Tonyina blava
Thunnus thynnus thynnus  | |
|---|---|
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Actinopteri |
| Ordre | Scombriformes |
| Família | Scombridae |
| Gènere | Thunnus |
| Espècie | Thunnus thynnus |
| Subespècie | Thunnus thynnus thynnus (Linnaeus, 1758)[1] |
La tonyina blava (Thunnus thynnus thynnus) és una subespècie de la tonyina d'aleta blava (Thunnus thynnus) pertanyent a la família dels escòmbrids i a l'ordre dels perciformes.
Morfologia[modifica]
- La talla màxima és de 3 metres i 400-700 kg. de pes, però normalment no ultrapassen els 2 m.
- Cos allargat, fusiforme i molt robust, recobert de petites escates (llevat d'un cosselet ben desenvolupat d'escates de major mida).
- La part central té la secció circular.
- El peduncle caudal és estret i presenta una forta carena central entre dues de més reduïdes.
- El cap és gros.
- La boca és grossa amb dents petites, còniques i uniseriades a les mandíbules.
- Els ulls, rodons, no són molt grossos.
- Les dues aletes dorsals es troben separades per un espai molt reduït i la segona és lleugerament més alta que la primera. La primera dorsal es replega dins un solc. Darrere la segona hi ha 8-9 pínnules (presents també darrere l'anal). Les pectorals i les pèlviques també es repleguen dins un solc per adquirir un major hidrodinamisme. La caudal és grossa i escotada.
- El dors és blau fosc i el ventre platejat. Les aletes són grises amb tons grocs. Les pínnules són negres i finament orlades de negre.[2]
Reproducció[modifica]
Arriba a la maduresa sexual als 4 anys (quan fa 1 m de llargària i pesa 15 kg). Al mes d'abril inicia la migració cap a la zona de posta i la realitza a l'estiu (és sensible als canvis de temperatura, ja que el corrent càlid de la Mediterrània que surt cap a l'Atlàntic l'atreu i es dirigeix a les zones de posta del Mediterrani seguint les isotermes).[3] Els ous són planctònics. Les zones de posta en el Mediterrani són les Balears (entre juny i juliol), la Mar Tirrena i Sicília. Després de desovar perd un 35% del pes corporal i necessita alimentar-se.[4]
Alimentació[modifica]
Té un metabolisme molt elevat i això fa que sigui molt voraç (especialment en el període interreproductor) alimentant-se d'altres peixos pelàgics, crustacis i cefalòpodes (calamars). Un exemplar de dos metres de llarg necessita menjar 60 kg cada dia i ho pot fer per les distàncies que recorre (100 km per dia). Durant la posta no s'alimenta. Durant l'hivern s'alimenta a l'Atlàntic i acumula greix.[5]
Hàbitat[modifica]
És un peix epimesopelàgic i cosmopolita que apareix en aigües amb una temperatura per damunt dels 10 °C. Prefereix les aigües temperades, si bé els adults poden anar a aigües més fredes.[4]
Costums[modifica]
Realitza dos tipus de migracions transoceàniques en grups molt nombrosos (els joves poden nedar amb altres pelàgics): una genètica (de l'àrea de nutrició a la de posta) i una tròfica (de la zona de posta a la d'alimentació).[4]
Interès pesquer[modifica]
Es pesca amb arts d'encerclament, palangres de superfície, xarxes de deriva (prohibides a l'Estat espanyol), almadraves i grumeig des d'embarcació emprant esca viva (boga, alatxa o sardina). A les Pitiüses va ser pescada amb diferents mètodes artesanals (com ara les soltes, la fluixa i el curricà)[6] però, en començar el segle xxi, aquesta situació ha canviat radicalment per la irrupció de la pesca industrial: amb l'ús de les tecnologies modernes (detecció per radar, avionetes, etc.) es capturen tant els individus adults com els joves (aquests darrers es duen a plantes d'aqüicultura on seran engreixats en captivitat per a la seua posterior venda als mercats de l'Extrem Orient).[7] D'altra banda, és una presa cobdiciada pels pescadors esportius de pesca d'altura per la grandària i la resistència que ofereix. La talla mínima legal de captura és de 70 cm de longitud o 6,4 kg de pes.[8]
Referències[modifica]
- ↑ South J. F. 1845. Encyclopedia Metropolitana; or, Universal Dictionary of Knowledge. Edition for 1845. Encycl. Metrop. v. 25.
- ↑ Mas Ferrà, Xavier i Canyelles Ferrà, Xavier: Peixos de les Illes Balears. Editorial Moll, Palma, maig del 2000. Manuals d'Introducció a la Naturalesa, 13. ISBN 84-273-6013-4. Plana 226.
- ↑ elPeriódico.cat (català)
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Mas Ferrà, Xavier i Canyelles Ferrà, Xavier: Peixos de les Illes Balears. Plana 227.
- ↑ Museu de la pesca (català)
- ↑ Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera Arxivat 2009-12-17 a Wayback Machine. (català)
- ↑ elPeriódico.cat (català)
- ↑ Museu de la Pesca (català)
Bibliografia[modifica]
- Collette, B.B., 1999. Mackerels, molecules, and morphology. p. 149-164. A: B. Séret i J.-Y. Sire (editors) Proc. 5th Indo-Pac. Fish Conf., Noumea, París.
- Helfman, Gene S.; Collette, Bruce B.; Facey, Douglas E.; Bowen, Brian W. The diversity of fishes: Biology, Evolution, and Ecology (en anglès). Hoboken, NJ: John Wiley & Sons, 2009, p. 720. ISBN 978-14-0512-494-2.
- Linnaeus, C. 1758. Systema Naturae, Ed. X. (Systema naturae per regna tria naturae, secundum classes, ordines, genera, species, cum characteribus, differentiis, synonymis, locis. Tomus I. Editio decima, reformata.) Holmiae. Systema Nat. ed. 10 v. 1: i-ii + 1-824.
- Moyle, P.; Cech, J. Fishes: An Introduction to Ichthyology (en anglès). 4a edició. Prentice Hall, 2000. ISBN 9780130112828.
- Nelson, J. S. Fishes of the World (en anglès). 3a edició. Wiley, 1994. ISBN 978-0-471-54713-6.
- Pujolar, J.M.; Roldán, M.I.; Pla, C. (2003). Genetic analysis of tuna populations, Thunnus thynnus thynnus and Thunnus alalunga, Marine Biology, 143, 613-621.
- Wheeler, A. The World Encyclopedia of Fishes (en anglès). 2a edició. Macdonald, 1985. ISBN 978-0356107158.
Enllaços externs[modifica]
- Projecte d'instal·lació de piscifactories per a tonyines a Portocolom (Felanitx, Mallorca) Arxivat 2008-06-22 a Wayback Machine. (català)
- Recepta de tonyina a l'eivissenca (català)