Tirosina

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Fórmula esquelètica de la tirosina.
Representació en model tridimensional de la tirosina: Esquelet d'àtoms de carboni en color negre, d'hidrogen en blanc, de nitrogen en blau, i d'oxigen en vermell.

Tirosina

Nom sistemàtic (IUPAC)
Àcid (S)-2-amino-3-(4-hidroxifenil)-propanoic
Identificadors
Nombre CAS 60-18-4
PubChem         1153
Propietats químiques
Fórmula C9H11NO3 
Pes molecular 181.19 g/mol
SMILES N[C@@H](Cc1ccc(O)cc1)C(O)=O
Dades completes

La tirosina (Tyr o Y abreujat) és un dels 20 aminoàcids que utilitzen les cèl·lules per sintetitzar proteïnes. Els seus codons són UAC i UAU i es caracteritza per tenir una cadena lateral polar. La seva síntesis es produeix a partir de la hidroxilació d’un altre aminoàcid: la fenilalanina. Per tant, la tirosina no es considera un aminoàcid essencial en els mamífers mentre que la fenilalanina sí que ho és. La tirosina és un precursor de les hormones tiroïdals, les catecolamines i la melanina.

La paraula “tirosina” prové de la paraula llatina Tyros que significa formatge, ja que va ser descoberta per primera vegada en 1846 pel químic alemany Justus von Liebig en la proteïna caseïna del formatge.

Es coneixen tres isòmers diferents de la tirosina: meta-tirosina, orto-tirosina i para-tirosina. Aquest últim és el més conegut i estudiat i també anomenat L-tirosina.

Propietats[modifica | modifica el codi]

[1]Com tots els aminoàcids està formada per un carboni central alfa (Cα), unit a un àtom d’hidrogen (-H), un grup carboxílic (-COOH), un grup amino (-NH2) i una cadena lateral que determina les seves propietats.

Al igual que la majoria d’aminoàcids, exceptuant el cas de la glicina, la tirosina presenta una asimetria en el carboni alfa, de manera que no pot superposar-se a la seva imatge en el mirall.

La tirosina es classifica dins dels aminoàcids aromàtics per presentar un anell aromàtic i normalment es considera un aminoàcid polar i protonable. A causa d’aquest anell conjugat, la tirosina, al igual que el triptòfan, presenta una caràcter lleugerament hidròfob, tot i que atenuat pel grup hidroxil que també conté a l’extrem de la cadena lateral. La tirosina sol trobar-se sense càrrega, tot i que pot ionitzar-se a pH elevat i per tant, presentar una càrrega negativa. Com en tots els grups ionitzables, el pKa exacte de la tirosina dependrà en gran mesura de l’entorn dins la proteïna. Tirosines que es troben a la superfície d’una proteïna, generalment tindran un pKa més baix que aquelles que es trobin a l’interior d’aquesta; la ionització de l’ió hidroxil seria extremadament inestable a l’interior hidrofòbic d’una proteïna.

Pel que fa a la solubilitat, sabem que és soluble en aigua i lleugerament soluble en alcohol.

La massa de la cadena lateral de la tirosina és propera a 163,1 Daltons i l’aparició d’aquest aminoàcid a les proteïnes és del 3,5% aproximadament. El seu punt isoelèctric es troba al voltant de pH 5,7.

Com tots els aminoàcids aromàtics, per la presència d’anells conjugats, absorbeixen la llum amb força en la regió de l’espectre ultraviolat proper. Aquesta característica s’utilitza amb freqüència per a la detecció analítica de les proteïnes, mesurant l’absorció a 280nm aproximadament.

Biosíntesi[modifica | modifica el codi]

La tirosina pot arribar al nostra organisme mitjançant la ingesta d’aliments amb alt contingut proteic, com el pollastre, el peix, la llet, el iogurt, els plàtans, etc, però també pot ser sintetitzada pel nostre organisme, raó per la qual aquest és un aminoàcid no essencial.

Als mamífers, la síntesi de la tirosina té lloc a partir d’un procés de hidroxilació del aminoàcid essencial fenilalanina, procés idèntic al de la cisteïna i la metionina. Aquest és un procés irreversible donat que no es pot sintetitzar fenilalanina a partir de tirosina i en el qual intervé l’enzim fenilalanina hidroxilasa amb el seu cofactor, tetrahidropterina (BH4)que s’oxida a dihidropterina (BH2). L’enzim dihidropteridina reductasa, dependent del NADH, és l’enzim que redueix la BH2 a BH4 i per tant, responsable que tingui lloc aquesta síntesi.[2]

Com que aquest aminoàcid és el precursor de les catecolamines, de la melanina i de la tiroxina, la seva síntesi és regulada per la demanda d’aquestes molècules.

Aquest aminoàcid també pot ser sintetitzar per plantes i altres microorganismes via el profanat.

Metabolisme de la tirosina[modifica | modifica el codi]

El catabolisme de la tirosina implica la seva conversió a fumarat i a acetoacetat, permeten que aquesta sigui classificada com a glucogènics i cetogènics.

Aquest procés s’inicia amb la transaminació de la tirosina a p-hidroxifenilpiruvat mitjançant l’enzim tirosina aminotransferasa. A continuació la producció de àcid homogentísic, procés en el qual es produeix una descarboxilització, una oxidació, una migració de la cadena carbonada i un hidroxilació. Tot seguit de l’escissió de l’anell aromàtic de l’àcid homogentísic mitjançant l’enzima homogentisat oxidasa per obtenir maleilacetoacetat

Aquest maleilacetoacetat patirà una isomerització de la forma cis i trans per obtenir fumarilacetat, que finalment es dividirà en fumarat i acetoacetat.

El fumarat pot ser utilitzat per obtenir energia la cicle de Krebs o bé per a la gluconeogènesi. En canvi, l’acetoacetat pot ser utilitzat per la sintesis lipídica o per la producció d’energia en forma d’Acetil-CoA.

Funcions[modifica | modifica el codi]

La tirosina és un component del sistema nerviós central i és essencial pel correcte funcionament del cervell. La majoria de la tirosina que no és incorporada a les proteïnes és catabolitzada per la producció d’energia. A més, aquesta es pot convertir en catecolamines, que són un grup de neurotransmissors coneguts dur a terme la regulació l’estat d’ànim. Mantenir uns bons nivells de tirosina és important, ja que també influeix en la síntesi de pèptids com les encefalines. També és el precursor de la melanina, pigment responsable del color característic de la pell. Per últim, la tirosina es troba implicada en la producció d'hormones de la tiroides.

Precursor de Neurotransmissors[modifica | modifica el codi]

La tirosina és transportada dins les neurones que secreten les catecolamines i les cèl·lules medul·lars suprarenals i adrenals, on es produeix la síntesis de catecolamines. El primer pas és realitzat per la tirosina hidroxilasa qui requereix del seu cofactor BH4. De la reacció de hidroxilació s’obté DOPA (neurotransmissor). La DOPA-descarboxilasa converteix la DOPA en dopamina (un altre neurotransmissor). A la medul·la suprarenal la beta hidroxilasa converteix la dopamina en noradrenalina mitjançant la reacció de hidroxilació.

La medul·la suprarenal també transforma la noradrenalina en epinefrina,més coneguda com adrenalina, després de ser metilada,.

Dins d’algunes regions del cervell, aquest procés arriba fins a dopamina, mentre que a la medul·la adrenal la dopamina es transformada fins a epinefrina.[3]

Precursor de melanina[modifica | modifica el codi]

L’exposició de la pell a la radiació ultraviolada, fa que el DNA alliberi citocines, factors de creixement i altres factors inflamatoris per estimular la producció de melanina, que es sintetitza a cèl·lules especialitzades anomenades melanòcits. Els melanòcits són especialment abundants a la capa basal de l’epidermis i la dermis subjacent i són responsables de la pigmentació de la pell. El procés enzimàtic que porta a la fabricació de la melanina tracta d’una sèrie de reaccions en cadena que partint d’un precursor comú, la tirosina, dóna lloc a tota una família de compostos: les melanines. Aquesta síntesis de la melanina comença al fetge on es converteix la fenilalanina en tirosina per l’acció de la fenilalanina hidroxilasa.

Precursor d'hormones[modifica | modifica el codi]

L’aminoàcid tirosina serveix com un precursor de les hormones. En el cos, la L-tirosina, per que pugui ser utilitzada per les diferents funcions, es lliura ja sigui a través del tracte gastrointestinal (GI) o és produïda per la hidroxilació de L-fenilalanina-reacció realitzada per la L-fenilalanina hidroxilasa (PH)-sent el fetge el lloc principal de la seva síntesis. Depenent de la cèl·lula i el context enzimàtic, la L-tirosina pot ser oxidada a L-dihidroxifenilalanina (L-DOPA) gràcies a l’acció de la tirosina hidroxilasa (TPH) o tirosinasa (Tyr) o mitjançant l’acció de tiroperoxidases a la tiroglobulina, transformant-se en 3-monoiodotirosina (MIT) o diiodotirosina (DIT). D’aquesta manera, dos diiodotirosina poden unir-se per formar la hormona tiroxina a través d’accions seqüencials de peroxidasa tiroïdal i deiodinases. Per la formació de l’hormona triiodotironina es necessita la unió d’una molècula MIT amb una molècula DIT, també mitjançant la catàlisis de l’enzim TPO.

Un cop sintetitzades, les hormones van a parar al torrent sanguini on són transportades fins als teixits on executen les seves funcions.[4]

Fosforilació de la tirosina[modifica | modifica el codi]

La tirosina és part important de la transducció de senyals a l’interior de la cèl·lula, majoritàriament senyals com factors de creixement, com el EGF (epidermic growing factor) o la insulina. Els receptors de tirosina quiansa són proteïnes integrals de membrana que contenen un extrem a la part extracel·lular de la cèl·lula amb diferent dominis específics pels lligands. A la cara citosòlica, aquests receptors, contenen un centre actiu enzimàtic, compost per una proteïna quinasa que fosforila els residus de tirosina, mitjançant l’enzim tirosina quinasa. Quan el lligand inicia el reconeixement del receptor es produeix la dimerització, és a dir, l’unió de dos receptors amb els seus respectius lligands. Aquests dos receptors estan composats cadascuna per una proteïna alfa receptora i una beta responsable de l’activitat de fosforilació de la quinasa a la cara citosòlica. Cada subunitat beta fosforila entre un i tres residus de tirosina a prop de l'extrem carboxil terminal de l’altra subunitat beta. Aquest fenomen es coneix com auto fosforilació.

Aquests residus de tirosina, formen llocs d’unió per altres proteïnes que contenen el domini SH2, i les proteïnes no implicades, transmeten la senyal cap a l’interior de la cèl·lula, mitjançant tirosines quinases no receptores. Aquesta cascada de fosforilacions provoca l'amplificació i transmissió intracel·lular del senyal.[5]

Càncer[modifica | modifica el codi]

Existeixen una gran varietat de lligands que interactuen amb les quinases, per exemple, proteïnes estructurals, enzims metabòlics, reguladors del cicle cel·lular, etc. Per això, aquesta ruta de transducció del senyal juga un paper crucial en la regulació dels processos cel·lulars i per tant en l’estat de la cèl·lula. A causa d'això, una pertorbació d’aquesta pot generar el desenvolupament de fenotips malignes, provocant l’aparició de càncer.

S’està estudiant amb l’objectiu de tractar el càncer, els inhibidors de les tirosines quinases, els quals al aturar el procés de fosforilació, no es produeix la transducció del senyal i per tant evitant l'extensió del càncer.[6][7]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Baynes, JW. Bioquímica mèdica. 3a ed. (en català). Elsevier Madrid, 2011. 
  2. «Biosíntesi de Tirosina» (en castellà). Michael W King PhD. [Consulta: 23 del 10 del 2014].
  3. «Neurotransmisores Derivados de la Tirosina» (en castellà). [Consulta: 22 d'octubre 2014].
  4. Slominski, Andrzej. «L-tyrosine and L-DOPA as hormone-like regulators of melanocytes functions». http://www.ncbi.nlm.nih.gov/entrez/eutils/elink.fcgi?dbfrom=pubmed&retmode=ref&cmd=prlinks&id=21834848, Jan 1, 2013.
  5. «Tirosina Quinasa» (en castellà). Regina Cabrera.
  6. «Proteína quinasas como dianas farmacológicas» (en castellà). JOSÉ MIGUEL ORTIZ MELÓN. [Consulta: 25 d'octubre 2014].
  7. «Systematic reviews on selected pharmacogenetic tests for cancer treatment: CYP2D6 for tamoxifen in breast cancer, KRAS for anti-EGFR antibodies in colorectal cancer, and BCR-ABL1 for tyrosine kinase inhibitors in chronic myeloid leukemia» (en anglès), 2010. [Consulta: 23 d'octubre del 2014].
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tirosina