Espelta petita
 |
||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 |
||||||||||||||
|
|
||||||||||||||
| Classificació científica | ||||||||||||||
|
||||||||||||||
|
|
||||||||||||||
| Triticum monococcum L. |
||||||||||||||
L'espelta petita (Triticum monococcum) és una és una planta amb flor de la família de les poàcies (Poaceae).
Taula de continguts |
Particularitats [modifica]
És una espècie del gènere triticum, el del blat. Pertany als diploides a causa de la seva conformació per 7 cromosomes.
L'espelta petita, junt amb el blat bojal fou una de les primeres espècies de cereals domesticada per l'home, vers el 7500 AC, al Pròxim Orient.[1] Deriva de la domesticació de l'espècie silvestre Triticum boeoticum. L'espelta petita, com l'espelta, té una pallofa forta (gluma) que cobreix el gra o més concretament la cariòpside
L'espelta petita silvestre [modifica]
Es diferencia l'espècie silvestre (T.boeoticum) de la cultivada (T. moncoccum) essencialment només per la biologia de la dispersió de les llavors que en la cultivada. per efecte de la selecció, no cauen espontàniament.
Triticum boeoticum ocupa una àrea de l'oest d'Asia fins al sud dels balcans amb el centre de diversitat a Àsia Menor i arriba a l'Iran. Creix en alzinars oberts i estepes com a mala herba segetal i al voltant de carreteres. El seu àmbit està des de nivell de mar (a Turquia) fins els 2000 m d'altitud 8a l'Iran).
Descripció [modifica]
L'espelta petita cultivada fa fins 150 cm alt. Les espiguetes contenen generalment un sol gra (d'on prové el nom alemany i anglès d'Einkorn). Està adaptat a sols pobres i àrids on té millor rendiment que el blat normal. El seu cicle de vegetació és molt llarg, gairebé d'un any complet.
Gastronomia i salut [modifica]
En l'antiguitat el conreu de l'espelta petita i l'espelta gran va ser molt important a Europa però es va anar abandonant i actualment solament es preserven cultius d'aquesta espècie en algunes zones muntanyenques.[2] A l'intestí d'Ötzi (home del 3100 aC trobat als Alps italians) es van trobar restes d'aquest tipus de llavor.
Hi han moviments gastronòmics que afirmen que menjar aquest tipus de cereals és millor per la salut humana que consumir els blats corrents.[3]
Ús [modifica]
Segons Aristòtil es feia servir com a pinso per a porcs, Galè, Teofrast i Dioscòrides també el mencionen.[4]
Comparat amb el blat té menys gluten (7%)però és panificable. Té nivells més alts de proteïna, greix minerals i carotè.[5]
Se'n fa pa, sopes, amanides i bulgur a Turquia.
Notes [modifica]
- ↑ Mazoyer et Roudart (2002), p. 105
- ↑ Espelta petita de l'Alta Provença
- ↑ El sabor a pa torna a la ciutat
- ↑ Nikolaĭ Ivanovich Vavilov,Vladimir Filimonovich Dorofeev Origin and geography of cultivated plants
- ↑ Peter Ucko,G. Dimbleby The Domestication and Exploitation of Plants and Animals
Bibliografia [modifica]
- Marcel Mazoyer i Laurence Roudart, Histoire des agricultures du monde, Éditions du Seuil, coll. « Points Histoire », 2002. Première édition en 1997.
- Bernard Duplessy, Alain Gabert et Jean-Pierre Valabrègue, Le Livre de l'épeautre, Édisud. Première édition en 1996.
Referències [modifica]
Enllaços externs [modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Espelta petita |
