Tique

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Dibuix de l'escultura de Tique que va realitzar Eutíquides.

Tique (Τύχη) fou una nimfa de la mitologia grega, filla d'Oceà i de Tetis o filla de Zeus, segons una versió posterior. Fou venerada com a deessa de la fortuna.[1]

Culte[modifica | modifica el codi]

El seu nom en grec significa «bona sort», motiu pel qual era invocada demanant prosperitat per una ciutat.[2] Amb la fusió de la cultura grega i romana fou identificada amb la deessa romana Fortuna. El culte es va estendre durant el període hel·lenístic i era representada amb una corona de forma especial que representava les muralles de la ciutat.[3]

Descuidar el culte a Tique podia portar males conseqüències. L 'historiador Polibi va escriure que quan no es podia trobar la causa a esdeveniments com ara una inundació de la ciutat o aldarulls i violència entre la ciutadania, calia atribuir-los a Tique.[4]Stylianos Spyridakis ha fet notar que el culte a Tique va sorgir dins d'un context en l'època hel·lenística en què regnava l'arbitrarietat i la violència: "En els turbulents anys dels epígons d'Alexandre, una consciència de la inestabilitat dels assumptes humans va portar al poble a creure en Tique, la dama cega de la fortuna, que governava la humanitat d'una forma inconstant i que donava explicació a les vicissituds de l'època."[5]

Se'n van construir temples a Messènia[6] Caesarea Maritima, Antioquia de l'Orontes, Alexandria i Constantinoble. A Alexandria el temple de Tique, anomenat Tychaeon, fou descrit per Libani com a un dels més magnífics de tot el món hel·lenístic.[7]La ciutat d'Atenes també va tenir un temple de Tique, la construcció del qual va ser gràcies a una dama romana anomenada Ànnia Regil·la, qui a més en va ser la sacerdotessa.[8]A Mitilene, el rei Pittakos va fer construir al seu temple una escala, representant que la intervenció d'aquesta deessa podia fer que la fortuna de les persones pugés o baixés.[9]

Literatura[modifica | modifica el codi]

En la literatura se li atribuïren diverses genealogies, com a filla d'Hermes i Afrodita, o considerada com a una de les oceànides, les filles d'Oceà i de Tetis,[10] o de Zeus.[11] Se la relacionava amb Nèmesi i amb Agathos Daimon («l'esperit de la bona fortuna») amb el qui es va casar.[12] Era amiga i companya de Demèter.[13]

En el seu culte a Ítanos (Creta) va rebre el nom de Tyche Protogeneia i estava relacionada amb la llegenda de Protogeneia («la nascuda en primer lloc»), una de les filles d'Erecteu rei d'Atenes, el sacrifici de la qual va salvar la ciutat.[14]

En l'obra d'Esquil Agmemnon uns vaixells són salvats d'una tempesta gràcies a la intervenció de Tique.[15] Els impredibles girs de la fortuna fa que aparegui esmentada en llegendes amoroses, per exemple en la novel·la d'Aquil·les Tatius titulada Leucip i Clitofon o en la de Longus Dafnis i Cloe. També surt en diverses faules d'Esop: fent que un camperol trobi un tresor mentre llaurava,[16] salvant la vida d'un cansat caminant[17]o mostrant el difícil camí de la llibertat a la humanitat.[18]Alguns autors la van relacionar amb les moires.[19]

Plató proposava en la seva obra Les lleis, fer un repartiment en relació a les possessions de cadascú: donar més al qui menys té i menys als qui ja tenen molt; i perquè fos un repartiment just calia invocar a Zeus, Tique i Agata en el moment de fer-ho.[20]

El culte a Tique va experimentar un ressorgiment en els últims dies del paganisme, durant l'època en què alguns emperadors van provar de retornar als cultes pagans a finals del segle IV (Julià i Teodosi), quan ja s'havien tancat els temples. L'eficàcia d'aquesta iniciativa capriciosa va aconseguir fins i tot respectabilitat en els cercles filosòfics durant aquella generació, encara que entre els poetes, ja decantats pel cristianisme, la comparaven amb una prostituta voluble.[21]

Iconografia[modifica | modifica el codi]

Tique en el revers d'una moneda de Gordià III, 238-244 dC.

Generalment està representada en forma femenina coronada, tot i que també se la va representar sense o, com a Esmirna, amb l'esfera celeste sobre el seu cap simbolitzant l'abast de la seva acció.[22] La imatge de Tique està present en moltes monedes dels tres segles anteriors a l'era cristiana, sobretot en ciutats de la costa de la mar Egea. Les llegendes mitològiques, com era tradició en la cultura grega, es poden observar en la decoració d'àmfores i altres objectes de ceràmica. Se n'ha trobat una del segle V aC on està amb Nèmesi.[23]

En l'art medieval art, se la va representar amb els mateixos símbols de la deessa romana Fortuna: una cornucòpia, un timó de vaixell o una roda simbolitzant les voltes del destí.

Astronomia[modifica | modifica el codi]

Alguns pobles identificaven la constel·lació de la Verge amb Tique, mentre que per altres aquesta constel·lació era la representació celeste de Demèter o de Dike.[24]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Parramon i Blasco, 1997, p. 210.
  2. Píndar Oda Olímica 12
  3. Smith, 1874, p. 1194.
  4. Polibi, 1979, p. 29.
  5. Spyridakis, 1969, p. 42.
  6. Pausànias "Descripció de Grècia" 4.30
  7. Spyridakis, 1969, p. 45.
  8. Filòstrat "Vida dels sofistes", p.550
  9. Claudi Elià "Varia Historia"2.29
  10. Hesíode "Teogonia" 346
  11. Píndar "Odes Nemees" 12.1
  12. Harrison, 1908, p. 355, 543.
  13. Homer Himne 2
  14. Spyridakis, 1969, p. 42-48.
  15. Esquil Agamemnon 661
  16. Faula 84
  17. Faula 261
  18. Faula 535
  19. Pausànias VII. 26. § 3 ; Píndar fragment 75
  20. Plató "Lleis", 757
  21. Bowra, 1960, p. 118-128.
  22. Pausànias "Descripció de Grècia" 4-6
  23. Documentada en la col·lecció Vegeu imatge
  24. Dorling Kindersley, "Eyewitness Encyclopedia of Space", editorial: DK Publishing, 1996

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bowra, C. M. «"Palladas on Tyche"». The Classical Quarterly New Series, nº10(1), 1960.:118-128).
  • Harrison, Jane Ellen. "Prolegomena to the Study of Greek Religion", 1908. 
  • Parramon i Blasco, Jordi. "Diccionari de la mitologia grega i romana". Barcelona: Edicions 62, Col·lecció El Cangur. Diccionaris, nº 209, 1997. ISBN 84-297-4146-1. 
  • Polibi. "The Rise Of The Roman Empire". Penguin, 1979. 
  • Smith, William. "Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology", volum 1, 1874. 
  • Spyridakis, Stylianos. «"The Itanian cult of Tyche Protogeneia"». Historia, nº 18 (1), 1969.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tique Modifica l'enllaç a Wikidata