Toros II

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Toros II (armeni: Թորոս Բ) (mort el 1169) fou príncep d'Armènia Menor o Petita Armènia, de la dinastia rupeniana. Va succeir, amb un interregne de 5 anys, al seu pare Lleó I d'Armènia Menor que havia estat deposat el 1138 pels bizantins.

Quan es va produir la invasió bizantina del 1137, Lleó I va fugir amb la seva segona dona i els seus dos fills Rupen i Toros cap al nord. Fets presoners el 1138 foren portats a Constantinoble on Lleó I va morir probablement el 1140 i Rupen fou cegat el 1141 i va morir a causa del turment.

Toros es va fer amics dels guardians i el 1143 va aconseguir escapar i al cap de poc estava a Cilícia; molts nakharars de les muntanyes es van posar al seu costat i el 1145 va reconquerir Vahka i altres fortaleses del nord, i va anar baixant cap a la plana, i el 1151 va ocupar Mamistra, Hamdun i Tars, i el 1152 ja controlava tots els dominis paterns.

El 1152 els bizantins van enviar un primer exèrcit dirigit per Andrònic, cosí de l'emperador Manel I Comnè; algun nakharars rivals dels rupenians estaven al seu exèrcit. Toros els va derrotar i Sempad, nakharar de Barbaron va morir en la lluita, mentre altres nakharars foren capturats (Oshin II nakharar de Lampron, Basili nakharar de Partserpert, i Tigranes, nakharar de Prakan). Oshin II el més poderós dels nakharars, va donar al seu fill Hethum (III) com a garantia de la meitat del seu rescat. Hethum fou rebut a la cort de Toros i es va negociar el seu casament amb una de les filles del príncep armeni, que es va realitzar.

Davant aquest fracàs els bizantins van instigar la invasió de Masud el soldà seljúcida de Rüm, el 1153. Toros va aconseguir fer front a aquest perill reconeixent com a sobirà a Masud que es va retirar. El 1154 Masud va tornar a atacar el país i va assetjar Anazarbe però un destacament enviat cap a Antioquia fou destruït pels templaris a les portes síries, i els seljúcides desmoralitzats es van retirar altre cop. En l'atac seljúcida del 1155 fou assetjada Hamdun però sense èxit; després va pujar al tron seljúcida Kilidge Arslan II i es va establir la pau.

Aquesta pau va estar a punt de trencar-se perquè Esteve, fill de Lleó I amb la seva primera dona i per tant germanastre de Toros, que el 1138 havia estat nomenat generalíssim pel seu pare per fer front als bizantins, i que de fet era el successor legítim, per les seves atribucions militars va fer incursions contra els seljúcides a la zona de Kokison (1157) i va intentar ocupar Marash sense èxit. Toros s'oposava a aquestes accions, i no va donar suport a Esteve i va retornar Kokison a Kilidge Arslan i la pau es va restablir.

En aquest temps Toros es va enfrontar a Reinald de Chatillon pel castell de Bagras construït pels templaris a la frontera entre Armènia i Antioquia, que havia estat capturat pels bizantins i aquestos l'havien perdut davant els armenis. Reinald el reclamava com a seu i l'emperador Manel li va donar suport i el va incitar a la seva conquesta per tenir-lo en feu de Bizanci. Reinald fou derrotat en una batalla prop d'Alexandreta i el castell va romandre en mans del armenis com a feu d'una de les germanes de Toros i el seu marit i després del fill comú Folc de Bouillon. Una mica després Toros el va entregar finalment als templaris a canvi d'una aliança perpetua però llavors Manel I Comnè va refusar compensar a Reinald per la seva tasca, i finalment Reinald es va aliar amb Toros amb el que va fer conjuntament un raid a l'illa bizantina de Xipre on es van produir fets de gran crueltat.

Manel I va decidir que ja n'hi havia prou, i per posar fi al domini armeni i revenjar l'expedició a Xipre, va portar un fort exèrcit a Cilícia. Va ocupar Anazarbe, Tars i després tota la regió. Toros es va refugiar a les fortaleses muntanyoses de l'Antitaure i es va establir a Dajikikar. El rei Balduí III de Jerusalem va fer una mediació i finalment es va arranjar una pau per la qual Toros podia conservar les fortaleses de muntanya en feu de Bizanci; els bizantins restaven amos de les terres planes i de les principals ciutats.

La guerra es va reprendre el 1162. Toros va reconquerir Vahka i Anazarbe, però per por de provocar un enfrontament general amb els bizantins va signar un tractat de pau amb l'imperi el 1163.

El 7 de febrer de 1165 el governador bizantí de Tars, Andrònic Euphorbenus, va convidar a un banquet al generalíssim Esteve, i el va assassinar en revenja per les expedicions contra els bizantins o contra territori bizantí que havia fet entre 1158 i 1163. Toros va respondre amb una matança general de bizantins als seus dominis. La guerra semblava inevitable però es va evitar pels esforços diplomàtics del rei Amalric I de Jerusalem.

Vers el 1166 el seu germanastre Mleh (germà d'Esteve) va intentar matar al rei, però Toros va descobrir el complot i a Mleh se li van confiscar les propietats i se li va treure el poder; va sortir d'Armènia Menor cap a Antioquia i després cap a Alep on es va posar al servei de l'atabeg Nur al-Din.

El 1168 Toros va abdicar i es va retirar a un monestir deixant el poder al seu jove fill Rupen II sota regència del seu nebot Tomàs, fill de la germana gran de Toros.

Va deixar tres fills, l'esmentat Rupen II, una filla que es va casar amb Hethum III de Lampron, i una altra filla que es va casar amb l'emperador de Xipre.


Precedit per:
Lleó I
Regne de la Petita Armènia
1143-1168
Succeït per:
Rupen II