Tom Sharpe

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
White open book.svgTom Sharpe
Naixement 30 de març de 1928
Holloway, Londres (Anglaterra)
Mort 6 de juny de 2013 (als 85 anys)
Llafranc (Catalunya)
Nacionalitat Regne Unit
Ocupació Novel·lista
Obra
Obres notables Sèrie Wilt, Fart de llop, Blott a la vista

Thomas Ridley Sharpe (Londres, 30 de març de 1928Llafranc, 6 de juny de 2013)[1] fou un novel·lista anglès i una de les figures de referència de la sàtira britànica, conegut per la sèrie Wilt, així com Fart de llop i Blott a la vista, adaptades per televisió.[2]

Nascut al barri londinenc de Holloway el 1928,[3] Sharpe va ser alumne del Pembroke College (Cambridge) i va traslladar-se a Sud-àfrica durant una dècada. Va ser deportat per sedició per pronunciar-se en contra de l'apartheid. De nou a Anglaterra, va dedicar-se a la docència abans de passar una temporada entre el Regne Unit i Catalunya i escriure diverses de novel·les. Va morir el 2013 arran de la complicació de la diabetis.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Inicis i joventut[modifica | modifica el codi]

Tom Sharpe va néixer a Holloway (Londres)[3] i va créixer a Croydon.[4] Fins als sis anys va viure a Johannesburg, a Sud-àfrica, país amb el qual la família de la seva mare, Grace Egerton Sharpe, tenia forts lligams.[1][5] El pare de Sharpe, el reverend George Coverdale Sharpe, era un ministre unitari,[5] actiu en organitzacions d'extrema dreta durant la dècada de 1930, encara que anteriorment havia militat en el socialisme.[6][5] Rev. Sharpe va ser president de la secció de l'organització pronazi The Link als districtes londinencs d'Acton i Ealing i va pertànyer a la Nordic League, que va afirmar que odiava els jueus «en tant que odiava la corrupció».[7] També era amic del polític i propagandista al servei del govern nacionalsocialista William Joyce.[4] En aquest context, la família va ser haver de canviar sovint de domicili a causa de les amenaces d'internament.[4] El jove Tom Sharpe va ser influit políticament pel seu pare durant la seva infantesa i joventut, el que li portaria problemes a l'escola,[5] fins que es va horroritzar en veure gravacions de l'alliberament del camp de concentració de Bergen-Belsen.[8][9] Quaranta anys després descriuria aquelles imatges com a «terribles» i lamentaria que el seu pare morís amb «tots els seus ideals platònics intactes» al programa de la BBC Radio 4 In the Psychiatrist's Chair, presentat pel psiquiatre irlandès Anthony Clare.[4]

Sharpe va anar a la Bloxham School, de Banbury (Oxfordshire), i al Lancing College (West Sussex).[5] També va fer el servei militar de la Marina Reial del Regne Unit entre 1946 i 1948,[5] abans d'assistir al Pembroke College, de Cambridge, on es va graduar en història i antropologia social.[6] Paradoxalment, el seu assaig de final de grau es posicionava «violentament» contra l'antropologia social com ciència.[4] D'aquest treball, va rebre un Third dins el sistema de classificació de grau britànic, una puntuació per sobre de l'aprovat.[10]

Sud-àfrica[modifica | modifica el codi]

Es va traslladar el 1951 a Sud-àfrica,[11] país on va treballar com a assistent social per al departament d'assumptes no europeus a la localitat coneguda actualment com a Soweto i com a mestre d'infants blancs a KwaZulu-Natal.[4][12] A la ciutat sud-africana de Pietermaritzburg va establir-hi el seu estudi fotogràfic professional vora el 1957.[4]

Sharpe va escriure diversos articles i vora nou o deu obres de teatre contra la segregació racial i el règim de l'apartheid, una de les quals es va representar a Londres sota el títol de The South African.[4][13][1] Tot aquest seguit d'accions va provocar el seu empresonament a Pietermaritzburg i el 1961 va ser deportat per activitats «antigovernamentals».[11][14] De la seva experiència a l'Àfrica n'obtingué la inspiració per a escriure els seus primers llibres Assemblea sediciosa (1971) i Exhibició impúdica (1973).[11] En ells, ridiculització el règim sud-africà, que va prohibir els seus llibres.[4] Concretament, a Assemblea sediciosa, que li va ocupar tres setmanes de radacció,[4] critica feroçment al cap de policia de Piemburg, representació fictícia de Pietermaritzburg, i a altres funcionaris i residents d'origen europeu, que els mostra com a incompatents.[5][15]

Segons va explicar Sharpe, «era fàcil escriure sobre Sud-àfrica perquè era una societat boja. Hi vaig viure i ho sabia. Era simplement fascinant per qualsevol persona imparcial. Per Déu, hi havia una gran quantitat de verí en aquests llibres. Quan vaig tornar a Anglaterra vaig tenir l'oportunitat de reinventar Sud-àfrica en la meva pròpia ment i escriure sobre el país d'una manera sonada».[4] L'autor va representar els policies sud-africans com a persones que atravessaven una teràpia íntima d'aversió per evitar que trobessin dones negres atractives.[4]

Retorn a Anglaterra[modifica | modifica el codi]

Un altre cop a Anglaterra, va treballar des de 1963 fins a 1972 com a professor d'història al Cambridge College of Arts and Technology,[13] posteriorment anomenat Universitat Anglia Ruskin.[11] El 1974 va publicar per primer cop Fart de llop, una farsa ambientada a Cambridge i protagonitzada pel rector d'una universitat que havia fracassat en la seva carrera política laborista.[5] Aquest nou rector introdueix canvis a les cafeteries, als curriculum acadèmic i als dispensadors de condons, en una novel·la on Sharpe es burla de la política acadèmica i la resistència britànica a la reforma educativa i social.[5] Fart de llop va ser adaptada a televisió el 1987 per Malcolm Bradbury a Channel 4.

L'escenari acadèmic de Cambridge va inspirar la novel·la Wilt,[11] publicada el 1976 per primer cop per Secker and Warburg, on es burla de la cultura popular anglesa. L'obra està protagonitzada per Henry Wilt, un ajudant de professor desmoralitzat i professionalment infravalorat que ensenya literatura als desinteressats aprenents de construcció d'un col·legi comunitari del sud d'Anglaterra. Si Fart de llop ataca les autoritats locals, Wilt és considerada una crítica d'arrel a les institucions i autoritats educatives.[5] Posteriorment, Sharpe va escriure'n quatre seqüeles (Wilt, els alternatius i els terroristes, Wilt, més que mai, Wilt s'ha perdut i L'herència de Wilt) i el 1989 Wilt va ser adaptada cinematogràficament sota la direcció de Michael Tuchner.[1] L'obra també va rebre una adaptació teatral espanyola el 2012 i 2013, sota el títol de Wilt, el crimen de la muñeca hinchable, interpretada per Fernando Guillén Cuervo, Ana Milán i Ángel de Andrés López.[16]

La indústria literària és l'objectiu de Tom Sharpe a La gran persecució (1977).[5] Segons The Daily Telegraph, Tom Sharpe va viure una progressiva disminució de la seva «creativitat aparentment il·limitada», com es podria veure en obres com El bastard (1978);[4] va publicar una novel·la quasi anualment fins al 1985, amb Wilt, més que mai. Segons Sharpe, Anglaterra era «massa seriosa per ser graciós».[4] Va rebre el XIII Gran Premi de l'Humor Negre Xavier Forneret de 1986.[17]

Si bé a Sud-àfrica s'havia casat per un curt període de temps, el 6 d'agost de 1969 es va casar amb Nancy Anne Looper, provinent de Carolina del Nord, amb qui tindria tres filles.[5][6][13] Sharpe va viure durant un període al poble de Great Shelford, prop de Cambridge, on tenia cuida del seu jardí. El 1987 va donar 25.000 lliures esterlines per ajudar al llançament d'una campanya de recollida de fons de recerca del Cambridge Trust for Science and Technology; va participar activament en el PEN i va viatjar sovint a diferents països.[4]

Llafranc[modifica | modifica el codi]

Des del 1995 i fins a la seva mort el 2013, Sharpe va viure al poble costaner de Llafranc, del municipi de Palafrugell. Després de deu anys de sequera creativa, el 1995 va completar la seqüela de Fart de llop, Les beques boges: una crònica de Porterhouse. També va acabar L'ovella negra (The Midden), editada abans en català i castellà que en anglès, on en paraules de l'autor, «hi ha un virulent atac a la Gran Bretanya dels 80, dominada pel thatcherisme, pels yuppies i, després, per la combinació d'ambdós factors».[2] Més tard, a Llafranc va escriure Wilt s'ha perdut (2004).[18] Després d'un període d'inactivitat pel seu estat de salut, el 2009 publicaria Els Grope, dedicat a «tots els doctors que em van salvar la vida el 2006».[4] El 2010 va rebre el Premi BBK-La Risa de Bilbao/Bilboko Barrea.[4]

Tot i viure a Catalunya tant de temps, mai no va voler aprendre català ni castellà. En les seves paraules: «No vull aprendre la llengua, no vull entendre a quant va la carn».[18] Arran de la nevada del 8 de març del 2010 i el consegüent tall persistent del corrent elèctric a la Costa Brava, va trucar l'endemà a la redacció de La Vanguardia per relatar la seva situació: «No recordo res semblant, ni tan sols durant la Segona Guerra Mundial a Anglaterra».[19]

Mort[modifica | modifica el codi]

Tom Sharpe va morir la matinada del 6 de juny de 2013, a Llafranc, a l'edat de 85 anys per problemes circulatoris relacionats amb la diabetis.[1] El seu cos va ser incinerat i les seves cendres es van escampar a Llafranc i en altres dues localitats britàniques.[1]

En honor seu, l'escriptor Robert McCrum va afirmar que «el Tom Sharpe que vaig conèixer era generós, mordaç, atractiu i ple de diversió perversa».[20] L'editora de Sharpe a Random House, Susan Sandon, va assenyalar que era «enginyós, sovint escandalós, sempre agudament divertit sobre els absurds de la vida».[21] L'editor a Espanya de Sharpe, Jorge Herralde, per la seva banda, va definir «indiscutiblement un dels grans mestres de l'humor anglès» i va afirmar que «tenia una mirada molt atenta cap a les injustícies de la societat contemporània, des de l'apartheid i l'ensenyament, ja que va ser professor durant anys, als avatars de la indústria literària».[22]

Estil literari[modifica | modifica el codi]

A les seves novel·les hom hi troba un humor corrosiu, fins i tot de vegades cruel, que divideix els seus lectors entre els quals el consideren molt ofensiu i els que el troben un mestre de l'humor. La seva temàtica és variada, des dels ja esmentats llibres inspirats en l'Apartheid, fins als que critiquen el sistema educatiu (Wilt i seqüeles), l'esnobisme de la classe alta anglesa (Vicis ancestrals i Fart de llop), el món literari (La gran persecució), extremismes polítics de tot tipus, la burocràcia i l'estupidesa en general.[2] Els seus personatges fan servir sovint un llenguatge vulgar i explícit i practiquen tota classe d'actes sexuals. Altres vegades ridiculitza la forma de parlar o de comportar-se de determinats grups socials.

Tom Sharpe admirava Evelyn Waugh i P. G. Wodehouse, a qui va arribar a eclipsar la seva popularitat al Regne Unit.[5][4] Les seves obres han estat traduïdes a moltes altres llengües i fins i tot se n'han fet sèries per a la televisió. Wilt es va portar al cinema el 1989 per Michael Tuchner, i també al teatre.

Obres[modifica | modifica el codi]

Ficció
  • Assemblea sediciosa (Riotous Assembly) (1971)
  • Exhibició impúdica (Indecent Exposure) (1973)
  • Fart de llop (Porterhouse Blue) (1974)
  • Blott a la vista (Blott on the Landscape) (1975)
  • Wilt (1976)
  • La gran persecució (The Great Pursuit) (1977)
  • El bastard (The Throwback) (1978)
  • Wilt, els alternatius i els terroristes (The Wilt Alternative) (1979)
  • Vicis ancestrals (Ancestral Vices) (1980)
  • Una Princeseta amb problemes (Vintage Stuff) (1982)
  • Wilt, més que mai (Wilt on High) (1984)
  • Les beques boges: una crònica de Porterhouse (Grantchester Grind) (1995)
  • L'ovella negra (The Midden) (1996)
  • Wilt s'ha perdut (Wilt in Nowhere) (2004)
  • Els Grope (The Gropes) (2009)
  • L'herència de Wilt (The Wilt inheritance) (2010)
Obres dramàtiques representades
  • The South African, Questor's Theatre, Ealing (Londres), 1961

Llegat[modifica | modifica el codi]

Montserrat Verdaguer, marmessora de Tom Sharpe, el 2013

Tom Sharpe va establir en el seu testament deixar en herència a la seva amiga personal i doctora de Palafrugell, Montserrat Verdaguer, els seus manuscrits de novel·les i obres de teatre, la correspondència personal, les fotografies i les màquines d'escriure.[23][24] L'escriptor anglès va especificar al testament que volia que el llegat formés part d'una fundació, que s'ha establert a Palafrugell.[25] Verdaguer, a més, és l'encarregada d'escriure la seva biografia.[25]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Moix, Llàtzer. «Muere Tom Sharpe». La Vanguardia, 6 juny 2013 [Consulta: 7 juny 2015].
  2. 2,0 2,1 2,2 Moix, Llàtzer. «La respuesta de Tom Sharpe» (en castellà). La Vanguardia, 19 febrer 1996, p. 38 [Consulta: 5 de maig de 2010].
  3. 3,0 3,1 Moseley, Merritt. British Novelists Since 1960: Fourth series (en anglès). Cengage Gale, 2001, p. 258. ISBN 978-0-7876-4648-6. 
  4. 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 4,10 4,11 4,12 4,13 4,14 4,15 4,16 4,17 «Tom Sharpe» (en anglès). The Daily Telegraph, 6 juny 2013 [Consulta: 8 juny 2015].
  5. 5,00 5,01 5,02 5,03 5,04 5,05 5,06 5,07 5,08 5,09 5,10 5,11 5,12 H. Gale, Steven. Encyclopedia of British Humorists: Geoffrey Chaucer to John Cleese (en anglès). Taylor & Francis, gener 1996, p. 950. ISBN 978-0-8240-5990-3. 
  6. 6,0 6,1 6,2 «Tom Sharpe obituary». The Guardian, 6 juny 2013. [Consulta: 6 juny 2013].
  7. Griffiths, Richard. Patriotism Perverted. Constable, 1998, pp. 40-41. 
  8. «Tom Sharpe: Comic novelist and satirist who created the Wilt series and Porterhouse Blue». The Independent, 6 juny 2013. [Consulta: 7 juny 2013].
  9. Kirkley, Paul. «An audience with Tom Sharpe». Cambridge Evening News. [Consulta: 9 juny 2013].
  10. Jardine, Cassandra. «'I regard Wilt as a bloody hero'» (en anglès). The Telegraph, 6 setembre 2004.
  11. 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 Ray, Mohit K. The Atlantic Companion to Literature in English. Atlantic Publishers & Distributors, setembre 2007, p. 473. ISBN 978-81-269-0832-5 [Consulta: 2 febrer 2010]. 
  12. «Tom Sharpe». Author Spotlight. Random House. [Consulta: 2 febrer 2010].
  13. 13,0 13,1 13,2 «Obituary: Tom Sharpe». BBC, 6 juny 2013. [Consulta: 6 juny 2013].
  14. «South Africa Ousting Author». The New York Times, 9 novembre 1961, p. 28 [Consulta: 2 febrer 2010].
  15. G. McCall, Raymond. «The Comic Novels of Tom Sharpe». Critique, hivern 1984, pp. 57 - 65.
  16. Hernando Carrera, Silvia. «Reírse del hombre triste» (en castellà). El País [Madrid], 16 octubre 2012.
  17. Williams, Charlotte. «Tom Sharpe dies» (en anglès). The Bookseller. [Consulta: 8 febrer 2014].
  18. 18,0 18,1 «Why Tom Sharpe left Cambridge for Catalonia» (en anglès). Expatica, 13 octubre 2004.
  19. «La carta de Tom Sharpe a 'La Vanguardia'» (en castellà). La Vanguardia, 6 juny 2013.
  20. McCrum, Robert. «Tom Sharpe remembered». The Guardian, 6 juny 2013. [Consulta: 6 juny 2013].
  21. Roche, Elisa. «Tom Sharpe, author of Blott On The Landscape, dies at 85». Daily Express, 7 juny 2013. [Consulta: 9 juny 2013].
  22. «Herralde: "Sharpe es indiscutiblemente uno de los grandes del humor inglés"» (en castellà). La Vanguardia, 6 juny 2013.
  23. «Palafrugell, predispuesto a acoger la futura fundación de Tom Sharpe» (en castellà). La Vanguardia. EFE, 23 agost 2013.
  24. «Palafrugell està predisposat a acollir la futura fundació de l'escriptor Tom Sharpe». Diari de Girona, 24 agost 2013.
  25. 25,0 25,1 «El llegat de Tom Sharpe es quedarà a Palafrugell en un lloc "públic i visitable"». 324.cat, 27 agost 2013.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Wikiquote A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Tom Sharpe