Tomàs Milans i Godayol

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Music.png
Noteicon4.svg
Tomàs Milans i Godayol
Estil: Barroc
Naixença: 1672
Canet de Mar (Maresme)
Defunció: 1742
Canet de Mar (Maresme)
Activitat principal: Direcció musical
compositor

Tomàs Milans i Godayol (Canet de Mar, Maresme, 1672 - ibid., 1742) fou un destacat músic català del segle XVIII.

Fill de Marc Antoni Milans i Macià (Canet de Mar, 1625 - 1708) i de Marianna Godayol, filla d'Espinelves. El seu pare va confiar la seva educació musical a sant Josep Oriol, beneficiat de l'església de Santa Maria del Pi de Barcelona, qui guardava una estreta relació familiar amb els Milans. Josep Oriol va aconseguir el seu ingrés com escolà a la capella del Palau de la Comtessa de la que anys més tard seria el director.[1]

Al llarg de la seva carrera, Milans ocupà dos càrrecs de màxima importància en el món musical de la Catalunya del seu temps: la direcció musical de la Capella del Palau de la Comtessa (entengui-se'l virrei) -el centre més elitista del país- i, després de 1714, va dirigir la capella de música de la catedral de Girona. L'any 1995 Josep Rovira Fors ja ens deia que «Tomàs Milans no solament va ser un dels músics més destacats de la seva època, sinó que un dels compositors més ben relacionats. Milans fou coetani de Francesc Valls i Josep Picanyol. Picanyol, que era deixeble de Francesc Valls, l'any 1726 va succeir Milans a la catedral de Barcelona i va ser-ne el titular fins que el 1736 va anar de mestre de capella al cèlebre Convent de les Descalzas de Madrid: el punt de màxima categoria musical de tots els regnes de la corona d'Espanya.[2] Picanyol, igual que Milans, era partidari decidit del mestissatge de la música nostrada amb els nous corrents que arribaven d'Itàlia. No es pot considerar que fossin músics i compositors de poca volada i encara menys d'un esperit local escarransit. Després del Concili de Trento la música religiosa s'havia escampat d'una manera com no s'havia produït amb anterioritat, això es va produir sobretot durant els segles XVI, XVII i XVIII i va coincidir amb els orígens i el primer -i més important- creixement de Canet com a població. Canet es va emancipar de Sant Iscle l'any 1599 i al llarg de més de dos segles va créixer i desenvolupar gràcies a la marina mercant: Canet va arribar a tenir una destacada importància tant en la construcció naval com en el comerç marítim d'altura i cabotatge. Les drassanes de Canet van arribar a ser de les més importants del país. Originalment la importància de l'arxiu no és separable del fet que l'activitat marítima va portar a l'aparició d'una burgesia marítima il·lustrada que va ser la responsable d'aquesta sorprenent activitat artístico-religiosa. L'activitat marítima doncs, va generar recursos econòmics importants els quals, en part van anar a parar a la construcció i ampliacions successives del temple parroquial, amb la capella del Santíssim, millor dit, l'original, el campanar singularíssim fet en pedra tallada portada tota pels vaixells de la vila des de Menorca. Dissortadament, les destruccions de l'estiu de 1936, no deixen veure la realitat al primer cop d'ull. A part de les dimensions del temps i de les successives ampliacions, l'edificació d'aquesta capella del Santíssim on ara és i el campanar que possiblement és l'únic que encara presenta l'aspecte original, encara és més difícil imaginar-se quins eren els elements artístics i artesanals continguts en aquestes instal·lacions religioses. L'existència d'un orgue barroc de factura única i dels retaules neoclàssics considerats els millors de Catalunya, eren dos dels elements destacats que foren destruïts. També van destinar abundants recursos, a la creació i sosteniment de la «capella» en la que hi havia els músics i compositors que van ser els seus creadors materials, tant amb partitures pròpies com recercades i intercanviades amb altres arxius.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Soler, Jordi. «Els Milans de Canet, un llinatge de la burgesia canetenca de metges, comerciants i músics». El Sot de l'Aubó, N.30, 2009 [Consulta: 10 de juliol de 2011].
  2. Mas i Gibert, Xavier. «L'arxiu musical de Canet de Mar». El Sot de l'Aubó, N.10, 2004 [Consulta: 10 de juliol de 2011].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Enregistrament de l'obra vocal de Tomàs Milans. La Xantria, Pere Lluís Biosca director.http://www.musiepoca.com/artistas/artver.php?artID=65