Transbordador espacial

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Transbordador espacial
Llançament del Transbordador espacial Discovery, missió STS-120.
Característiques
Funció Sistema de llançament i reentrada parcialment reutilitzable
Fabricant United Space Alliance:
Thiokol/Alliant Techsystems (SRBs)
Lockheed Martin (Martin Marietta) - (ET)
Rockwell/Boeing (orbitador)
País d'orígen Estats Units d’Amèrica
Mides
Alçària 56,1 metres
Diàmetre 8,69 metres
Massa 2.030 tones
Trams 2
Combustible combustible sòlid (SRBs)
LH2/LOX (orbitador)
Capacitat
Càrrega útil a LEO 24.400 kg
Càrrega útil a GEO 3.810 kg
Historial de llançaments
Estat Retirat
Llocs de llançament Centre espacial John F. Kennedy
Base aèria Vandenberg
Total de llançaments 125
Vol inaugural 12 d'abril de 1981
Càrregues Importants Components de l'Estació Espacial Internacional
Telescopi Espacial Hubble
Galileo
Magellan

El transbordador espacial o llançadora espacial de la NASA, oficialment denominat «Space Transportation System» (STS o Sistema de Transport Espacial), fou l'astronau utilitzada durant 30 anys pel govern dels Estats Units d'Amèrica per a les seves missions tripulades a l'espai, i va ser retirat de servei el 2011.[1] En la plataforma de llançament, va consistir d'un gran tanc extern (ET), color de rovell, dos coets acceleradors sòlids (SRB), de color blanc, i un avió espacial, el qual és el transbordador espacial pròpiament dit. El transbordador mateix compta amb els seus propis motors principals (SSME).

La llançadora va transportar astronautes i càrrega útil (tal com satèl·lits o parts de l'estació espacial) fins a l'òrbita terrestre baixa, en la part superior de l'atmosfera terrestre (o termosfera).[2] Generalment, la seva tripulació va ser composta per cinc o set persones. La capacitat de càrrega útil va ser de 22.700 kg. Quan la missió del transbordador va ser conclosa, van ser accionats els propulsors de l'«Orbital Maneuvering System» (l'OMS o Sistema de Maniobra Orbital) i va reentrar en la baixa atmosfera. Durant el descens, l'orbitador desaccelera la seva velocitat hipersònica principalment a través d'aerofrenat, i després, per al procés d'aterratge, va actuar com un planador, aterrant totalment sense l'ajuda dels motors («deadstick»).

Precedents[modifica | modifica el codi]

L'«X-20 Dyna-Soar» (concepte de la NASA).

Encara que el disseny i la construcció del transbordador espacial es va iniciar en la dècada del 1970, de fet la conceptualització va començar dues dècades abans, fins i tot abans del programa Apollo de la dècada del 1960.[3] La idea conceptual d'un vehicle espacial tornant des de l'espai en un aterratge horitzontal comença dins de la National Advisory Committee for Aeronautics (NACA), el 1954,[3] sota la forma d'un experiment de recerca aeronàutica més tard anomenat de «X-15». La proposta de la NACA va ser presentada per Walter Dornberger.[3]

El 1957, el concepte X-15 es va desenvolupar en una altra proposta d'avió espacial de la sèrie X, anomenat «X-20», que mai va ser construït. Neil Armstrong va ser seleccionat per pilotar tant el X-15 com el X-20.[3][4]

Encara que el X-20 mai es va construir, un altre disseny d'avió espacial de funció similar al X-20 va ser construït diversos anys després i va ser lliurat a la NASA el gener de 1966. Se li va anomenar l'«HL-10».[5]«HL» (Horizontal Landing) designava la seva capacitat d'aterratge horitzontal després de retornar de l'espai.[5]

A mitjans de la dècada de 1960 la Força Aèria dels EUA va dur a terme una sèrie d'estudis classificats en els sistemes de transport espacial de pròxima generació i va concloure que els dissenys semireutilitzables eren la millor opció basat en el cost total. Es va proposar un programa de desenvolupament amb inici immediat en un vehicle Classe I basat en impulsors consumibles, seguit d'un desenvolupament més lent d'una classe II de disseny semireutilitzable, i potser per una classe III de disseny totalment reutilitzable en un futur llunyà. L'any 1967 George Mueller va realitzar un simposi d'un dia a la seu de la NASA per estudiar les opcions. Vuitanta persones van assistir i van presentar una àmplia varietat de dissenys possibles, inclosos els anteriors dissenys de la Força Aèria com el «Dyna-Soar» (X-20).

El 1968 la NASA oficialment va començar a treballar en el que es coneixia llavors com l'«Integrated Launch and Re-entry Vehicle» (ILRV).[6] Al mateix temps, una competència separada per al «Motor Principal del Transbordador Espacial» (SSME), es va dur a terme.[6] Les oficines de la NASA a Houston i Huntsville van publicar conjuntament una Petició per proposta (RFP) per als estudis d'ILRV, demanant idees per a una nau espacial que podria transportar una càrrega útil en òrbita, però també tornar a entrar a l'atmosfera i amb seguretat volar de tornada a la Terra.[6] Inclòs en es propostes ha sigut un disseny de dos trams, presentant un impulsor gran i un petit orbitador, anomenat el «DC-3».

El 1969 el president Nixon va decidir seguir endavant amb el desenvolupament del transbordador espacial.[6]

L'agost de 1973, l'X-24B va demostrar que un avió espacial sense motor podria reingressar a l'atmosfera de la Terra des de l'espai per un retorn segur amb aterratge horitzontal.[7]

Història[modifica | modifica el codi]

El primer orbitador experimental va ser lliurat per als vols de prova el 1976,[8] i el primer llançament va tenir lloc el 12 d'abril de 1981, amb el Columbia i el STS-1, el primer vol orbital d'un transbordador.[9]

El programa del transbordador espacial va acabar amb la seva última missió, STS-135, volat pel Atlantis, el juliol de 2011, retirant-se definitivament l'última llançadora de la flota.[10][11] El programa del transbordador espacial va acabar formalment el 31 d'agost de 2011.[12]

Descripció[modifica | modifica el codi]

STS-1 a la plataforma de llançament (1981).

El transbordador espacial va ser el primer vehicle espacial orbital dissenyat per a la seva reutilització. Va realitzar el trasllat de diferents càrregues útils a l'òrbita terrestre baixa, proporciona la rotació de la tripulació per a l'Estació Espacial Internacional (ISS), i realitza missions de servei. L'orbitador també pot recuperar satèl·lits i altres càrregues útils des d'òrbita i tornar a la Terra. Cada transbordador va ser dissenyat per a una vida útil projectada de 100 llançaments o deu anys de vida útil, encara que això més tard va ser estès. La persona encarregada de dissenyar el STS va ser Maxime Faget, qui havia supervisat també els dissenys dels vehicles espacials Mercuri, Gemini i Apollo.[13] El factor crucial en la grandària i forma del orbitador del transbordador va ser el requisit que sigui capaç d'acomodar els satèl·lits comercials i classificats més grans, i tenir una capacitat de recuperació que va satisfer els requisits per a missions classificades de l'USAF, sent capaç d'entrar a una òrbita polar a partir d'un llançament avortat. Factors que van intervenir en l'opció per als coets sòlids i un tanc de combustible descartable incloïen el desig del Pentàgon per obtenir un vehicle de càrrega de gran capacitat per al desplegament de satèl·lits, i el desig de l'administració Nixon de reduir els costos de l'exploració espacial mitjançant el desenvolupament d'un vehicle espacial amb components reutilitzables.

En la cultura popular[modifica | modifica el codi]

Transbordador espacial és el nom donat a una música gravada el 2010 pel grup pop barceloní «Fred i Son». La banda també ha gravat una cançó instrumental (Comandant Collins) en homenatge a Eileen Collins, la primera dona comandant d'un transbordador.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Joaquim Elcacho. «Prova final per al ‘Discovery'». Avui+, 25-01-2011. [Consulta: 05-03-2011].
  2. NASA. «Earth's Atmosphere» (en anglès). National Aeronautics and Space Administration, 1995. [Consulta: 25-10-2007].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Jim Banke. «The X-15, the Pilot and the Space Shuttle» (en anglès). NASA. [Consulta: 31-03-2010].
  4. Bill Dana. «Dryden Flight Research Center - History» (en anglès). NASA. [Consulta: 31-03-2010].
  5. 5,0 5,1 «HL-10 Aircraft Photo Gallery Contact Sheet» (en anglès). NASA. [Consulta: 31-03-2010].
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 «The Space Shuttle: Development of a New Transportation System» (pdf) (en anglès). NASA. [Consulta: 31-03-2010].
  7. «Past Projects - Lifting Bodies - X-24» (en anglès). NASA. [Consulta: 31-03-2010].
  8. «L'Enterprise s'exposa en un museu de Nova York». elperiodico.cat, 06-06-2012. [Consulta: 23-06-2012].
  9. Evans, Ben. Space Shuttle Columbia: Her Missions and Crews (en anglès). Springer, 2005, p.457. ISBN Springer. 
  10. «La NASA posa fi a l'era dels transbordadors». ara.cat, 08-07-2011. [Consulta: 23-06-2012].
  11. «L'Atlantis s'acomiada de les estrelles i tanca una era de l'exploració espacial». ara.cat, 21-07-2011. [Consulta: 23-06-2012].
  12. «Space shuttle program officially ends Aug. 31» (en anglès). cbsnews.com, 19-08-2011. [Consulta: 23-06-2012].
  13. «Maxime Faget, engineer, inventor» (en anglès). [Consulta: 27-02-2011].

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Transbordadors de la NASA.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Transbordador espacial