Toscà

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El toscà dins les parles d'Itàlia

El toscà és un dialecte italià que, en la seva modalitat florentina, esdevingué la base de la llengua literària. La Toscana, per condicionaments geogràfics i històrics, conservà un llatí poc contaminat;[1] per això el toscà és, entre els dialectes italians, el que menys s'ha distanciat del llatí.

Aquest dialecte ha evolucionat d'una manera linear i homogènia, sense majors influències de llengües estrangeres. El toscà és la base de l'idioma italià gràcies als escrits de Dante Alighieri, Francesco Petrarca i Giovanni Boccaccio, però també dels de Nicolau Maquiavel i Francesco Guicciardini, que li va conferir al dialecte la dignitat de ser la "llengua literària" de la península italiana.

En el moment de la unificació d'Itàlia, el 1861, el toscà va ser seleccionat com a llengua d'ús, entrant en una discussió centenària en la qual havia participat també Dante,[2] que veia dues faccions principals: una que sostenia el naixement d'una llengua italiana sobre la base d'un dialecte i una altra que es proposava crear una nova llengua que prengués el millor de diversos dialectes. Amb el suport d'Alessandro Manzoni, va ser elegida la versió literària del toscà.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. "Toscà" a Gran Enciclopèdia Catalana. Accés el 18 de gener de 2009.
  2. Dante Alighieri. De Vulgari Eloquentia.