Trofim Lissenko

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Trofim Lissenko
Trofim Lysenko portrait.jpg
Naixement 29 de setembre de 1898
Bandera de Rússia Governació de Poltava (Imperi Rus)
Mort 20 de novembre de 1976 (als 78 anys)
Bandera de la República Socialista Federada Soviètica de Rússia Moscou (RSFS de Rússia)
Nacionalitat Bandera de Rússia Rus
Bandera de la Unió Soviètica Soviètic
Etnicitat Ucraïnès
Camp Biòleg
Agrònom
Institucions Biologia soviètica
Treball(s) Lissenkoisme
Hibridació rebutjant les Lleis de Mendel
Influències de Ivan Vladímirovitx Mitxurin
Premis importants Heroi del Treball Socialista
Orde de Lenin (8)
Premi Stalin (3)

Trofim Deníssovitx Lissenko (rus: Трофи́м Дени́сович Лысе́нко; ucraïnès: Трохим Денисович Лисенко) (29 de setembre de 1898 – 20 de novembre de 1976) va ser un agrònom soviètic que va ser director de la biologia soviètica durant el període del mandat de Stalin. Lissenko rebutjà les Lleis de Mendel sobre l'herència genètica en favor de les teories d'hibridació del horticulturista rus Ivan Vladímirovitx Mitxurin, adoptant-les en un poderós moviment politicocientífic anomenat lissenkoisme. La seva recerca gens ortodoxa per la millora dels camps de cereal aconseguí el suport del líder soviètic Ióssif Stalin, especialment després de la fam i la pèrdua de productivitat resultant de la col·lectivització forçosa en moltes regions soviètiques a inicis de la dècada de 1930. El 1940 esdevingué director de l'Institut de Genètica de l'Acadèmia de Ciències Soviètica, i les doctrines anti-mendelianes de Lissenko van ser seguides a la ciència i l'educació soviètiques mitjançant la influència i el poder polític. El dissentiment de les herència adquirida del medi ambient va ser prohibida formalment el 1948, i durant els següents anys diversos oponents van ser purgats dels seus càrrecs, i diversos d'ells van ser empresonats. El treball de Lissenko va ser oficialment desacreditat a la Unió Soviètica el 1964, dirigint-se cap a un renovat èmfasi cap a la de nou instituïda ciència ortodoxa i les lleis sobre la genètica de Mendel.

Encara que Lissenko seguí al seu càrrec a l'Institut de Genètica fins al 1965,[1] la seva influència pràctica en l'agricultura soviètica va declinar a la dècada de 1950. Silenciosament, la Unió Soviètica va abandonar les pràctiques agrícoles de Lissenko en favor de pràctiques agrícoles modernes després que el rendiment dels camps de conreu que havia promès no es materialitzà. Actualment, la major part de l'experimentació i recerca de Lissenko es vista com a fraudulenta.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Lissenko, fill de Denís i Oksana Lissenko, va néixer en el si d'una família camperola a Ucraïna, i estudià a l'Institut Agrícola de Kíev. El 1927, als 29 anys, treballant en una estació experimental agrícola a l'Azerbaidjan, s'embarcà en la recerca que publicaria al seu escrit del 1928 sobre la vernalització, que tindria gran repercussió per les conseqüències pràctiques sobre l'agricultura soviètica. El fred sever i la manca de neu havien destruït moltes plàntules de blat. Tractant les llavors de blat amb humitat i fred, Lissenko va induir-les a tenir una collita quan es plantava a la primavera.[2] Així doncs, el terme vernalització es tradueix com jarovització, un terme que Lissenko encunyaria per descriure el procés de refredament que usava per fer que les llavors dels cereals d'hivern es comportessin com el cereal de primavera (jarovoe en rus).[3]

Posteriorment, no obstant això, Lissenko afirmaria falsament que un estat vernalitzat podria ser heretat; per exemple, que una planta que provingués d'una vernalizada podria comportar-se com a tal com si ho hagués estat i no la requerís per florir ràpidament.[4]

Lissenko parlant al Kremlin al 1935. Al darrere, d'esquerra a dreta, estan Stanislav Kosior, Anastàs Mikoian, Andrei Andreiev i el líder soviètic, Ióssif Stalin.

Les lloances al treball de Lissenko incloïen la ressenya que li va fer el diari Pravda per haver descobert un mètode per fertilitzar els camps sense fer servir fertilitzants o minerals, i per haver provat que una collita hivernal de pèsols podia créixer a Azerbaidjan convertint els camps erms del Transcaucas de l'hivern en verd, i així el bestiar no morirà de fam, i el camperol turc podrà viure a l'hivern sense amoïnar-se pel demà.[5] Als següents anys, però, els intents per fer créixer pèsols no van tenir èxit. La resta de mitjans soviètics publicaren ressenyes semblants anunciant els descobriments de Lissenko en l'agricultura des de 1927 i fins a 1964; notícies dels sorprenents (i aparentment impossibles) èxits, que substituïen els anteriors fracassos. Pocs dels èxits atribuïts a Lissenko ha pogut repetir-se. Malgrat això, amb l'ajut dels mitjans, Lissenko gaudí de la imatge popular del científic descalç; la imatge mítica del geni camperol soviètic.

A finals de la dècada de 1920, els caps polítics soviètics havien donat el seu suport a Lissenko. Aquest suport era conseqüència, en part, de les polítiques posades en pràctica pel personal de Partit de promoure ràpidament els membres del proletariat a posicions dirigents a l'agricultura, la ciència i la indústria. Els funcionaris del Partit buscaven candidats prometedors amb perfils semblants als de Lissenko: nascut en el si d'una família camperola i sense estudis acadèmics formals o afiliacions a la comunitat acadèmica.[6]

En particular, Lissenko els impressionà pel seu èxit en motivar els camperols que tornessin a les granges.[7] Les reformes col·lectivitzadores soviètiques forçaven a la confiscació de les propietats agrícoles dels camperols i danyaren enormement la producció alimentària de tot el país; i els camperols desposseïts de les seves terres es convertien en un nou problema per al règim. Molts abandonaren les granges junts; d'altres es resistiren a la col·lectivització mitjançant una escassa qualitat en el treball i els furs. El desencant de la pagesia es convertí en un greu motiu de preocupació per al lideratge soviètic.[8] Lissenko emergí durant aquest període, inaugurant radicalment nous mètodes agrícoles i prometent que els nous mètodes comportarien majors oportunitats a l'any en agricultura. Lissenko es provà molt útil per al lideratge soviètic al convèncer als pagesos que tornessin a la feina, ajudant a obtenir-ne un interès personal en l'èxit del revolucionari experiment soviètic.[7]

Les teories genètiques de Lissenko es basaven en el Lamarckisme. El seu treball estava inicialment dirigit al desenvolupament de noves tècniques i pràctiques agrícoles; però també contribuí a estructurar una nova teoria que esdevindria la fundació de tota l'agricultura soviètica: una disciplina anomenada agrobiologia, fusió de la fisiologia de les plantes, la citologia, la genètica i la teoria de l'evolució. Els principis de Lissenko es centraven en el concepte de la inherència de les característiques adquirides. El 1932, Lissenko va publicar el seu propi diari, El Butlletí de la Vernalització, i esdevingué el principal canal de publicació dels desenvolupaments emergents de les investigacions de Lissenko.[6]

Una de les primeres aplicacions agrícoles més celebrades desenvolupades per Lissenko va ser un procés per incrementar l'èxit de les collites de blat era mitjançant la immersió del gra i emmagatzemant la llavor humida a la neu per refrigerar-la durant l'hivern (vernalització). Tot i que aquest treball no tenia un rigor científic en diversos punts, les afirmacions Lissenko encantaven als periodistes i als oficials agrícoles soviètics, que estaven impressionats per la seva promesa per minimitzar els recursos gastats en el treball científic teòric de laboratori. El lideratge polític soviètic havia arribat a considerar que la ciència ortodoxa només oferia promeses buides, la qual cosa era improductiva per assolir els desafiaments i les necessitats d'un estat comunista. Lissenko era vist com algú que podia oferir mètodes pràctics amb uns resultats més ràpids i superiors.[5]

Lissenko estudiant el blat

El propi Lissenko passà molt de temps denunciant als científics i genetistes acadèmics, afirmant que el seu treball de laboratori aïllat no ajudava al poble soviètic. El 1929 els que es mostraven escèptics vers Lissenko eren políticament censurats, acusant-los de què només aportaven crítiques i no oferien noves solucions. Al desembre de 1929, Stalin pronuncià un famós discurs on lloà la pràctica sobre la teoria, situant els caps polítics per damunt els científics i els especialistes tècnics. Encara que el govern de Stalin durant un període atorgà el seu suport als científics agrícoles en general, després de 1935 l'equilibri de poder s'inclinà abruptament cap a Lissenko i els seus seguidors.

Lissenko va ser posat al capdavant de l'Acadèmia de Ciències Agrícoles de la Unió Soviètica, fent-lo responsable de posar fi a la propagació d'idees "perjudicials" entre els científics soviètics. Lissenko serví aquest propòsit fent que centenars de científics fossin expulsats, empresonats i executats; així com eliminant qualsevol estudi que involucrés la genètica mendeliana per tota la Unió Soviètica. Aquest període va ser anomenat lisenkoisme. Va tenir una responsabilitat especial en la persecució del seu predecessor i rival, el prominent biòleg soviètic Nikolai Vavilov, que acabà el 1943 amb la mort per inanició de Vavilov mentre que es trobava a la presó. El 1941, Lissenko va ser guardonat amb el Premi Stalin.

Després de Stalin[modifica | modifica el codi]

Després de la mort de Stalin el 1953, Lissenko va mantenir la seva posició amb el suport del nou líder soviètic, Nikita Khrusxov. Malgrat això, els principals científics soviètics van reaparèixer, trobant noves voluntats al govern soviètic per tolerar les crítiques cap a Lissenko, sent la primera vegada que podia fer-se des de finals de 1920. El 1962, tres dels físics soviètics més preeminents, Iakov Borisovitx Zel'dovitx, Vitali Ginzburg i Piotr Kapitsa presentaren una acusació contra Lissenko, afirmant que el seu treball era una ciència falsa. També denunciaren l'aplicació de Lissenko del poder polític per silenciar l'oposició i eliminar als seus adversaris de la comunitat científica. Aquestes denúncies tenien lloc durant un període d'agitació estructural al govern soviètic, durant el qual les principals institucions van ser purgades de les maquinacions estrictament ideològiques i polítiques que havien controlat el treball de la comunitat científica de la Unió Soviètica durant dècades sota Stalin.

El 1964, el físic Andrei Sakhàrov parla contra Lissenko a l'Assemblea General de l'Acadèmia de Ciències:

« (Lissenko) és responsable del vergonyós endarreriment de la biologia soviètica i de la genètica en particular, per la disseminació d'opinions pseudo-científiques, per aventurisme, per la degradació de l'aprenentatge, i per la difamació, acomiadament, detenció i fins i tot la mort de molts científics genuins.[9] »

La premsa soviètica ben aviat s'omplí d'articles antilisenkoistes i de peticions per a la restauració de mètodes científics per a tots els camps de la biologia i la ciència agrícola. El 1965[10][11] Lissenko va ser rellevat del seu càrrec de director de l'Institut de Genètica de l'Acadèmia de Ciències, i se'l restringí a una granja experimental als Turons Lenin de Moscou (el propi institut va ser dissolt poc després). Després de la dimissió de Khrusxov el 1964, el president de l'Acadèmia de Ciències declarà que la immunitat de Lissenko a la crítica s'acabava oficialment. S'envià una comissió d'experts a investigar els informes de Lissenko a la seva granja experimental. Pocs mesos després es va fer pública una crítica devastadora de Lissenko. De resultes, Lissenko va caure en desgràcia immediatament, encara que el seu treball va seguir tenint impacte a Xina durant anys després.

Lissenko va morir el 1976.

El 1990, el Club de l'Horloge francès creà el Premi Lissenko, concedit anualment a aquell autor o personalitat que, mitjançant els seus escrits o actes, hagin realitzat una contribució exemplar a la desinformació en matèria científica o històrica, mitjançant mètodes i arguments ideològics.[12]

Condecoracions[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. "Lysenko, Trofim Denisovich." Encyclopædia Britannica. 2007. Encyclopædia Britannica Online. Retrieved 4 July 2007
  2. Nils Roll-Hansen. «A new perspective on Lysenko?». Annals of Science. Annals of Science, 42, 3, 1985, pàg. 261-278. DOI: 10.1080/00033798500200201 [Consulta: 25 gener 2011]. «First, it was Lysenko's work in plant physiology which started him on his scientific career, not the work in genetics for which he became notorious.»
  3. P. Chouard. «Vernalization and its relations to dormancy». Annual Reviews of Plant Physiology. Annual Reviews, 11, June 1960, pàg. 191-238. DOI: 10.1146/annurev.pp.11.060160.001203 [Consulta: 25 gener 2011]. «In temperate countries, the seed of winter cereals must be planted before the end of winter in order to fruit within 12 months of sowing.»
  4. Richard Amasino. «Vernalization, Competence, and the Epigenetic Memory of Winter». Plant Cell. American Society of Plant Biologists, 16, 10, October 2004, pàg. 2553–2559. DOI: 10.1105/tpc.104.161070 [Consulta: 25 gener 2011]. «Vernalization is the process by which prolonged exposure to cold temperatures promotes flowering.»
  5. 5,0 5,1 David Joravsky, The Lysenko Affair, University Of Chicago Press 1986.
  6. 6,0 6,1 Nikolai Krementsov, Stalinist Science, Princeton University Press 1997
  7. 7,0 7,1 Loren R. Graham, Science and Philosophy in the Soviet Union, Knopf 1972. p 208
  8. Sheila Fitzpatrick, Stalin's Peasants: Resistance and Survival in the Russian Village after Collectivization, Oxford University Press, 1996. pp4-5
  9. Biography of Andrei Sakharo, dissent period, Norman L., Qing Ni Li, Yuan Jian Li, The Seevak Website Competition
  10. Cohen, B.M.. «The descent of lysenko». The Journal of Heredity, 56, 5, 1965, pàg. 229-233.
  11. Cohen, B.M.. «The demise of Lysenko». The Journal of Heredity, 68, 1, 1977, pàg. 57.
  12. [enllaç sense format] http://www.clubdelhorloge.fr/lyssenko.php

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Graham, Loren, Science in Russia and the Soviet Union, (New York: Cambridge University Press, 1993).
  • Graham, Loren, What Have We Learned About Science and Technology from the Russian Experience?, (Palo Alto: Stanford University Press, 1998).
  • Joravsky, David, The Lysenko Affair, (Chicago: University of Chicago Press, 1970).
  • Lecourt, Dominique, Proletarian Science ? : The Case of Lysenko, (London: NLB; Atlantic Highlands, N.J. : Humanities Press, 1977). (A Marxist, though anti-Stalinist, history of Lysenkoism)
  • Lysenko, Trofim, The Science of Biology Today, (New York: International Publishers, 1948). Text of an address "evoked by the international discussion of the subject of inheritance of acquired characteristics," according to an introductory note. Delivered before a session of a meeting of the V.I. Lenin Academy of Agricultural Sciences on July 31, 1948, when Lysenko, its president, was at the apex of his power. [For an online version of the text see the Lysenko "Report" provided in the External Links section, below.]
  • Medvedev, Zhores, The Rise and Fall of T.D. Lysenko, (New York: Columbia University Press, 1969)
  • Soyfer, Valery N., Lysenko and the Tragedy of Soviet Science, New Brunswick: Rutgers University Press, 1994.
  • Martin Gardner: Fads and Fallacies in the Name of Science (1957) (Revised and expanded edition of the work originally published in 1952 under the title In the Name of Science). Dover Publications, Inc., New York. See Chapter 12 (Lysenkoism).

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Trofim Lissenko