Toponímia de Mèxic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Imatge de México-Tenochtitlán al Còdex Mendoza

La toponímia de Mèxic data del segle XIV. Mèxic rebé el mateix nom de la seva capital, la ciutat de Mèxic, el nom oficial de la qual era México-Tenochtitlán, en referència al nom nàhuatl de la tribu asteca que la fundà, els mexiques. El nom oficial del país és els "Estats Units Mexicans" (Estados Unidos Mexicanos, en castellà), des de 1824, ja que és una federació integrada per trenta-un estats. Informalment, tanmateix, també s'utilitza el nom de República Mexicana.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

El nom de Mèxic prové del nàhautl, Mexiko o Mexihko (pron. [meːʃiʔko]), tot i que no se sap amb precisió el seu significat. Segons una llegenda asteca, Huitzilopochtli, el déu de la guerra i patró dels mexiques, una tribu nahua, els donà el seu nom. La interpretació més probable és que el nom prové de Mexitl o Mexi, un nom secret del déu,[1] en el qual cas, Mèxic vol dir "Lloc on viu Mexi Huitzilopochtli". Una altra teoria suggereix que el mot es deriva de metztli (lluna), xictli (melic, centre o fill), i el sufix -co (lloc), i per tant, significa "lloc al centre de la lluna" o "lloc al centre del llac lluna", en referència al Llac de Texcoco. A la vall de Mèxic hi havia un sistema de llacs interconnectats, entre els quals hi era Texcoco, el més gran, el qual tenia la forma d'un conill, la mateixa figura els asteques veien a la topografia de la lluna. México-Tenochtitlán es bastí sobre una illa al centre d'aquest llac, i per tant es trobava al "centre (o al melic) del llac (conill o lluna)".[2] Tanmateix, s'ha suggerit que aquesta interpretació no és del tot plausible, atesa la quantitat vocàlica de la /ī/ de xīc- (melic), i la caiguda irregular del grup -tz- de metz-.[3] Altres interpretacions suggereixen que prové de metl-, "maguei" o atzavara. Aquesta hipòtesi, suggerida per primera vegada per Toribio de Benavente,[4] que deia que el nom es derivava de metl- i xictli- i el locatiu -co, i per tant volia dir "lloc al melic del maguei".

Des dels temps de la conquesta de Mèxic, hi ha hagut diverses propostes, esotèriques i fins i tot desgavellades, sobre el significat de Mèxic. Els cronistes religiosos del període colonial, debatien la qüestió de la procedència dels habitants nadius d'Amèrica a partir dels textos bíblics, i la conclusió predominant era que descendien de les "tribus perdudes d'Israel".[5] El dominic Gregorio García i altres religiosos afirmaven que "Mexitli", el cabdill que guià els mexiques en llur peregrinació des d'Aztlán era un trasssumpte del Messies.[6][7][8] Fins i tot Servando Teresa de Mier compartia aquesta opinió, i afirmà que Mecsi equivalia al "ungit o "Crist".[9] Manuel Orozco y Berra, mexicanista del segle XIX, fa derivar el nom dels mexiques d'óxitl (trementina), pintura amb el que el déu Huitzilopochtli distingí la seva tribu escollida des de la seva marxa d'Aztlán, i per tant, els mexitli (mexiques) eren els "ungits" o "elegits".[10]

Evolució fonètica i l'ortografia normativa[modifica | modifica el codi]

Mapa antic que presenta les grafies Méjico, Oajaca i Tejas

El mot nàhuatl, Mexihco es pronunciava [meːʃiʔko], i fou transliterat com a México en castellà, en fer ús de la fonètica medieval espanyola, en què l'x representava la fricativa postalveolar sorda (/ʃ/, com el so català a "peix"). La j representava aleshores la fricativa postalveolar sonora (/ʒ/, com l'actual catalana). Durant el segle XVI, tots dos sons s'havien fusionat en una fricativa postalveolar sorda; així, ambdues lletres representaven el mateix so (/ʃ/). Posteriorment, aquest so evolucionà cap a una fricativa velar sorda (/x/, l'actual so de la j castellana), i la pronúncia de Mèxic en castellà, també canvià a [ˈmexiko].[11]

Ja que tant la x com la j representaven el mateix nou so, i mancant una convenció ortogràfica establerta, moltes paraules que havien tingut la fricativa postalveolar sorda en el passat, començaren a escriure's en castellà amb j (p. ex. era comú trobar les variants exército i ejército tot i que, per la seva historicitat, l'ortografia correcta hauria d'haver estat exército tot i que totes dues es pronunciaven igualment). La Real Academia Española, fou establerta el 1713, i un dels seus propòsits era simplificar l'ortografia. Els seus membres acordaren que la j hauria de representar la fricativa velar sorda sense importar l'origen de la paraula, i que l'x hauria de representar el so /ks/.

Tanmateix, hi hagué una ambivalència en l'aplicació d'aquesta normativa en els topònims antics, sobretot a Mèxic, on les variants México i Méjico (així com Oaxaca i Oajaca, Xalisco i Jalisco o Texas i Tejas) s'usaven de manera indistinta. (De fet, hi havia ambivalència també en alguns noms i cognoms, i en l'actualitat hi han sobreviscut variants com ara Xavier i Javier, Ximénez i Jiménez). En alguns casos, l'ortografia dels topònims mexicans s'adequà a les noves regles (com ara Jalisco o Guanajuato), però d'altres no canviaren, i es conservà l'x fins a l'actualitat, com és el cas de México.

México és l'única variant ortogràfica utilitzada a Mèxic, i a la majoria dels països de l'Amèrica Llatina, mentre que la variant Méjico s'ha utilitzat principalment a Espanya, l'Argentina i l'Uruguai. En la dècada de 1990, la Real Academia Española establí que l'ortografia normativa recomanada en castellà és México.[12] Encara així, la variant Méjico és correcta, però no recomanable, i s'utilitza esporàdicament.[13]

Els noms històrics del país[modifica | modifica el codi]

Acta d'independència de l'Imperi Mexicà

Després del setge de Tenochtitlán, el 1521, la ciutat fou gairebé completament destruïda, i reconstruïda durant els tres anys següents. El 1524 fou designada municipi i capital del virregnat de la Nova Espanya, i coneguda com a México Tenustitlán i a partir de 1585, oficialment ciudad de México. Al començament, Mèxic designava només la ciutat, tot i que després també designà la província homònima del virregnat, de la qual era capital.

Durant la dècada de 1810, diversos grups d'insurgents advocaven per la independència del virregnat de la Nova Espanya. Aquest vast territori era compost, aleshores, per diverses intendències i províncies, successores dels regnes i capitanies generals administrades des de la capital, la ciutat de Mèxic. El 1813, els diputats del Congrés de Chilpancingo, signaren la primera Declaració d'independència de Mèxic, la qual anomenava la nova nació com a "Amèrica Septentrional". El 1814, el Congrés Suprem de les forces revolucionàries reunides a Apatzingán (a l'estat actual de Michoacán), escrigueren la primera constitució de Mèxic, que anomenava la nació com a "Amèrica Mexicana". El cap de les forces revolucionàries fou derrotat per les forces reialistes, i la constitució mai no entrà en vigor. Servando Teresa de Mier, en un tractat escrit el 1820, que analitzava les raons per les quals la Nova Espanya era l'únic territori d'ultramar d'Espanya que no s'havia independitzat, trià el nom de "Anáhuac" per referir-se al país.[14] tot i que aquest mot nàhuatl feia referència al món o a l'univers terrestre (en la frase cem Anáhuac, "la terra sencera", i en què la capital, Tenochtitlan, era al "centre del món i de les aigües").

El 1821, la independència de Mèxic fou finalment aconseguida, amb l'aliança de les forces revolucionàries i realistes. Els realistes volien preservar l'statu quo del virregnat, amenaçat per les reformes liberals que s'aprovaven a la metròpoli, i establiren una monarquia constitucional, amb el nom d'"Imperi Mexicà". L'imperi es col·lapsà el 1823, i el 1824 s'escrigué la primera constitució federal, que creà la federació mexicana, amb el nom d'"Estats Units-mexicans".[15][16] Les constitucions de 1857 i 1917 confirmaren aquest nom, que és l'actual. El nom d'"Imperi Mexicà" ressuscità breument durant el període monàrquic de 1863 a 1867, durant la Intervenció Francesa".

Referències i notes[modifica | modifica el codi]

  1. AGUILAR-MORENO M (2006) Handbook to Life in the Aztec World Facts of Life, Inc: Nova York, EUA, p. 19
  2. Nombre del Estado de México Gobierno del Estado de México
  3. F. Karttunen, An Analitycal Dictionary of Nahuatl, University of Texas, Austin, 1983, ISBN 0-8061-2421-0.
  4. Motolinía, Toribio de (1907), Memoriales, Mèxic: Imprenta Ignacio Escalante.
  5. Amb la destrucció gairebé total de les ciutats mesoamericanes, i la forta caiguda poblacional causada per les pandèmies i l'extermini, amb el pas dels segles les Cróniques d'Índies, que descrivien les ciutats grans i majestuoses de les civilitzacions antigues, eren considerades fantasioses i exagerades. Amb el descobriment de Palenque i les ruïnes d'altres ciutats que començaven a conèixer-ser, la percepció canvià. Tanmateix, els erudits de l'època no pensaven que els amerindis que habitaven els territoris aleshores poguessin bastir-les, ja que els consideraven inferiors i salvatges. Així, sorgiren teories sobre la possibilitat que haguessin estat construïdes pels fenicis, els egipcis i els jueus. Aquesta visió eurocèntrica sobrevisqué fins al segle XIX; en el llibre d'Edward King, vescomte de Kingsborough, The Antiquities of Mexico", afirmà que els aborígens americans provenien de les "deu tribus perdudes d'Israel". Bonor Villarejo, Juan Luis, introducció a l'edició Viaje al Yucatán de John Lloyd Stephens (2005) ed. Dastin ISBN 84-492-0369-4
  6. "Nótese que el nombre de Mesi, que es realmente hebreo, se aplica maravillosamente al jefe de los mexicanos". García, Gregorio (1607/2005), Origen de los indios del Nuevo Mundo e Indias Occidentales, Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas. ISBN 8400083202 ISBN 9788400083205
  7. "Con razón se debe preciar más este nombre México, de donde ha salido la redención de tantas almas, donde tanto se ha ensalzado el nombre de Cristo, nuestro Redentor y Mesías; porque, como dice el R. P. Fr. Martín del Castillo en la explicación del acto capitular que tuvo en Toledo, impresa el año de 1657, México en hebreo, caldeo y sirio, es lo mismo que de mi Mesías (Mexico hebraice, chaldaice, siriace et punice mesiae mei nomen et S. genus meum); y si el Mesías le dio el nombre como de su linaje -genus meum- honrado a México con el apellido de su real persona, mesiazgo fue por feliz pronóstico de los que en él se había de enlazar la verdadera religión del Mesías; y así, viene a ser éste su más honroso título". Vetancurt, Agustín de (1698/1971 ed. facsimilar), Teatro mexicano; descripción breve de los sucesos ejemplares, históricos y religiosos del Nuevo Mundo de las Indias. Crónica de la Provincia del Santo Evangelio de México. Menologio franciscano de los varones más señalados, que con sus vidas ejemplares, perfección religiosa, ciencia, predicación evangélica en su vida, ilustraron la Provincia del Santo Evangelio de México, México: Editorial Porrúa. OCLC: 664068.
  8. "En los idiomas hebreos, caldeo y sirio es lo mismo México que Mesías, y el propio Mesías le dio el nombre: y éste es su más honorífico título (...) y venturoso pronóstico, ya que en la voz hacía eco a la verdadera religión de Cristo, prometido Mesías a uno y otro mundo, y a México aún con el apellido de su real persona y mesiazgo". Beaumont, Pablo de la Purísima Concepción (1855/1985-1987). Crónica de Michoacán, Morelia, México: Balsal Editores. OCLC: 28172840.
  9. Carta despedida a los mexicanos 1821 fray Servando Teresa de Mier, texto en línea en Cervantes Virtual ¿Y Mexî, pregunto yo, qué significa? Pronunciado como lo pronuncian los indios es una palabra hebrea, que significa lo que tomándolo del latín unctus llamamos ungido, tomándolo del griego Chrestous llamamos Cristo, y tomándolo del hebreo Mesci llamamos Mesías
  10. Orozco y Berra, Manuel (1954 2a edición), Historia antigua y de las culturas aborígenes de México, México: Ediciones Fuente Cultural. OCLC: 1580345
  11. Evolution of the pronunciation of x Real Academia Española
  12. Real Academia Española Diccionario Panhispánico de Dudas
  13. "Mexico" Merriam-Webster's Online Dictionary
  14. ¿Puede ser libre la Nueva España?
  15. Constitución federal de los Estados Unidos mexicanos (1824)
  16. Federal Constitution of the United Mexican States (1824) (original scans with Spanish and English text): Texas Constitutions, University of Texas at Austin; vegeu també Printing History