 1666/7-1667/8
  • Nasr al-Tilimsani 1667/8-1670
  • Muhammad al-Kuihil al-Sharqi 1670-1671/2
  • Muhammad al-Mubarak al-Dari 1671/2-1672/3
  • Ali al-Dari I 1672/3-1675/6
  • Said al-Fasi 1675/6-1678/9
  • Abdallah al-Dari 1678/9-1679/80
  • Dhu l-Nun al-Mukhtar al-Sharqi 1679/80-1680/1
  • Muhammad al-Ilji 1680/1-1680/1
  • Yahya al-Mubarak al-Dari 1680/1-1681/2
  • Dhu l-Nun al-Mukhtar al-Sharqi (segona vegada).1681/2-1682
  • Muhammad al-Mubarak al-Dari (segona vegada) 1682
  • Ba-Haddu Salim al-Hassani 1682
  • al-Faa Benkano al-Sharqi al-Mudasani.(3 dies) 1682
  • Zenka Abd al-Rahman al-Fasi 1682-1683/4
  • Muhammad al-Ilji (segona vegada) 1683/4-1683/4
  • Ali al-Amri 1683/4-1684/5
  • al-Mubarak al-Zaari 1684/5-1685/6
  • Saud Bokarna 1685/6-1685/6
  • al-Hassan al-Munabbih 1685/6-1686/7
  • Abdallah al-Qaid Hassan al-Dari 1686/7-1687/8
  • al-Abbas al-Amri 1687/8-1687/8
  • al-Mansur al-Zaari Sanibar 1687/8-1688/9
  • Ahmad al-Tazarkini 1688/9-1689/90
  • Saud Bokarna (segona vegada) 1689/90-1690/1
  • Sanibar Buya 1690/1-1690/1
  • Ibrahim al-Dari 1690/1-1692/3
  • Baba Sayyid Hammadi al-Sharqi 1692/3-1692/3
  • al-Mubarak al-Za'ari (segona vegada) 1692/3-1693/4
  • Ibrahim al-Dar'i (segona vegada) 1693/4-1693/4
  • Dhu l-Nun al-Mukhtar al-Sharqi (tercera vegada) 1693/4-1693/4
  • Ahmad al-Khalifa al-Tilimsani 1693/4-1694/5
  • Sanibar Buya (segona vegada) 1694/5-1695/6
  • Abdallah al-Amashi al-Dari 1695/6-1695/6
  • Hammadi al-Tazarkini 1695/6-1696/7
  • al-Mubarak al-Dari 1696/7-1696/7
  • Mohammed al-Sharqi al-Sanauni (1 dia) 1696/7
  • Ali al-Dari II 1696/7-1697/8
  • Yahya al-Fishtani 1697/8-1697/8
  • Abdallah al-Tilimsani 1697/8-1697/8
  • al-Mansur al-Za'ari Sanibar (segona vegada) 1697/8-1699/1700
  • Hammadi al-Tazarkini (segona vegada) 1699/1700-1700/1
  • Abdallah al-Tilimsani (segona vegada) 1700/1-1700/1
  • Yusuf al-Dari 1700/1-1701/2
  • Muhammad al-Fasi 1701/2-1702/3
  • Ahmad al-Sharqi 1702/3-1702/3
  • Ali al-Dari III 1702/3-1702/3
  • Santaa al-Fasi 1702/3-1703/4
  • Mami al-Tazarkini 1703/4-1703/4
  • Muhammad ibn Said 1703/4-1703/4
  • Muhammad al-Sharqi al-Sanauni (segona vegada) 1703/4-1704/5
  • Yahya Fishtani (segona vegada) 1704/5-1704/5
  • Abdallah al-Tilimsani (tercera vegada)1704/5-1704/5
  • Said al-Khabbazi 1704/5-1704/5
  • Mami al-Tazarkini (segona vegada) 1704/5-1706/7
  • al-Mubarak al-Gharnati 1706/7-1706/7
  • Nasr al-A'mashi al-Dari 1706/7-1707/8
  • Abdallah al-Tilimsani (quarta vegada) 1707/8-1707/8
  • Ali al-Munabbih 1707/8-1708/9
  • Muhammad al-Tazarkani I 1708/9-1708/9
  • Hammadi Zenko 1708/9-1709/10
  • Yahya Fishtani (tercera vegada)1709/10-1709/10
  • Yahya al-Dari 1709/10-1710/1
  • Ba-Bakribn Muhammad Sayyidi 1710/1-1711/2
  • Yusuf al-Dari (segona vegada) 1711/2-1711/2
  • Abd al-Qadir al-Tazarkani 1711/2-1712/3
  • Abdallah al-Tilimsani (cinquena vegada) 1712/3-1712/3
  • Ali al-Dari IV 1712/3-1712/3
  • al-Mansur al-Zaari Sanibar (tercera vegada) 1712/3-1713/4
  • Mami al-Tazarkini (tercera vegada) 1713/3-1713/4
  • Ali al-Munabbih (segona vegada) 1713/3-1713/4
  • Abdallah al-Imrani 1713/4-1714/5
  • Ammar ibn Saud Bokarna 1714/5-1714/5
  • Ba-Haddu al-Dari I 1714/5-1714/5
  • Abdallah al-Imrani (segona vegada) 1714/5-1715
  • Ba-Haddu al-Dari I (segona vegada) 1715
  • Muhammad al-Tazarkini II 1715
  • Ali al-Dari IV 1715/6-1715/6
  • Abdallah al-Imrani (tercera vegada) 1715/6-1715/6
  • al-Mansur al-Zaari Sanibar (quarta vegada) 1715/6-1718/9
  • Ba-Haddu al-Dari I (tercera vegada) 1718/7-1720/1
  • Abd al-Ghaffar al-Tazarkani 1720/1-1721/2
  • Abdallah al-Imrani (quarta vegada) 1721/2-1725/6
  • Mahmud Buya 1725/6-1725/6
  • Abd al-Rahman al-Tazarkani 1725/6-1726/7
  • Abdallah al-Imrani (ciinquena vegada) 1726/7-1726/7
  • Ba-Haddu al-Dari I (quarta vegada) 1726/7-1728/9
  • Yusuf al-Dari (tercera vegada) 1728/9-1729/30
  • Abdallah al-Imrani (sisena vegada) 1729/30-1731/2
  • Muhammad Bohhu al-Zaari 1731/2-1732/3
  • al-Hassani al-Tazarkani 1732/3-1733/4
  • Muhammad al-Tazarkani III 1733/4-1734/5
  • Said al-Tazarkani 1734/5-1735/6
  • Hammadi al-Zaari 1735/6-1736/7
  • Said al-Tazarkani (segona vegada) 1736/7-1737/8
  • Hammadi al-Zaari (segona vegada) 1737/8-1737/8
  • Muhammad al-Tazarkani (segona vegada) 1737/8-1737/8
  • al-Faa Ibrahim al-Dari 1737/8-1738/9
  • Hammadi al-Dari 1738/9-1738/9
  • al-Faa Ibrahim al-Tazarkani 1738/9-1738/9
  • Said al-Zaari 1738/9-1739/40
  • Yahya al-Tazarkani 1739/40-1740/1
  • Baba-Sayyid Zenko 1740/1-1741/2
  • al-Hassan al-Amri 1741/2-1741/2
  • Said al-Zaari (segona vegada) 1741/2-1742/3
  • Said al-Tazarkani 1742/3-1743/4
  • Said al-Zaari (tercera vegada) 1743/4-1745/6
  • Baba-Sayyid Zenko (segona vegada) 1745/6-1746/7
  • al-Faa Mahmud al-Shatuki 1746/7-1748
  • Abd al-Ghaffar ibn Usama al-Tazarkani 1748
  • Ba-Bakr al-Dari 1748
  • Said al-Tazarkani (segona vegada) 1748- ?
  • Ali al-Dari V
  • Ali Bokarna
  • Ba-Haddu al-Dar'i II
  • Baba-Ali al-Tazarkini ? -1787
  • Tuaregs i bashes 1787-1813
  • Imperi de Massina 1813-1814
  • Tuaregs i bashes 1814-1826
  • Massina i bashes 1826-1832
  • Imperi de Massina 1832-1844
  • Tuareg 1844-1846
  • Imperi de Massina 1846-18??
  • Xeic Ahmad al-Bakkai al-Kunti (Kunta) ?-1862
  • Imperi Toucoleur 1862-1864
  • Xeic Ahmad al-Bakkai al-Kunti (Kunta) 1864-1865
  • Bakkiyya 1865-1893
  • A França 1893-1960

Cultura i monuments[modifica | modifica el codi]

Portes de la Madrassa de Sankore

Timbuctu és inscrita en la llista del patrimoni mundial de la UNESCO des de 1988. Des d'aquell moment s'han dut a terme diversos programes per conservar i protegir la ciutat de l'avenç de les sorres del desert.

La major part de l'àrea de la ciutat està dedicada a mercats i espais públics. Els seus carrers són de sorra, estrets i sinuosos.

Un dels llocs més atraients pel visitant és la seva muralla, d'uns 5 km, però també la mesquita de Djingareyber, construïda el 1325 per l'arquitecte granadí Abou Ishaq es-Sahéli, a petició de l'emperador Kouta Moussa. Aquesta és l'única mesquita a la qual poden accedir els visitants no musulmans.

També és apreciable la bellesa de la madrassa de Sankore; el Palau Buctú i la mesquita de Sidi Yahya, records de l'edat d'or d'aquesta ciutat.

La desertificació i l'acumulació de sorra portada pel vent sec harmattan va destruir la vegetació, el proveïment d'aigua i moltes estructures històriques de la ciutat.

El 2007 la ciutat de Timbuctu fou finalista de les Set noves meravelles del món.

Els manuscrits de Timbuctu[modifica | modifica el codi]

El veritable tresor de Timbuctu és constituït per un conjunt de prop de 100.000 manuscrits pertanyents a les grans famílies de la ciutat.[2]

Aquests manuscrits, alguns dels quals daten de l'època preislàmica, són conservats des de fa segles com a secrets de família. La majoria estan escrits en àrab o fulani, la llengua ful, per savis originaris de l'Imperi de Mali i contenen un saber didàctic sobre astronomia, música, botànica... Manuscrits més recents cobreixen el dret, les ciències, la història (amb documents com el Tarikh el-Sudan de Mahmoud Kati sobre la història del Sudan del segle XV i el Tarikh el-Fetash d'Abderahmane Es-Saad al segle XVII), la religió o el comerç.

El Centre de Documentació i d'Investigacions Ahmed-Baba (Cedrab), fundat el 1970 pel govern, amb l'ajuda de la UNESCO, recull alguns d'aquests manuscrits per restaurar-los i digitalitzar-los. Molts d'aquests documents es troben en perill per culpa dels col·leccionistes occidentals.

A finals de setembre de 2003 es va acabar la construcció de la Biblioteca Andalusí de Timbuctu, on s'allotgen més de 3.000 volums amb manuscrits pertanyents, majoritàriament, als segles XV i XVI.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Timbuctu

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • DE VILLIERS, Marq; HIRTLE, Sheila. Tombuctú: viaje a la ciudad del oro. Península, 2008. 412 p. (Atalaya). ISBN 978-84-8307-830-3.