Trompe-l'oeil

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
“Fugint de la crítica” (1874) de Pere Borrell del Caso, oli sobre tela, Banco de España, Madrid. Trompe-l'oeil.
Falsa façana pintada al trompe-l'oeil en Brescia

Un trompe-l'oeil és una obra pictòrica que mitjançant els recursos del clarobscur, la perspectiva i l'escorç, produeix la il·lusió òptica que es compon tant dels objectes o figures reals com amb la pròpia creació artística. La confusió dels elements del suport de l'obra amb els elements pintats esdevenen part del joc de l'artista fent l'obra fixa i inamovible.[1] Artistes que han fet servir el trompe-l'oeil inclouen Masaccio, Luca Giordano, Giovanni Battista Tiepolo, René Magritte o Julian Beever.

Descripció[modifica | modifica el codi]

Els trompes l'oeil acostumen a ser pintures murals d'accentuat realisme dissenyades amb una perspectiva de manera que, contemplades des d'un determinat punt de vista, fan creure a l'espectador que el fons es projecta més enllà del mur o del sostre (quadratura),[2])o que les figures en sobresurten. Poden ésser interiors –que representen mobles, finestres, portes o d'altres escenes més complexes– o exteriors –aprofitant la gran superfície d'una paret mitgera, o els espais de mur entre obertures reals–. També són abundants els trompes l'oeil de menor dimensió, alguns pintats o fets de marqueteria en mobles o simulant-los –trompes l'oeil anomenats «de gabinet», «d'armari de rebost» o «d'armer»–, especialment als taulells de taula –fingint tota mena d'objectes, com a naips disposats per a una partida, làmines de cantonades corbades enrere subjectes a un fingit taulell amb puntes o agulles- amb el que s'inclouen en el gènere «quadre dintre del quadre».[3]

Història[modifica | modifica el codi]

Les fonts literàries de Plini el Vell i Vitruvi, que recullen dades sobre la pintura grega antiga parlen de trompes l'oeil en ella: Parrasi es va considerar superior a Zeuxis d'Heraclea per haver aconseguit enganyar el seu rival amb una cortina pintada, que aquest va intentar descórrer en prendre-la per real, mentre que els raïms pintats per Zeuxis només havien aconseguit enganyar els ocells que intentaven menjar-les. Aquestes són les descripcions més antigues de la història de la pintura de trompe l'oeil.[4] Com relatava Plini el Vell en els temps romans, els artistes grecs de segles abans ja eren molt destres en el retrat i la natura morta. Va distingir a Peiraikos:

« ... el mestratge del qual molt pocs sobrepassen... Va pintar paradetes de sabaters i barberies, ases, plantes i coses semblants i, per aquesta raó, el van anomenar «el pintor dels objectes vulgars»; encara així, aquestes obres eren en conjunt delicioses, i es venien a preus més alts que les més grans pintures de molts altres artistes.[5] »


L'estimació popular del realisme a la natura morta es relaciona amb la llegenda grega antiga de Zeuxis d'Heraclea i Parrasi, dels quals es diu que van competir per crear els objectes més semblants a la realitat.

Les natures mortes o bodegons (en holandès: betriegerje -petit engany-,[6] van ser als segles XVII i XVIII un gènere en què els pintors van recórrer particularment a la utilització del trompe l'oeil. Obres essencials del renaixement recorren a aquest efecte, com la Camera degli Sposi d'Andrea Mantegna,[7] i les grisalles flamenques.

« Als reversos de les seves obres els primers primitius flamencs -els Jan van Eyck, Robert Campin i Rogier van der Weyden- incorporen "grisalles", pintures monocromes, en tons grisos, aconseguits mitjançant gradacions de blanc i negre. Simulen escultures en pedra sense policromar amb figures en un marc arquitectònic –pla o fornícula-, situades amb freqüència sobre pedestals pintats.

L'ús de l'oli, que permet la traducció de les diferents matèries, afavoreix l'ambigüitat i l'il·lusionisme en reforçar l'aspecte viu de les figures i l'escultòric de les grisalles, com succeeix a les obres d'Alincbrot, Campin, van der Stock i Provost.

L'ús del color en carnacions, cabells, fons i alguns altres objectes com en les escultures policromades, les converteix en «semigrisalles», com va fer Memling en algunes obres primerenques i durant el segle XVI alguns pintors de Bruges, fidels a la tradició, com Pourbus.

»
[8]

El mateix succeeix amb moltes obres del Barroc Las Meninas de Diego Velázquez es va exhibir durant molts anys al Museu del Prado de mena que es feia a l'espectador «entrar en el quadre», amb ajut d'un mirall i de la il·luminació real de la sala a través d'un finestral disposat de manera idèntica als de l'Alcázar, representats al costat dret del quadre.

« Dues portes comuniquen aquest pas amb la instal·lació de Las Meninas (sala XV). El llenç, sense parió ni semblant, està aïllat amb llum anàloga a la pròpia, i un mirall col·locat perquè, vist des del punt en el qual coincideixen el seu marc i el del quadre, proporcioni un efecte de perspectiva sorprenent. »
[9]

A la pintura contemporània, els surrealistes, especialment Dalí i Magritte, i els hiperrealistes utilitzen el trompe l'oeilamb freqüència. Referint-se concretament al sostre d'algunes sales del Museu Dalí de Figueres, diu Josep M. Català:

« ... aquesta forma contemporània de tractar les relacions entre la realitat i la ficció que té en el gènere del fals documental un dels seus màxims exponents. Així com un fals documental no pot confondre's amb una simple operació de desinformació, tampoc els dispositius òptics de Dalí poden confondre's amb els simples trompes l'oeil. Uns s'aprofiten de la simplicitat, mentre que els altres, quan són correctament interpretats, proposen una mirada complexa que parla precisament de les construccions espacials que poden fonamentar la il·lusió. »
[10]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. M. L. d'Orange Mastai, Illusion in Art. Trompe l'oeil. A History of pictorial illusionism, Abaris Books, New York, 1975; Alberto Veca: Inganno e realtá. Trompe l'oeil in Europe. XVI-XVIII Galleria Lorenzelli, Bergamo, 1980. Fonts citades per Juan José Martín González [http://fuesp.com/revistas/pag/cai0102.html Acerca del "trampantojo" en España, «Cuadernos de Arte e Iconografía» tomo I - 1, 1988
  2. Rudolf Wittkower, Joseph Connors i Jennifer Montagu, Art and Architecture in Italy, 1600-1750, vol. 1, Pelican history of art, New Haven: Yale University Press (1999)(anglès)
  3. Martín González, op. cit.
  4. Ebert-Schifferer 1998: p.16
  5. Ebert-Schifferer 1998: p.15
  6. «Los bodegones del Museo del Prado» (en castellà). [Consulta: 29 de desembre de 2013].
  7. Rodolfo Signorini, "Opvs hoc Tenve: la 'archetipata' Camera Dipinta detta 'degli Sposi' di Andrea Mantegna: lettura storica iconografica iconologica della 'più bella camera del mondo', Mantova, 1985 (italià)
  8. «Los trípticos cerrados del Museo del Prado. De grisalla a color» (en castellà). Museu del Prado. [Consulta: 29 de desembre de 2013].
  9. Sánchez Cantón, Francisco Javier. Guía completa del Museo del Prado (en castellà). Madrid: Peninsular, 1958, pg. 46. 
  10. Català, Josep M. La imagen compleja: la fenomenología de las imágenes en la era de la cultura visual. Universitat Autònoma de Barcelona, 2005, p. 65. ISBN 8449023971. 

Bibliograia[modifica | modifica el codi]

  • Ebert-Schifferer, Sybille. Still Life: A History (en anglès). Nova York: Harry N. Abrams, 1998. ISBN 0-8109-4190-2. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Trompe-l'oeil