Translatio imperii
El concepte de translatio imperii fa referència al traspàs de poder, sovint de caire diví, entre monarques i civilitzacions. Aquest poder heretat dóna legitimitat a la dinastia o nou poder. Es pot veure reforçat per relats mítics que accentuen el llinatge reial. Com a terme va començar a ser emprat al segle XII però la justificació del poder amb uns suposats antecedents heroics o divins són comuns a diversos pobles.
Jacques Le Goff[1] va explicar la formulació precisa medieval com la suma de diversos elements: el concepte de la història i del temps que avancen línialment des de la creació (en oposició a altres cosmovisions com la del temps cíclic o la decadència de la història); la necessitat de legitimitat del Sacre Imperi Romanogermànic i a la tradició del dret diví dels reis (visible al propi títol de "sacre" de l'imperi germànic).
Ja Virgili va voler augmentar el prestigi dels romans en fer-los hereus d'Enees i per tant de la mítica Troia. Igualment a l'edat mitjana es va voler entroncar els monarques vigents amb l'esplendor clàssic: Brut (fill d'Enees) hauria fundat Gran Bretanya i Astíanax estaria a l'origen del llinatge franc, entre d'altres.
L'equivalent cultural del translatio imperii és el translatio studii, encunyat per Chrétien de Troyes.
Referències [modifica]
- ↑ Le Goff, Jacques. La civilisation de l'Occident médieval. Paris. 1964
