Tomares ballus
 |
|---|
  |
| Classificació científica |
|
|
| Tomares ballus (Johan Christian Fabricius, 1787) |
 |
Tomares ballus és una espècie de la família dels licènids (Lycaenidae) o blavetes. Es distribueix per zones càlides del Mediterrani, incloent Marroc, Algèria, Tunísia, Líbia, Egipte, Portugal, Espanya i sud de França. Es tracta d'una espècie sense cap protecció i comuna en algunes àrees concretes.[1]
Taula de continguts |
Distribució [modifica]
A la zona africana, les poblacions del Marroc es situen a l'Anti-Atles, a Argèlia es troba a Al-Kantara i a Tunísia a Hammamet, entre el nivell del mar i els 1700 metres. A Europa les poblacions són molt disperses i només es pot trobar al centre, sud i est de la Península Ibèrica (esquivant el clima atlàntic) i a la costa mediterrània francesa, entre els 300 i els 1300 metres d'altitud.[2] Als Països Catalans és una espècie rara, degut principalment a la destrucció de l'hàbitat, dedicació de les estepes mediterrànies a camps de conreu; absent a les Illes Balears i Andorra.[2] Sembla ser que hi pot haver fortes oscil·lacions en el nombre d'exemplars d'una població d'una temporada a una altra, les causes de les quals són desconegudes.
Morfologia [modifica]
Imago [modifica]
Envergadura alar d'entre 22 i 30 mm.[3] Hi ha variacions en la coloració en funció del sexe. Anvers marró fosc als mascles; en canvi, a les femelles hi predomina el taronja a les anteriors, on el marró queda reduït de l'extrem alar fins al submarge, i és abundant a les posteriors, a les quals aquest color va de l'extrem fins a la zona postdiscal. Revers, molt similar entre sexes, taronja i marró (envoltant les ales, als marges, submarges i àpex) amb punts negres a les ales anteriors i verd amb punts i marges i submarges marrons a les posteriors; fímbries blanques. A diferència d'altres espècies de la família i desafiant el nom popular, no tenen cap tonalitat blava. A més, el seu verd és molt característic, tot i que en tota la família també hi és present a Callophrys rubi i Callophrys avis.
Eruga [modifica]
Fins als 12 mm de longitud. Robusta i amb pilositat curta, té la típica forma larvària de la família. Quan neixen, són rosades i tenen un petit "escut" negre al primer segment.[1] Polimòrfica, en l’últim estadi normalment és taronja o roja amb petites taques grogues que es distribueixen en dues franges dorsals i dues laterals. Quan es disposen a pupar, el seu color canvia cap a tonalitats groguenques.[1]
Pupa [modifica]
Es caracteritzen per la seva forma rabassuda, pel seu relleu poc marcat i per la coloració marró vermellosa.[1]
Ou [modifica]
D'un diàmetre aproximat de 0,5 mm.[4] Són blau verdosos esfèrics, amb estries visibles amb lupa. Es tornen gris fosc, de coloració semblant al grafit, quan s'aproxima l'eclosió de l'eruga.[1]
Hàbitat [modifica]
Prefereix viure en zones obertes, prats secs d'herba baixa, també una mica nitrificades.[5][2] Les erugues s'alimenten, en general, de fruits de Medicago, Astragalus, Lotus, Anthyllis, Dorycnium i Trifolium.[6] Per regions, al sud de Portugal de Dorycnium hirsutum; al sud d'Espanya de Medicago littoralis, Medicago truncatula, Medicago minima, Medicago polymorpha, Astragalus lusitanicus, Trfifolium cherleri i Ornithopus compresus; al sud de França de Medicago lupulina i al nord d'Àfrica de Medicago turbinata, Lotus hispidus i Anthyllis tetraphylla.[2]
Període de vol [modifica]
Només una generació a l'any. En regions més càlides els primers individus s'observen a partir del febrer (de vegades del gener) fins al maig.[2] Hiberna com a pupa, es creu, a l'interior dels nius de formigues, ja que criades en captivitat a l'hora de pupar es mostren inquietes i acaben morint.[3][2] Ara bé, d'altres afirmen que ho fa protegida sota les pedres. Pot romandre en aquest estat més d'una temporada.[4]
Ecologia [modifica]
La femella pon els ous de manera individual i en diferents plantes, sobre les seves flors o prop d'aquestes.[6] La incubació dura uns 10 dies. Un cop neix, s'introdueix a la beina i s'alimenta del seu interior. Depenent de la planta nutrícia, es poden desenvolupar més d'una eruga en una mateixa beina.[4]
Al llarg de la seva etapa larvària muda 4 vegades, cosa que equival a un total de 5 fases larvàries. Un cop ha pupat, romandrà en aquesta fase durant un mínim de 9 mesos.[7] Es creia que tenien costums caníbals,[3][2] tot i que actualment es dubta d'aquest fet.[1]
Com la majoria de licènids, les erugues són mirmecófiles: s'associen amb formigues com Plagiolepis pygmaea, Tapinoma nigerrimum, Crematogaster auberti i Crematogaster sordidula, encara que s'especula que la seva relació pot ser facultativa (opcional).[5][2][1] Són atacades per parasitoids, himenòpters bracònids, del gènere Cotesia, especialment Cotesia astrarches i Cotesia inducta.[1] Aquests maten l'eruga en un període d'entre 4 i 7 dies (temps en el qual perd casi el 50% del seu pes). Tot i viure dins de les beines, s'exposen al perill de ser parasitades quan es desplacen d'una beina fins a una altra.[4]
En alguns ecosistemes entra en forta competència per l'aliment amb altres espècies de licènids tals com Lampides boeticus i Leptotes pirithous, fruits de les plantes de les quals també s'alimenta la Tomares ballus.[1]
Un tema de certa controvèrsia és la mateixa pupació. En captivitat les erugues que s'apropen a la nova fase del cicle vital donen voltes durant uns 2 dies, arribant a perdre fins al 30% del seu pes. A part de la hipòtesi de la pupació als nius de formigues, es creu que això podria ser una tàctica de dispersió per evitar problemàtiques, per exemple, amb els incendis.[7]
Al matí, després de nits fredes i gelades, s'han observat adults reposant lateralment amb les ales tancades sobre les roques que es comencen a escalfar; orienten les ales de manera que quedin perpendiculars als raigs solars i les van ajustant depenent de la situació del Sol.[2] Els mascles són territorials i volen constantment pel seu territori buscant femelles fins que es paren als seus llocs habituals, des d'on observen el territori, mentre que les femelles volen més pausadament cercant aliment.[5]
Referències [modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 «Tomares ballus» (en Castellà). Revista Danaus. Associación PLebejus, Febrer de 2011. [Consulta: 27 de desembre de 2011].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 2,8 Tolman, Tom; Lewington, Richard. Guía de las Mariposas de España y Europa (en castellà). Lynx Edicions, març de 2002. ISBN 84-87334-36-9.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 «Tomares ballus (Fabricius, 1787)» (en castellà). J. González Fernández, 27 de novembre de 2011. [Consulta: 7 de desembre de 2011].
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 «The life history of Tomares ballus (Frabricius, 1787)(Lepidoptera:Lycaenidae): phenology and host plant use in Southern Spain.» (en Anglès). D. Jordano, J. Fernández Haeger & J. Rodríguez González, 1989. [Consulta: 27 de desembre de 2011].
- ↑ 5,0 5,1 5,2 «Tomares ballus, el cardenillo o la marcianita» (en castellà). Cecilia Montiel Pantoja, 20 de maig de 2010. [Consulta: 7 de desembre de 2011].
- ↑ 6,0 6,1 «Tomares ballus (Cardenillo)» (en castellà). Granada Natural, 21 de març de 2008. [Consulta: 7 de desembre de 2011].
- ↑ 7,0 7,1 Jordano, D. Estudio ecológico de las relaciones entre mariposas y plantas: Tomares ballus(Fabricius, 1787) (Lycaenidae) y Astragalus lusitanicus (Leguminosae) (en castellà). Tesis doctoral, Universidad de Córdoba, 1987.
Bibliografia [modifica]
- Tom Tolman & Richard Lewington, 1997. Guía de las Mariposas de España y Europa. ISBN 84-87334-36-9. (castellà)
Enllaços externs [modifica]
- Moths and Butterflies of Europe and North Africa (anglès)
- Insectarium Virtual (castellà)
- European Butterflies (anglès)
- Granada Natural (castellà)
- CBMS (Catalan Butterfly Monitoring Scheme) (català)
- Mirada Natural (castellà)
- Asturnatura (castellà)
- Papallones del Berguedà (català)
