Trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat
Classificació i recursos externs
CIM-10 F90
CIM-9 314.00, 314.01
OMIM 143465
DiseasesDB 6158
MedlinePlus 001551
eMedicine med/3103 ped/177
MeSH D001289

El trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat (TDH) és una síndrome conductual. Les persones que ho pateixen solen presentar les següents característiques a nivell conductual, emocional i escolar:

  • A nivell conductual:
Hiperactivitat
Entesa com un moviment corporal constant. És el trastorn més aparent de les persones amb TDH i sol manifestar-se en el nen des de molt petit. Els nens hiperactius solen córrer d'un costat per a un altre, es pugen als mobles, els costa molt quedar-se quiet en un lloc o romandre asseguts, es mouen mentre dormen i parlen molt però són incapaços de mantenir l'atenció durant el discurs oral. En ocasions poden resultar agressius.
Dèficit d'atenció i control
És altra característica fonamental de la síndrome. Aquestes persones es solen distreure amb facilitat, tenen dificultats per a concentrar-se en el treball escolar, en un joc o en una tasca que exigeixi atenció i no solen acabar les coses que comencen.
Impulsivitat
El nen hiperactiu actua sense pensar les conseqüències dels seus actes, canvia amb excessiva freqüència d'una activitat a una altra, té dificultats per a organitzar-se, necessita constant supervisió, cal cridar-li l'atenció a casa i a classe amb freqüència i li costa guardar el torn en els jocs o en les situacions grupals.
  • A nivell emocional:
Irritabilitat
El nen hiperactiu té escassa tolerància a la frustració i s’irrita fàcilment quan la seva conducta ha generat una situació de tensió o confusió.
Autoestima deficient i dificultats per a relacionar-se amb els companys.
  • A nivell escolar:
Dificultats en l'aprenentatge
Són lògiques conseqüències de les característiques anteriorment esmentades. Aquestes dificultats són molt notòries en els continguts matemàtics i en les activitats de memorització, coordinació visual i motora i orientació espacial.

Aquest trastorn del comportament es calcula que afecta d'un 3% a un 5% dels nens en edat escolar i suposa gairebé un 30% de les consultes en psiquiatria infantil.

Etiologia[modifica | modifica el codi]

Existeixen proves científiques que reforcen que el TDH és un trastorn amb base biològica. Recentment, els investigadors de l'Institut Nacional de Salut Mental van fer servir la tornografia d'emissions tipus positró i van observar que hi ha una disminució important en l'activitat metabòlica de les regions cerebrals que controlen l'atenció, el judici en situacions socials i el moviment en persones amb TDH, en comparació amb l'activitat metabòlica dels que no pateixen aquest trastorn. Els estudis biològics també suggereixen que els nens amb TDH poden tenir nivells més baixos del neurotransmissor dopamina en regions crítiques del cervell.

Altres teories suggereixen que el tabac, l'alcohol i els fàrmacs fets servir durant l'embaràs o l'exposició a les toxines en el medi ambient, com el plom, poden causar TDH. Els estudis també apunten cap a una base genètica, de manera que el TDH tendeix a manifestar-se en famílies.

Es tracta d'una deficiència conjunta dels sistemes noradrenèrgics i dopaminèrgics centrals.

Classificació[modifica | modifica el codi]

Existeixen tres tipus de TDH, cadascun d'ells amb unes característiques diferents: en el primer predomina la falta d'atenció i concentració; en el segon predomina l'excés d'activitat i la impulsivitat i el tercer que seria una combinació dels anteriors.

Els nens que tenen un TDH on predomina la falta d'atenció:

  • Tenen dificultat per centrar l'atenció en detalls
  • Tenen dificultat per centrar durant molta estona seguida l'atenció en una tasca determinada
  • Semblen no escoltar quan se’ls hi parla directament
  • No segueixen les instruccions donades i no enllesteixen les feines
  • Tenen dificultats per organitzar-se, perden materials, els fulls, etc.
  • Eviten, els disgusta o es neguen a participar en aquelles tasques que demanen un esforç sostingut
  • Es distreuen fàcilment amb qualsevol estímul extern
  • Juguen amb les mans i amb els peus i no poden estar-se quiets al seu seient. Es mouen en excés

Els nens que tenen un TDH on el que predomina és la hiperactivitat i impulsivitat:

  • S'aixequen encara que la situació exigeixi quedar-se asseguts
  • Parlen excessivament i responen de forma impulsiva
  • No respecten el torn de paraula
  • Interrompen i molesten als companys

Els nens amb un TDH combinat és el més freqüent.

Tractament[modifica | modifica el codi]

El tractament del TDH és un tractament multidisciplinari que ha de comptar amb la col·laboració de totes aquelles persones que formen part de l'educació del nen. La implicació dels pares i els mestres perquè el nen s'adoni de la seva situació i aprengui a afrontar-la és indispensable. Un cop el nen ho té assimilat, l'ajuda psicopedagògica i la medicació (en casos en què l'ajuda psicopedagògica és insuficient) són la millor forma per tal que el TDH afecti el mínim en la seva vida. També, en molts nens, l'estimulació propioceptiva els ajuda a millorar la seva consciència corporal i presenten canvis de conducta positius. Sigui com sigui, els nens amb TDH necessiten rebre reforç i ànims per aprendre a organitzar-se, i adquirir habilitats socials i de vida. El problema que manifesten té una causa biològica, no és una excusa. Aprendre i entendre el TDH són els primers passos per ajudar aquests nens a treballar i manegar-s'ho amb el seu desordre. Els mestres són llavors capaços d'ubicar i controlar de millor manera aquest tipus d'alumne i així afavorir un millor nivell acadèmic, ja que una de les principals complicacions del TDH és el baix rendiment acadèmic i el fracàs escolar.

El tractament farmacològic es basarà en farmacs estimulants que incideixin en l'activitat noradrenèrgica i dopaminèrgica. Estimulants (simpaticomimètics) com: Metilfenidat, Detroamfetamina, Amfetamina, Metamfetamina (el 70-80% dels infants amb TDH responen a fàrmacs estimulants). També s'usa Atomoxetina (inhibidor selectiu de la recaptació de noradrenalina). Altres fàrmacs de segona línia poden ser: antidepressius com Imipramina, agonistes alfa-2 com la Clonidina o Guanfacina i inhibidors de la recaptació de noradrenalina i dopamina com el Bupropió o el Modafinil.

Tractament des de l'escola[modifica | modifica el codi]

L'escola deuria proporcionar a l'alumne amb TDH un ambient estructurat, amb rutines, organitzat i motivador, que ajudarà el nen hiperactiu a millorar el seu autocontrol. El mestre es deuria convertir, per tant, en un model per a l’alumne amb TDAH i també per els seus companys, doncs si el mestre mostra una actitud tolerant, flexible i pacient i entén les característiques pròpies del TDAH, aconseguirà un millor comportament per part del alumne amb aquesta síndrome conductual.

Es recomana que, amb un grup on estigui present un nen amb TDH, no mai es deuríen programar activitats difícils i avorrides, demanar tasques per un període de temps prolongat, tenir poc control del grup (en patis, classes, espais oberts, excursions o transicions d’aules...) i realitzar canvis a activitats que el nen amb TDAH no controli. A banda, el nen ha de saber què s’espera d’ell, que no sols se li recorden els errors, que se l’accepti tal com és, que se’l respecti i que no sigui castigat en excés.

Però, si això no és possible, es pot millorar el comportament del nen amb TDH si els mestres adopten les següents mesures de modificació de conductes:

  • Supervisió constant (mirar-lo sovint, trobar una consigna com ara tocar l’esquena, passar pel costat amb l’objectiu d’assegurar-nos que ha començat la tasca, etc.). La supervisió ha de servir per anticipar i preveure situacions que sabem que poden representar un problema (per exemple, en acabar una activitat o participar en una tasca grupal), generant així, en el mateix nen, major seguretat i autocontrol.
  • Tutories individualitzades d’uns 10 min. Aquestes tutories serveixen per indicar al nen què s’espera d’ell, quins senyals o consignes es poden pactar per millorar el seu comportament i rendiment i marcar els límits o normes bàsiques de comportament dins de l’aula (objectius concrets que pensem que el nen/adolescent podrà assolir). S’ha de convertir en un espai de comunicació positiva amb l’alumne.
  • Ús d’eines bàsiques per al control del comportament: reforç positiu, extinció, temps-fora i establiment de límits.

Però, l'escola no només ha de millorar el comportament a l'aula d'un alumne amb TDH i la seva atenció en el treball. També ha de treballar la motivació i l'autoestima dels nens amb TDH, ja que existeixen estudis que demostren que els nens amb TDH es valoren a si mateixos més negativament, amb més problemes, més impopulars i menys feliços que els altres nens de la seva edat. Més del 50% de nens amb TDAH presenten problemes emocionals com ara sentiments depressius, sentiments de desconfiança, inseguretat o baixa autoestima. A més, un nen amb baixa autoestima dins de l’aula pot fer que el seu rendiment sigui inferior al que el mestre voldria. Per això és important dedicar temps a incrementar-la. Per a fer-ho, hem de tenir en compte les següents orientacions:

  • Acceptar les dificultats que suposa tenir un alumne amb TDH dins l’aula.
  • Un cop es coneixen aquestes dificultats és més fàcil identificar els esforços per part de l’alumne i elogiar-lo quan realitza alguna cosa ben feta.
  • Oferir-li major grau de confiança en la seva persona i en les seves competències.
  • Intentar modificar el nostre llenguatge per tal d’evitar el NO.
  • Evitar l’acusació, la ridiculització i la falta de respecte.
  • Potenciar activitats que fomentin la integració social del nen amb TDH dins del grup-classe.

Crítiques[modifica | modifica el codi]

Les crítiques i polèmiques han acompanyat al TDH des de la seva primera formulació. N'hi ha que neguen la seva existència però la majoria se centren a criticar el diagnòstic, que consideren massa generalista i tendent a sobrediagnosticar, tractant com a clínics problemes d'aprenentatge o conducta[1] o basant-se en símptomes que poden derivar d'altres problemàtiques. Els tests usats per a la diagnosi són per a aquestes persones massa ambigus (la manca de concentració pot ser provocada per molts altres factors i no un problema neurològic).

Entitats relacionades[modifica | modifica el codi]

La Fundació Adana, entitat fundada el 1997 per l'empresari Francesc Rubiralta i Vilaseca, està especialitzada a informar, formar i divulgar sobre el trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat o sense (TDAH) i millorar la qualitat de vida de les persones amb TDH i de les que les envolten.[2]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Parrillo, Vincent (2008). Encyclopedia of Social Problems. SAGE. p. 63. ISBN 978-1-4129-4165-5
  2. Coordinadora Catalana de Fundacions, Fundació Adana

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat Modifica l'enllaç a Wikidata