Tirant lo Blanc

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Tirant lo Blanc (desambiguació)».
Començament del darrer capítol del “Tirant lo Blanc”. [Ací feneix lo libre del valeros e strenu cavaller Tirant lo blanch...]

Tirant lo Blanc (Tirant lo blanch a l'original) és l'obra més important de l'escriptor i cavaller valencià Joanot Martorell i està considerada un dels màxims exponents de la novel·la cavalleresca en llengua catalana i del segle d'or valencià.

Sembla que fou escrita entre el 1460 i el 1464, fou publicada a València l'any 1490 i reimpresa a Barcelona el 1497. Durant el segle XVI fou traduïda al castellà (1511) i a l'italià (1538), més tard al francès (1737) i modernament ho ha estat a l'anglès (1984) i a moltes altres llengües. És esmentada en el Quixot com una de les obres salvades de la crema de llibres.

Història[modifica | modifica el codi]

L'autor del famós Quixot, Miguel de Cervantes, va arribar a assegurar que el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell era el millor llibre del món. Al Quixot, el ingenioso hidalgo observa que al Tirant els cavallers mengen, descansen i fan testament quan moren, uns costums ben humans que la novel·la de cavalleries, fins a aquell moment, havia passat per alt.[1]

L'obra de Martorell, impresa per primera vegada a València l'any 1490 i publicada a Valladolid en la traducció castellana, el 1511, és doncs una obra innovadora. Ho és perquè el que narra és creïble i perquè els personatges són humans i, com a tals, éssers complexos, amb debilitats i virtuts. 'Tirant lo Blanc' és també una novel·la total, perquè té registres lúdics i transcendents, i les aventures i desventures bèl·liques i sentimentals del protagonista, el cavaller bretó Tirant, se succeeixen en diferents escenaris, el cavalleresc, el militar, el cortesà i l'amorós. Tot plegat converteix el text de Joanot Martorell en una obra moderna.[1]

Martorell va gestar segurament l'obra arran de la caiguda de Constantinoble a mans dels turcs (1453). L'escriptor i cavaller somiava un alliberament de la ciutat gràcies al protagonista cristià. La va començar a escriure a Barcelona el gener del 1460 i la precarietat econòmica el va obligar a empenyorar-la a Martí Joan de Gualba, que va intentar obtenir algun guany amb la novel·la inèdita fins al 1490, quan la va lliurar a impremta. L'obra, de 487 capítols, és narrada en tercera persona per un narrador que gairebé no hi intervé.[1]

Novel·les similars[modifica | modifica el codi]

La gran majoria de novel·les de cavalleries tenien una inspiració fantàstica i els escenaris de les aventures acostumaven a ser llunyans i exòtics. Els cavallers havien de bregar amb monstres ferotges que se'ls interposaven pel camí i succeïen fets màgics. 'Tirant lo Blanc', però, no recorre a la fantasia. Tampoc ho va fer Curial e Güelfa, una altra novel·la catalana anònima del segle XV, si bé hi ha algun episodi fantasiós. En aquesta novel·la anònima, l'element fantàstic és l'aventura en què el cavaller Espèrcius entra a la cova d'un drac per desencantar una donzella. En general, però, les dues obres catalanes tenen com a protagonistes personatges desmitificats i els referents històrics i geogràfics són reals. El món descrit és palpable i, alhora, Martorell deixa clar que els cavallers poden formar part de la societat dels seus contemporanis.[1]

Un altre tret característic és la humanitat de l'heroi, que destaca més per la intel·ligència que no pas per la força. Tirant utilitza infinitat d'estratègies bèl·liques terrestres i marítimes i se serveix de l'enginy. I com tot home, també té una vida sentimental amb alguns moments eròtics i carnals. És un cavaller i, per tant, ha de retre homenatge amb heroïcitats a una dama de qui està enamorat. L'amor focalitza debats, parlaments i cartes i el to és sensual i lúdic, sobretot quan es descriuen els ardits de la Vídua Reposada, la picardia de la donzella Plaerdemavida, els amors de l'emperadriu amb Hipòlit i la relació de Tirant amb Carmesina.[1]

Martorell no tan sols beu de l'experiència a l'hora de donar a llum el 'Tirant lo Blanc'. Abans d'escriure-la, l'escriptor havia fet un esbós de novel·la sobre el comte Guillem de Varoic, que es presenta als primers capítols com a precedent del Tirant. Ambdós es troben i Guillem adoctrina sàviament el jove cavaller. Les aventures de Guillem s'inspiren en el romanç anglès 'Guy de Warwick', del segle XII, i en el 'Llibre de l'orde de cavalleria', de Ramon Llull. Aquests primers capítols defineixen l'ideal de la cavalleria com el concebien aquestes obres i el mateix Martorell en ple segle XV. De fet, els cavallers llegien tractats de cavalleria en què aprenien l'ofici. És el cas de Guillem de Varoic, que quan se li apropa un joveníssim Tirant està immers en la lectura de lArbre de batalles' de Bouvet.[1]

L'Autor[modifica | modifica el codi]

Article principal: Joanot Martorell

L'autor de Tirant lo Blanc va ser un cavaller amb una vida força convulsa. Sota el regnat de Martí I, la seva família havia gaudit d'una certa influència, però amb la mort del pare es va haver de fer càrrec de set germans i va començar un declivi econòmic i social. Martorell va dedicar part de la seva vida a bregar per defensar el seu honor i afrontar deutes. Va tenir alguns adversaris, com el seu cosí Joan de Monpalau, a qui retreia no complir les obligacions matrimonials, després d'unes noces secretes amb la seva germana. Sovint el desenllaç d'aquestes disputes no va ser favorable a l'escriptor, que va traslladar aquestes vivències a la novel·la, com és el cas de la boda secreta de Tirant i Carmesina.[1]

El fet que s'inspirés en la seva vida va enriquir notablement l'obra. Martorell va ser un cavaller amb prestigi a qui les corts de França, Anglaterra o Portugal van donar audiència. D'aquestes vivències, en va treure força matèria primera, que va donar matisos, profunditat psicològica i versemblança als personatges.[1]

En temps de Martorell, la condició de cavallers estava en clara decadència. Ja no protegien els territoris dels senyors, sinó que es dedicaven a la pràctica militar. L'escriptor, però, en defensa la validesa, reformula funcions i els fa participar en tornejos i justes. Per exemple, a la novel·la, Tirant es dóna a conèixer en un exercici d'armes que celebra el matrimoni del rei d'Anglaterra. Malgrat tot, Martorell no va defugir la realitat del seu temps. De fet, el mateix protagonista acaba integrant-se en l'aparell militar de l'Imperi Grec, mor en una situació ridícula i el nouvingut Hipòlit és proclamat nou emperador.[1]

Modernitat de l'obra[modifica | modifica el codi]

Tirant lo Blanc és la primera novel·la dins de la literatura universal on apareix un heroi de ficció de "carn i ossos". És a dir, personatges quotidians, amb sentiments i defectes. L'obra és el resultat de la suma de moltes novel·les amb més o menys entitat pròpia cadascuna, vertebrades per la presència del protagonista, per una llengua comuna i per una visió totalitzadora del món. Es pot parlar, doncs, d'un cert fragmentarisme estructural que no afecta el sentit unitari de la novel·la. I, de la mateixa manera, podem parlar del trencament que el Tirant representa respecte de la narrativa anterior. En efecte, suposa l'abandó gairebé definitiu dels ideals medievals (religió, cavalleria) i l'apropiació ràpida dels ideals burgesos (plaer, raó, humor), per la qual cosa no podem considerar Tirant lo Blanc un llibre de cavalleries convencional.

Més importants que les escenes de batalles i de festes cortesanes, són les escenes de la vida diària, en les quals els protagonistes es mostren tal com són realment, despullats de tot artifici, amb tota la senzillesa i espontaneïtat de què els homes són capaços. Aquestes escenes recolzen en el sensualisme de què està impregnada l'obra, amb incursions freqüents en l'erotisme, i en l'alternança narració-diàleg. La sensualitat i l'erotisme responen a una filosofia vitalista totalment allunyada de la immoralitat i a la condició d'adolescents i joves dels personatges principals. La narració en tercera persona i diàleg respon a la voluntat per part de l'autor de crear una atmosfera de versemblança mitjançant la rapidesa, l'expressivitat i la naturalitat.

En el Tirant la cavalleria ha entrat en crisi. To solemne i oratori, llargs parlaments retòrics, lamentacions, intercanvis de preguntes i respostes, etc. Contràriament, l'ideari burgès hi és expressat en un to col·loquial, dinàmic i mordaç (ironia, comparacions...) que dóna als lectors la pauta de comportament (la psicologia) dels personatges.

El final és també modern, ben lluny de la felicitat artificiosa dels contes de fades o de les proeses divines dels herois èpics: Tirant mort d'una malaltia, fita gens honorable. El seu màxim rival, Hipòlit, és l'únic que sobreviu i prospera, amb un missatge final pessimista que contrasta amb el to satíric i festiu de tota l'obra i que recorda que tots els personatges són humans i per tant mortals, i que la vida real no sempre és justa.

L'Any del Tirant[modifica | modifica el codi]

Es coneix com “L'Any del Tirant” al conjunt d'esdeveniments organitzats al voltant de la celebració del cinquè centenari de la primera edició del Tirant lo Blanc l'any 1990. Rebé el suport de les administracions autonòmiques dels Països Catalans com també de la quasi totalitat de les institucions culturals. Totes les activitats anaven dirigides a la major difusió de l'obra i destacaren el Symposion Tirant lo Blanc, les exposicions de La Impremta Valenciana i Tirant lo Blanc, imatges i objectes. També hi hagué un interès especial en divulgar-la en l'àmbit escolar a través d'edicions adaptades per als escolars i en format còmic. Els principals coordinadors del cinquè centenari van ser Josep Piera, Isidor Cònsul, Eliseu Climent i Jesús Huguet.[2]

Obres diverses que s'inspiren de “Tirant lo Blanc”[modifica | modifica el codi]

Traduccions[modifica | modifica el codi]

L'obra ha sigut traduïda al l'alemany, al francès, a l'anglès, al suec, al finès, al romanès, al rus, al japonès i al tagàlog.[3]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 «Tirant lo Blanc». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Juliol 2013].
  2. «Tirant lo Blanc». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. Nopca, Jordi. «Quina literatura catalana es llegeix al món?». Diari Ara, 20 d'abril de 2014, p. 48-49 [Consulta: 24 abril 2014].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]