Omnipotència
| Part d'una sèrie sobre els |
| Atributs de Déu en el cristianisme |
|---|
 |
L'omnipotència és la capacitat de poder fer qualsevol cosa, que les religions monoteistes atribueixen a Déu, per estar alliberat dels límits del temps i l'espai que defineixen la vida material. "Déu totpoderós" és una invocació freqüent en la pregària.
Limitació del terme[modifica]
El concepte va provocar una paradoxa, la formulació més coneguda de la qual és "podria Déu crear una pedra tan pesada que Ell no pogués moure?".[1] Per resoldre aquesta contradicció, la teologia ha definit i limitat el terme d'omnipotència: Déu pot fer tot allò que esculli fer i que sigui lògic per a Ell de fer (segons Agustí d'Hipona).[2] Aquesta limitació deixa fora accions que portin a la destrucció, al mal o a atemptar contra els altres atributs divins.
L'autolimitació de l'omnipotència divina permet seguir sostenint la llibertat de l'ésser humà, postulat bàsic per a jutjar els seus actes segons l'ètica (extrem que nega o matisa la doctrina de la predestinació del calvinisme).
Omnipotència i perfecció[modifica]
La perfecció de Déu, que inclou tots els atributs i per tant l'omnipotència, és una de les característiques que porten a Descartes a demostrar racionalment que existeix la divinitat: no pot no existir un ésser que té la capacitat de fer qualsevol cosa, incloent l'acte de crear i ésser.
Segons les concepcions orientals, per contra, l'omnipotència no pot ser un atribut diví, ja que es defineix per la negació del que és humà (el límit) i per tant cau en un antropomorfisme que no correspon a una autèntica comprensió de Déu, que escapa de tota caracterització lògica.