Tornassolada gran

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Tornassolada gran
Mascle a Weinsberg, Alemanya
Eruga
Eruga
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Arthropoda
Classe: Insecta
Ordre: Lepidoptera
Subordre: Glossata
Infraordre: Heteroneura
Superfamília: Papilionoidea
Família: Nymphalidae
Subfamília: Apaturinae
Gènere: Apatura
Espècie: A. iris
Nom binomial
Apatura iris
(Linnaeus, 1758)
Sinònims
  • Papilio iris Linnaeus, 1758
  • Apatura suspirans Poda, 1761
  • Apatura junonia Borkhausen, 1788
  • Papilio rubescens Esper, 1781
  • Apatura iris f. jole Denis & Schiffermüller, 1775
  • Apatura pallas Leech, 1890
  • Apatura iris f. chrysina Oberthür, 1909
  • Papilio beroe Fabricius, 1793
  • Apatura iris recidiva Stichel, 1909

La tornassolada gran[1] (Apatura iris) és un lepidòpter ropalòcer de la família Nymphalidae.

Distribució[modifica | modifica el codi]

Es troba a Europa, nord-oest del Kazakhstan, sud dels Urals, Amur, nord-est de Xina i Corea. A la península Ibèrica es troba a Minho (Portugal), Serra de Guadarrama, Serra de la Demanda, Serrelada Cantàbrica, oest dels Pirineus fins a la Vall d'Aran i immedicacions d'aquestes zones. Està considerada com una de les espècies més rares del continent europeu.[2][3]

Descripció[modifica | modifica el codi]

Imago[modifica | modifica el codi]

Envergadura alar d'entre 64 i 70 mm.[3] Similar a Apatura ilia, es diferencia fàcilment d'aquesta per l'absència d'un ocel marró normalment ben definit a s2 de l'anvers de les ales anteriors i per la banda discal blanca, més definida al revers de les ales posteriors i amb projecció a s4 l'anvers; també és més grossa que A. ilia.[2]

Dimorfisme sexual accentuat. Els mascles destquen pel reflex blau marí de les seves ales anteriors quan hi incideix la llum, mentre que les femelles només tenen el color negre opac. Als anversos d'ambdós sexes presenten un ocel a cada ala posterior (un a cada ala al revers i més discrets el de les posteriors) i franges i punts blancs. Els reversos presenten diverses tonalitats marronoses (tant molt clares com molt fosques), blanques i negres; en posició activa destaca l'ocel de les ales anteriors.

Eruga[modifica | modifica el codi]

Fins a 42 mm de longitud. La seva forma és similar a la d'un llimac. A l'últim estadi és predominantment verda; del cap en surten dues banyes de color ocre, to que s'estén formant una línia una mica més enllà d'aquestes. Hi té diverses franges obliqües de color ocre als laterals. El seu cos acaba en una punta, borejada pel mateix color ocre. Quan és una larva jove, és verda amb el cap, banyes i cua marrons.

Hàbitat[modifica | modifica el codi]

Clars de boscos caducifolis i boscos de ribera, sempre on creixi abundantment la planta nutrícia de l'eruga, encara que alguns exemplars poden aventurar-se cap altres zones.[3] Aquesta s'alimenta de Salix caprea, Salix cinerea i Salix alba, principalment.[2]

Concentració d'exemplars sobre el cadàver d'una granota.

Període de vol i hibernació[modifica | modifica el codi]

Vola en una generació a l'any: de mitjans de juny a mitjans d'agost. Hibernació com a larva jove en la base d'una ramificació de la planta nutrícia.[2][3]

Comportament[modifica | modifica el codi]

Els adults se senten atrets per fang, fruites podrides, saba d'arbres, excrements de carnívors, suor humana, quitrà calent i vapors de petroli, etc., ja que no s'alimenten de nèctar de flors. Acostumen a descansar a les fulles dels arbres a uns metres del terra.[3][2]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Butlletí Cynthia nº11 (en català). Catalan Butterfly Monitoring Scheme, 2013. 
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Tolman, Tom; Lewington, Richard. Mariposas de España y Europa (en castellà). Lynx, 2011. ISBN 978-84-96553-84-2. 
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 «Apatura ilia» (en castellà). Asturnatura. González Fernández, J.. [Consulta: 12 de juliol de 2012].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Tom Tolman & Richard Lewington, 2002. Guía de las Mariposas de España y Europa. Lynx Edicions. ISBN 84-87334-36-9. (castellà)
  • D.J. Carter & B. Hagreaves, 1987. Guía de Campo de las Orugas de las Mariposas y Polillas de España y de Europa. Ediciones Omega. ISBN 84-282-0798-4. (castellà)
  • Associació per la Defensa de la Natura, 1999. Papallones d'Andorra. Fundació Crèdit Andorrà. ISBN 99920-1-281-1. (català)
  • Helgard Reichholf-Riehm, 1985. Mariposas. Editorial Blume. ISBN 84-7031-555-2. (castellà)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]