Tractat de París (1814)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El Tractat de París (o Primer Tractat de París) va ser signat el 30 de maig de 1814, acabant la guerra entre França i la Sisena Coalició formada pel: Regne Unit, Rússia, Àustria, Suècia, Portugal i Prússia.

Va forçar l'abdicació de Napoleó I, i va restaurar els Borbons en la figura de Lluís XVIII de França. Els termes del tractat van ser poc severs amb França, per evitar el descontentament popular que possiblement amenaçava la restauració monàrquica. Li va ser permès conservar les fronteres de 1792, incloent uns 8,495 km2 de territori capturat en 1790-92, destacant Avinyó amb el Venaissin, que abans de la revolució eren un enclavament papal considerat anacrònic. La majoria de les colònies que França havia perdut durant el transcurs de la guerra li van ser retornades, amb l'excepció de Malta, Tobago, Saint Lucia i l'Illa Maurici, les quals van ser transferides als britànics. Tanmateix, les forces victorioses van ser conscients sobre la possibilitat que el poder francès tornés a ser una amenaça en el futur i, amb això en ment, els territoris circumdants a França van ser reforçats.

Els actuals països de Bèlgica i Holanda van ser units sota la Casa d'Orange-Nassau per formar un estat més fort, el Regne dels Països Baixos; havia provisions similars al sud en consolidar el regne de Piemont-Sardenya.[1] El Regne Llombardovènet es va incorporar a l'Imperi Austríac.[2] En una altra banda, es va acordar que el buit alemany deixat pel col·lapse del Sacre Imperi Romà Germànic, i el seu successor, la Confederació del Rin, podia ser resolt per una federació d'estats alemanys independents,[3] la Confederació Germànica que es formà el 1815 pel Congrés de Viena.[4] Igualment, els estats italians van ser restaurats i a Suïssa se li va garantir la seva independència.[5] El tractat també imaginava que França hauria abolir gradualment l'esclavitud, durant un període de cinc anys, amb incentius econòmics i territorials dels britànics. El Príncep de França va expressar el seu desig d'abolir l'esclavitud però amb el suport que li donaria el seu poble. El seu negociador va ser Charles Maurice de Talleyrand.

El tractat preveia la celebració d'un congrés internacional a Viena per tractar els temes pendents i la reorganització d'Europa, que va començar el novembre del mateix any.

Quan l'any següent Napoleó va tornar al poder per acabar caient definitivament a la batalla de Waterloo, es va signar un altre Tractat internacional a París, amb condicions menys favorables per a França.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tractat de París (1814) Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Bickerton, Ian. The Illusion of Victory: The True Costs of War (en anglès). Melbourne Univ. Publishing, 2011, p.46. ISBN 0522856152. 
  2. Nafziger, George F. Historical Dictionary of the Napoleonic Era (en anglès). Scarecrow Press, 2002, p.21. ISBN 0810840928. 
  3. Lesaffer, Randall C.H.. Peace Treaties and International Law in European History (en anglès). Cambridge University Press, 2004, p. 92. ISBN 1139453785. 
  4. Müller, Jürgen. Der Deutsche Bund: 1815 - 1866 (en alemany). Oldenbourg Verlag, 2006. ISBN 3486550284. 
  5. Bozeman, Adda B. Regional Conflicts Around Geneva: An Inquiry Into the Origin, Nature, and Implications of the Neutralized Zone of Savoy and of the Customs-free Zones of Gex and Upper Savoy (en anglès). Stanford University Press, 1949, p. 110. ISBN 0804705127.