Tortuga careta

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Tortuga careta
Caretta caretta02.jpg
Loggerhead turtle.jpg
Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Sauropsida
Ordre: Testudines
Subordre: Cryptodira
Família: Cheloniidae
Gènere: Caretta
Rafinesque, 1814
Espècie: C. caretta
Nom binomial
Caretta caretta
Linnaeus, 1758
Distribució de Caretta caretta. Vermell: Zones més importants de posta. Groc: Altres zones
Distribució de Caretta caretta. Vermell: Zones més importants de posta. Groc: Altres zones
Subespècies

Caretta caretta caretta (Linnaeus, 1758)
Caretta caretta gigas[1]

Sinònims

Caouana elongata (Gray, 1844)
Chelonia caouana (Duméril, 1835)
Chelonia caretta (Dyce, 1861)
Chelonia multiscutata (Kuhl, 1820)
Testudo caouana (Lacépède, 1788)
Testudo caretta (Linnaeus, 1758)
Testudo corianna (Gray, 1831)
Testudo nasicornis (Lacépède, 1788)
Thalassochelys caretta (Boulenger, 1886]]) [1]

La tortuga careta o tortuga babaua (Caretta caretta) és una tortuga marina de l'ordre dels quelonis i de la família dels quelònids que viu a les mars tropicals i subtropicals i es troba amb freqüència a la Mediterrània, on sempre havia estat molt abundant.

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Els adults pesen de 65 a 107 kg i tenen una longitud de 82 a 109 cm.[2] Els colors varien entre el cafè fosc i el groc ataronjat, dorsalment són de color crema. Les cries són de color cafè fosc. Tenen aletes de dues arpes especialitzades per nedar grans distàncies, i tenen el cap gran i arrodonit, semblant al de la tortuga verda. Tenen un bec molt gruixut. La closca sol ser llisa en els adults i una mica més aspre en els joves. Habitualment presenten epibionts adherits a la closca.[3][4]

  • Talla: longitud màxima de la closca -distància en línia recta- 125 cm i comuna fins a 110 cm.[5]
  • Pes: màxim 159 kg i comú fins a 105 kg.[5]
  • Closca en forma de cor, més o menys, aplanat; l'amplada correspon a un 76% de la seva longitud.[3]
  • Cap bastant llarg (un 28% de la longitud de la closca).[5] i ample, amb 2 parells de plaques prefrontals i un fort bec corni.
  • Cinc parells de plaques laterals; el parell davanter al costat de la placa precentral; tres parells de plaques inframarginals sobre el plastró; dues formacions espinoses (pues) a cada una de les potes nedadores.
  • Coloració del dors de la closca marró vermellós amb taques clares.
  • Regió ventral (plastró) groguenc amb taques ataronjades difuses.[3]

Ecologia[modifica | modifica el codi]

La tortuga careta és cosmopolita, molt comuna a la Mediterrània i a la Mar Negra. Present tant a l'Atlàntic Oriental com a l'Occidental, a l'Oceà Índic i al Pacífic.[6]

Aquesta espècie és la segona espècie més distribuïda mundialment i és una de les més explotades. Es distribueix per totes les costes del Pacífic de Amèrica del Sud, de la Baixa Califòrnia i de Califòrnia, també s'han trobat a les illes japoneses d'Okinawa. S'han donat casos en que la tortuga va viatjar de San Diego (Califòrnia) fins al Japó.[3]

Aquestes tortugues poden viure en aigües més fredes que la tortuga verda. També es troben al Brasil i a la reserva de Cap Canaveral.).[1]

L'espècie és carnívora, s'alimenta de mol·luscs, crustacis, peixos, meduses i altres petits i mitjans animals marins, que masteguen amb les seves grans i poderoses mandíbules. Com altres tortugues marines, les femelles retornen a dipositar els seus ous a prop de la mateixa platja on havien desclos. Al contrari d'altres tortugues de mar, la persecució del mascle i l'aparellament usualment no tenen lloc a prop de la platja d'anidament, fent-lo al llarg de les rutes de migració entre camins d'alimentació i d'aparellament.[1]

Per motius de reproducció pot formar concentracions de centenars d'individus. La maduresa sexual arriba cap als 10 anys, quan posseeix una longitud de 60 cm. L'aparellament es produeix usualment a la superfície, els mascles usen les seves dues arpes per aferrar-se al llom de les femelles. El període de reproducció és de maig a setembre.

A la resta del món els nius solen dipositar-se en climes tropicals i subtropicals. Els llocs d'implantació preferits solen ser Brasil i Florida (Estats Units), i rares vegades a Austràlia. Normalment ponen a l'estiu depenent de l'hemisferi. Per niar les femelles migren grans distàncies des de les zones d'alimentació. Pot produir híbrids amb la tortuga carei (Eretmochelys imbricata) i la tortuga bastarda (Lepidochelys kempii).[1]

Aquesta espècie es troba en perill d'extinció; ha estat caçada durant segles per la seva carn i la seva closca i els seus ous han estat sostrets de les platges per ser venuts pel consum humà. Actualment, són molestades pel turisme no organitzat i per les urbanitzacions costaneres. A Florida estan morint per la contaminació d'algunes badies o zones de l'oceà. Al Mediterrani es troba en perill d'extinció per culpa de la destrucció de les platges verges, la pesca accidental i la contaminació de l'aigua del mar, com ara les bosses de plàstic que la tortuga confon amb la seva presa preferida, la medusa, i que li causa la mort per asfíxia.

Com tots els rèptils autòctons de Catalunya és una espècie protegida per la Llei 3/1988, de 4 de març, de protecció dels animals (DOGC número 967, del 18 de març del 1988).

Galeria d'imatges[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Catalogue of Life (anglès)
  2. Conant 2009, p. 7
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 SeaWorld Parks & Entertainment (2010). "Sea Turtles: Physical Characteristics".
  4. Joseph B. Pfaller, Karen A. Bjorndal, Kimberly J. Reicha, Kristina L. Williams i Michael G. Frick. «Distribution patterns of epibionts on the carapace of loggerhead turtles, Caretta caretta» (en anglès). Marine Biodiversity Records, 1, 2008. DOI: 10.1017/S1755267206003812.
  5. 5,0 5,1 5,2 Wynne, Kate; Schwartz, Malia (1999). Guide to Marine Mammals and Turtles of the U.S. Atlantic and Gulf of Mexico. illustrated by Garth Mix (2nd ed.). Rhode Island Sea Grant. ISBN 0-938412-43-4.
  6. Committee on Sea Turtle Conservation, National Research Council (1990). Decline of the Sea Turtles: Causes and Prevention. The National Academies Press. ISBN 0-309-04247-X. Archived from the original on May 30, 2010. http://www.webcitation.org/5q7fwJPWd

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]