Trasímac de Calcedó

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Trasímac de Calcedó (Θρασύμαχος) (vers el 450 o 400 aC) va ser un ciutadà de Calcedònia, ciutat del Bòsfor. Trasímac defensava que la justícia consistia en allò que resultava profitós per al més fort .


Fonts d'estudi[modifica | modifica el codi]

No han sobreviscut escrits de Trasímac. En la versió definitiva del DK [1] hi han 14 fragments en els que altres autors presocràtics parlen sobre la vida i ensenyaments de Trasímac a més de 8 autors que citen els escrits de Trasímac. Altres fonts indirectes per al seu estudi són: Climent d'Alexandria, Plató[2][3] i Aristòtil; més un apartat dedicat a ell a la Suda bizantina.

Vida[modifica | modifica el codi]

Es coneix poc de la seva vida. Es dedueix de la comèdia "Els germans de festa" d'Aristòfanes¹ que devia haver nascut el 427 abans de Crist. Es creu, per tant, que en aquell moment ja devia ser un sofista conegut a Atenes.[4] Un fragment de Climent d'Alexandria serveix per a contextualitzar Trasímac com un contrari a la política d'Arquelau I de Macedònia.²,[5][6] Nils Rauhut opina que quan va esdevenir un destacat sofista va ser durant les tres darreres dècades del segle V. Dillon i Gergel proposen la possibilitat que en realitat aquest discurs fos anterior i que s'hagués redactat en algun moment del segle II, i l'autor fos Herodes Àtic, del qual se'n conserven textes similars en idees al fragment de Climent.[7]

Es coneix un altre Trasímac que hauria viscut entre 413-399 aC[4]i del que se'n coneix un discurs dedicat a un governant, però que probablement no sigui la mateixa persona. La inscripció de la seva tomba només diu: "De professió sofista".

Existeix un personatge de nom Trasímac, esmentat a la República de Plató, que hauria enderrocat la democràcia de Cyme, però no se'n sap res d'aquest esdeveniment i, per tant , no es pot assegurar que es tracti de Trasímac de Calcedó.[8] Plató assenyala en un altre apartat[9] que havia demanat diners per ensenyar i que va viatjar a diferents ciutats com a part de la seva activitat docent.[4] Aristòtil esmenta Trasímac altre cop en les seva Refutació als Sofistes com un autor fonamental en el desenvolupament de la teoria retòrica.³ [10] Dillon i Gergel es mostren cautes en no interpretar aquesta cita en el sentit que Trasímacs fos un alumne directe de Tísies, sinó només posterior a ell.[11]

A l'enciclopèdia bizantina Suda també dóna una breu descripció de Trasímac.[12][13] Dillon i Gergel creuen que la segona afirmació és "Una declaració absurda, tant pel que fa a Plató com pel que fa a Isòcrates".[11]

Dionís d'Halicarnàs lloa l'estil de Trasímac trobant-lo "pur, subtil, i capaç de fer servir l'enginy segons li convé , tan per a parlar amb tendresa o amb abundància de vocabulari." Però Dionís el tenia en un segon lloc després de l' "incissiu" i "elegant" Lísies.,[14][15]

Obra i idees[modifica | modifica el codi]

Els escrits perduts de Trasímac poden haver estat no només de contingut polític, sinó també discursos satírics i tractats teòrics de diversos continguts. Es creu que hauria estat autor d'un llibre de text per a l'ensenyament de retòrica,[4] Ciceró escriu que ell havia estudiat la filosofia natural de Trasímac.[16] Hermies d'Alexandria cita Trasímac per parlar de la seva idea que els déus no semblen preocupar-se per la gent, ja que no es preocupen pel major bé de la humanitat, la justícia.[17]

Trasímac apareix com sofista en un diàleg de l'última etapa de Plató on el pensament d'aquest ja s'ha separat del del seu mestre, Sòcrates. Aquest diàleg es diu La República i versa sobre com ha de construir-se un estat just. Al començament del diàleg, té lloc una conversa entre Sòcrates i ell sobre qüestions politicoètiques. Trasímac, com tots els sofistes en les obres de Plató , hi surt malparat. Ell vol rebre diners a canvi de la seva feina d'instrucció, amb un tracte just, actua antipàtic però eloqüent i a Sòcrates sembla no agradar-li. Doncs per a Trasímac allò que és «just no és altra cosa que allò que resulta beneficiós segons la llei del més fort [o dominador]...»[18] I només és bo tot el que és útil per al més fort i poderós. Aquesta idea de Trasímac sobre la llei era similar al sostingut per Anacarsis "l'Escita".

D'altres textes se'n dedueix un caràcter enginyós i agosarat. Aristòtil en parlar més concretament sobre la retòrica, atribueix a Trasímac l'ús de símils enginyosos. "Un somriure funciona millor quan es tracta d'una metàfora, doncs és possible dir que un escut és com la copa de vi d'Ares, o que una ruïna és com un fragment d'una casa atrotinada i dir que Nicerat és com Filoctet mossegat per Pratis (símil fet per Trasímac quan va veure Nicerat), el qual havia estat derrotat per Pratis en una competició de retòrica i que encara es deixava veure amb aspecte descuidat i els cabells sense tallar.",[19][20] A la Retòrica hi ha una altra referència Heròdic fa un joc de paraules sobre Trasímac: «Herodic diu de Trasímac: "Tu sempre ets agosarat en la disputa!"»,[21][22] Dillon i Gergel suggereixen que aquesta és la base per a que Plató opini de Trasímac que és "combatiu en la seva proposició de la teoria "el poder és la justícia"[22] Contràriament, Angie Hobbs creu que la intenció de Trasímac podria ser "simplement treure a la llum la hipocresia existent més que aplaudir la manipulació [del que és just]".[23]

Ressò en la posteritat[modifica | modifica el codi]

El perfil que va deixar Plató sobre la figura de Trasímac s'ha interpretat de diverses maneres. Alguns hi veuen un nihilisme "ètic, un compromís amb la llei natural de la selva, un legalisme pur, la realització d'un egoisme psicològic o d'un interès sociològic purament descriptiu ."[4]

Trasímac s'esmenta sovint juntament amb Càl·licles, que estava en contra de fer lleis defensant els més dèbils: la justícia consisteix en deixar que els més forts manin. Michel Foucault també va filosofar sobre aquest concepte de justícia i va arribar a la conclusió que, el risc de supèrbia (Hybris) de la raó entra en equilibri amb l'ideal de sophrosyne (Prudència).[24]

Notes[modifica | modifica el codi]

¹Extracte de la comèdia "Els germans de festa":
«PARE: Bé, amb el temps ja t'arribarà el moment d'aconseguir un ascens, fill meu!
FILL: Ha! Aquesta idea l'has agafat dels retòrics.
PARE: I tu d'on has tret totes aquestes expressions tan fines?
FILL: Per fi toquem de peus a terra. Això ho has après d'Alcibíades!
PARE:Per què segueixes fent insinuacions (hypotekmairei) i calumnies gent que l'únic que volen és posar en pràctica la decència?
FILL: Vaja, Trasímac! Mireu amb quin advocat defensor ens ha sortit després de tota aquesta xerrameca!» ² «I mentre Eurípides diu en el Telefos: "Nosaltres que som grecs, hem de ser esclaus dels estrangers?", Trasímac ens diu en el seu discurs titulat "A la gent de Larisa", " Hem de convertir-nos en esclaus d'Arquelau nosaltres, que som grecs, a un estranger que és ell?". » ³Segons el text de W. A. Pickard-Cambridge: «Doncs pot ser que en tot, com en la dita "el primer inici és la part principal"... Això és el que de fet ha passat pel que fa als oradors retòrics i pràcticament en totes les altres arts:Doncs tots aquells que van descobrir els orígens d'ells, només els superen una mica més, mentre que les celebritats d'avui dia són els hereus d'una llarga successió d'homes que els han anant superant de mica en mica i axí han arribat a dominar l'actual tècnica, Tísies es va formar després dels primers fundadors, llavors Trasímac va aprendre de Tísies, i Teodor amb ell, mentre altres persones anaven fent les seves contribucions. I per tant no cal que ens preguntem com aquest art ha assolit tan considerables dimensions.» 4 "Un sofista de Calcedonia, a Bitínia. Fou el primer en descobrir el període i el còlon, i l'introductor de la retòrica moderna. Fou alumne del filòsof Plató i del retòric Isòcrates. Escriví discursos filosòfics; una obra sobre l'Art de la Retòrica; jocs; i recursos per a la Retòrica."

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. DK= Die Fragmente der Vorsokratiker de Diels i Kranz
  2. Platon, La república 336a-340a.
  3. Plató, Fedre 266c
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 George B. Kerferd, Hellmut Flashar: Thrasymachos aus Chalkedon. In: Hellmut Flashar (Hrsg.): Grundriss der Geschichte der Philosophie. Die Philosophie der Antike, Band 2/1, Schwabe, Basel 1998, S. 54-57.
  5. Climent d'Alexandria, Stromateis VI 1.
  6. Dillon, pàg. 213
  7. Dillon, pàg. 212
  8. Aristòtil, República V, 1304b-1305a.
  9. Plató,República 337d.
  10. Aristòtil, Sophistical Refutations 183b22-34. En Pickard-Cambridge, W. A. (2001) [1941]. Richard McKeon, ed. The Basic Works of Aristotle, De Sophisticis Elenchis (Sobre les refutacions a sofistes). New York: Modern Library. p. 211. ISBN 0-375-75799-6.
  11. 11,0 11,1 Dillon, pàg. 383
  12. Nota 4
  13. Suda, s.v. Thrasymakhos. Θ, 46
  14. Dionís d'Halicarnàs: Isaeus 20.
  15. Dillon, pàg. 209
  16. Ciceró, De oratore 3,128.
  17. Hermeias von Alexandria, Kommentar zu Platons Phaidros 267c.
  18. Plató, La República 338c.
  19. Aristòtil, Retorica III 11, 1413a5-10 = A5.
  20. Dillon, pàg. 205
  21. Aristòtil, Rhetoric II 23, 1400b17-23 = A6.
  22. 22,0 22,1 Dillon, pàg. 206
  23. Angie Hobbs : article Antiphon, Callicles, Thrasymachus and the Nomos en "Physis debate for the Routledge Encyclopedia of Philosophy", Routledge, 1998. [1]
  24. Michel Foucault: Wahnsinn und Gesellschaft, 1973, S. 8f.; Stanford Encyclopedia of Philosophy

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Dillon, John; Gergel, Tania : The Greek Sophists, 2003, Great Britain: Penguin Group. p. 205. ISBN 0-14-043689-8
  • George B. Kerferd, Hellmut Flashar: Thrasymachos aus Chalkedon. En: Hellmut Flashar (Hrsg.): "Grundriss der Geschichte der Philosophie. Die Philosophie der Antike", Schwabe, Basel 1998, ISBN 3-7965-1036-1, pàgs. 54-57
  • Thomas Paulsen: Thrasymachos von Chalkedon.En: Bernhard Zimmermann (Hrsg.): "Handbuch der griechischen Literatur der Antike", Capítol 1: Die Literatur der archaischen und klassischen Zeit, C. H. Beck, München 2011, pàgs. 433–434