Tortuga mediterrània

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Tortuga mediterrània
Neogen
Testudo hermanni
Testudo hermanni
Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Sauropsida
Ordre: Testudines
Subordre: Cryptodira
Família: Testudinidae
Gènere: Testudo
Espècie: T. hermanni
Nom binomial
Testudo hermanni
(Gmelin, 1789)
Sinònims
  • Agrionemys hermanni
  • Eurotestudo

La tortuga mediterrània o tortuga de terra, coneguda pel nom científic de Testudo hermanni, és una de les vuit espècies de tortuga classificades tradicionalment dins el gènere Testudo, juntament amb espècies properes com la tortuga marginada (T. marginata), la tortuga grega (T. graeca) o la tortuga de Horsfield (T. horsfieldii). Se'n coneixen dues subespècies: T. h. hermanni i T. h. boetthgeri. Són rèptils herbívors i diürns que poden arribar a viure edats comparables a les dels humans, i que s'estenen des dels Països Catalans a l'oest fins al marge sud de la mar Negra a l'est. Juntament amb la tortuga marginada (T. marginata) és l'única tortuga terrestre de distribució íntegrament europea. La destrucció dels seus hàbitats i la seva popularitat com a animals de companyia n'han delmat significativament les poblacions salvatges i n'han fet indispensable la protecció per assegurar el futur de l'espècie a llarg termini.

Distribució de l'espècie[modifica | modifica el codi]

És una espècie paleàrtica que habita únicament al sud d'Europa. La regió en què viuen les tortugues mediterrànies s'estén des de Catalunya a Romania, incloent-hi les grans illes del mar Mediterrani. Als Països Catalans, se'n poden trobar a la serra de l'Albera, al massís del Garraf, al delta de l'Ebre, a Marçà i a la serra del Montsant a Catalunya; a les illes de Mallorca i Menorca a les Balears, a alguns enclavaments determinats del País Valencià i a la zona de L'Alguer a Sardenya.

També habiten a diferents zones de França, Itàlia, Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, Sèrbia, Montenegro, Macedònia, Bulgària, Romania i Grècia.

Distribució de Testudo hermanni.

Taxonomia[modifica | modifica el codi]

Etimologia[modifica | modifica el codi]

El nom Hermanni és en honor del metge i naturalista francès Jean Hermann (1738-1800). L'holotip d'aquesta espècie pertany a la seva col·lecció. Tradicionalment s'han identificat dues subespècies de la Testudo Hermanni, l'occidental o Testudo Hermanni Hermanni i l'oriental o Testudo Hermanni Boettgeri.[1]

T. hermanni hermanni[modifica | modifica el codi]

T. h. hermanni mascle
T. h. boettgeri femella
Detall angonal: T. h. boettgeri (esquerra) T. h. hercegovinensis (dreta)
T. h. peloponessica, cuirassa i plastró

La mida de les cuirasses dels exemplars adults varia des d'un mínim de tretze centímetres en els mascles de la Pulla fins a un màxim de vint-i-dos centímetres en les femelles de Sardenya. La coloració de la base de la cuirassa és d'un groc taronjós amb difuses taques negres, molt esteses pel plastró. La sutura pectoral (en vermell a la foto) és més petita que la femoral (en blau). Altres característiques són la pigmentació groga de les escates sota els ulls, absent en els exemplars adults de T. h. boettgeri i un dibuix característic sota l'escut supracaudal en forma de forat del pany. Aquesta subespècie es troba a França, Itàlia, Catalunya i les Balears. A França, als monts Maures (Provença) i a Còrsega, i a Itàlia a la Toscana, a la Pulla, a Sicília i al nord de Sardenya.

T. hermanni boettgeri[modifica | modifica el codi]

La mida d'aquesta espècie és superior a la de T. h. hermanni; les femelles adultes poden arribar als vint-i-cinc centímetres. La coloració de la base varia del groc verdós al groc daurat. Les taques negres són menors en nombre i en extensió tant a la cuirassa com al plastró i en alguns exemplars a penes són visibles. La sutura pectoral (en vermell a la foto) és més gran que la femoral (en blau). No és estrany trobar exemplars amb les escates supracaudals unides. Té una distribució molt ampla que va de la regió d'Ístria a Romania, amb presència al nord-est d'Itàlia, i amb les majors poblacions a Croàcia, Albània, Grècia i Bulgària. També és present amb petites poblacions a Sèrbia, Bòsnia i Hercegovina, Montenegro, Macedònia i Romania.

Altres subespècies[modifica | modifica el codi]

La pertinença d'aquestes dues subespècies a T. hermanni encara no ha estat verificada taxonòmicament:

  • Testudo hermanni ssp. hercegovinensis (Werner, 1899).
Molt similar a T. h. boettgeri, se'n diferencia per l'absència de les dues escates angonals (dins el cercle vermell a la foto), una peculiaritat vista en molts exemplars a Croàcia, Bosnia i Hercegovina i Montenegro.

La coloració del plastró s'assembla a la de T. h. hermanni. El pes dels mascles varia entre 600 i 830 grams, mentre que les femelles pesen entre 990 i 1.080 grams. Els mascles mesuren entre 12,5 i 13,5 centímetres, mentre que les femelles en mesuren entre 14 i 15.

Molts exemplars presents a la reserva natural del Bosco della Mesola (Delta del Po) presenten característiques típiques d'aquesta subespècie i recents estudis filogenètics en confirmarien l'origen dàlmata.

  • Testudo hermanni ssp. peloponnesica
amb caràcters morfològics que l'acosten a T. h. hermanni, de mida molt petita i amb una cuirassa i un plastró molt foscos, se l'ha observat a la regió d'Esparta.[2] Es tem que aquest grup hagi quedat delmat pels devastadors incendis que arrasaren el seu hàbitat al Peloponès a l'estiu del 2007.

Revisió de la classificació[modifica | modifica el codi]

Fins fa pocs anys, les dues espècies reconegudes eren classificades com a:

  • Testudo hermanni ssp. robertmertensi (Wermuth, 1952)
la forma occidental
  • Testudo hermanni ssp. hermanni (Gmelin, 1789).
la forma oriental

Per motius de prioritat taxonòmica, actualment reben el nom de:

  • Testudo hermanni ssp. hermanni (Gmelin, 1789).
la forma occidental
  • Testudo hermanni ssp. boettgeri (Mojsisovics, 1889)
la forma oriental

Basant-se en recents dades moleculars/morfològiques del gènere Testudo, alguns han proposat reanomenar l'espècie Testudo hermanni. Els estudis genètics han demostrat que T. hermanni és genèticament més propera a la tortuga de Horsfield que a Testudo graeca, i que T. graeca és més propera a la tortuga marginada que a T. hermanni, per aquesta raó s'ha proposat Agrionemys hermanni, com a grup compartit amb T. horsfieldii, mentre que l'altre grup el formarien T. graeca, T. marginata i Testudo kleinmanni. Altres suggereixen el gènere Eurotestudo,[3] elevant les subespècies al rang d'espècie, denominant-les:

  • Eurotestudo hermanni
  • Eurotestudo boettgeri

Diferències respecte a T. graeca[modifica | modifica el codi]

Funda còrnia a l'àpex de la cua d'un jove mascle de T. h. hermanni

Els trets que diferencien Testudo hermanni de Testudo graeca són principalment la presència d'una funda còrnia a l'àpex de la cua tant dels mascles com de les femelles, absent en T. graeca i l'absència dels tubèrculs cornis als costats de les cuixes, característics de T. graeca, tot i que en rares ocasions poden ser presents en alguns exemplars de T. hermanni. En general, T. hermanni presenta una divisió en dues parts del plastró supracaudal, però hi ha molts exemplars sense aquesta partició. Una altra diferència morfològica és que la primera placa vertebral de T. hermanni és més gran que la segona, al contrari de T. graeca, que té la primera placa vertebral més petita que la segona.

Relacions genètiques dins l'espècie[modifica | modifica el codi]

Rar exemplar de T. h. hermanni amb tubèrculs cornis a les cuixes.

A partir d'estudis de les relacions filogenètiques a l'interior del gènere Testudo, en particular de la seqüència d'ADN mitocondrial,[4] ha quedat clar que les T. hermanni que viuen a Itàlia són genèticament homogènies i descendeixen d'un reduït nombre d'exemplars que sobrevisqueren a una forta delma de la subespècie, probablement relacionada amb els canvis climàtics de la fi del Plistocè, i probablement es refugiaren a Sicília. Les T. h. hermanni franceses de la Côte Varoise es diferencien de les italianes perquè descendeixen d'exemplars provinents d'un altre refugi glacial. Els exemplars presents a Catalunya presenten una marcada semblança amb els exemplars sicilians. Dins l'espècie T. h. boettgeri, s'han distingit diverses línies de descendència, que es poden seguir fins a diferents refugis glacials geogràficament estrets i aïllats situats a Grècia. En aquest refugi, cada població ha desenvolupat diferències més importants a causa de la deriva genètica.

Fenotips de T. h. hermanni[modifica | modifica el codi]

Soca itàlica[modifica | modifica el codi]

Clatell i galtes groques, típiques de T. h. hermanni
Femella de T. h. hermanni 'Pugliese' de 115 anys
Femella de T. h. hermanni 'Sarda'
Estries a sota la gola en un examplar de T. h. hermanni 'Sarda'
Itàlia septentrional
De mida petita amb taques clares a la cuirassa.
Pes d'aproximadament 400 grams, es troba fins a sis-cents metres sobre el nivell del mar.
Mida màxima: quinze centímetres la femella, tretze el mascle.
Toscana
Amb una típica cuirassa oblonga, de fons groc taronjós.
La femella pot arribar a pesar un quilogram.
Mida màxima: setze centímetres la femella, catorze el mascle.
Pulla
Coloració de les taques mitjanament fosca i una mida molt petita.
Pes: la femella 750 grams i el mascle 450 g, es troba fins a sis-cents metres sobre el nivell del mar.
Mida màxima: quinze centímetres la femella, tretze el mascle.
Sicília
Semblant a la de Toscana però amb taques més fosques.
La femella pesa entr 700 i 800 grams. El mascle en pesa entre 400 i 500. Es troben fins a 1.500 metres sobre el nivell del mar.
Mida màxima: disset centímetres la femella, quinze el mascle.
Sardenya
de mida molt gran i pell fosca, el cap presenta algunes taques grogues. El cap dels mascles té una forma més o menys trapezoïdal. En la majoria d'exemplars, les escates de la gola tenen un equivalent a l'interior en forma de dues bandes negres. La segona escata vertebral queda sovint convexa vers la part anterior.
La femella pot sobrepassar els dos quilograms de pes.
Mida màxima: vint-i-dos centímetres la femella, divuit el mascle.
Còrsega
Característiques semblants a les de la forma sarda però d'una menor mida.
En alguns casos, les escates de la gola tenen un equivalent a l'interior en forma de banda negra.
Mida màxima: dinou centímetres la femella, setze el mascle.
T. h. hermanni 'Varoise'

Soca francesa[modifica | modifica el codi]

Provença, Côte Varoise
La coloració del fons de la cuirassa és groga-daurada amb taques no gaire fosques.
La pell va del groc grisós del coll al gris fosc del cap, amb una taca groga darrera l'ull.
La coloració de les potes és grogosa.
La separació entre la primera i la segona escata vertebral és recta.
Les escates de la gola no tenen equivalent interior.
Mida màxima: vint centímetres la femella, disset el mascle.
T. h. hermanni 'Majorquina'

Soca espanyola[modifica | modifica el codi]

La coloració del fons de la cuirassa és d'un groc-daurat molt intens, i la pell és groga.

Mallorca
Mida màxima: quinze centímetres la femella, tretze el mascle.
Menorca
Mida màxima: divuit centímetres la femella, catorze el mascle.
Catalunya
La coloració de la cuirassa tendeix a esdevenir més fosca amb els anys.
Mida màxima: setze centímetres la femella, catorze el mascle.

Dimorfisme sexual[modifica | modifica el codi]

Mascle (esquerra) i femella (dreta)

La diferenciació de mascles i femelles s'efectua per mitjà dels caràcters sexuals secundaris. Els mascles, de mida més petita, tenen una cua llarga, robusta i gruixuda a la base i la funda còrnia està ben desenvolupat. En les femelles, la cua és petita i curta i la funda còrnia és de dimensions reduïdes. La distància de l'obertura de la cloaca a la base de la cua és més gran en els mascles. Els mascles adults presenten una concavitat al plastró per facilitar que la femella munti la seva cuirassa. El plastró de les femelles i dels exemplars joves i subadults és pla; l'angle que formen les escates anals del plastró és molt més gran en els mascles, però en les femelles, aquestes escates són més altes. L'escata supracaudal del mascle és corbada a la part baixa, mentre que la de les femelles queda alineada amb la cuirassa.[5]




Sentits[modifica | modifica el codi]

Esquelet

Les tortugues tenen una vista excel·lent: saben distingir formes i colors i fins i tot poden reconèixer persones. Tenen un sentit de l'orientació molt precís; si se les mou uns centenars de metres del territori al qual pertanyen i tornen en poc temps. Són molt sensibles a les vibracions del terra encara que no tinguin una oïda desenvolupada. En canvi, l'olfacte està ben desenvolupat i té un paper important en la recerca d'aliments i de parelles sexuals.

Etologia[modifica | modifica el codi]

Comportament[modifica | modifica el codi]

Les tortugues mediterrànies són animals ectotèrmics que s'estenen al sol durant les primeres hores del dia per escalfar el seu cos i activar-ne les funcions metabòliques. L'exposició a la llum solar els permet absorbir els rajos ultraviolats necessaris per la síntesi de la vitamina D. Un cop arriben a la temperatura corporal necessària per activar els enzims lligats a la digestió, les tortugues es dediquen a cercar aliments. A temperatures atmosfèriques superiors a 27 °C, esdevenen apàtiques i proven de refrescar-se excavant petits forats coberts per vegetació baixa o amagant-se en petites esquerdes. Quan tornen a baixar les temperatures, esdevenen actives de nou.

Hibernació[modifica | modifica el codi]

A la tardor, amb la baixada de les temperatures, els rèptils deixen d'alimentar-se durant fins a vint dies per poder buidar completament l'intestí de restes de menjar. Es van tornant més apàtics i, al novembre o desembre, segons la latitud, comencen a enterrar-se o refugiar-se en llocs protegits i cauen en un estat d'hibernació. La temperatura ideal per la hibernació és de 5 °C. Temperatures inferiors a 2 °C provoquen danys cerebrals o la mort, mentre que si són superiors a 10 °C porten la tortuga a un estat de subhibernació, perillós ja que l'animal consumeix més ràpidament les reserves de greix que li han de durar tot l'hivern. En estat natural, les tortugues s'enterren a entre deu i vint centímetres de profunditat.

La hibernació és una fase metabòlica vital per aquesta espècie, i l'única cosa que la pot impedir és una malaltia o una altra circumstància debilitant.

De fet, la principal causa de mort en el cas d'exemplars que han d'hivernar en espais interiors preparats per criadors afeccionats és la temperatura, que és massa alta per permetre la hibernació però massa baixa perquè l'animal es continuï alimentant.

En una situació així, si es vol mantenir l'animal actiu, caldrà col·locar-lo dins un terrari escalfat amb un punt càlid a 28 °C i un punt fresc i ombrejat a 18 °C, amb un substrat d'uns cinc centímetres de profunditat compost d'un 40% de torba oligotròfica, un 40% d'humus (sense fertilitzants ni pesticides) i un 20% de terra de riu. És essencial que hi hagi una làmpada de rajos ultraviolats especial per rèptils, necessària per la síntesi de vitamina D, essencial per fixar el calci.[6]

Si, en canvi, es prefereix una hibernació controlada, caldrà posar la tortuga en un contenidor protegit dels rosegadors amb una xarxa metàl·lica, ple del mateix tipus de substrat que es descriu al paràgraf anterior. El contenidor s'haurà de posar en un espai fosc amb temperatures entre 4 i 8 °C i una humiditat ambiental d'aproximadament un 70%. Les tortugues se solen despertar al mes de març, quan les temperatures es tornen més càlides.[6]

Aparellament[modifica | modifica el codi]

Aparellament

Immediatament després de despertar-se de la hibernació, el mascle comença el festeig amb un ritual que inclou seguir la femella i mossegar-li o colpejar-li la cuirassa. El mascle puja a l'esquena de la femella per copular. El mascle treu el penis, contingut dins la cua gruixuda, i emet l'únic so que fan aquests rèptils, altrament muts.[7] La femella pot arribar a trigar quatre anys per quedar-se fertilitzada, car pot conservar el semen en un òrgan de l'oviducte, a la zona genital.

Reproducció[modifica | modifica el codi]

Posta dels ous

Són animals de gran longevitat, i se'n coneixen molts exemplars centenaris. Arriben a la maduresa sexual quan tenen aproximadament deu anys, els mascles abans que les femelles. Les Testudo són ovípares que ponen els ous en forats excavats al sòl per la femella amb les potes del darrere. Les femelles de T. hermanni ponen ous dues o tres vegades a l'any, entre maig i juny. El nombre d'ous depèn de la mida de l'exemplar, però són entre tres i vuit per posta.[5]

Eclosió de l'ou

El temps d'incubació, d'entre dos i tres mesos, i el gènere dels nounats varien en funció de la temperatura ambiental. Si la temperatura d'incubació és inferior a 31,5 °C, predominaran els mascles, i si la temperatura és superior, hi haurà més femelles. Temperatures inferiors a 26 °C o superiors a 33 °C provoquen malformacions o la mort de l'embrió. Un cop arribat el dia de l'eclosió, sovint precipitada per un dia de pluja, la tortugueta trenca l'ou per mitjà del telolècit, un tubèrcul corni situat entre els narius i el maxil·lar superior que desapareix després d'uns dies. L'eclosió dura quaranta-vuit hores, un període durant el qual el sac vitel·lí és absorbit totalment.


Alimentació[modifica | modifica el codi]

La cuirassa perfecta d'una T. h. boettgeri de Bulgària, amb una coloració molt clara.

Es tracta de rèptils purament herbívors. Els exemplars salvatges viuen en un hàbitat que es caracteritza per llargs períodes de sequera que els obliga a alimentar-se d'herbes seques. En aquests casos, complementen la seva dieta menjant-se artròpodes o cargols; aquests últims se'ls mengen pel calci que porta la closca. A vegades també mengen excrements o petits trossos de carronya. El seu aliment és principalment vegetarià encara que la complementa amb certs invertebrats ocasionalment. Segons estudis de CARAPAX la seva alimentació es basa en més de 60 espècies herbàcies diferents, i es compon d'una alta proporció de fibra i calci i una baixa proporció de proteïna. Tolera malament la fruita, ja que li produeix diarrea i multiplicació de paràsits, i té massa sucre i massa poc calci. Consumeix diverses varietats de cactus i de figues de moro.

[5] Els exemplars criats en captivitat són generalment sobrealimentats. No se'ls ha de donar mai carn, llet, formatge, menjar per gossos o gats, ous, pa, cítrics ni kiwis. També necessiten beure aigua i han de tenir a prop aigua neta per poder beure i banyar-se.

La base de la seva alimentació són les plantes silvestres: alfalfa, cards, dent de lleó, plantatge, trèbol, milenrama, madreselva, romaní, fulles de morera, sàlvia, melisa, la xicoira, la xicoira amarga i la xicoira vermella són algunes de les verdures aptes per alimentar les tortugues gràcies a la seva riquesa en calci respecte al fòsfor i per les fibres que contenen. Altes dosis de proteïnes o de fòsfor juntament amb una minsa ingestió de calci provoquen deformacions permanents de la cuirassa i danys als òrgans interns

Un símptoma evident de mala alimentació és una cuirassa amb les escates punxegudes i estriades a les sutures, un fenomen conegut com a piramidalització. En canvi, una cuirassa llisa i de forma ovalada indica una alimentació correcta.

Hàbitat[modifica | modifica el codi]

Màquia mediterrània

Els hàbitats de la T. hermanni són típicament mediterranis, situats dins la zona fitoclimàtica del Lauretum i caracteritzats per hiverns suaus amb precipitacions moderades, i estius secs amb temperatures elevades. Aquesta espècie troba refugi i aliment a la vegetació baixa i els matolls de les garrigues, als arbusts de les màquies mediterrànies i al sotabosc, arribant fins a altituds temperades.

Apol·lo amb Chelys-lyra feta amb la cuirassa d'una T. hermanni. Pintura en ceràmica grega, aprox. 460 aC

La tortuga mediterrània fou probablement introduïda a la península Itàlica pels humans del neolític, des de l'antiguitat ha estat capturada i criada com a aliment, eina o animal de companyia. De la cuirassa se'n feien objectes variats d'ús comú, preciosos complements d'obres d'ebenisteria o joieria, o caixes de ressonància per usos musicals. La mitologia grega narra que l'inventor de la lira fou Hermes. Un dia, el déu trobà una tortuga dins una cova. La va matar, en va agafar la cuirassa i, posant set cordes de budell d'ovella sobre banyes d'antílop, en féu l'instrument musical. Tot seguit, Hermes la va regalar a Apol·lo, i aquest al seu fill Orfeu. A les sepultures antigues s'han trobat moltes closques o objectes fets de closques; de les variades troballes es teoritza (encara que podrien ser intrusions postdipositàries) que els etruscs posaven tortugues vives dins les tombes.[8] Les troballes de closques a la casa de Juli Polibi[9] a Pompeia confirmen que aquests rèptils eren criats a l'època romana com a animals de companyia.

Pintura de Paolo Porpora (Nàpols 1617-Roma 1673), la T. h. hermanni és un tema iconogràfic recorrent en moltes pintures seves

En el passat foren criades per alguns ordes monàstics perquè la seva carn, considerada altament nutritiva pels malalts, era dels pocs tipus de carn el consum de la qual estava permès per l'església catòlica durant el dejuni eclesiàstic.[10] Des dels inicis de l'art, són incomptables les representacions de tortugues, i es pot identificar amb certesa la pertinença d'algunes a l'espècie T. hermanni. En literatura, és recorrent el personatge de la tortuga com símbol de longevitat i de tranquil·litat. La llebre i la tortuga, d'Esop, n'és un exemple famós. En matemàtiques es pot destacar Aquil·les i la tortuga, la segona de les paradoxes formulades per Zenó d'Elea.[11]

Conservació[modifica | modifica el codi]

Les tortugues mediterrànies corren el risc de desaparèixer en estat salvatge sobretot a causa de factors antropogènics com ara: l'agricultura mecanitzada i l'ús de pesticides, el trànsit, els incendis, la destrucció del medi ambient, la urbanització, la captura il·legal i l'amenaça de nous predadors (sobretot per culpa de la introducció als anys vuitanta de senglars hongaresos, més grans que els autòctons. La captura de tortugues com a aliment per humans sembla inexistent tot i que segons Vetter en algunes regions rurals de Bulgària la tortuga mediterrània encara forma part de la cuina local.

Des de fa alguns anys, la prohibició de capturar exemplars salvatges ha incitat els afeccionats a dedicar-se a la cria de diverses espècies de Testudo i avui en dia el nombre d'exemplars en captivitat és molt superior al d'exemplars salvatges. Tanmateix, en alguns països, els esforços dels criadors són en va a causa d'una legislació que encara no ha canviat per adaptar-se a aquesta nova situació.

Legislació[modifica | modifica el codi]

L'espècie està inclosa a la Red List d'espècies amenaçades d'extinció, com totes les espècies del gènere Testudo. La tortuga mediterrània està protegida per la Convenció de Berna.[12] També està inclosa al CITES i al Reglament (CE) 1332/2005 de la Comunitat Europea, de manera que en queda absolutament prohibida la captura d'exemplars salvatges i n'està reglamentada la cria i el comerç d'exemplars en captivitat.

A Espanya és il·legal tenir tortugues d'aquesta espècie.[13]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

En català[modifica | modifica el codi]

  • Soler Massana, J., Martínez Silvestre, A.. La tortuga mediterrània a Catalunya. Editorial L'Agulla (El Mèdol), 2005. ISBN 84-88882-98-X. 

En alemany[modifica | modifica el codi]

  • Wermuth, H.. Testudo hermanni robertmertensi n. subsp. und ihr Vorkommen in Spanien. Senckenbergiana (33) 157-164., 1952. 

En castellà[modifica | modifica el codi]

  • Pelaz, M. P.. Aspectos históricos para la actual corología de Testudo hermanni en el Mediterráneo Occidental. Vida Silvestre nr. 64 (ICONA, Madrid) 28-35, 1988. 
  • Vetter, Holger. La tortuga mediterrània. Testudo hermanni. Reptilia Ediciones, 2006. ISBN 84-934185-0-1. 
  • Avanzi, Marta. Las tortugas terrestres. Editorial de Vecchi, 2004.. ISBN 84-315-2832-X.. 
  • Merchán Fornelino, Manuel. El maravilloso mundo de las tortugas. Ediciones Antiquaria, 1992.. ISBN 84-86508-26-6.. 
  • Merchán Fornelino, Manuel/Martínez Silvestre, Albert. Tortugas de España. Ediciones Antiquaria, 1999.. ISBN 84-86508-52-5.. 
  • Pursall, Brian. Tortugas terrestres mediterráneas. Editorial Hispano Europea, 2002.. ISBN 84-255-1433-9.. 

En italià[modifica | modifica el codi]

  • Campi, Ursula. Tartarughe terrestri europee. Primaris sas, 2000. ISBN 88-85029-59-0. 
  • Pirotta, Fabrizio. Tartarughe terrestri. Il Sole 24 Ore Edagricole, 2001. ISBN 88-506-4361-6. 
  • Salvadori, Marco. Guida alle tartarughe terrestri. Schiff Editore, 2001. 
  • Avanzi, Marta. Guida alle tartarughe terrestri. De Vecchi Editore, 2002. ISBN 88-412-7620-7. 
  • Avanzi, Marta; Millefanti, Massimo. Il grande libro delle tartarughe acquatiche e terrestri. De Vecchi Editore, 2003. ISBN 88-412-7651-7. 

En neerlandès[modifica | modifica el codi]

  • Bruekers, J. M. B. M.. Schildpadden in Zuid-Frankrijk. Lacerta (44):4 63-65., 1986. 

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Collections Universitaires de la Ville de Strasbourg. «Collections Universitaires». Collections Universitaires. Université Louis Pasteur, 2005. [Consulta: 26-01-2008].
  2. (Willemsen & Hailey, 1999a,b)
  3. Lapparent de Broin, F. de, R. Bour, J. F. Parham, and J. Perälä. "Eurotestudo, a new genus for the species Testudo hermanni Gmelin, 1789 (Chelonii, Testudinidae)". Comptes Rendus Palevol. 2006, vol. 5, núm. 6: 803-811.
  4. Phylogenetic Relationships among the Species of the Genus Testudo
  5. 5,0 5,1 5,2 Einblicke in die natürliche Lebensweise von Testudo hermanni hermanni. Natur- und Tierverlag, 2000. ISSN 1439-8168. 
  6. 6,0 6,1 Haltung und Zucht der griechischen Landschildkröte. Ulmer, 2002. ISSN 0723-4066. 
  7. P. Galeotti, R. Sacchi, D. Pellitteri, R. & M. Fasola: Female preference for fast-rate, high-pitched calls in Hermann's tortoises Testudo hermanni. A: Behavioral Ecology. Univ. Press, Oxford 16.2005,1.
  8. De Grossi Mazzorin J., Cerminara C. (2005). I resti di testuggini della tomba 15 di Poggio delle Granate: atto rituale o semplice intrusione post-deposizionale?. Scienze dell'Antichità, vol. 12
  9. Homo Faber. Natura, scienza e tecnica nell'antica Pompei. Electa 1999.
  10. De Grossi Mazzorin J., Minniti C. (2000). "Alimentazione e pratiche religiose: il caso di due contesti monastici a Roma tra il XVI e il XVIII secolo", a Atti del 2 °Convegno degli Archeozoologi Italiani, Asti 14-16 novembre 1997, Forlì, pàg. 327-339.
  11. [enllaç sense format] http://www.mathpages.com/rr/s3-07/3-07.htm
  12. Web oficial de la Convenció de Berna
  13. Pàmies Pallisé, Enric. «Tortuga mediterrània». Infortuga, 2005. [Consulta: 04-02-2008].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tortuga mediterrània

Vídeos[modifica | modifica el codi]

Parcs i zoos[modifica | modifica el codi]

Altres[modifica | modifica el codi]